Són moltes les coses que em costa entendre al voltant de la CUP i els seus últims posicionaments. O millor, al voltant del sector liderat dins d’ella per Endavant i la seva carismàtica Anna Gabriel. Potser la qüestió que em resulta més decisiva i alhora més indesxifrable és que aquest sector tingui unes reserves tan insalvables respecte a la persona del president Artur Mas (per culpa -segons diuen- tant de la corrupció que ha existit a CDC com per les posicions d’aquest mateix partit en qüestions socials) però que, al mateix temps, tal sector estigui disposat a iniciar un procés sobiranista amb la mateixa CDC d’Artur Mas a la qual consideren massa corrupta i responsable de polítiques tan antisocials.

I el misteriós nucli de tan misteriosa qüestió és que, com els membres de la CUP saben bé, en actuar així estan convergint i fins ensamblant perfectament amb una poderosa i ja llarga campanya espanyolista. Una campanya sostinguda pels poders fàctics nacionals i dissenyada i conduïda per gent ben coneixedora de la importància del lideratge personal en els processos d’alliberament. Una campanya decidida a acabar amb aquell a qui consideren com l’únic capaç de liderar en aquest moment un procés sobiranista català, Artur Mas. Una campanya decidida a acabar amb ell tant pel seu carisma i energia personals com per ser el dipositari de la confiança i el vot d’un important sector de l’electorat català, sector sense el qual no serà possible avançar en aquest procés. Personalment, també estic convençut que aquests poders coneixen molt bé la situació: almenys en aquest moment i per un termini mínim d’un o dos anys, si Artur Mas no lidera el procés, no hi haurà procés.

Davant d’aquestes consideracions només se m’acut una explicació benevolent cap als posicionaments d’aquest sector de la CUP: com anticapitalistes que són, segurament han anteposat les polítiques socials d’esquerra a la qüestió sobiranista. Però, arribats a aquest punt sorgeix una altra contradicció, al meu entendre insalvable: si són autèntics anticapitalistes segur que saben que, davant l’actual i poderosa globalització neoliberal, no hi ha altra via d’escapament que la sobirania nacional; segur que saben que, enfront de la Troica i als qui des de dalt d’ella mouen els fils, només hi ha l’alternativa de les democràtiques decisions properes i enèrgiques des de baix; segur que saben que, enfront de les estrictes polítiques d’austeritat i retallades imposades pels grans poders financers, el marge econòmic de la Generalitat per a altres polítiques més socials és bastant irrisori.

Corre per la xarxa un vídeo en què Anna Gabriel afirmava amb energia el setembre passat:

“En aquest sentit nosaltres ens neguem també a reduir el debat a [la qüestió sobre] quina mena de president investirem. És a dir, ens sembla absolutament ridícul i ens sembla absolutament esperpèntic que alguns vulguin reduir el moment polític i històric d’aquest país [la qüestió sobre] a qui serà el proper president: el proper president que necessita aquest país serà el president que vulgui declarar la independència, ens és igual com es digui […]. Per tant, davant les preguntes que us facin, que segurament us les faran, dient ‘què farà la CUP en el moment clau, a qui investirà?’… [Podeu respondre que] investirà a qui s’atreveixi a proclamar la independència, no hi ha més resposta. [Grans aplaudiments a l’auditori després d’aquestes paraules].”

Què ha passat des de llavors pel cap d’aquesta dona o què ha passat en la seva vida? O és que, ja llavors, el que deia no concordava amb el que en realitat pensava? El cas és que, intentant desvetllar tots aquests misteris de la CUP, m’han vingut al cap altres esdeveniments que crec que seria oportú recordar: aquells que durant els anys trenta del passat segle XX van tenir per protagonistes a la CNT-FAI. Guardant les distàncies (i no em refereixo a les distàncies temporals sinó a les que tenen a veure amb la gravetat dels crims i altres esdeveniments dels quals la CNT-FAI en va ser responsable), crec que en podríem extreure algunes lliçons. Lliçons que si no tenen a veure amb els mètodes de llavors, absolutament incomparables -per criminals- amb els d’ara, sí que tenen a veure almenys amb les estratègies i estils d’actuació. Per molt inadequat, excessiu i fins i tot injust que sigui comparar Endavant amb la FAI, una cosa és certa: hi ha processos que se sap com comencen però que mai se sap com acaben, sobretot si hi ha poderoses forces obstinades a desactivar-los per les vies i mètodes que siguin necessaris, inclosa la infiltració i els atemptats de falsa bandera. Per tot això, les anàlisis que segueixen no són tant comparacions entre dues realitats massa diferents com autoreflexions que encenen en el meu interior una alerta taronja.

En primer lloc, caldria recordar el dogmatisme i la intransigència de la gent de la CNT-FAI cap a altres opcions republicanes (fins i tot cap als altres sectors de la CNT) així com la divisió que van provocar. Es podria parlar de l’anarquisme destructiu de la FAI, de fatals conseqüències (que segons Joan Sales, Josep Benet i molts altres historiadors o escriptors, va acabar dinamitant tota possibilitat de solució), enfront de l’anarquisme constructiu de Joan Peiró (un home honest que, màrtir de la seva honestedat, va acabar afusellat per Francisco Franco després de la guerra). La divisió, especialment en aquelles situacions extremes en què és necessària la suma de tots, és la principal arma dels més importants estrategs que al llarg de tota la història han treballat per als poders opressors.

Per la seva banda, l’estratègia de l’Endavant d’Anna Gabriel ha dinamitat ara el possible pacte sobiranista i a la mateixa CUP. La democràcia és molt més que votacions internes. No es pot ser assembleari de cara endins i tan dogmàtic i intransigent cap a les altres opcions polítiques republicanes, per més contradiccions que aquestes puguin tenir. De la mateixa manera que la democràcia no és una arma que permeti agredir altres països menys “evolucionats”. La intransigència dels “purs” mai ha produït veritables revolucions. Hi ha una línia prima entre la dignitat d’aquells que de vegades es queden sols i, per contra, el dogmatisme i la intransigència; entre la certesa (en mahatma Gandhi, per exemple) que una sola persona pot enfrontar-se a tot un imperi i, per contra, el fanatisme. Després de l’Assemblea de Sabadell, que va acabar en un sorprenent empat, Endavant i els seus aliats van decidir, d’una manera més sorprenent encara, imposar irreversiblement la seva voluntat sobre la de tots els altres, incloent-hi la meitat dels seus propis companys de l’Assemblea.

En segon lloc, i estretament relacionat amb el primer punt, caldria recordar que la FAI va intentar forçar de manera irresponsable (amb crema d’esglésies, assassinats, etc.) una revolució, de característiques en bona mesura discutibles, per a la qual, com a mínim, no estaven donades les condicions. Joan Manent, secretari de Joan Peiró, el ministre d’Indústria de la CNT que va denunciar aquest “perill [que era la FAI] a la rereguarda”, va qualificar aquells esdeveniments de “dies d’eufòria criminal”. Eufòria criminal de la que vuitanta anys després encara n’estem pagant les conseqüències.

Per la seva banda la CUP, amb els seus deu diputats, o millor amb només els diputats que correspondrien al sector més intransigent d’ella, es considera ara amb dret a vetar aquell que tota una coalició amb seixanta-dos diputats ha elegit com a líder. Després de la decisió de la CUP de no recolzar la seva investidura, Artur Mas va declarar:

“La CUP vol una revolució social i és legítim [… però …] l’esperit revolucionari no té futur amb deu diputats […]. Només amb la gent que vol la revolució no arribarem ni a la cantonada [… no es pot prescindir de […] les classes mitjanes a les que no representa la CUP. […] La meitat de la CUP no pot imposar les seves condicions a tot Junts pel Sí. Deu diputats -tot i que realment serien cinc- no poden imposar-se als seixanta-dos ni fer baixar el cap a 1.600.000 votants”.

En tercer lloc, la CNT-FAI va convertir en màrtirs centenars de membres del clergat innocents. I a més a l’Església catòlica, la jerarquia de la qual va ser majoritàriament còmplice dels colpistes, o fins i tot colpista ella mateixa. De manera semblant, la CNT-FAI també va col·laborar perquè l’irreprotxable president Francesc Macià fos igualment martiritzat. La revista de la CNT de novembre de 1933, per exemple, el dibuixava transformat en l’esvàstica nazi.

La CUP, per la seva banda, potenciant des de dins del procés les virulentes i permanents agressions que Artur Mas pateix de part del més intransigent espanyolisme, pràcticament calcades de les que en el seu moment va patir Francesc Macià, l’està convertint en un líder que suscita cada vegada més simpaties pel fet de ser atacat d’una manera tan injusta, excessiva i fins i tot obsessiva. Un líder que tan sols demana divuit mesos per posar institucionalment en marxa el procés sobiranista.

En quart lloc, la CNT-FAI va ser sistemàticament infiltrada per elements pagats amb els fons reservats de l’Estat. En el seu llibre Cartes a Màrius Torres, Joan Sales es manifesta convençut que els agents franquistes infiltrats a la FAI van contribuir decisivament a crear el caos que tant va debilitar el bàndol republicà. En una carta a Mercè Figueras, el 23 juliol de 1936 escrivia:

“Pel que fa a aquests incendis d’esglésies, saqueigs i assassinats que van començar el vespre del diumenge 19, o sigui moltes hores després de vençuda la sublevació, són una cosa d’allò més tèrbol ja que només serveixen per deshonrar la victòria. La mateixa Humanitat, el diari de l’Esquerra, portava que a uns incendiaris d’esglésies detinguts el dilluns per la policia de la Generalitat se’ls trobà al damunt el carnet de Falange. Tot plegat és d’una confusió que els simples mortals ens hi perdem; penso amb astorament com n’és de difícil d’arribar a saber la veritat de fets que passen a la mateixa ciutat on vius.”

I en una altra carta a Màrius Torres, el 8 de maig de 1937, referint-se als fets de maig de 1937 a Barcelona quan la FAI es va enfrontar al Govern de la Generalitat, presidit per Lluís Companys, produint-se els combats que van afeblir les forces republicanes que lluitaven contra les forces franquistes, Joan Sales afirmava:

“¿Com no sospitaríem que aquest alçament contra el govern legítim de Catalunya, tant més criminal que Catalunya està en guerra, no fou provocat d’una o altra manera per l’enemic? Deu tenir agents molt hàbils ficats dins la FAI i ja devien ser ells els instigadors dels incendis, pillatges i assassinats que van deshonrar la victòria el 19 de juliol de l’any passat. Aleshores s’imposa, com ara, la pregunta clàssica: cui prodest?” 

Ara, pel que fa a la CUP, jo no sé si algú des de les seves entranyes coneix si alguna infiltració s’ha arribat a produir, jo no tinc elements per afirmar-ho. S’han alçat veus que ho afirmen, però jo no he conegut que donin cap prova d’això. Però, en primer lloc, em sembla d’ignorants negar que aquest tipus d’operacions són freqüents. I en segon lloc, tot el que recentment ha succeït amb la CUP, i especialment el desenllaç, recorda massa els típics processos d’infiltració i cavalls de Troia de totes les èpoques i nacions: des dels “grisos camuflats de civil” per rebentar manifestacions aquí fins als membres tutsis de l’aristocràtic Front Patriòtic Ruandès convertits en dirigents dels genocides hutus Interahamwe, passant per la xarxa secreta de l’OTAN, Gladio. Són fets ben documentats i irrefutables per més que alguns es dediquin, també d’una manera curiosament sistemàtica, a barrejar-los amb conspiracions (extraterrestres i de qualsevol mena) cada vegada que fets semblants són descoberts.