De Ndabaga a Idamange hi ha moltes dones ruandeses a les que m’hagués agradat retre homenatge en aquest dia internacional dedicat als drets de la dona.

Però entre aquests milers de dones excepcionals i valentes que mereixen ser honrades, n’hi ha una en particular a la qual m’agradaria esmentar i expressar la meva admiració: Madame Victoire Ingabire Umuhoza.

La història, ja la coneixeu, casada i mare de tres nens petits, executiva en una empresa internacional amb seu als Països Baixos, Victoire Ingabire va decidir deixar-ho tot el gener del 2010 per a viatjar a Rwanda i fer la seva contribució a una Rwanda millor.

Des del moment en què va arribar va començar el malson, la intimidació, els insults i les amenaces fins al seu empresonament el 14 d’octubre del 2010.

Per si no n’hi havia prou amb atacar-la, els seus col·laboradors propers també van ser assetjats, torturats, empresonats i alguns com Illuminee Iragena s’han donat per desapareguts, altres com Jean Damascène Habarugira, assassinat, el cos del qual es va trobar marcat pels senyals dels abusos infligits.

La seva família que va romandre a l’estranger no es va salvar, ja que el seu marit, la seva mare, el marit de la seva tia i molts altres van ser directament objecte de les més innobles acusacions, fins i tot el seu pare, que va morir fa dues dècades, no se’n va salvar.

El 14 de setembre del 2018, després de 8 anys de presó, molts d’ells en règim d’aïllament, va rebre un indult presidencial després de la pressió internacional.

Quan va sortir de la presó, s’esperava lògicament veure una dona trencada, disposada a abandonar la seva lluita pel cost massa alt que suposa per a un ésser humà. Però així que va ser alliberada, va mostrar encara més valor i determinació que abans del seu empresonament.

El primer sorprès per aquesta determinació va ser el mateix general Kagame, que quatre dies després, en un discurs públic, va amenaçar amb tornar a empresonar-la si no mantenia un perfil baix.

Amenaces que ràpidament no van tenir efecte en aquesta dona que sempre ha estat disposada a sacrificar la seva llibertat o la seva vida pels seus ideals.

Llavors van canviar la seva estratègia per a doblegar-la sotmetent-la a una cosa molt pitjor que l’empresonament o l’assassinat: l’eliminació dels seus col·laboradors durant un any i mig.

El 8 d’octubre del 2018, Boniface Twagirimana, el seu vicepresident, va desaparèixer mentre es trobava en una presó d’alta seguretat.

El 8 de març del 2019, unes hores abans del seu discurs amb motiu del Dia Internacional dels Drets de la Dona, van estrangular Anselme Mutuyimana, la seva mà dreta, a qui considerava el seu fill.

El 15 de juliol del 2019, Eugène Ndereyimana, un altre jove membre del seu partit, va desaparèixer.

El 24 de setembre del 2019, van apunyalar fins a la mort Syldio Dusabumuremyi, un altre col·laborador proper.

Per si fos poc, el general Kagame va tornar a parlar el novembre del 2019, prometent “augmentar el preu a pagar” per als qui “volen desestabilitzar el país”, la seva forma de qualificar persones com Victoire Ingabire o Kizito Mihigo a les que es referia, tot i que cadascuna d’elles, a la seva manera, sempre ha defensat la pau i la reconciliació dels ruandesos de manera pacífica i inclusiva. Dues persones a les que “va perdonar” però que, segons les seves paraules, “estan començant a fer aquests jocs altra vegada” i a les que va llançar un sagnant “us posarem on toca”.

Tan aviat com es van llançar les amenaces, es van posar en pràctica ràpidament, ja que el 17 de febrer del 2020 la temible policia ruandesa va anunciar el “suïcidi” en detenció de Kizito Mihigo.

Tot i que que l’assassinat de Kizito Mihigo es va considerar el súmmum de l’horror, el calvari de Victoire no es va aturar, ja que el maig del 2020 Theophile  Ntirutwa, un altre estret col·laborador, va sobreviure a un intent d’assassinat que es va endur el seu veí. Aleshores el van tornar a ficar a la presó, quan feia poc que n’havia sortit..

El juny del 2020, es va denunciar la desaparició de Venant Madiba Abayisenga, la seva nova mà dreta, que acabava de sortir de la presó.

L’horror va ser tal que la crida pública a l’assassinat de Victoire Ingabire per part d’una emissora de ràdio ruandesa propera al govern, uns dies després, va passar gairebé desapercebuda.

Ahir, quan vaig veure la seva entrevista amb un grup de dones belgues, entre les que es trobaven Els Schelfhout, Ann Gilles-Goris i Therese Sbolgi Claeys, que li feien preguntes sobre la seva carrera política, no vaig poder evitar pensar en el que ha suportat i segueix suportant. Més del que molts de nosaltres podríem suportar en cent vides.

Veient la lucidesa que manté, el seu discurs sempre positiu i unificador, la seva esperança en el futur de Rwanda que sempre veu “de color de rosa”, no vaig poder més que inclinar-me davant la resistència d’aquesta gran dama que és Victoire Ingabire Umuhoza.

Font: Musabyimana