Quan Paul Tibbets tenia tretze anys va volar amb un biplà sobre Miami Beach de Florida, deixant caure una càrrega de promoció de barres de caramel Babe Ruth directament sobre l’àrea objectiu de la promoció, en un truc publicitari. Era el seu primer vol en solitari i: “A partir d’aquest moment es va convertir en addicte a volar”.
Es va convertir en un pilot de proves i: “un dels primers americans a volar en la Segona Guerra Mundial”. Disset anys més tard havia passat de graduar-se en deixar caure barres de caramel a deixar caure la primera bomba atòmica del món a Hiroshima.
Trenta anys després, l’aleshores retirat general de brigada Paul Warfield Tibbets va parlar amb els autors Gordon Thomas i Max Morgan-Witts, per al seu llibre minuciós i definitiu (1) sobre un dels crims més grans del món, dels antecedents de l’empresa. La majoria conclouria sens dubte que era un projecte criminal des del principi, a tots els nivells.
Tibbets va dir als autors:
“Em van trucar per aquell treball bomba… em van dir que anava a destruir una ciutat amb una bomba. Aquella era la idea… Vam tenir, treballant a la meva organització, un assassí, tres homes culpables d’homicidi i diversos delinqüents; tots ells s’havien escapat de la presó.
L’assassí estava condemnat a perpetuïtat; els homicides complien una pena d’entre deu a quinze anys; els delinqüents de tres a cinc. Després d’escapar-se s’havien allistat sota noms falsos. Tots ells eren tècnics especialitzats… Eren tots tots molt bons, realment bons en el seu treball i els necessitàvem. Els vam dir que si no ens donaven cap problema, no tindrien cap problema amb nosaltres.
Quan tot s’havia acabat, els vam cridar i els hi vam donar els seus expedients i una caixa de llumins i els vam dir: ‘cremeu-los’. Veieu, jo no estava dirigint un departament de policia, dirigia un equip que era únic”.
El crim que el l’equip va cometre també era únic, fent que l’assassinat, l’homicidi o el delicte familiar fossin insignificants en comparació.
A Hiroshima, una mil·lèsima de segon després de les 8.16 del matí del 6 d’agost de 1945, la temperatura al nucli dels centenars de peus de l’ampla bola de foc va arribar a 50.000.000 de graus. La carn es va cremar a dues milles de distància dels seus paràmetres externs.
80.000 persones van morir o van resultar ferides mortalment a l’instant. L’àrea principal de l’objectiu eren “els principals barris residencials, comercials i militars de la ciutat”.
L’entrada a la Clínica Shima estava flanquejada per grans columnes de pedra. “Van ser enclastades a terra”. L’edifici va ser destruït: “els ocupants vaporitzats”.
Només tres de cinquanta-cinc hospitals de la ciutat van romandre utilitzables, cent vuitanta dels dos-cents metges d’Hiroshima van ser morts o ferits i 1.654 de 1.780 infermeres.
Seixanta-dos mil edificis van ser destruïts com tots els serveis públics i sistemes de transport. Només setze camions de bombers van romandre utilitzables.
La gent dreta, caminant, les col·legiales fent anar el centre de comunicacions del castell d’Hiroshima i el noranta per cent dels ocupants del castell, incloent-hi els presoners de guerra, també es van vaporitzar. Dóna tot un nou significat a la tan esbombada dita de l’Exèrcit dels Estats Units “Cap soldat deixat enrere”.
“La calor radiant va encendre Ràdio Hiroshima, va cremar els tramvies, camions, vagons de ferrocarril.”
“Parets de pedra, portes d’acer i paviment d’asfalt brillaven roents”. La roba es fonia a la pell. “A més d’una milla de l’epicentre”, les gorres dels homes es fonien al seu cuir cabellut, els quimonos de les dones als seus cossos i els mitjons infantils a les seves cames. Tota l’aniquilació anterior va passar en el temps que un membre de la tripulació del bombarder estatunidenc, “Enola Gay”, va parpellejar pel flaix darrere de les seves ulleres. El que va veure quan les va obrir i va mirar cap avall era, va dir: “un cop d’ull a l’infern”.
A la base, ja que Hiroshima va ser incinerada, una festa s’estava preparant per rebre els incendiaris. “La major escapatòria” amb cervesa, partit de futbol, un concurs d’errors, premis, atraccions estrella, una pel·lícula i els cuiners treballant hores extres per preparar un sumptuós menjar.
La destrucció d’Hiroshima es va fer amb una detonació a base d’urani. Tres dies després, el 9 d’agost, Nagasaki va ser destruïda per una detonació basada en plutoni per a determinar quina seria més “eficaç” en la nova era de guerra nuclear.
Ni tan sols una ullada o pensament s’havia dedicat a la Convenció de l’Haia, que tenia directrius legals molt específiques per a la protecció dels civils a la guerra. Es podria especular que Hiroshima també vaporitza qualsevol pretensió de tals consideracions per sempre, tot i la subsegüent Convenció de Ginebra i els seus protocols addicionals.
El maig d’aquest any, el president Obama va visitar Hiroshima i va dir (2):
“Fa setanta-un anys, en un matí sense núvols, brillant, la mort va caure del cel i el món va canviar. Un flaix de llum i un mur de foc van destruir una ciutat i van demostrar que la humanitat posseïa els mitjans per destruir-se a si mateixa.
“Per què venim a aquest lloc, a Hiroshima? Venim per reflexionar sobre una força terrible desfermada en un passat no molt llunyà. Venim per plorar els morts, incloent-hi més de 100.000 homes japonesos, dones i nens, milers de coreans, una dotzena d’estatunidencs presoners.
“Les seves ànimes ens parlen. Ens demanen que mirem cap endins, per fer un balanç del que som i el que podríem arribar a ser.”
Obama va acabar el seu discurs a Hiroshima dient:
“Els qui van morir són com nosaltres. La gent del carrer entén això, crec. No volen més guerra. Ells prefereixen que les meravelles de la ciència se centrin en la millora de la vida i no en la seva eliminació. Quan les decisions preses per les nacions, quan les decisions preses pels líders, reflecteixen aquesta senzilla saviesa, llavors la lliçó d’Hiroshima es produeix.”
Per a un premi Nobel de Pau i expert en dret constitucional, les seves paraules són ben poca cosa. L’home que va començar la seva presidència amb un compromís públic per a construir un món lliure d’armes nuclears (discurs a la República Txeca del 5 d’abril de 2009) s’ha compromès, al·lucinantment, amb un bilió de dòlars (1.000.000.000.000) per actualitzar l’arsenal nuclear en trenta anys. (3)
L’epitafi a Hiroshima va ser escrit per Tadayoshi Saika, professor de literatura anglesa a la Universitat d’Hiroshima. També va proporcionar la traducció en anglès: “Que totes les ànimes aquí descansin en pau perquè no repetim el mal”.
El 3 de novembre de 1983 s’hi va afegir una placa explicativa en anglès per tal de transmetre la intenció del professor Saika que “nosaltres” es refereix a “tota la humanitat”, no tan sols als japonesos o estatunidencs, i que l'”error” és el “mal de la guerra”:
“La inscripció en el panell frontal ofereix una oració pel descans en pau de les víctimes i una promesa en nom de tota la humanitat de no repetir el mal de la guerra. Expressa l’esperit d’Hiroshima: suportant el dolor, transcendint l’odi, cercant l’harmonia… i anhelant una genuïna i duradora pau mundial” (Wikipedia).
Va tocar una mica la consciència del president Obama quan ho va llegir? O el va incomodar? Ell és sens dubte un dels més indignes Premis Nobel de la Pau. I la resta del món, prestarà atenció a les paraules, el compromís i l’esperit, abans que sigui massa tard?
Notes
1. Ruin From The Air, The Atomic Mission to Hiroshima: ISBN 0-586-06705-1
3. http://historynewsnetwork.org/article/162279
Felicity Arbuthnot, Global Research, 08.08.16