Trump segueix obsessionat amb la idea delirant que la seva visió centrada en Israel podria aconseguir-se simplement posant fi al genocidi de Gaza.

La gran qüestió que sorgeix de l’atac estatunidenc del 22 de juny contra l’Iran –només superada per «què passarà amb l’Iran?»– és si, segons els càlculs de Trump, pot «imposar retòricament» l’afirmació d’haver «destruït» el programa nuclear iranià durant prou temps com per a impedir que Israel torni a atacar l’Iran, però permetent al mateix temps que Trump segueixi amb el seu titular sensacionalista: «HEM GUANYAT: Ara estic al comandament i tothom farà el que jo els digui».

Aquestes eren les principals qüestions conflictives que s’havien de resoldre amb Netanyahu durant la seva visita a la Casa Blanca aquesta setmana. Els interessos de Netanyahu són essencialment «més guerra calenta», la qual cosa difereix de l’estratègia general d’alto-el-foc de Trump.

En el seu enfocament «In-Boom-Out & Ceasefire» (Entrar, sortir i alto-el-foc) amb l’Iran, Trump sembla imaginar que ha creat l’espai necessari per a reprendre el seu objectiu principal: instaurar un ordre més ampli centrat en Israel a tot l’Orient Mitjà, basat en acords comercials, llaços econòmics, inversions i connectivitat, amb la finalitat de crear una Àsia Occidental impulsada pels negocis i centrada en Tel Aviv (amb Trump com el seu «president» de facto).

I, a través d’aquesta «superautopista comercial», arribar encara més lluny, amb els Estats del Golf penetrant en el cor dels BRICS al sud de l’Àsia per a pertorbar la connectivitat i els corredors dels BRICS.

La condició imprescindible per a qualsevol impuls a un suposat «Acord d’Abraham 2.0», com Trump entén clarament, és la fi de la guerra de Gaza, la retirada de les forces israelianes de Gaza i la reconstrucció de la Franja (cap de les quals sembla estar a l’abast de la realitat).

El que se’n desprèn, més aviat, és que Trump segueix obsessionat amb la visió delirant que la seva visió centrada en Israel podria aconseguir-se simplement posant fi al genocidi de Gaza, mentre el món observa horroritzat com Israel continua amb el seu desbocament militar hegemònic a tota la regió.

El defecte més evident de la premissa de Trump és que, d’alguna manera, els atacs israelians i estatunidencs han aconseguit castigar l’Iran. És tot el contrari. L’Iran n’ha sortit més unit, decidit i desafiador. Lluny de romandre relegat a observar passivament des d’un segon pla, l’Iran, després dels recents esdeveniments, recupera el seu lloc com a potència regional líder. Una potència que està preparant una resposta militar que podria canviar les regles del joc davant qualsevol nou atac d’Israel o els Estats Units.

El que s’ignora en totes aquestes afirmacions occidentals sobre l’èxit d’Israel és que aquest país va decidir apostar-ho tot a un atac sorpresa «de xoc i paüra». Un atac que derrocaria la República Islàmica d’un sol cop. No va funcionar: l’objectiu estratègic va fracassar i es va produir el resultat contrari. Però el més important és que les tècniques utilitzades per Israel, que van requerir mesos, si no anys, de preparació, no poden repetir-se ara que els seus ardits han quedat al descobert.

Aquesta interpretació errònia de la realitat iraniana per part de la Casa Blanca indica que l’equip de Trump es va deixar enganyar per l’arrogància israeliana en insistir que l’Iran era un castell de cartes, a punt de col·lapsar per complet i quedar paralitzat després de la primera mostra de «força» israeliana amb la decapitació encoberta del 13 de juny.

Es va tractar d’un error fonamental, que s’inscriu en una sèrie d’errors similars: Que la Xina capitularia davant l’amenaça dels aranzels imposats; que Rússia podria ser coaccionada per a acceptar un alto-el-foc contrari als seus interessos; i que l’Iran estaria disposat a signar un document de rendició incondicional davant les amenaces de Trump després del 22 de juny.

El que revelen aquests errors dels Estats Units, a part d’un divorci constant de les realitats geopolítiques, és la feblesa occidental emmascarada darrere de l’arrogància i la fanfarroneria. L’establishment estatunidenc s’aferra a la seva primacia en declivi, però en fer-ho de manera ineficaç, ha accelerat la formació d’una potent aliança geoestratègica decidida a desafiar els Estats Units.

La conseqüència ha estat un crit d’atenció a d’altres Estats provocada pel lliscament occidental cap a artificis de mentides i enganys descarats: L’operació «Spider Web» contra la flota de bombarders estratègics russos en vigílies de les converses d’Istanbul, i l’atac sorpresa dels Estats Units i Israel contra l’Iran dos dies abans de l’esperada pròxima ronda de converses nuclears entre els Estats Units i l’Iran han augmentat la voluntat de resistència de la Xina, Rússia i l’Iran en particular, però en general se sent a tot el Sud Global.

Tot el panorama d’aquesta guerra per mantenir la primacia del dòlar estatunidenc ha canviat irreversiblement.

Tots estan «en guàrdia» en veure proves que, davant l’expectativa de la derrota de l’OTAN a Ucraïna, Occident està intensificant la nova Guerra Freda en molts fronts: a la mar Bàltica, al Caucas, a la perifèria de l’Iran (a través de ciberatacs) i, per descomptat, a través d’una escalada de la guerra financera en tots els àmbits. Trump torna a amenaçar amb sancionar l’Iran i qualsevol Estat que compri el seu petroli. El dilluns, Trump va publicar a Truth Social que imposaria un nou aranzel del 10% a «qualsevol país que s’alineï amb les polítiques antiestatunidenques dels BRICS».

Naturalment, els Estats s’estan preparant contra aquesta escalada. Les tensions estan augmentant a tot arreu.

L’Azerbaidjan (i fins i tot Armènia) està sent utilitzat com a arma contra Rússia i l’Iran per les potències de l’OTAN i Turquia. L’Azerbaidjan va ser utilitzat per a facilitar el llançament de drons israelians contra l’Iran, i el seu espai aeri també va ser utilitzat per avions israelians per a sobrevolar la mar Càspia amb la finalitat que Israel pogués llançar míssils de creuer des de l’espai aeri àzeri sobre la mar Càspia contra Teheran.

El Kurdistan iraquià, el Kazakhstan i les zones frontereres de Balutxistan han estat utilitzats com a plataformes per a infiltrar unitats de sabotatge tant a Rússia com a l’Iran amb la finalitat de preposicionar míssils, drons i unitats de sabotatge per a la guerra asimètrica.

A l’altre flanc d’aquesta guerra en escalada, Trump s’afanya a tancar una sèrie d’acords «comercials» a tot el Pacífic, entre altres amb Indonèsia, Tailàndia i Cambodja. L’objectiu és construir una «gàbia» d’aranzels especials més elevats entorn de la capacitat de la Xina per a utilitzar els «transbords», és a dir, mercaderies importades a d’altres Estats des de la Xina, que després es reexporten als Estats Units.

Els Estats Units van establir el precedent amb Vietnam, amb un aranzel del 40% sobre els transbords, que és precisament el doble de l’impost del 20% sobre els productes fabricats al Vietnam.

Excepte que l’estratègia de «commoció i paüra» de Trump d’imposar aranzels per a recuperar l’activitat industrial i mantenir la resta del món sotmès a l’hegemonia del dòlar no està funcionant: primer, Trump es va veure obligat a anunciar una moratòria de 90 dies sobre els aranzels del Dia de l’Alliberament amb l’esperança que s’aconseguissin 90 acords en aquest temps, però només es van tancar tres «acords marc». Així doncs, l’Administració es veu ara obligada a prorrogar la moratòria una vegada més (fins a l’1 d’agost). Bessent, secretari del Tresor dels Estats Units, ha declarat que molts dels 90 estats als quals es van aplicar inicialment els aranzels ni tan sols han intentat posar-se en contacte amb els Estats Units per a arribar a un acord.

La capacitat de castigar econòmicament als qui no fan el que diuen els Estats Units està arribant a la seva fi. Existeix una alternativa a la xarxa del dòlar. I no es tracta d’una «nova moneda de reserva».

L’alternativa és la solució prevista per la Xina: una fusió de les plataformes de pagament minorista Fintech amb els marcs digitals de la banca i la banca central, basada en la cadena de blocs i altres tecnologies digitals (els Estats Units no poden replicar aquest enfocament, ja que Silicon Valley i Wall Street estan en guerra entre si i no cooperaran).

Com va assenyalar amb ironia Will Schryver fa un parell d’anys:

«La interminable sèrie d’errors impulsats per l’arrogància de l’imperi ha accelerat ràpidament la formació del que podria considerar-se l’aliança militar, econòmica i geoestratègica més potent de l’era moderna: l’eix tripartit format per Rússia, la Xina i l’Iran…

Ha aconseguit, de manera sorprenent, passar de la paella d’una guerra regional proxy contra Rússia al foc d’un conflicte global que els seus tres adversaris, cada vegada més forts, consideren ara existencial.

Al meu entendre, es tracta gairebé amb tota seguretat de la sèrie d’errors geopolítics més inexplicables i portentosos que es recorden en la història».

Font: Strategic Culture Foundation

Brian Berletic: "America First" és guerra contra Rússia, la Xina i l’Iran (Glenn Diesen, 15.07.2025)