El dilluns 18 de novembre de 2024, la notícia va caure com un gerro d’aigua freda sobre els opositors al règim dictatorial de Paul Kagame de Rwanda exiliats als estats del sud de l’Àfrica.
El despatx de RFI afirmava que: «La Unió Europea torna a finançar la missió ruandesa a Moçambic. La decisió va ser aprovada formalment dilluns 18 de novembre pels ministres d’Afers Estrangers de la Unió Europea. La Unió Europea tornarà a destinar 20 milions de euros a les forces de seguretat ruandeses».
El diari Democracy in Africa (DIA) va parlar sense embuts de la mala política que hi ha darrere dels nous 20 milions d’euros de la UE per a l’exèrcit ruandès.
La periodista britànica Michela Wrong va tuitejar que la decisió era «al·lucinant», soscavava la credibilitat de la UE a la regió dels Grans Llacs, alimentava la impressió de doble vara de mesurar a Occident i corria el risc d’empènyer la RDC als braços de Rússia.
Les reserves de Bèlgica no han pogut fer res per evitar-ho.
La Unió Europea confirmava així la seva obstinació a anar contra tota lògica jurídica i diplomàtica, arribant fins i tot a transgredir les normes establertes quan es tracta de recolzar i imposar els punts de vista del règim dictatorial establert a Rwanda des del 1994 i encarnat per Paul Kagame. En aquest context, la UE continuarà finançant operacions militars derivades d’un acord bilateral de defensa entre dos estats sobirans. Una cosa mai vista!
Fets sorprenents i recels legítims
No cal recordar la naturalesa del règim de Paul Kagame, que governa Rwanda des de fa tres dècades. No és només una monarquia ètnica feudal, sinó també una dictadura despietada i obscurantista que no tolera cap veu dissident i, per tant, silencia, mata o empresona-la qualsevol habitant que aspiri obertament a la llibertat o la democràcia.
Les violacions dels drets humans comeses per aquest règim són incomprensibles. Així ho denuncien regularment organitzacions de drets humans que van estar en primera línia recolzant l’FPR de Paul Kagame en la seva guerra de conquesta militar de Rwanda del 1990 al 1994, com Amnistia Internacional, HRW i RSF.
L’exèrcit de Paul Kagame a Rwanda és enorme i monoètnic: més de 180.000 homes dirigits per més de 100 generals en actiu, en una superfície de 26.336 km2 amb una població d’uns 12 milions d’habitants.
En aquestes condicions, Paul Kagame no només ha de trobar la manera de mantenir-los ocupats diàriament, sinó sobretot la manera de garantir el seu proveïment i el pagament regular dels seus salaris, ja que en cas contrari es convertirien en una bomba de rellotgeria. Per tant, els ha de comercialitzar com a «mercenaris» i, afortunadament per a ell, organismes com l’ONU i la UE hi són per acudir al seu rescat.
El finançament per l’ONU o la UE de les operacions de l’exèrcit de Paul Kagame desplegat a països estrangers constitueix una contribució a la corrupció i una complicitat en la malversació de fons públics.
De fet, les sumes abonades no només serveixen per finançar aquestes operacions i pagar els soldats desplegats sobre el terreny, sinó que la major part també va a parar a les arques privades de Paul Kagame i la seva família Els soldats al front només reben la seva magra paga d’acord amb l’escala salarial dels empleats del govern a Rwanda.
Als que s’atreveixen a plantejar reivindicacions, Kagame respon: «L’Estat els ha comprat i equipat amb armes, i amb elles poden accedir al que vulguin siguin on siguin, i per això l’Estat no els pot pagar dues vegades». Una clara crida al pillatge i al bandidatge.
El finançament per part de la UE de les operacions exteriors de l’exèrcit de Paul Kagame serveix per perpetuar les violacions del dret internacional, ja que les sumes pagades per la UE s’utilitzen per adquirir material i equips militars per atacar, ocupar i saquejar la RD del Congo, cometent crims de guerra, crims contra la humanitat i genocidi des del 1996. Això ha estat documentat i denunciat regularment en diversos informes de l’ONU i les organitzacions internacionals.
En finançar Paul Kagame operacions militars d’elements del seu exèrcit enviats a països estrangers, la Unió Europea crea deliberadament confusió en confondre les operacions de manteniment de la pau sota bandera de l’ONU amb les intervencions en virtut d’acords bilaterals de defensa.
Com a resultat, ningú sap quins dels soldats de Kagame desplegats a la República Centreafricana estan pagats per l’ONU o la UE, o ho estan pel govern ruandès. Alguns porten el «casc blau» de dia i la «boina verda ruandesa» de nit. El mateix passa al Sudan del Sud i al Darfur, a Haití i segurament en altres llocs els propers anys, atès l’èxit d’aquest engany.
El cas particular de Moçambic
Les tropes de Paul Kagame s’han desplegat a Moçambic oficialment en el marc d’un acord bilateral de defensa signat entre Rwanda i aquest país. En realitat, però, l’acord té per objecte protegir el jaciment de gas a l’Oceà Índic que pertany a Total Énergies, el gegant energètic francès. Així doncs, Paul Kagame ha desplegat les seves tropes a la regió de Cabo Delgado, al nord de Moçambic, no per protegir la població local dels terroristes islàmics, sinó per permetre que Total Énergies segueixi explotant el gas de l’Oceà Índic.
Les tropes de Paul Kagame desplegades a Moçambic, a més de supervisar l’explotació de gas per Total Énergies, també tenen la tasca de perseguir i eliminar físicament els opositors hutus i tutsis exiliats en aquest país i a la regió.
Comandos infiltrats en aquest exèrcit ja han causat estralls entre els opositors polítics ruandesos exiliats en aquest país. Entre ells hi ha Cassien Ntamuhanga (periodista), Révocat Karemangingo i el seu germà (empresaris), Théogène Turatsinze (banquer), etc.
Molt més recent i greu, després de les eleccions a Moçambic del 9 d’octubre del 2024, les tropes de Paul Kagame van participar en una gran repressió de manifestants pacífics als carrers de la capital, Maputo, per part de la policia local, recolzada per elements del contingent enviat a aquest país per a la lluita antiterrorista i finançat per la Unió Europea amb 20 milions d’euros anuals.
La societat civil local ha denunciat la mort de més de 60 manifestants a mans de membres del contingent de l’exèrcit de Kagame, disfressats i presentats com a policies moçambiquesos, malgrat els desmentiments del govern ruandès.
Un mal precedent que corre el risc d’establir jurisprudència
Paul Kagame hauria d’exigir ara que la UE financi també la presència militar de les seves tropes a la República Centreafricana en virtut de l’acord bilateral entre els dos països. Aquestes tropes tenen la missió oficial de garantir la seguretat del president Faustin Touadera i la seva família, però extraoficialment també vigilen els jaciments miners (or, diamants, etc.) que interessen a les multinacionals occidentals, com ara el gas de Total Énergies a Moçambic.
Observi’s que la República Centreafricana és plena de soldats ruandesos que porten dues gorres, ja que un altre contingent ha estat desplegat allà com a part de la missió de l’ONU en aquest país (MINUSCA), comandada per una dama del cercle íntim de Paul Kagame, Valentine Rugwabiza.
A aquest pas, Paul Kagame hauria d’exigir i obtenir finançament de la UE per a la seva propera desestabilització del veí Burundi, igual que està fent a la RDC. De fet, Kagame no té objeccions a utilitzar les sumes que li ha pagat la UE a Moçambic per finançar la seva guerra a la RDC.
Paul Kagame disposa ara d’un poderós argument amb què silenciar la UE cada vegada que se l’acusa de violacions de les lleis de la guerra en el curs de les operacions de les seves tropes arreu del món. Podria dir, i amb raó, que aquests actes són admesos i fins i tot recolzats per la Unió Europea, perquè és la Unió qui els finança.
Una sacsejada de dignitat per a la Unió Europea?
És comprensible que els modestos i desinformats ministres d’Afers Estrangers de la UE no puguin pretendre ser un contrapès al superpoder dels lobbies pro-Kagame a la UE, en particular a França i Alemanya, països reconeguts com a motors de la UE, o a Itàlia amb el Vaticà, convertit en capella privada de Paul Kagame on oficia el seu antic lloctinent, ara cardenal, Antoine Kambanda.
Però la UE hauria d’aprofitar l’oportunitat que ofereix la marxa de Josep Borrell, el diplomàtic espanyol de 77 anys que estava al capdavant de la diplomàcia comunitària i que cedirà el testimoni a l’estoniana Kaja Kallas, per esmenar els seus errors.
En el seu darrer discurs davant els ministres d’Afers Estrangers de la UE a Brussel·les el 18 de novembre del 2024, Josep Borrell va constatar el fracàs de la UE en matèria diplomàtica i va advertir els seus successors del judici de la Història. Va dir: «La meva frustració més gran és no haver estat capaç de deixar clar que una violació del dret internacional és una violació del dret internacional, sigui qui sigui l’autor. La història ens jutjarà a tots, no?»
La UE hauria de fer autocrítica i possiblement corregir la seva actitud cap al règim del dictador Paul Kagame de Rwanda.
Esperem que la desconeguda estoniana Kaja Kallas, que substituirà Josep Borrell, no conegui la història i la situació de la regió dels Grans Llacs i de Rwanda en particular, i recorri sovint a l’experiència belga en el cas de la Rwanda de Paul Kagame, perquè malgrat la seva diversitat i les seves terboleses, Bèlgica coneix el cas millor que cap altra potència, en haver estat colonitzadora, agent i guardiana del Congo belga i de Rwanda-Urundi des de 1885 fins a la seva independència el 1960 i 1962.
La Unió Europea, tot i que ja hagi perdut tota credibilitat a l’Àfrica i sigui jutjada de decadent pels països emergents, no hauria d’afegir res més al judici de la Història, que la jutjarà per haver estat còmplice i finançadora d’un règim d’allò més allunyat dels seus ideals, encapçalat per un dels pitjors criminals i ferotges dictadors del món, de nom Paul Kagame.
Font: Echos d’Afrique
Foto: Militars ruandesos desplegats a Moçambic.
Moçambic: La Unió Europea renova el seu suport a la força ruandesa (africanews, 20.11.2024)