L’instint de supervivència és una poderosa força que hauria de portar aquestes elits a no jugar el perillós joc que estan jugant. Però, com va analitzar molt bé el ministre d’Exteriors de Rússia, Serguei Lavrov, les elits occidentals s’han habituat tant a la impunitat que han perdut l’instint de supervivència o sentit d’autoconservació. Com conclouré al final d’aquest article, creure que es pot negociar amb aquestes elits arrogants i perverses, i segurament lluciferines, sense ser enganyat altre cop, seria un error gravíssim. Aquesta ingenuïtat, en què va caure tant la Unió Soviètica quan va pensar que respectarien els acords de no expansió de l’OTAN com Rússia en el moment dels acords de Minsk, comportaria altíssims riscos. És la ingenuïtat en què va caure el poble de Rwanda i que va portar a l’enorme genocidi que ha patit. Gràcies a Déu, el president Putin i el seu entorn de confiança semblen haver après la lliçó.

Si a l’afebliment d’aquest instint (habituats a violar impunement les línies vermelles proclamades pel Kremlin, sense que aquest arribi a reaccionar amb contundència nuclear) hi afegim les mesures de tota mena que estan prenent per no ser víctimes de l’holocaust nuclear que ells mateixos provocaran (mesures com la construcció de refugis a la Patagònia argentina o a Nova Zelanda); hi afegim el seu profund maltusianisme (que aplica sempre als “altres” la necessitat de “despoblar” el planeta); hi afegim l’arrogància i la sensació d’impunitat (que els farien capaços de cometre la imprudència d’iniciar un atac nuclear “preventiu”); hi afegim la seva creença que, a causa de les característiques de les noves armes nuclears, ja estaria obsoleta la doctrina de la dissuasió nuclear (dissuasió aconseguida durant dècades gràcies al fet que la destrucció mútua estaria garantida); …llavors ens trobem davant la tempesta perfecta!

Està arribant al seu terme L’hora dels grans “filantrops”. Igual que li va passar a la camarilla d’Adolf Hitler, aquesta gent, que es creu per damunt del bé i del mal, està sent obligada per la realitat (la seva derrota a Ucraïna, la creixent puixança dels BRICS, etc.) a enfrontar-se als seus propis deliris de dominació i d’autodivinització. La mateixa autodivinització de tants antics emperadors que van acabar embogits.

La qüestió és saber si també ells s’obstinaran, igual que la camarilla nazi, en arribar fins al final i enfonsar-se totalment en l’infern de la seva pròpia autoficció maligna (“Podem controlar una guerra termonuclear…”) o si, escoltant alguns dels seus no tan embogits seran capaços de renunciar al seu afany de dominar el món. O, dit altrament, la qüestió és saber si entre aquestes elits anglosaxones acabaran guanyant els components d’aquesta camarilla o aquells que encara conserven cert realisme.

Marcelo Ramírez ho va explicar magistralment al seu programa del passat 24 de setembre titulat “Ucrania derrotada. ¿Está el mundo al borde de un conflicto nuclear?” (des del minut 19 fins a l’1:41:20). La veritat és que la torrentada dels esdeveniments actuals és d’enorme transcendència i avança cada cop més acceleradament. Per això jo considero aquest article (només un comentari de l’important anàlisi de Marcelo Ramírez) com la fi d’un altre cicle. Ja no crec poder ajudar els qui encara no hagin obert els ulls per veure que el que estem vivint aquests darrers anys és una nova mentida, la més descomunal mentida, de l’Imperi de la Mentida.

Efectivament, la derrota de l’OTAN a Ucraïna ja és un fet inqüestionable reconegut fins i tot per aquestes mateixes elits. Però ara s’obre una nova etapa, que, malauradament, sembla que no serà de negociacions i de pacificació, sinó de noves escalades. Unes escalades cada cop més perilloses. Crec que jo no exagerava quan, ja fa molts mesos, qualificava els conflictes actuals com “les batalles inicials d’una Tercera Guerra Mundial”, igual que ho feien altres experts que em mereixen gran respecte.

Rússia no ha estat lluitant contra Ucraïna sinó contra tot l’Occident col·lectiu, una trentena de membres de l’OTAN i una vintena d’aliats més. Però és un Occident que ja està esgotant les seves possibilitats militars no nuclears. Per tant, ara ja no és possible continuar lluitant amb armes convencionals. Les possibilitats són dues: rendició, més o menys disfressada per evitar un xoc en les nostres societats teleidiotitzades, o escalada termonuclear.

Marcelo Ramírez comença la seva intervenció referint-se a Tucker Carlson. Amb 240 milions de seguidors, i amb un accés a fonts d’informació que no estan a l’abast de qualsevol, aquest comentarista polític es juga la casa a que Biden durà el món a una guerra nuclear contra Rússia. Em sento força identificat amb una sortida de to semblant que tenia la pretensió d’obrir els ulls dels seus televidents.

Des de fa més de mig segle, en el meu afany de portar el poc que estigui a les meva mans per bandejar la guerra de la faç de la terra, sempre m’he avançat amb decisions i accions avantguardistes (amb tot el desagradable que és això), però el temps m’ha donat la raó. Ara, en aquesta hora tan crítica per a tots aquells que estimo i per a tota la humanitat, em permeto aquesta sortida de to “personalista” i m’atreveixo a jugar-me el meu prestigi (ja que no sóc propietari de cap casa). M’ho jugo al fet que, si no passa altra vegada alguna cosa providencial, com tantes altres vegades des del Big Bang, Tucker Carlson tindrà raó.

Marcelo Ramírez continua les seves lúcides anàlisis amb diverses qüestions, totes de gran interès. En recullo només algunes:

– Aquesta gent no és pròpiament boja. Potser es podria dir que són psicòpates. Però en realitat hauríem de recórrer a categories metafísiques com la de la maldat. Aquesta era la tesi central del meu article anterior.

– Després de la derrota de l’OTAN, caldria un gegantí mea culpa per part dels mitjans de comunicació, classes polítiques, intel·lectuals, etc. Però la realitat és una altra: insisteixen amb el mateix.

– No hi ha telèfon vermell entre Washington i Moscou, com n’hi va haver en dècades passades. Actualment no hi hauria manera d’aturar un error que desencadenés l’hecatombe termonuclear.

– La construcció de refugis a ciutats com Sebastopol podria ser un indicador que Rússia preveu un conflicte cada vegada més gran.

– L’OTAN està estudiant seriosament una perillosíssima alternativa: la participació directa de tropes seves a la guerra d’Ucraïna, si és que ja no existeix aquesta participació. En aquest cas, a Rússia no li quedaria cap altra alternativa que l’ús d’armes nuclears tàctiques.

– Amb l’enviament d’unes desenes de míssils ATACMS, de gran precisió i que arriben fàcilment als 300 km, l’OTAN estaria temptejant la “conveniència” d’un enviament massiu més endavant. Podrien estar dotats de bombes de dispersió i fins i tot ogives nuclears i assolir una dotzena de ciutats russes importants.

– Hi ha a més els míssils TAURUS alemanys, de característiques semblants, però que poden assolir una distància de 500 km.

– El silenci actual dels mitjans, malgrat les 50.000 o 70.000 víctimes mortals de l’exèrcit ucraïnès durant l’anomenada contraofensiva, només indica que no hi ha cap notícia favorable per a Occident.

– Si el que pretenen és provocar una revolta que derroqui el president Putin, el que estan aconseguint és en realitat el contrari: Putin està sent pressionat cada vegada més a actuar de manera totalment contundent, tot i que ell sembla estar esperant que la victòria de Trump eviti la gran catàstrofe.

– S’estan fent simulacions d’un atac nuclear contra Rússia. S’hi ha referit el senyor Lavrov, alertant alhora per les múltiples activitats, sense precedents des de la guerra freda, per part d’un Occident que el president Putin va qualificar amb tota raó com l’Imperi de la Mentida. Aquí jo recordaria els simulacres que van precedir en uns mesos la pandèmia. Una pandèmia que va arribar amb les mateixes exactes característiques que havien estat presents en aquests simulacres.

– Marcelo Ramírez expressa aquí el seu desconcert a causa de la sensació d’estar clamant en el desert. Concretament, diu no entendre que no s’escolti el senyor Lavrov, una veu autoritzada com poques al món, un dels diplomàtics més brillants del nostre món, que està alertant sobre la gravetat de la situació.

– Amb la gradual aportació a Ucraïna de míssils de cada vegada més llarg abast, Rússia s’està veient obligada a prendre la iniciativa amb els seus, molt més eficaços (hipersònics malgrat no estar instal·lats a prop dels Estats Units) i destructius, abans de patir ella mateixa el temut atac massiu “preventiu” de l’OTAN. S’està veient obligada a atacar, com a mínim, els centres de proveïment que són a països membres de l’OTAN.

– Els míssils actuals d’una gran precisió, més eficiència i una destrucció més limitada a l’objectiu atacat, fan més propera i temptadora la possibilitat d’un atac.

– De tota manera, l’hivern nuclear, que és el que podria causar enormes fams i més de 5.000 milions de víctimes mortals, serà sempre un probable escenari.

Finalment conclou expressant la seva convicció que tot això, juntament amb el càlcul que els 2.000 milions de supervivents serien més que suficients per reiniciar un món “nou”, més “verd” i, sobretot, més controlable, és realment el model que vol implementar aquest sector més maltusià de les elits, el poderós sector que porta fins al límit la provocació a Rússia i cercant l’excusa per atacar-la massivament i definitiva.

Al Kremlin són ben conscients d’aquests delirants càlculs (recordem aquell “Nosaltres sabem i ells saben que sabem” que un dia va expressar el president Putin), i hi ha també sectors que estarien disposats a prendre ells la iniciativa abans de ser destruïts. El president Putin espera arreglar la situació sense arribar a això, però el problema és si l’hi deixaran fer. Mentrestant, a l’elit que va per això no li val un holocaust a mitges, on puguin sobreviure els estats, per exemple. El model és el de destrucció total.

Això és el que hauríem d’estar ja enfrontant en comptes de tantes coses sense cap transcendència en què ens ocupem. Aquells que es posen tantes banderetes solidàries amb Ucraïna haurien d’adonar-se que amb el parany d’ajudar Ucraïna estan planificant un genocidi que serà incomparablement més gran que tots els genocidis de la història sumats. Especialment nociu és el paper dels qui als mitjans fan campanya per aquesta causa.

Per part meva, concloc aquest article exposant la meva convicció que aquesta lúcida mirada de Marcelo Ramírez és la que avui necessita el nostre món. Acostumo a citar i fer pròpies les paraules de Martin Luther King en la recepció del Premi Nobel de la Pau: Jesucrist em va aportar l’esperit, mahatma Gandhi el mètode. Tanmateix, el meu referent últim, fins i tot en l’àmbit del mètode polític, només és Jesucrist. La seva profunda penetració del que els cors amagaven (Lluc 6,8 i 9,47 o Mateu 9,4) és l’arma més poderosa de la No-violència. L’arma més poderosa per donar a llum “La Terra-Sense Mals: un món sense mentida ni engany“. El seu magisteri és total: “Sigueu senzills com coloms i astuts com serps” (Mateu 10,16).

Estic convençut que Ell no hagués esperat mai que Adolf Hitler aturés les seves guerres d’agressió, tal com ingènuament li va sol·licitar mahatma Gandhi en la seva famosa carta en què també li deia que no creia que fos el monstre descrit pels seus oponents. S’equivocà totalment, Adolf Hitler era un veritable monstre. Com ho és la gent que ara està disposada a continuar provocant la potència nuclear mundial més gran, tot i el risc de desencadenar l’Holocaust nuclear. No cal esperar-ne res. Són traïdors patològics. Ja van enganyar tant la Unió Soviètica quan va pensar que respectarien els acords de no expansió de l’OTAN com a Rússia en el moment dels acords de Minsk.

En la seva noble preocupació per la pau a Ucraïna en unes circumstàncies mundials cada cop més explosives, l’Institut Schiller ha fet públic el seu suport a la Proposta de negociació del professor Dr Peter Brandt, el professor Dr Hajo Funke, el general retirat D. Harald Kujat i el professor Dr. h. C. Horst Teltschik titulada “Posar fi a la guerra amb una pau negociada”. En la posició d’algú que pretén una equidistància que permeti l’inici de negociacions, seria comprensible el desafortunat inici de la Proposta: “Des de l’inici de la guerra d’agressió russa el 24 de febrer del 2022, Ucraïna ha estat lliurant una guerra defensiva legítima que afecta la seva supervivència com a Estat, la seva independència nacional i la seva seguretat”. El problema seriós apareix quan els autors exposen la posició d’Ucraïna davant d’aquestes negociacions hipotètiques:

– Les negociacions només es duran a terme després de la retirada de les tropes russes del territori ucraïnès o després de l’alliberament de totes les zones ocupades per Rússia.

– Obligació de Rússia d’assumir els costos de la reconstrucció.

– Condemna els dirigents russos responsables de l’atac.

– Pertinença a l’OTAN després de la fi de la guerra.

Estic convençut que davant d’aquestes elits malignes només hi ha dues opcions: una derrota, com l’aconseguida per Rússia i els Aliats davant un nazisme que fins al darrer dia va persistir en els seus desvaris, o una autoimmolació com a pacífics bens en una opció mística semblant a la dels primers màrtirs cristians. Totes dues opcions haurien de ser considerades compatibles amb el missatge evangèlic. Són les opcions que apareixen a la famosa pel·lícula La missió. És qüestió de descobrir la pròpia missió en aquesta vida. El que certament no és compatible amb el missatge evangèlic és una ingenuïtat sense discerniment, realisme i fins i tot astúcia. Al postfaci del llibre d’Emmanuel Neretse titulat Histoire d’un retour à la féodalité tutsi vaig destacar aquesta qüestió:

“En particular, [Emmanuel] accentua, o això em sembla a mi (probablement perquè jo també ho penso), la ingenuïtat dels membres del règim davant la falsedat i la hipocresia dels actors clau del conflicte, com el president Museveni i els mediadors de l’anomenada ‘comunitat internacional’. Aquesta ingenuïtat no els va permetre veure, entre altres coses, que per a l’FPR i els seus poderosos patrocinadors, les negociacions d’Arusha no eren res més que una farsa, mentre es produïen avenços militars.

Segurament no estaven familiaritzats amb l’estratègia de ‘talks and attack’ tan típica de la gran potència estatunidenca. Aquesta miopia els va portar, entre molts altres errors, a acceptar les inacceptables circumstàncies de la reunió de Dar es Salaam del 6 d’abril de 1994 [la que es va utilitzar per al doble magnici que va acabar amb els presidents hutus de Rwanda i Burundi]. I per això, Emmanuel Neretse extreu conclusions que van més enllà de l’anàlisi històrica per convertir-se en recomanacions per a un futur diferent. Conclusions que superen no només el marc temporal sinó també l’espacial de la petita Rwanda:

‘Tot i així, la realitat era que l’oposició interna estava aliada amb l’FPR i, sovint, la seva extensió a l’interior del país; això significava que l’FPR s’enduria 2/3 del pastís a repartir. És el que va passar amb la signatura, el 4 d’agost de 1993, del lleoní Acord d’Arusha, que l’FPR només va veure com una etapa en la seva conquesta del país per la força de les armes i no com el final de la guerra, com ingenuament creien els polítics de l’interior, de totes les tendències. És en aquest joc de fet a amagar i de la negació de la realitat on hem de cercar les causes del fracàs de la resolució del conflicte ruandès a través de les anomenades negociacions. Això hauria de servir de lliçó per a la resolució d’altres conflictes armats a la regió’.”

Ja el desembre del 1996, a Roma, vaig exposar aquest punt de vista a qui aleshores era el sacerdot de la comunitat de Sant Egidi, Matteo Zuppi, avui president de la Conferència Episcopal Italiana i mediador del Vaticà en el conflicte d’Ucraïna. Aleshores ja havia estat mediador a Burundi. Les conseqüències de tanta ingenuïtat ja estaven sent llavors i continuen sent ara terribles no només per a Rwanda sinó també per al Zaire (actual RD del Congo). Vaig intentar explicar-ho a l’article del gener del 2005 titulat “Dios verdad” amb què la revista dels jesuïtes Sal Terrae volia obrir un cicle anual dedicant cada mes a diferents noms de Déu:

“Estàvem a punt d’iniciar des d’Assís una segona marxa a peu de gairebé 1.000 quilòmetres fins a la seu de l’ONU, a Ginebra, per la pau i la fi del genocidi a l’Àfrica dels Grans Llacs. Ja havien estat bombardejats amb armes pesades els camps de refugiats que, sota la bandera de l’ONU, estaven enclavats a l’est del Zaire, avui RD del Congo. Ja havia començat la cacera del refugiat, cacera on desapareixerien centenars de milers de dones, nens i ancians indefensos.

[…] em sento en l’obligació de denunciar que les negociacions d’Arusha, fins i tot suposant que arribin a algun tipus de resultats, de poc serviran als milions de congolesos víctimes, sobretot, dels interessos miners internacionals i de la barbàrie del Front Patriòtic Ruandès. I que a les de Lusaka no existeix per part dels dos grans invasors, Rwanda i Uganda, la més petita voluntat de retornar a les seves fronteres. I que tampoc existeix, per part de les grans potències i els poderosos lobbies internacionals que sostenen aquests invasors, la més petita voluntat de pressionar-los cap a aquest retorn, sinó tot el contrari, existeix el projecte de continuar espoliant els recursos del Kivu. I finalment, estic obligat a cridar, una vegada més, que cada mes estan morint, i de quina manera!, una mitjana de 70.000 germans nostres a la RD del Congo.”

Ucraïna derrotada: El món és a la vora d'un conflicte nuclear? (Marcelo Ramírez, 24.09.2023, des del minut 19 fins a l'1:41:20)