Possiblement ja estigui molt a prop el darrer i definitiu esdeveniment de falsa bandera estatunidenc, o la més radical decisió de Rússia, totes dues coses de naturalesa probablement nuclear; però no entenem res del que està passant ni del que podria estar a punt de passar. Ni tan sols som capaços d’adonar-nos que els únics responsables de totes les nostres penalitats econòmiques actuals no són ni “la crisi econòmica”, ni “la pandèmia”, ni “el Putin”, sinó “les nostres” elits, que des de fa dècades estan concentrant a les seves mans cada vegada més riquesa i poder mentre creixen acceleradament la precarietat, la pobresa i el nombre de petites i mitjanes empreses que fan fallida.

En primer lloc, som incapaços de reconèixer i acceptar el fet que les elits “filantròpiques” anglo-occidentals puguin ser tan extremadament perverses com per elaborar i dur a terme un projecte de “reducció” de la població mundial els propers anys d’uns 1.000 milions de persones, sense comptar les víctimes de les guerres promogudes per ells mateixos.

En segon lloc, som incapaços de reconèixer i acceptar el fet que hagin gestionat criminalment una suposada o real pandèmia, o fins i tot l’hagin creat com a arma biològica (com creu el Govern xinès), de manera que puguin aconseguir gràcies a ella el control absolut de les nostres vides mitjançant un falsari passaport o certificat “verd”; un passaport lligat d’una manera absolutament descarada i sorprenent no al fet d’estar contagiat i/o ser un potencial propagador del SARS-CoV-2 sinó al tràmit burocràtic d’haver estat “vaccinat” amb un perillós producte que no evita ni ser contagiat ni ser transmissor.

En tercer lloc, som incapaços de reconèixer i acceptar el fet que puguin ser tan sanguinàries i delirants com per haver decidit l’esclafament violent, sense més demores, de qualsevol potència emergent que no se sotmeti a la dominació; encara que es tracti de superpotències com Rússia i la Xina i encara que això signifiqui posar tota la humanitat a la vora d’un Apocalipsi Final.

I en quart lloc, som incapaços de reconèixer i acceptar el fet que puguin tenir un control tan total com el que en realitat ja tenen no només sobre els Estats Units, sinó també sobre totes les societats occidentals; un control que, per molt dissimulat que sigui, comença ja a ser denunciat fins i tot en l’àmbit de l’ONU; un control que els ha decidit a anar ja a totes, convençudes que no es desencadenarà aquí cap revolució digna de consideració; un control social que fins i tot els permet arribar a convertir l’agredida Rússia en agressora.

En definitiva, som incapaços d’entendre i de valorar els transcendentals esdeveniments actuals. Perquè en el nostre Occident, malalt d’insolidaritat, narcisisme i arrogància, hem perdut tot sentit d’equanimitat i de justícia. Perquè aquests dos són uns valors que en realitat no ens interessen gaire ni ens impulsen en la recerca del significat d’uns esdeveniments que possiblement comportaran la nostra pròpia ruïna, una recerca que vagi més enllà de tanta propaganda massiva i criminal:

“Deia [Jesús] també a la gent: ‘Quan veieu un núvol que s’aixeca a l’occident, al moment dieu: plourà, i així passa. I quan bufa el sud, dieu: Ve xafogor, i així passa. Hipòcrites! Sabeu explorar l’aspecte de la terra i del cel, com no exploreu, doncs, aquest temps? Per què no jutgeu per vosaltres mateixos el que és just? Quan vagis amb el teu adversari al magistrat, procura pel camí arreglar-te amb ell, no fos cas que t’arrossegui davant del jutge, i el jutge et lliuri a l’algutzir i l’algutzir et fiqui a la presó. Et dic que no en sortiràs fins que no hagis pagat l’últim cèntim.’ (Lluc 12, 54-59).”

En un article anterior vaig proposar una tesi molt semblant a la d’aquest: la tesi que la nostra situació a Occident és tan penosa i perillosa com la d’aquelles dones que, per un cúmul de factors psicològics i socials, són incapaces de reconèixer que la seva parella és un maltractador. Però, en tractar-se d’un conflicte internacional i fins i tot global, cal aprofundir en una anàlisi molt més sistèmica i complexa.

  1. Bill Gates i la “reducció” del 10-15% de la població mundial

És molt abundant la documentació, inclosa la publicada a www.l-hora.org, que deixa en evidència l’existència d’un antic consens entre els grans filantrops per acabar d’arrel amb el que ells consideren la gran amenaça ambiental, social i industrial potencialment desastrosa: el creixement de la població. N’hi ha prou amb esmentar el recent article del professor Michel Chossudovsky en què cita diferents documents que es refereixen a les reunions secretes d’aquesta elits al llarg de més d’una dècada fins a culminar amb la crisi de Covid 2020-2022. Reunions com la del 5 de maig de 2009 a la Universitat Rokefeller a Manhattan, en ple intent de convertir falsament la grip porcina H1N1 en una pandèmia universal.

No només es tracta de frenar el creixement de la població mundial o disminuir la taxa de natalitat. Es tracta de “la reducció” en un 10% o 15% de la “massa” poblacional existent; es tracta d’augmentar la taxa de mortalitat. I el més sorprenent és que, per aconseguir aquesta “reducció”, Bill Gates es refereix sobretot als vaccins (al vídeo de l’article esmentat). Què té en ment aquest “filantrop” quan fa semblants afirmacions? És tan sols un revelador lapsus o és l’arrogant desvergonyiment d’unes elits ben conscients d’haver aconseguit la idiotització de les societats occidentals?

En tot cas, podem prescindir de tals afirmacions tan sorprenents, perquè els fets per ells mateixos són cada dia més evidents: per més que s’estiguin boicotejant sistemàticament les estadístiques i les autòpsies, la “sobtitis” s’està convertint, tal com van pronosticar personalitats com Robert Kennedy en una causa cada vegada més freqüent de morts, ictus, infarts, etc. No es tracta tan sols de que, tal com va anticipar el doctor Shankara Chetty, la relació causa-efecte entre la vaccinació i la multitud de tots aquests sobtats esdeveniments tràgics sigui molt difícil de provar. Es tracta de molt més: s’està actuant sistemàticament per amagar aquesta relació.

Les informacions, estudis, articles, etc. que ho confirmen són cada cop més nombrosos i difícilment contestables. Com que aquesta qüestió no és ni l’única ni la central en aquest article, em limitaré a citar l’article de David J. Sorensen titulat “Vladimir Zelenko, l’informe sobre les morts causades pels vaccins: Evidència de milions de morts i esdeveniments adversos greus com a resultat de les injeccions experimentals de COVID-19”. Article que comença així:

“El propòsit d‟aquest informe és documentar com a tot el món han mort milions de persones i s’han produït centenars de milions d’esdeveniments adversos greus després de les injeccions amb la teràpia gènica experimental d’ARNm. També revelem el risc real d’un genocidi sense precedents.

El nostre objectiu és presentar només fets científics i evitar afirmacions infundades. Les dades són clares i comprovables. Es poden trobar més de cent referències per a tota la informació presentada, que es proporciona com a punt de partida per a una investigació més gran.

Les dades suggereixen que actualment podem estar presenciant el major assassinat en massa organitzat en la història del nostre món. La gravetat d’aquesta situació ens obliga a fer aquesta pregunta crítica: sortirem en defensa de milers de milions de persones innocents? O permetrem el benefici personal per sobre de la justícia i en serem còmplices? Xarxes d’advocats d’arreu del món estan preparant demandes col·lectives per enjudiciar tots els qui estan al servei d’aquesta agenda criminal. A tots els qui han estat còmplices fins ara, els diem: Encara hi ha temps per girar-se i triar el costat de la veritat. Si us plau, feu l’elecció correcta.”

Tampoc es tracta ja d’intentar reduir, com fa dècades, la població a l’Àfrica, l’Amèrica del Sud o l’Extrem Orient, segons la doctrina del mateix secretari d’Estat Henry Kissinger al Memoràndum d’Estudi de Seguretat Nacional 200 de 1974 titulat “Implicacions del creixement de la població mundial per a la seguretat dels Estats Unitsa i els interessos a l’estranger”. Els qui no han conegut personalment esdeveniments d’una magnitud i perversió com els que jo conec succeïts a Rwanda i al Congo i es resisteixin a creure que puguin ser reals fets tan sinistres i terribles com els que tracto des de la primera línia d’aquest article, haurien de dedicar una mica de temps a llegir només alguna cosa de la multitud de documents oficials dels Estats Units.

No cal fer de periodista de recerca, només cal llegir una cosa del que ja s’ha desclassificat o revelat. Així, a l’esmentat Memoràndum signat per Kissinger hi podem llegir: “La despoblació hauria de ser la màxima prioritat de la política exterior cap al Tercer Món, perquè l’economia estatunidenca requerirà grans i creixents quantitats de minerals de l’estranger, especialment dels països menys desenvolupats” .

Com també recorda Chossudovsky: “Pel que fa als països del Tercer Món, la despoblació va ser curosament instrumentada a través de vaccins. El projecte de vaccins contra el tètanus implementat sota els auspicis de l’OMS-UNICEF tenia com a objectiu ‘esterilitzar en secret les dones als països pobres de tot el planeta’. Els bisbes catòlics de Kenya estan acusant dues organitzacions de les Nacions Unides d’esterilitzar milions de nenes i dones a l’empara d’un programa d’inoculació contra el tètanus patrocinat pel govern de Kenya. Bill Gates, que ara està al capdavant del programa de vaccins d’ARNm dels globalistes, hi va estar intricadament involucrat. La Fundació Gates va ser demandada per governs de tot el món, Kenya, Índia, Filipines i més (Peter Koenig, abril de 2020).”

Una altra cosa igualment sorprenent és que tot aquest projecte infernal s’estigui executant gràcies als polítics “progressistes” (demòcrates, socialistes…) tant o més que per les anomenades dretes. En el moment de la invasió de l’Iraq, el president Aznar va tenir l’honestedat o el desvergonyiment de parlar clar: “Cal estar amb aquells que compten”. El final de la frase se suposava: encara que siguin autors de grans crims contra la humanitat o crims de guerra. Els líders polítics europeus “progressistes” actuals fan exactament el mateix però des de la hipocresia més menyspreable.

Sense oblidar altres institucions, com l’Institut Nobel, que acaba de concedir el Nobel d’Economia ni més ni menys que a Ben Bernanke, que va presidir aquella institució que és l’arrel mateixa de totes les guerres i crisis econòmiques actuals: la Reserva Federal. Com expressa magníficament el congressista estatunidenc Ron Paul “Honrar Bernanke pel seu consell sobre el que ha de fer el govern quan els bancs fan fallida és com atorgar un premi de seguretat contra incendis a un piròman”. I després ens sorprenem amb l’emergència pertot arreu d’una dreta extrema que aixeca com una de les seves banderes més importants la lluita contra les elits globalistes i els seus lacais polítics “progressistes”.

  1. Atrevir-se a pensar el que és impensable: Occident està en mans d’una elit “filantròpica” que vol controlar absolutament les nostres vides, una elit tan perversa i satànica com ho va ser l’elit nazi

En el primer apartat he tractat sobre la població “eliminable”, però és igualment important referir-se a la sort que correran els qui sobrevisquin per sostenir sobre les espatlles el Nou Ordre Mundial que ha dissenyat una elit, cada cop més reduïda, en la que s’està concentrant cada vegada més poder i cada cop més acceleradament, mentre creix de la mateixa manera la gran massa que viu permanentment en la precarietat. Per a ells, la pandèmia serà, com proclamen les elits sense cap pudor, el gran catalitzador per al Gran Reinici. En el que qualifica com el missatge més important de la seva vida, el conegut Michael Yeadon, director executiu de biotecnologia, director d’investigació mundial i vicepresident de la unitat respiratòria de Pfizer (1995-2011), escrivia això:

“Estimats tots, que miren nerviosament al seu voltant i pregunten ‘Què dimonis està passant?’

Espero que això no sigui massa controvertit. Certament és aterridor, però crec que encara estem al costat correcte del desastre i si suficients de nosaltres ens adonem del que està passant aquí i a tot arreu al món democràtic, podem recuperar la situació. Realment no tenim gaire temps. Crec que és probable que les coses canviïn irremeiablement durant el proper hivern. D’aquí ve aquesta urgent i inusual petició.

Tot el que ha passat i està passant es torna molt més simple i tot té sentit, només quan t’obligues a pensar el que és impossible.

Si adoptes experimentalment la posició que EL NOSTRE GOVERN ESTÀ TREBALLANT ACTIVAMENT PER DANYAR-NOS, PER DESMANTELLAR LA SOCIETAT MODERNA I ESCLAVITZAR TOTHOM EN UN MÓN TOTALITARI CONTROLAT DIGITALMENT, tot encaixa. Res hi sobra.

Fins i tot si la vostra resposta immediata és que això és absurd, intenteu-ho durant un dia més o menys. Els demano a més que adoptin la posició experimental que els mitjans, controlats per només sis corporacions globals, totes aliades a una sola organització global de la que tots n’han sentit a parlar, els estan mentint implacablement i ho han estat fent durant més de 2 anys i mig. El mateix per a Internet, controlat per menys corporacions globals, també totes aliades a aquesta mateixa organització global.

Perquè estic segur que és veritat. N’estic segur perquè tot això va començar amb un frau científic relacionat amb un virus, el va augmentar amb una incessant campanya de por, va imposar mesures que se sabia que eren inútils, que van arruïnar l’economia i van aixafar la societat civil, després van obligar la majoria a acceptar inútils, innecessàries injeccions ineficaces i deliberadament perilloses. Òbviament, això és un crim odiós. No ha passat mai res semblant.

He estat 41 anys en ciències de la vida des de la formació fins a l’èxit com a director executiu de biotecnologia i vaig ser director de recerca mundial i vicepresident de la unitat respiratòria de Pfizer (1995-2011).

No tinc absolutament cap incentiu per dir res d’això si no n’estic segur. N’estic segur. Tot això va tenir lloc ‘al meu lloc de comandament’, el meu domini d’experiència. Si us plau considereu el que he dit. He donat més de 70 entrevistes, totes censurades. M’han tacat fastigosament. És propaganda. Et diu del que són capaços. Això és el que va escriure l’exmembre de la junta de Pfizer sobre els meus èxits: Convertir el rebuig de Pfizer en or de Novartis: la història de Ziarco. Sono com un ximple?

Molts han preguntat per què la gent no va resistir els tirans en el passat. En part, és por. Però és més que això. És que la gent normal, com tu i jo, simplement no ens podem imaginar sent tan malvats. Confiem en la humanitat. I així ho hauríem de fer. La majoria de la gent és bona. N’hi ha pocs d’aterridorament horribles. Però alguns ho són. És la incapacitat de creure el que està passant el que realment va impedir que la gent s’oposés quan ho havia de fer, quan l’evidència era inconfusible però encara no havia arribat a la seva porta, a la seva família.

Venen a per tu i els teus fills. Està passant altra vegada. Sorgeix una àmplia evidència de planificació pacient a llarg termini. Ho sento molt. Ara depèn de tu. Realment no veig què més hi puc fer. Els millors desitjos i gràcies sinceres.”

  1. Pot ser ja molt a prop el darrer i definitiu esdeveniment de falsa bandera estatunidenca o la decisió més radical possible per part de Rússia, ambdues coses probablement de naturalesa nuclear

En el malaltís afany de dominació, Occident només és capaç de veure qualsevol potència emergent com un enemic a destruir. Aquesta és una doctrina oficial tan freqüentment expressada en documents oficials estatunidencs, o paraestatals com els de la Corporació Rand, que demostrar-ho no mereix la dedicació de tan sols uns paràgrafs. Això és així des de fa massa dècades. Però ara la gravetat és extrema. Com ja vaig escriure en diferents ocasions anteriors, al decadent Imperi anglo-occidental només els queda el recurs a allò que més el caracteritza i més recursos hi ha dedicat: la força bruta. I té pressa.

Aquests dies, quan justament es compleixen 60 anys de la crisi dels míssils de Cuba (16-29 d’octubre de 1962), diversos articles coincideixen a afirmar i argumentar que els EUA/OTAN ja estarien molt a prop de portar el món al terrible punt al qual sembla estar interessat a portar-lo: a un atac nuclear “preventiu” llampec, justificat per un dels esdeveniments de falsa bandera, en els que són tan especialistes, que seria adjudicat a Rússia. Recordem les contundents paraules de Josep Borrell: “Qualsevol atac nuclear contra Ucraïna rebrà una resposta. No una resposta nuclear, però sí una resposta tan potent de caràcter militar que l’exèrcit rus quedarà aniquilat”.

Però encara que aquests bojos semblin incapaços de veure-ho, és clar que aquesta vegada un esdeveniment semblant significaria molt probablement l’Apocalipsi final. En un d’aquests articles recents, Dragan Filipovic inicia la seva anàlisi comparant dos discursos que considera històrics: el del president Putin durant la cerimònia de signatura de l’adhesió a la Federació Russa de les quatre noves regions i el del president Kennedy quan el món es trobava a la vora de l’aniquilació durant la crisi dels míssils de Cuba. I l’acaba amb aquesta estremidora però realista conclusió:

“L’estatunidenc Russel ‘Tex’ Bentley, que viu al Donbass des de fa vuit anys, va publicar aquest advertiment al seu canal de Telegram el 2 d’octubre del 2022:

‘Miri, això és el més important de Liman: després de les retirades de Butxa i Khàrkiv i el vergonyós intercanvi de presoners, sembla que Rússia està perdent. I això és una estratègia fotuda. Perquè si només sembla que Rússia està perdent, els nazis estatunidencs poden detonar i detonaran una bomba nuclear tàctica en terra ucraïnesa i culpar Rússia, dient: Els russos han hagut de fer servir armes nuclears perquè estaven perdent. I tots els idiotes del món s’ho creuran.

Aleshores, els Estats Units i l’OTAN diuen: I ara hem de respondre de la mateixa manera (amb armes nuclears) i vaporitzaran les 500.000 noves tropes russes fins i tot abans que es despleguin. I, per descomptat, la caserna general de presa de decisions de Rússia a Ucraïna també és bombardejada: la meva ciutat natal, Donetsk.

Les armes nuclears tàctiques ja són a Ucraïna. L’ús d’una bandera falsa nuclear per part dels Estats Units no és només absolutament possible, sinó probable fins al punt de la inevitabilitat. Tenen els mitjans, el motiu i l’oportunitat i una llarga història de banderes falses. De fet, seria estúpid pensar que no ho farien. I si sembla que Rússia està perdent la guerra convencional, fa que la falsa bandera dels Estats Units sigui més creïble i inevitable.

I després Rússia ataca amb armes nuclears els vaixells de la Marina dels Estats Units al Mar Negre i el Mediterrani, després les bases dels Estats Units a Alemanya i Polònia, els Estats Units/OTAN ataquen Sebastopol, Kaliningrad i Rostov. Aleshores Rússia colpeja Washington i els Estats Units colpegen Moscou, i tot s’ha acabat excepte els crits i el plor de tots nosaltres.

I això és el que passarà si Rússia no recupera la iniciativa militar i comença a guanyar la guerra convencional (si encara pot) les properes dues setmanes. […].’

Aquest és un moment de vida o mort per a l’hegemonia occidental, que no està disposada, o més ben dit, no pot retrocedir sota cap circumstància. Conscient de la seva incapacitat per guanyar una guerra convencional contra Rússia, recorrerà a qualsevol mesura per guanyar, encara que això signifiqui incendiar el món.

Els Estats Units han aconseguit convèncer-se a si mateixos que poden sortir victoriosos d’una guerra nuclear preventiva, però no es pot permetre ser vist com l’agressor als ulls de la comunitat global. Per tant, està previst que es dugui a terme un esdeveniment de ‘bandera falsa’ a Ucraïna utilitzant un dispositiu de baix rendiment pel qual es culparia ràpidament Rússia, cosa que desencadenaria una resposta immediata de l’OTAN. Com va confirmar inadvertidament el president ucraïnès Zelenski mentre es dirigia a l’Institut Lowy d’Austràlia el 6 d’octubre, l’esquema implica un ‘atac de decapitació’ a Moscou contra Putin i el seu gabinet, després del qual la resta del règim s’esfondraria com un castell de cartes.

Segurament, si aquesta política suïcida s’aplica alguna vegada fora d’una simulació per ordinador, el món hauria d’estar d’acord amb l’afirmació del Sr. Putin que l’occident col·lectiu està dirigit per satanistes. Lamentablement, aquesta comprensió haurà arribat massa tard per salvar la humanitat.”

Per la seva banda, Jeff Thomas realitza una perfecta síntesi del conflicte iniciat per l’OTAN a Ucraïna i arriba a la mateixa conclusió: Occident avança de tal manera en el seu assetjament a Rússia que tot sembla apuntar que no tindria cap altra alternativa que la de tornar a recórrer a la seva tècnica preferida, la dels atacs de falsa bandera:

“Durant vuit anys, l’OTAN ha donat suport a governants titelles a Ucraïna, ha finançat atacs contra el Donbass, ha violat repetidament els Tractats de Minsk, ha prohibit parlar rus a les Repúbliques de Luhansk i Donetsk i ha destruït l’oposició democràtica i els mitjans de comunicació lliures a Ucraïna, deixant-la com un govern de partit únic, essencialment propietat dels Estats Units i finançat per ells, i administrat per agents estatunidencs.

No hi ha gaire subtilesa en això.

D’alguna manera, però, els Estats Units han aconseguit convèncer la gent dels Estats Units i altres països occidentals que Rússia és el noi dolent, està fora de control i se l’ha d’aturar.

Malgrat tot això, Rússia es va mantenir estoica i va tractar contínuament de controlar la situació. Tot i això, va afirmar fermament que la ‘línia vermella’ seria si Ucraïna es tornés nuclear, convertint-se en una amenaça directa per a Moscou. Això no seria tolerat.

Segurament, aquest va ser un avís seriós per a qualsevol país assenyat que l’únic que no hauria de passar seria que Ucraïna esdevingués nuclear. Després de tot, un cop s’obrís la Caixa de Pandora, es creuaria la darrera barrera per a una possible guerra nuclear.

Durant vuit anys, Rússia havia estat incitada una vegada i una altra per Occident, però no va mossegar l’ham. Després, el febrer de 2022, a la Conferència de Seguretat anual de Munic, el president d’Ucraïna va anunciar la seva intenció de convertir Ucraïna en un país nuclear.

Cinc dies després, Rússia va envair Ucraïna. Immediatament, el braç propagandístic dels Estats Units va entrar en funcionament, i durant mesos, fins i tot quan Ucraïna perdia la guerra constantment, els mitjans occidentals van renovar a cada moment les afirmacions que la guerra estava canviant; que Rússia estava trontollant i que els herois d’Ucraïna estaven fent retrocedir el Gran Os.

Però tot això són notícies velles. Per què, en aquest moment, ho hauríem d’estar revisant?

Bé, el seu significat continu és que l’OTAN (o els Estats Units, són virtualment intercanviables en aquest punt), des del principi, s’ha comportat de manera imprudent amb la perspectiva d’un conflicte nuclear. Estan bojos? O són ​​tan ximples com per pensar que tenen alguna mena d”avantatge’ en un conflicte nuclear? O veuen això com un joc de superioritat en què l’única preocupació important és quin antagonista té la fanfarroneria més gran? Només podem especular sobre la resposta a aquest dilema. Però, deixant això de banda, ens hauríem de preguntar: a) Quina és la probabilitat que Occident sigui tan temerari com per prémer el botó, i b) Quin seria el resultat?

Pel que fa a la primera pregunta, tenint en compte que ara s’està tornant cada cop més evident que Occident ha estat tergiversant el progrés de la guerra; que les forces entrenades d’Azov s’esgoten i els reemplaçaments no es poden entrenar prou ràpid com per anar contra les forces russes experimentades, els Estats Units hauran d’idear un altre pla… i haurà de ser alguna cosa dràstica.

En aquest punt, l’única carta que no han jugat és la carta nuclear.

Han afirmat que els russos han estat disparant o causant explosions a la planta nuclear de Zaporíjia que han ocupat durant algun temps. En essència, estan sent acusats de bombardejar-se a si mateixos en una instal·lació que fa molt de temps que va ser presa. En aquest punt, pocs oients estan comprant aquesta explicació. Aleshores, què els queda a la seva caixa d’eines?

Durant molt de temps he sentit que, com una cursa final, el que Occident podria fer es basaria en una vella tècnica preferida: un atac de bandera falsa. Crear una narració i vídeos d’un atac a, diguem-ne, Kíev per part de Rússia amb una petita ogiva nuclear. Aleshores, anunciar que l’ogiva havia estat disparada, matant centenars de milers de persones. Després donar curs al bombardeig mediàtic preparat per endavant i invocar l’article 5, que justifica la guerra nuclear. […].

Durant dècades, tant Rússia com els Estats Units han tingut un gran nombre d’armes nuclears apuntades entre si, amb un sistema de llançaments cronometrats. Quan es prem el primer botó, és difícil interrompre la progressió.”

D’altra banda, vist la manera com transcorren els esdeveniments, penso que hi hauria una segona possibilitat. Per justificar un atac massiu OTANista contra Rússia no caldria provocar Rússia perquè fes servir armes nuclears, provocar-la recorrent a un atac OTANista de falsa bandera. Si com afirma des de fa temps Scott Ritter, l’autocontenció humanitària de Rússia (davant una Aliança anglosaxona-occidental-ucraïnesa que està disposada a qualsevol joc brut per aixafar-la, amb qualsevol tipus de mitjans), una autocontenció deguda a l’idealisme mancat de realisme del president Putin, ha convertit la guerra en una realitat asimètrica que està tenint conseqüències fatals, aleshores ja no caldria cap atac nuclear de falsa bandera adjudicat a Rússia: l’enorme aportació massiva d’armes i tota mena d’ajuda OTANista al criminal i neonazi règim de Zelenski arribaria a desgastar i dessagnar de tal manera Rússia, o fins i tot arribaria a acorralar-la, que aquesta es veuria obligada a defensar la seva supervivència amb armes nuclears, amb les quals és molt més forta que amb els altres tipus d’armament.

Però en tots dos casos, amb atac de falsa bandera o sense, el resultat seria el mateix: es desencadenaria un conflicte nuclear total. Una tercera opció, que Rússia es deixés destruir sense defensar-se amb el seu arsenal nuclear, no sembla gaire realista. Els mandataris russos declaren des de fa temps que no ho permetrien, sinó que per impedir-ho recorrerien a qualsevol dels mitjans de què disposen. La clau que ens falta és aquesta: EUA/OTAN creuen tenir tan avançat el seu projecte de guerra nuclear preventiva que s’atrevirien a intentar aniquilar o decapitar ràpidament Rússia sense que aquesta tingués cap possibilitat de reacció?

Així que, després d’haver dedicat un bon espai a la primera d’aquestes tres possibilitats, la d’un atac OTANista de falsa bandera, només queda comentar breument la segona. Per fer-ho, l’última entrevista que s’ha fet a Scott Ritter és molt reveladora. Mike Whitney la recull i comenta. Inicia així el seu article: “Diumenge, els blogs de política exterior bullien amb la notícia que Scott Ritter havia donat ‘un gir radical en la seva avaluació de la guerra’. Sembla que l’exmarine havia examinat els esdeveniments recents a Ucraïna i va concloure que serà molt més difícil per a Rússia guanyar del que havia pensat originalment…”.

En essència, el que afirma Scott Ritter és que resulta greu que Rússia no estigui interceptant l’arribada massiva a Ucraïna de l’enorme quantitat d’armament proporcionat per Occident, ni estigui atacant la totalitat de l’espai ucraïnès, ni estigui aportant molts centenars de milers de tropes que són necessàries. Mike Whitney acaba les seves cites del que expressa Scott Ritter en aquesta entrevista amb aquest darrer paràgraf:

“Sí, Rússia guanya a l’est, que és el que van dir que era el seu objectiu tothora. I ho estan aconseguint. Aquesta és l’Operació Militar especial. Però ara estem parlant de ‘guerra’, i no crec que Rússia hagi fet aquesta transició encara. Aquesta és una guerra de poder de facto entre Occident i Rússia que utilitza les forces ucraïneses com a espasa de l’OTAN. L’objectiu d’això és ‘dessagnar Rússia’. I si Rússia no canvia la dinàmica, Rússia es dessagnarà. Zelenski ha indicat que està disposat a mobilitzar un milió de persones, en un moment en què Occident està a punt per proporcionar el finançament i l’equip per convertir aquests milions d’homes en una veritable amenaça militar.”

Mike Whitney acaba, per la seva banda, amb unes conclusions no menys pertorbadores que qualsevol de les dues possibilitats que estem veient sobre la manera com podria acabar la guerra d’Ucraïna i fins i tot la civilització tal com la coneixem. En el seu darrer paràgraf es refereix a “El pla diabòlic dels Estats Units per subjugar i dividir Rússia”. Un pla que es remunta a la mateixa fi de la Segona Guerra Mundial. Un pla que va poder ser reactivat després de l’assassinat dels germans Kennedy. Un pla en el que, en opinió de Mike Whitney, hem d’emmarcar el que ara està succeint a Ucraïna:

“Segons la meva humil opinió, Scott Ritter s’està adaptant gradualment a la idea que el conflicte a Ucraïna no és només una escaramussa regional entre dos veïns busca-raons, ni és una guerra de poder entre l’OTAN i Rússia. No. Ucraïna és la primera fase d’un pla més ampli per aixafar Rússia, col·lapsar la seva economia, destituir els seus líders, apoderar-se dels seus recursos naturals, fragmentar el territori i projectar el poder dels Estats Units a través de l’Àsia Central fins a la vora del Pacífic. Ucraïna es tracta d’hegemonia, imperi i poder pur i immaculat. El més important és que Ucraïna és la primera batalla en una Tercera Guerra Mundial, una guerra que ha estat inventada i llançada per Washington per assegurar un altre segle indiscutible de primacia estatunidenca.”

  1. Un dia serà evident allò que ara ens sembla un deliri: la nostra ceguesa és massa semblant a la de la societat alemanya del període nazi

Als documentals sobre l’esfondrament de l’Alemanya nazi, sovint es citen aquelles paraules d’una dona alemanya: “No volíem veure l’evidència que teníem davant nostre”. Aquesta ceguesa cada cop més semblant a la nostra, va ser i és sens dubte responsabilitat de cadascú. Però, certament, la intensitat i la persistència de la propaganda va ser i és impressionant. Avui n’hi ha prou de referir-me al meu darrer article, que ha tractat sobre una de les majors farses de les moltes amb les que “els nostres” mitjans emmetzinen les nostres ments i cors: estem ajudant i salvant Ucraïna.

Absolutament fals! Es tracta d’una de les mentides més grans amb què s’està sostenint aquesta bogeria bèl·lica. La veritat és que l’estem sacrificant en l’intent d’acabar amb Rússia, l’estem portant a l’autoimmolació. Un parell de dies després de la seva publicació vaig descobrir que era ni més ni menys que l’almirall retirat Mike Mullen, cap de l’Estat Major Conjunt sota George W. Bush i Barack Obama, el qui feia una afirmació semblant:

“Els Estats Units malbaraten el seu tresor que tant necessita perquè Ucraïna pugui malbaratar la seva economia, infraestructura i sang preciosa en una guerra que no pot guanyar sense que els Estats Units bombardegin Rússia.

[…] Els Estats Units, en el seu desig de degradar i afeblir Rússia, mantenen vius els somnis desesperats de victòria del president Zelenski d’Ucraïna.”

Però no només cerquen desgastar i afeblir Rússia, com afirmava al meu article, sinó fins i tot arrossegar-la a la realització d’atacs cada vegada més greus i importants, tot i que ella està demostrant clara i repetidament que no vol entrar en aquesta mena d’escalades. Això ens porta altre cop a la pertorbadora idea desenvolupada a l’apartat anterior: sembla que volguessin provocar un atac de Rússia prou greu per justificar un assalt total de la seva part. Això fa que, per part meva, el propòsit de “les nostres” elits de dominació global i absoluta, sense cap competidor, cada vegada em resulti més insuficient com a explicació de semblant decisió de portar la humanitat a una guerra nuclear.

Només em queda el recurs a una darrera hipòtesi, aquella que cada cop sembla estar en més ments i intervencions orals o escrites; aquella a la que es va referir el mateix president Putin: ens trobem davant d’una cosa satànica. Tan satànic com aquella innombrable força fosca que va niar i va créixer a les entranyes emmetzinades del pervers Adolf Hitler i a les de la seva delirant camarilla, aquella mateixa força que finalment va embruixar la societat alemanya. I no m’estic endinsant en territoris fantàstics, sinó històrics. Qui ho dubti hauria de dedicar una mica de temps a informar-se sobre les recerques del que és esotèric, de la bruixeria i del satanisme dutes a terme per l’entorn del führer durant anys a molts països.

De fet, no és casual que les mateixes famílies que es troben darrere de l’actual crisi també siguin les que ja en el seu temps van finançar el nazisme. En diversos articles anteriors ja ho vaig tractar reiteradament. Avui, per no allargar-me més, només cal citar dos dels darrers articles que he pogut llegir relacionats amb aquesta qüestió. En primer lloc un del que n’és autor Timothy Alexander Guzmán i el títol del qual ja expressa perfectament un substanciós contingut: “La connexió entre els Estats Units i els nazis des de la Segona Guerra Mundial: d’inspirar el Tercer Reich a donar suport als neonazis d’Ucraïna”.

I finalment, en segon lloc, aquell del que n’és autor el professor Arthur Noble, titulat “L’ascens i la caiguda del Gran Reinici”, la lectura del qual no té pèrdua. També són molt reveladors els simples títols dels diferents apartats: Una conspiració mundial disfressada per promoure el totalitarisme; Credencials nazis, afinitats nazis; ‘Agenda ID2020′ [recuperació del programa eugenèsic nazi]; El FEM (Fòrum Econòmic Mundial) és part de la fallida conspiració anti-Rússia d’Occident; El Nou Ordre Mundial planejat pel FEM enderrocat per Rússia i la Xina; L’arquebisbe Viganò exposa el Nou Ordre Mundial del FEM.

Foto: Jacob Rothschild i l’artista Marina Abramovic posant davant d’un quadre titulat “Satanàs convocant les seves legions” (1797), de Thomas Lawrence, a la Royal Academy of Arts de Londres.