Són suficients les claus amb què els experts de tots els àmbits intenten explicar les actuals vicissituds mundials que estan portant la humanitat tan a prop de la seva extinció? Serem incapaços d’adonar-nos que “les nostres” elits estan formades per éssers arrogants, corruptes i perversos que han perdut el sentit de realitat, igual que els alemanys del període nazi no van ser capaços de veure que els seus dirigents vivien en un profund deliri paranoic?
Hi ha analistes que se centren gairebé exclusivament en la situació bèl·lica mundial, en l’àmbit de la geoestratègia i el de la geopolítica. No ho fan per ignorància d’un marc més ampli (el de les relacions internacionals i el de la política i l’economia en general), sinó perquè aquest àmbit militar és la seva especialitat, una especialitat molt valuosa. Em ve al cap, per exemple, Juan Antonio Aguilar, director de l’Instituto Español de Geopolítica. Altres es mouen en el citat àmbit més ampli. I alguns ho fan especialment en el de les claus, absolutament fonamentals, de l’economia tant occidental com global. És el cas de Dennis Small, del moviment larouchista.
En el seu brillant informe setmanal del 15 de setembre passat, que va tractar sobre la greu situació mundial actual, va unificar una vegada més molts d’aquests àmbits. Però al meu entendre va deixar oberta una important qüestió, ja sigui per la impossibilitat d’esgotar en trenta o quaranta minuts els múltiples aspectes que es donen en la complexíssima situació mundial actual o ja sigui per l’extrema irracionalitat del món delirant o fins i tot directament lluciferí al que aquesta qüestió ens introduiria en el cas que ens atrevíssim a analitzar-la a fons.
Dennis Small va afirmar que estan intentant fer amb Rússia allò que sempre fan abans d’atacar un país: afeblir-lo el màxim possible. Però, si es reconeix que a Occident hi ha una camarilla capaç d’intentar una cosa tan delirant com és afeblir la potència nuclear mundial més gran abans d’un atac final frontal massiu contra ella (per continuar després amb la Xina), es fa inevitable la qüestió a la que he qualificat com a important qüestió pendent: Què tenen al cap la gent d’aquesta reduïda camarilla-secta que estan arribant a un grau de provocació a Rússia tan extremadament perillós?
És una qüestió a la qual sí que va respondre Marcelo Ramírez fa uns dies: (des del minut 1:19 a l’1:25). Hi ha una reduïdíssima camarilla, que compon el nucli més profund de l’estat profund anglo-occidental, fanàticament maltusiana, a la qual l’extermini de 5.000 o 6.000 milions d’éssers humans en una guerra termonuclear li aniria com l’anell al dit. A aquesta gent els quedaria un món de només 2.000 milions de persones, que podrien administrar al seu gust.
Són gent que fa estudis que els porten a la convicció que l’ús de les armes nuclears actuals no comportaria la destrucció total del planeta ni una recuperació molt prolongada d’ell, com abans es creia. I sembla que estan decidits a tirar endavant aquest projecte maltusià (1:07 – 1:12:30). Són ells els qui estan forçant la guerra d’Ucraïna, sobrepassant totes les línies vermelles sobre les quals Rússia havia alertat.
Se li concedeixi credibilitat a Marcelo Ramírez o no (jo sí que l’hi concedeixo, perquè també havia arribat a conclusions semblants), fer-se semblants qüestionaments no és caure en especulacions poc serioses ni en submóns conspiranoics i fins i tot esotèrics. Allò lluciferí, ja sigui com a expressió visible d’unes realitats misterioses i ocultes, tot i que realment existents, o ja sigui com a expressió tan sols d’un deliri subjectiu de gent a l’interior de la qual nia el mal, és un factor que és ben present en aquestes elits (tot i que exposar ara les proves d’això sobrepassi el reduït marc d’aquest article), de la mateixa manera que ja abans ho va estar en l’absolutament increïble camarilla al·lucinada d’Adolf Hitler.
Negar tot aquest tenebrós àmbit de “el mal” en funció d’una suposada racionalitat, serietat o professionalitat és, des del meu punt de vista, caure una vegada més en el racionalisme, el cientificisme, l’empirisme, el positivisme, el determinisme, el materialisme i qualsevol altre reduccionisme esmussat de segles passats que la Física, especialment la mecànica quàntica, ha demolit per sempre. Reduccionismes que des de temps immemorials han llastat l’avenç de la humanitat en la comprensió d’aquest misteri complexíssim que anomenem la consciència. Misteri sustentat, alhora, en realitats tan complexes com ho són també la mateixa matèria-energia i la mateixa vida.
Per això estic cada vegada més convençut que, més enllà de les claus militars, polítiques i econòmiques, o fins i tot psicopatològiques (tan imprescindibles per estudiar personatges com Adolf Hitler), existeixen altres claus importants que no poden ser reduïdes a cap de les estudiades pels experts. Ni tan sols poden ser reduïdes a la ignorància humana, amb què se sol intentar explicar des de les espiritualitats orientals no teistes la pertorbadora realitat de la maldat. Són claus que tan sols solen aparèixer al món d’allò religiós o dels mites, ja siguin els clàssics o els actuals, els més populars dels quals podrien ser els elaborats per Tolkien.
Aquesta impossibilitat d’enfrontar-se al fet que cap de les claus tractades pels diversos especialistes no explica prou semblant bogeria i que ens veiem obligats a recórrer a claus que excedeixen el camp d’allò “científic”, em recorda massa les inèrcies mentals i el tancament intel·lectual dels mateixos científics al llarg dels segles. Em recorda massa, per exemple, el rebuig sofert per l’astrofísic i sacerdot catòlic belga Georges Lemaître, el pare (al costat del matemàtic i meteoròleg rus Alexander Friedmann) de les teories actuals sobre l’origen de l’Univers: la teoria de la seva expansió accelerada i la que sosté que aquest es va originar a partir d’un “àtom inicial”, teoria que es va acabar anomenant teoria del Big Bang.
És cert que parlar de mons lluciferins ens confronta massa a l’àmbit religiós. Però això no és gaire diferent del que va passar davant de la teoria de George Lemaître. Els motius pels quals inicialment molts físics eminents van rebutjar les seves formulacions, especialment Albert Einstein (a partir de la Teoria de la relativitat del qual el sacerdot belga havia arribat a les seves extraordinàries conclusions) no van ser altres que aquests: el belga era un sacerdot catòlic i, a més, la teoria del Big Bang ens apropava massa al metafòric relat bíblic de la creació.
Curiosament, en aquest mateix relat ja apareix també la figura de “la serp”. Aquesta és la nota que trobem a la Bíblia de Jerusalem sobre aquesta figura: “La serp serveix aquí de disfressa a un ésser hostil a Déu i enemic de l’home, i en el qual la Saviesa, i després tot el Nou Testament i tota la tradició cristiana, hi han reconegut l’Adversari, el Diable”.
Però deixem de banda tot aquest hipotètic món lluciferí i limitem-nos a ocupar-nos simplement de l’arrogància i manca de sentit de realitat d’una camarilla-secta d’il·luminats que, en el seu deliri de poder i dominació, s’estan atrevint a creuar ja el que per a Rússia és una línia vermella decisiva, l’atac a Crimea. I que, segurament, no s’aturarà aquí. Tant deliri és suficient per si mateix per arribar a la conclusió que les claus utilitzades per la pràctica totalitat d’experts són insuficients per explicar les vicissituds mundials actuals que estan portant la humanitat a la vora de l’extinció.
Des de la mentalitat de la gent “normal” (massa ingènua, per cert), totes aquestes argumentacions poden semblar força rebuscades i poc realistes. Jo, per contra, crec que no acabem d’adonar-nos que les “nostres” elits estan compostes per éssers arrogants, corruptes i perversos que han perdut el sentit de realitat. Igual que els alemanys del període nazi no van ser capaços de veure que els seus dirigents vivien en un profund deliri paranoic.
Són els reduïts membres de la camarilla-secta que, amb el control dels diners (que ara ells mateixos emeten), se senten des de fa segles els grans triomfadors del món. Són aquells a qui, com tantes altres vegades al llarg de la història, la supèrbia lluciferina els va començar un dia a encegar. Són aquells que a partir del 1971 van començar una boja carrera desbocada cap a l’actual desregulació i financerització, que ha convertit l’economia occidental en un immens gratacels de 2.000 bilions de derivats, sense cap suport ni fonament, a punt de col·lapsar.
Són també els amos del complex militar industrial, una de les poques produccions que no van desaparèixer als Estats Units per ser totes molt menys “rendibles” que la pura especulació. Un complex militar industrial que, en corrupta col·lusió amb la política, fabrica armes caríssimes que s’estan demostrant incapaces de competir amb les incomparablement menys cares fabricades a Rússia i altres països “poc desenvolupats”.
Són aquells que, després de tants i criminals “errors”, pretenen encara perllongar “per un segle” més la seva “dominació d’espectre complet” en un món més “sostenible”. Un món sense l’actual massa poblacional de gent inútil que consumeix els recursos preciosos dels quals aquesta camarilla es creu l’única i veritable propietària. Tan sols el títol que el secretari d’Estat Henry Kissinger va donar al seu Memoràndum d’Estudi de Seguretat Nacional 200 de 1974 ja és prou revelador: “Implicacions del creixement de la població mundial per a la seguretat dels Estats Units i els seus interessos a l’estranger”. Hi podem llegir: “La despoblació hauria de ser la màxima prioritat de la política exterior envers el Tercer Món, perquè l’economia estatunidenca requerirà grans i creixents quantitats de minerals de l’estranger, especialment dels països menys desenvolupats”.
Pintura: Lucifero (Roberto Ferri, 2013)
David Rockefeller a la Conferència Internacional sobre la Població i el Desenvolupament celebrada al Caire el 1994