«Ningú neix odiant, la gent aprèn a odiar»
NELSON MANDELA

Ja els tenim aquí, entrant per la porta gran de les institucions: fatxendes, desafiants, grollers, insultants,… I ja els tenim al carrer: provocadors, fent pintades contra les dones, contra els immigrants, contra los rojos, contra els catalans… I ja tenim les primeres agressions a ciutadans: gais, militants d’esquerres, immigrants,…

Ja els tenim aquí, condicionant el discurs i el programa dels partits de dretes, també del PSOE, amb les seves bases contaminades per un espanyolisme ranci, excloent, castellà.

Ja els tenim aquí, de la mà d’Antena 3, Tele 5, Cuatro, la Sexta, TVE… I de gran part de la premsa: El Mundo, ABC, La Razón, també El País. Ja els tenim aquí, de la mà del PP i Ciudadanos, que han maquillat l’extrema dreta per justificar aliances per aconseguir el poder.

Ja els tenim aquí, fent aprovar rebaixes d’imposts als rics,… i retallar drets socials als més pobres, primeres mesures preses per la Junta d’Andalusia.

I ja tenim instal·lat en la nostra societat l’odi contra la diferència, contra les llibertats, contra la diversitat cultural, contra les dones, contra els catalans… Sobretot, l’odi als catalans. Un odi irracional, ancestral, atiat des de fa segles. Un odi que ho justifica tot, que envileix, que celebra la injustícia contra l’enemic, fins i tot l’ús de la violència.

I, tanmateix, aquesta estratègia ha fracassat electoralment. Els tres partits de la dreta, que aspiraven a obtenir majoria parlamentària, han quedat enfora del seu objectiu. Tots tres, feren de la confrontació amb Catalunya el punt únic de la seva campanya electoral, i han perdut. El major damnificat, el Partit Popular, que ha perdut més de la meitat dels diputats al Congrés. Un Partit Popular que és el major culpable de la terrible situació que viu Catalunya amb Espanya, o Espanya amb Catalunya.

I, malgrat que sigui una ingenuïtat pensar en una rectificació, és ben necessari que el partit encara majoritari de la dreta abandoni aquesta estratègia de confrontació, d’insult, de menyspreu a l’adversari, d’atiar la catalanofòbia. I seria tan important que el Partit Popular es centràs i estengués la mà al futur Govern espanyol per tal d’iniciar un diàleg amb les forces sobiranistes de Catalunya. Tenir sentit d’estat no consisteix a  abraçar-se a la bandera d’Espanya, sinó treballar perquè tots els ciutadans d’aquest Estat vegin respectats els seus drets.

Observem que els partits independentistes de Catalunya han tengut el millor resultat de la història en unes eleccions generals. Esquerra Republicana ha estat el partit més votat. I Junts per Catalunya quasi ha mantingut les seves posicions. Per la seva part, el PP ha restat testimonial, amb un sol diputat per Barcelona i Ciudadanos ha quedat estancat.

Al País Basc el PNB ha crescut un diputat, Bildu ha doblat els seus resultats i el PP, Ciudadanos i Vox no han tret representació. Aleshores, la dreta espanyola, com pot aspirar a governar Espanya sense gairebé tenir presència a Catalunya i el País Basc?

Aquesta estratègia de confrontació de les tres dretes fa que l’independentisme, malgrat o gràcies a la repressió judicial, segueixi creixent, sumant adeptes i guanyant coneixement i simpaties a nivell internacional.

El model d’Estat és el principal repte que haurà de resoldre Pedro Sánchez. Si de veritat el progrés ha derrotat el passat, com va cridar en la celebració dels resultats, Espanya haurà d’acceptar i enorgullir-se de la seva pluralitat. Aquest és el camí.