Sobre el llibre “Davant dels nostres ulls: de l’11 de setembre a Donald Trump”[1] de Thierry Meyssan.

Thierry Meyssan* és un autor estrany: 10 anys han passat des del seu anterior treball, 15 des de la publicació dels dos llibres que van establir la seva reputació internacional i que jo he tornat a editar[2] perquè m’era insuportable que seguissin estant “indisponibles” per als nostres compatriotes. Com ja anireu veient, Meyssan no escriu, com tants altres, per a no dir res o (el que és el mateix) per a perpetuar la il·lusió en la qual estem immersos.

El seu pensament ens confronta amb la realitat, la qual cosa és certament dolorosa, però necessària i fins i tot beneficiosa. Les seves anàlisis no només ens alliberen dels lligams de la propaganda diària, sinó sobretot de la majoria de les còmodes certeses.

És el missatger, el portador de males notícies: les democràcies “occidentals”, (el que la premsa anomena per abús del llenguatge “comunitat internacional” quan juntes pesen menys del 8% de la població mundial), o sigui, els Estats Units, el Regne Unit, França i Alemanya, generen i mantenen el caos en el món àrab. Sota l’aparença de nobles objectius (exportar la democràcia, ajudar els oprimits, fer la guerra contra el terrorisme), han desestabilitzat envaït, destruït l’Afganistan, l’Iraq, Líbia, Síria, el Iemen, Somàlia, per parlar només dels països musulmans. Ells són els veritables responsables de centenars de milers de morts i milions de ferits, desplaçats i migrants entre la població civil d’aquests països. Ells han creat, finançat, armat o entrenat els terroristes que de tant en tant colpegen el nostre territori. Bàrbars aquí, rebels “moderats” a Líbia i Síria, són les mateixes persones actuant en nom de la mateixa ideologia que té les arrels en els nostres “amics” de l’Aràbia Saudita i Qatar.

Aquestes veritats, estrictament parlant atroces, assenyalen el que no es pot dir: que simplement no poden ser enunciades en els mitjans de comunicació, i qualsevol persona que s’atreveix a fer-ho és immediatament estigmatitzat amb el segell infame de “conspiracionista”, acusat de ser “amic dels mul·làs i dels pitjors dictadors del planeta” o de lliurar-se al  “revisionisme en temps real”. Res de nou: és la base de la propaganda de guerra que acusa el pacifista de traïció. No obstant això, des dels atacs del 7 de gener [2015, Charlie Hebdo, París] i 13 de novembre [2015, Bataclan i Estadi de França, París], el cursor ha començat a moure’s molt lleugerament: a vegades es convida a expressar-se a veritables especialistes sobre terrorisme o de la regió, que tenen punts de vista totalment dissonants amb el consens general dels mitjans de comunicació, i molt similars als anàlisis de l’autor d’aquest llibre.

Per Thierry Meyssan, només compta el dret internacional, com està clarament enunciat en la Carta de les Nacions Unides. Un dret ridiculitzat pels països occidentals, i totalment ignorat tant pels polítics com per l’esfera mediàtica francesa (els “editòcrates”). Quant de camí recorregut tan ràpidament envers el pitjor des del discurs de pau pronunciat per Dominique de Villepin en el Consell de Seguretat de l’ONU l’any 2003! Com és que els nostres líders, tant de dreta com d’esquerra, han esdevingut gairebé tots, en menys de 10 anys, més imperialistes que l’Imperi, més neoconservadors que els estatunidencs? Com podem acceptar que el ministre d’Afers Exteriors francès faci una crida públicament a l’assassinat d’un cap d’Estat?[3] Aquesta declaració feta, recordem-ho, menys de 10 mesos després del linxament de Moammar al-Gaddafi, hauria d’empènyer tots els nostres diputats a exigir la dimissió del polític irresponsable; no va aixecar ni l’esbós d’un debat a França.

De la “teoria de la conspiració” a l’era de la post-veritat

Aquest llibre apareix en un moment en què el “diari de referència” a l’Imperi estableix el Decodex, una mena d’Index Librorum Prohibitorum de l’era digital (un flashback gairebé de 500 anys presentat com una eina progressista destinada a ajudar els usuaris d’Internet “a verificar les fonts”). Incapaços de preveure i explicar les veritables raons del Brexit o l’elecció de Donald Trump, els mitjans de comunicació dediquen innombrables articles a la “post-veritat”, un concepte excessivament confús segons el qual els electors han estat enganyats per les mentides (els “fets alternatius”) presentades ja sigui pels populistes anglesos, estatunidencs o pels serveis russos del malvat Putin. Com si les mentides, distorsions i explotacions fossin del domini exclusiu d’un sol camp: se situen amb això més enllà del ridícul.

No és trivial que l’article que Wikipedia -l’enciclopèdia del pensament correcte- dedicat a la post-veritat comenci amb la menció de les “teories conspiratives” al voltant de l’11 de setembre. Com n’és de revelador! De fet, en lloc de preguntar-se sobre la pertinència dels arguments dels qui dubten de la versió oficial dels atacs, sembla preferible acusar-los de tot mal. Així doncs, ve’t aquí que són designats com a heretges, veritables culpables del confusionisme que afecta els electors extraviats que voten tan malament!

Un món cada vegada més “orwellià”

El joc de mans més intrigant és sens dubte la manera com Al-Qaida ha passat de l’estatus d’espantaocells absolut, de “nebulosa terrorista” acusada durant 10 anys de voler destruir la forma de vida occidental, al d’aliat objectiu d’aquest mateix Occident a les seves guerres de Líbia i Síria. De fet, encara que això mai ha estat reconegut oficialment, és de notorietat pública que els “revolucionaris” libis, així com els combatents del front Al-Nusra són membres d’aquesta organització terrorista o li han prestat jurament de fidelitat. Per fer acceptar aquest espectacular i improbable “nou gir” (ja que a la dècada de 1980, els talibans afganesos i els qui més tard es convertirien en Al-Qaida van ser rebuts pel president Ronald Reagan que els va lloar com autèntics “combatents de la llibertat” lluitant contra l’eix del mal d’aleshores, la Unió Soviètica), n’hi va haver prou de desfer-se del “fantasma” Bin Laden creant un nou home del sac: l'”Estat islàmic”. Igual que a “1984” d’Orwell, la història es reescriu contínuament per cenyir-se a les necessitats del moment.

Propaganda de guerra i mentides mediàtiques

És fonamental posar l’accent en què la propaganda s’autoalimenta d’ella mateixa en bucle, requereix constantment de noves mentides per mantenir el seu impuls. Es tracta d’una feina de desgast de la raó. De fet és l’acumulació, en tant que repetició fins a provocar nàusees, que crea la seva força aplanadora del pensament crític: no es pot aturar si no es vol enfonsar per com en són d’evidents els elements de prova que en demostren la vacuïtat. Amb prou feines podent provar la més mínima de les seves acusacions, els propagandistes es veuen obligats a dir-la més grossa perquè les mentides més antigues o patents siguin oblidades.

Però em sembla important assenyalar que els periodistes en el seu conjunt, com els polítics, no menteixen pas conscientment; no es lleven el matí preguntant-se quins contes explicaran per diabolitzar encara més “el regime de Baixar”. Com ho mostra Meyssan, la realitat és molt més complexa; es tracta d’un cas absolutament fascinant d’autointoxicació dels polítics pels mitjans de comunicació (i viceversa), basat en gran mesura en la ceguesa, la manca de discerniment, de veritable comprensió de les realitats com a desafiaments, i de cobdícia per part dels primers, i mandra intel·lectual, ingenuïtat, estupidesa o submissió dels segons. Si aneu a la redacción d’un diari (televisió, ràdio o premsa escrita) o interrogueu individualment un periodista, cadascun dels vostres interlocutors convindrà fàcilment que “la veritat és la primera víctima de la guerra”, o que no hi ha cap exemple de guerres on no hi hagi propaganda. Aquestes són evidències absolutes i universals, per no dir banals. I tanmateix, pel que fa a la política internacional, la majoria dels mitjans de comunicació només informen sobre el que diu el seu govern, sense posar-ho mínimament en qüestió. És així que, gairebé tots els dies durant els dos primers anys de la “crisi” de Síria, no ens han deixat de matxucar que la caiguda del règim sirià era segurament… imminent. En el llenguatge ordinari, d’això se’n diu confondre els desitjos amb la realitat, però l’autopersuasió no té cap efecte en geopolítica internacional. On són les proves que “Baixar” ha utilitzat armes químiques? És inútil buscar-les i encara menys presentar-les ja que el president Hollande i el seu ministre Fabius van dir que les tenien! En aquest cas tan il·lustratiu, una falòrnia d’aquest tipus pot fer gràcia a una classe mediàtica francesa descerebrada i amnèsica, però els responsables polítics britànics i els estatunidencs (amb Cameron i Obama al capdavant) eren conscients que l’opinió pública respectiva no es deixaria enganyar altra vegada per la retòrica rància d'”armes de destrucció massiva utilitzades per un tirà a l’Orient Mitjà”.

Encara que això només constitueix un aspecte perifèric del llibre de Meyssan i no el seu objectiu principal, la forma en què descriu la gènesi de la propaganda a partir de casos precisos és molt aclaridora. No obstant això, un llibre que se centrés a explicar la manera com ha estat creada des de zero per un nombre relativament petit d’oficines i com interfereix en el debat públic i el nostre inconscient col·lectiu encara s’ha d’escriure, i resultaria una obra d’importància considerable.

Vull acabar posant l’accent en el gran coratge de Thierry Meyssan, que ha triat de lliurar el seu combat contra l’imperialisme i pel dret internacional, no des de la comoditat d’un apartament de luxe de París, sinò anant físicament als teatres de guerra com Líbia i Síria, i ser testimoni de la situació arriscant la seva vida. Ens vam témer el pitjor durant uns quants dies després de la caiguda de Trípoli l’agost de 2011, abans de saber que havia estat evacuat sa i estalvi. És un dels rars, si no l’únic francès que viu a Síria, des de fa 6 anys, i aquest testimoniatge té un valor i un significat particularment preciosos. Llegim-lo.

* Thierry Meyssan, nascut el 1957, és un escriptor francès i geopolític internacional. És president-fundador de Réseau Voltaire (www.voltairenet.org) i ha viscut durant diversos anys a Síria. El 2002 va sorprendre al món pel seu qüestionament de la versió oficial dels atemptats de Nova York de l’11 de setembre de 2001. Aquesta publicació s’ha convertit en un èxit de vendes i ha estat traduïda a 28 llengües. Des d’aleshores, als mitjans de comunicació principals els  agrada difamar-lo com a model-tipus de “conspiracionista”. Les seves anàlisis geopolítiques sobre el rerefons de les guerres al nord d’Àfrica i al Pròxim Orient han estat publicats en nombrosos articles i en el seu darrer llibre.

Sobre el contingut del llibre “Davant dels nostres ulls”

Sinopsi: El llibre traça les relacions internacionals des dels atacs de l’11 de setembre de 2001. En ell es descriuen i s’analitzen les estratègies per mantenir els Estats Units en posició dominant sobre la resta del món. Es posa de manifest el paper dels britànics en l’organització de les “primaveres àrabs” i el conflicte que ha oposat secretament els resistents àrabs i Rússia amb l’estat profund estatunidenc. S’acaba amb l’arribada d’un president antiimperialista a la Casa Blanca i el trasllat de la confrontació dins dels Estats Units.

Composició: El llibre, que traça el paper d’algunes desenes d’Estats diferents havent-se adaptat a la dominació estatunidenca o havent-la desafiat, ha estat escrit d’una forma original. Aquests quinze anys s’expliquen tres vegades de maneres diferents, depenent de la perspectiva: primer s’han vist des de París, on els successius governs intenten participar en els esdeveniments sense entendre’ls; després viscuts pels Germans Musulmans, que estructuren els grups gihadistes en nom de Londres i Washington; finalment pensats pels anglosaxons.

Interès del llibre: Escrit per un actor del període -l’autor ha estat consultor o membre dels governs de Veneçuela, Iran, Líbia i Síria- relata els esdeveniments de manera comprensible per al gran públic. Es basa en documents els més importants dels quals no han estat mai publicats, ni tan sols esmentats a la premsa. La teoria de l’autor colpeja el discurs mediàtic, però ofereix l’única explicació plausible de les “revolucions” i les guerres que acabem de viure.

Remarca: Aquest llibre està ple d’informacions precises. Serà inevitablement una obra de referència en els propers anys, fins i tot per a aquells que -en principi- en qüestionaran el contingut.

Notes

[1] Thierry Meyssan. Davant dels nostres ulls: de l’11 de setembre a Donald Trump. Editions Demi-Lune 2017. ISBN 978-2-91711-231-1

[2] Es tracta de La Gran Impostura seguit de El Pentagate, publicat per Editions Demi-Lune, Collecció Resistències, 2007.

[3]  Laurent Fabius, no pas ministre de Guerra sinó d’Afers Exteriors, va declarar el 17 d’agost de de 2012 sobre el president sirià: “El règim sirià ha de ser abatut i ràpidament (…) Sóc conscient de la força del que estic dient: Baixar al-Àssad no mereix estar sobre la Terra”.