Edward S. Herman ha mort l’11 de novembre de 2017, a l’edat de 92 anys. Afortunadament, ha estat una mort pacífica per un home summament pacífic. En tot el que ha fet, Ed Herman ha estat un campió incansable de la pau.
Ed Herman podria ser considerat el padrí de la crítica dels mitjans de comunicació contra la guerra, tant per les seves pròpies contribucions com pels molts escriptors a qui va animar a seguir amb aquest treball. Gràcies a la seva ment lògica i sentit de la justícia, va comprendre clarament el paper crucial i les diverses tècniques de propaganda mediàtica per promoure la guerra. Immediatament va veure a través de les mentides, incloses les tan insidioses que pocs s’atreveixen a desafiar-les, com l’arrogant presumpció del “dret a protegir” i la “necessitat de prevenir el genocidi” dels partidaris de la guerra als Estats Units, per justificar la “guerra humanitària” oximorònica.
Va veure que aquestes mentides a favor de la guerra florien sobre la base del que ell anomenava la distinció entre “víctimes dignes i indignes” persistentment dibuixades pels apologistes del militarisme dels Estats Units. Els milions de víctimes dels bombardejos, les sancions, els canvis de règim i els assassinats encoberts dels Estats Units no són considerades causes bèl·liques. Els think tanks de Washington no extreuen conclusions morals sobre les víctimes de Dresden, Hiroshima i Vietnam. Però el públic és constantment exhortat a la indignació pel que fa a les víctimes la desgràcia de les quals pot servir com a casus belli per a l’última agressió estatunidenca.
Els hipòcrites partidaris de l’imperialisme pretenien previsiblement no entendre aquesta distinció, i deliberadament van malinterpretar l’exposició de Herman sobre aquest dispositiu de propaganda per acusar-lo falsament de “negació”, quan tot el que negava era el pretext per a més guerra.
El 99è aniversari de l’armistici que va posar fi a la matança total de la guerra mundial és una data que hauria de ser sobretot un recordatori que la guerra és un assassinat en massa sense sentit. Europa va sacrificar el seu futur i una generació de la seva joventut en una lluita inútil, perquè masses de persones van acceptar la propaganda que retratava l’altre costat com una amenaça maligna. No obstant això, avui, els Estats Units, en proclamar que aquest dia és el Dia dels Veterans, el converteix subtilment en una glorificació de la guerra, en exigir l’honor públic per als soldats que van morir, víctimes dignes. La causa indigna sempre s’amaga darrere de les víctimes dignes.
Ed Herman no només va ser un valent comentarista polític, de rigorosa honestedat, que constantment es va atrevir a desafiar les mentides oficials amb una anàlisi acurada i real. També era un home extraordinàriament bo, indignat contra la injustícia però sempre amable i gentil, generós i considerat.
Va personificar qualitats humanes que actualment semblen haver passat de moda. Entre aquestes qualitats va sobresortir la modèstia. Va animar generosament altres escriptors, i va gaudir molt treballant amb altres, especialment Noam Chomsky, com a coautor. No tenia vanitat. La seva obra més famosa, Manufacturing Consent, un best-seller més o menys permanent arreu del món, és àmpliament atribuïda a Noam Chomsky, encara que el mateix Chomsky, en reconeixement del paper principal de Herman en el desenvolupament de les idees del llibre, va insistir a posar el nom de Herman abans que el seu, en ordre no alfabètic. Mai se li va ocórrer a Ed Herman que mai va tenir el reconeixement que mereixia.
No va tenir fills, i després que la seva esposa Mary patís un accident incapacitant, va cuidar d’ella durant els últims anys de la seva vida abans de morir l’agost de 2013, després de 67 anys de matrimoni. Els seus plaers eren simples: gaudia d’un bon àpat i estimava els gats, especialment els extraviats que van tenir la sort de trobar-lo. Ell mai va esperar gratitud, però som tants, humans i felins, els qui tenim raons per dir, gràcies, Ed Herman, per tot el que ens has donat.