A la guerra generalitzada que s’acosta a la regió de l’Àfrica dels Grans Llacs, Burundi sembla ser el proper objectiu de l’agressió de la Rwanda de Paul Kagame, potència conqueridora imposada de facto a la regió.

El mes de gener de 2025 passarà als annals de la història com el moment en què les tropes del dictador ruandès Paul Kagame, amb els seus auxiliars i titelles de l’M23, hauran pres la ciutat de Goma, capital de la província del Kivu del Nord a la República Democràtica del Congo (RDC), una ciutat de més d’un milió d’habitants envoltada per més d’un milió de desplaçats interns congolesos expulsats de les seves terres pels mateixos agressors des del 2021. Aquest control de Goma i sobretot del seu aeroport internacional marca la conquesta i annexió per Paul Kagame del Kivu del Nord, una província 3 vegades més gran que Rwanda, que també va conquerir el 1994 a Uganda.

La situació a principis de febrer de 2025

Com va anunciar el traïdor Corneille Nangaa de l’AFC/M23, el grup titella de Paul Kagame que acaba de conquerir la ciutat de Goma, els invasors prosseguiran les seves conquestes pel Kivu del Sud, amb l’objectiu d’assolir la ciutat de Bukavu i després Kinshasa. Amb aquestes amenaces, Corneille es va limitar a repetir la declaració dels seus caps, entre els quals hi ha el criminal Vincent Karega, ambaixador itinerant de Kagame. Com a recordatori, Corneille Nangaa és un congolès, antic president de la Comissió Electoral Nacional, que, per frustració i ambició desmesurada, es va vendre a l’M23 de Paul Kagame.

D’altra banda, es va anunciar per sorpresa la celebració d’una cimera CAO-SADC a Dar es Salaam. El dilluns 3 de febrer, Kenya, que ostenta actualment la presidència de la Comunitat de l’Àfrica Oriental (CAO), va anunciar la celebració d’una cimera conjunta amb la Comunitat de Desenvolupament de l’Àfrica Austral (SADC) el divendres 7 i el dissabte 8 de febrer del 2025 a Dar es Salaam (Tanzània). També s’anuncia que hi participaran els presidents ruandès i congolès, Paul Kagame i Félix Tshisekedi.

Sense prejutjar l’oportunitat d’aquesta cimera extraordinària, que reunirà dues organitzacions subregionals que estan en profund desacord, ningú no s’atreveix a pronosticar cap èxit o avenç en la resolució d’aquest conflicte.

D’una banda, la Comunitat de l’Àfrica Oriental, que recolza Rwanda i el seu M23 i demana un diàleg directe entre el govern congolès i l’M23; de l’altra, la SADC, Comunitat de Desenvolupament de l’Àfrica Austral, que comprèn la situació al Congo i exigeix ​​la retirada de les tropes ruandeses de la RDC.

Una cimera d’esperança o una cimera de perill?

Alguns observadors ben informats comparen aquesta cimera amb la que es va celebrar l’abril del 1994 a la mateixa ciutat de Dar es Salaam, a la qual van ser convidats els caps d’Estat hutus de Rwanda i Burundi, que no van tornar mai, després d’haver estat assassinats pel mateix Paul Kagame a l’avió que els portava de tornada de la capital. Per això, aquests analistes de seguretat recomanen als presidents Evariste Ndayishimiye i Félix Tshisekedi que vetllin per la seva seguretat física.

L’última maniobra mediàtica en aquesta guerra de conquesta és l’anunci d’un alto el foc unilateral per part de l’M23/RDF, però això no és més que un esquer i una distracció, perquè els combats continuen a Kalehe, al Kivu del Sud, i a la ruta que segueixen per capturar la ciutat de Bukavu.

El dimecres 5 de febrer, les tropes ruandeses van prendre la ciutat de Nyabibwe, a 70 km al nord de Bukavu, capital de la província del Kivu del Sud.

Evolució i conseqüències previsibles

Tot apunta que, després de la conquesta per Rwanda de les províncies del Kivu del Nord i Kivu del Sud, Paul Kagame, a través dels seus titelles i partidaris de l’M23, es troba en la fase final, és a dir, la balcanització de la RDC, que es formalitzarà amb la proclamació d’una «Entitat Autònoma del Kivu». Aquest procés està en marxa després del nomenament d’un governador del Kivu del Nord i d’un govern a Goma el 6 de febrer del 2025. Com a mínim, una altra alternativa seria que la RDC, militarment derrotada, signés un tractat en els termes de Paul Kagame, en espera de la presa de Kinshasa. Per tant, la guerra s’estendrà.

Aleshores Paul Kagame i la seva camarilla de tutsis de la regió (de Rwanda, Burundi, la RDC, Tanzània i els himes ugandesos…), als quals instrumentalitza, prosseguiran la seva conquesta de la regió, començant per Burundi. Vegem per què i com.

Burundi, l’objectiu més perseguit i vulnerable

Burundi és el nen abandonat de la comunitat internacional a la regió. Tot i que és un dels pocs països que ha establert un règim veritablement democràtic en el sentit occidental de la paraula, és el més sancionat per la comunitat internacional per no ser democràtic i per violar els drets humans, mentre que el seu veí del nord fins i tot ha bandejat aquestes nocions del seu llenguatge i costums, però segueix impune.

A més, Burundi està sumit en una profunda crisi econòmica, tot això inventat i avivat per augmentar el descontentament intern de la població i afeblir l’Estat fins al punt que sigui incapaç de defensar la seva població i la integritat del seu territori en cas de necessitat. Per aconseguir-ho, les institucions de Bretton Woods (FMI, Banc Mundial) estan al timó, imposant mesures tan fosques com assassines, com ara ajustaments estructurals, devaluació permanent de la moneda nacional, negativa a concedir préstecs, exigències de pagament de préstecs anteriors abans del seu venciment, etc.

Greus amenaces i causes

Burundi té les mateixes estructures socials (composició ètnica de la població, mateixa llengua, etc.) que Rwanda, però els seus sistemes polítics són diametralment oposats (democràcia plena a Burundi, dictadura ferotge a Rwanda on l’oposició no existeix i qualsevol veu discrepant és sufocada), per la qual cosa pot ser fàcilment desestabilitzat empenyent la població als carrers i als opositors polítics a convertir-se en traïdors, crear o unir-se a grups armats, a diferència de Rwanda sota el dictador Kagame. Com podem veure en aquest moment, l’oposició interna de Burundi està disposada a tot, fins i tot a trair el país i el seu poble per derrocar el règim actual, tot i que disposa de tots els mitjans democràtics (eleccions, etc.) per garantir un relleu en el poder.

També hi ha la duplicitat de la Uganda de Yoweri Museveni, que porta 40 anys en el poder gràcies a una rebel·lió a la qual va pertànyer Paul Kagame; i sobretot hi ha el seu fill i dofí, el general Muhoozi Kainerugaba, cap de l’Estat Major de les Forces Armades ugandeses. Aquest hereu del tron ​​ugandès sembla que és un «nen mimat» i imprevisible en les seves declaracions.

De fet, no para de dir que, com que Paul Kagame és el seu oncle i, per tant, membre de la seva família, un com a tutsi i l’altre com a hima, tots dos «abacwezis»,  hauran de governar sobre els altres pobles de la regió, és a dir, els bantús d’Uganda, Rwanda, Burundi, l’est de la RDC i l’oest de Tanzània.

I per llançar la desestabilització i la conquesta de Burundi per Paul Kagame i els seus fanàtics de la regió, l’ocasió i el pretext són molt favorables aquest 2025. En efecte, les properes eleccions democràtiques justes i inclusives, com ha de ser, previstes i en preparació a Burundi, podrien donar als autors de l’emboscada l’oportunitat de llançar les seves accions segons el seu diabòlic pla.

El president de la República de Burundi, Evariste Ndayishimiye, n’és molt conscient i està començant a advertir la població i a cridar l’opinió internacional com a testimoni.

Punts forts i febles de Burundi

Davant d’aquesta amenaça imminent i existencial per al Burundi democràtic, tots els observadors haurien de conèixer els punts forts i febles d’aquesta nova i propera víctima del conqueridor Paul Kagame, per avaluar si Burundi podria resistir o esfondrar-se.

El fet que Burundi estigui sota un règim democràtic pot ser un avantatge, però també i sobretot una feblesa en temps de guerra. El govern al poder (l’executiu) no es pot permetre fer-ho tot sense retre comptes ni rebre l’aprovació de les altres institucions de poder: el legislatiu i el judicial. En una dictadura, el dictador pot fins i tot decidir fer la guerra, utilitzar l’exèrcit «nacional» com la seva milícia privada i ni tan sols informar les famílies de la sort dels seus fills morts en combat, com en el cas de l’exèrcit de Paul Kagame a la RDC.

El poble de Burundi ha patit almenys tres genocidis en menys de mig segle (el 1972 sota Michel Micombero i Arthémon Simbananiye, el 1988 el genocidi de Ntega-Marangara sota Pierre Buyoya I, i el 1993-2000 després de l’assassinat del president Melchior Ndadaye sota Pierre Buyoya II).

Com a resultat d’aquesta desafortunada experiència, Burundi està molt atent i no es podria veure arrossegat a cap altre genocidi, encara que l’impulsés un genocida i aprofitat com Paul Kagame.

L’altre avantatge significatiu que té Burundi, el proper objectiu de la conquesta de Paul Kagame, és que disposa d’un exèrcit veritablement nacional que no és monoètnic, ja que cada comunitat o grup ètnic està reconegut en proporció al percentatge de la població total del país: els hutus no més del 60%, els tutsis no més del 40%, els twes almenys l’1%. Aquest exèrcit nacional lluitaria per defensar la població i la integritat territorial, i estaria més motivat que l’exèrcit monoètnic de Paul Kagame, que, tot i que disposa d’una plètora d’efectius (més de 120.000 homes manats per més de 150 generals en actiu), gairebé tots ells tutsis i que per tant no defensen ni als hutus ni als twes que constitueixen més del 85% de la població, només pot romandre desconnectat del poble ruandès, siguin quines siguin les conquestes que realitzi fora de Rwanda.

En aquesta guerra generalitzada que s’està llançant a la regió de l’Àfrica dels Grans Llacs i que, després de la conquesta del Kivu del Nord i del Sud, es troba actualment en la seva fase final, Burundi serà el proper objectiu immediat. Sense mitjans materials (armes i municions), ni personals (combatents o instructors), ni de bon tros financers –la saba de la guerra–, l’únic que podem oferir a Burundi són idees i suport moral!

Així, doncs, proposem algunes mesures preventives possibles.

Cal començar a donar l’alarma des d’ara, perquè el dia D ningú no pugui al·legar que l’ha sorprès. Això sembla haver començat. Però al front intern, cal sensibilitzar i mobilitzar la població sobre la qüestió més important, és a dir, la defensa de la pàtria amenaçada; recolzant indefectiblement la seva Força de Defensa Nacional (FDNB) i considerant que les campanyes polítiques i electorals en curs són secundàries i fins i tot una distracció.

En resum, la unitat nacional ha de ser més que mai un leitmotiv i una forma de vida, especialment per a tots els polítics burundesos.

Finalment, encara que esperem que el govern, el poble i les forces armades de Burundi ja estiguin pensant i preparant respostes i contraatacs quan arribi el moment, també ens agradaria suggerir que es contacti amb les víctimes de l’aventura de conquesta de Paul Kagame que ja han estat sacrificades, com la RDC, a la qual ja se li està amputant la part oriental. Però també ens hauríem d’apropar a d’altres futures víctimes, com Tanzània, la part occidental de la qual serà el proper objectiu, per compartir experiències o mitjans i mètodes de supervivència.

Preguem per Burundi. I que Déu protegeixi Burundi i els veritables bashingantahes.

Font: Echos d’Afrique

Foto: Rebels de l’M23 a Goma, a l’est de la República Democràtica del Congo, l’1 de febrer de 2025. (Tony Karumba – AFP)

RDC: Bukavu en alerta, entre la por i l'èxode davant l'amenaça de l'M23 (africanews, 11.02.2025)