Israel està duent a terme obertament una neteja ètnica a Gaza. Tanmateix, igual que va passar amb la primera Nakba el 1948, les mentides i els enganys d’Israel dominen la narrativa mediàtica i política d’Occident.

La història es repeteix, i tots els polítics i periodistes de l’establishment fingeixen que no veuen què tenen al davant. Hi ha una negativa col·lectiva i deliberada a unir els punts a Gaza, fins i tot quan apunten en una sola direcció.

El comportament d’Israel des de la seva creació fa 75 anys ha seguit un patró constant, igual que la resposta de les potències occidentals de “no veure el mal, no sentir el mal”.

El 1948, en allò que els palestins anomenen la seva “Nakba”, o Catàstrofe, el 80% dels palestins van ser expulsats ètnicament de les seves terres en el que es va convertir en l’autoproclamat Estat jueu d’Israel.

Com van sostenir els palestins al seu moment –i van confirmar més tard els historiadors israelians a partir de documents d’arxiu–, els dirigents d’Israel van mentir quan van dir que els palestins havien fugit per voluntat pròpia, per ordre dels Estats àrabs veïns.

Com també van descobrir els historiadors, els dirigents israelians van mentir quan van afirmar que havien pregat, primer, als 900.000 palestins que es trobaven dins de les fronteres del nou Estat que es quedessin i, després, als 750.000 obligats a exiliar-se que tornessin a casa seva.

Més aviat, els arxius mostraven que els soldats del nou Estat israelià havien dut a terme terribles matances per expulsar la població palestina. L’operació general de neteja ètnica tenia un nom, Pla Dalet.

Més tard, els dirigents israelians fins i tot van mentir en minimitzar el nombre de comunitats agrícoles palestines que havien destruït: n’hi havia més de 500 esborrades de la faç de la terra per les excavadores i els sapadors de l’exèrcit israelià. Paradoxalment, aquest procediment era conegut popularment pels israelians com “fer florir el desert”.

Sorprenentment, prestigiosos acadèmics, periodistes i polítics occidentals –els qui dominen l’opinió dominant– van ignorar totes aquestes proves de l’engany i la fal·làcia israelianes durant dècades, fins i tot després que historiadors i documents d’arxiu israelians recolzessin el relat palestí de la Nakba.

Es van adoptar diverses estratègies per amagar la veritat. Destacats observadors van continuar venent arguments israelians desacreditats. Altres van aixecar les mans, argumentant que la veritat no es podia determinar definitivament. I altres van declarar que, fins i tot si havien passat coses dolentes, hi havia prou culpa per les dues parts i que, de tota manera, era excel·lent que el poble jueu tingués un santuari (fins i tot si els palestins pagaven el preu en lloc dels antisemites i genocides d’Europa).

Aquestes defenses van començar a enfonsar-se amb l’arribada de les xarxes socials i un món digital en què la informació es podia difondre amb més facilitat. Les elits occidentals es van afanyar a intentar tancar qualsevol debat crític sobre les circumstàncies en què va néixer l’Estat d’Israel titllant-lo d’antisemitisme.

Un espai cada cop més reduït

Tot això és el context per entendre l’actual debat “dominant” sobre el que està passant a Gaza. Estem assistint a la mateixa desconnexió entre els fets reals i l’elaboració per part de l’establishment d’una narrativa per excusar Israel, tret que aquesta vegada l’engany i la manipulació s’estan produint mentre nosaltres, el públic, podem veure per nosaltres mateixos com es desenvolupen els horribles fets en temps real.

No necessitem historiadors que ens diguin què està passant a Gaza. És en directe a la televisió (o almenys hi és la versió més asèptica).

Fem un recompte dels fets coneguts.

Funcionaris israelians han demanat l’erradicació de Gaza com a lloc on els palestins puguin viure, i han dit que tots els palestins són considerats objectius legítims de les bombes i les bales d’Israel.

S’ha ordenat als palestins que abandonin la meitat nord de Gaza. Israel ha atacat els hospitals de Gaza, els darrers santuaris per als palestins al nord.

Gaza ja era un dels llocs més atapeïts de la Terra. Però els palestins s’han vist obligats a refugiar-se a la meitat sud de la franja, on estan sotmesos a un “setge total” que els nega aliments, aigua i energia. L’ONU va advertir la setmana passada que la població civil de Gaza s’enfrontava a la “possibilitat immediata” de morir de gana.

Israel ha ordenat als palestins que abandonin gran part de la ciutat més gran del sud de Gaza, Khan Yunis. A poc a poc, els palestins es veuen obligats a apinyar-se a l’estret corredor de Rafah, a tocar de la frontera amb Egipte. Uns 2,3 milions de persones s’amunteguen en un espai cada cop més reduït.

La majoria no tenen llar on tornar, encara que Israel els permeti dirigir-se al nord. Les escoles, universitats, fleques, mesquites i esglésies han desaparegut majoritàriament. Gran part de Gaza és un ermot.

Israel fa anys que planeja expulsar els palestins de Gaza, a través de la frontera, cap al territori egipci del Sinaí.

Ceguesa dels mitjans de comunicació

Encara més que el 1948, el que Israel està fent ens està mirant a la cara en temps real. I, tanmateix, igual que el 1948, les mentides i els enganys d’Israel dominen la narrativa mediàtica i política d’Occident.

Israel està duent a terme obertament una neteja ètnica a Gaza. La majoria dels experts en genocidi conclouen que també està duent a terme un genocidi. L’objectiu en tots dos casos és provocar una altra Gran Neteja Ètnica, expulsant els palestins fora de la seva pàtria com va passar el 1948 i altre cop el 1967 a l’empara de la guerra.

I, tanmateix, cap d’aquests termes –neteja ètnica i genocidi– apareix en la cobertura i els comentaris del corrent dominant sobre l’atac d’Israel a Gaza.

Se’ns continua dient que es tracta d'”erradicar” Hamàs, cosa que òbviament no es pot aconseguir perquè no es pot erradicar la determinació d’un poble oprimit de resistir el seu opressor. Com més se’ls oprimeix, més resistència es provoca.

Occident intenta ara centrar l’atenció pública en el “dia després”, com si aquest ermot pogués ser governat per qualsevol, i molt menys pel règim crònicament feble, a l’estil de Vichy, conegut com a Autoritat Palestina.

És sorprenent veure que el que era cert el 1948 és igualment cert el 2023. Israel difon mentides i enganys. Les elits occidentals repeteixen aquestes mentides. I fins i tot quan Israel comet crims contra la humanitat a plena llum del dia, quan adverteix per endavant del que està fent, els establishments occidentals continuen negant-se a reconèixer aquests crims.

La veritat, que hauria d’haver estat òbvia molt abans, el 1948, és que Israel no és una democràcia liberal amant de la pau. És un clàssic Estat colonial de colons, que segueix una llarga tradició “occidental” que va portar a la fundació dels Estats Units, Canadà i Austràlia, entre d’altres.

La missió del colonialisme de colons és sempre la mateixa: substituir la població nadiua.

Una causa moral definitòria

Després de les operacions de neteja ètnica massiva de 1948 i 1967, Israel va intentar gestionar la població palestina romanent mitjançant el model tradicional d’apartheid d’agrupar els nadius en reserves, com van fer els seus predecessors amb les restes dels “locals” que van sobreviure als seus esforços d’extermini.

Qualsevol precaució per part d’Israel derivava del diferent clima polític en què havia d’operar: el dret internacional va adquirir més importància després de la Segona Guerra Mundial, amb definicions clares de crims de guerra i crims contra la humanitat.

Occident malinterpreta deliberadament el procés israelià de despullament i guetització dels palestins que romanen com un “conflicte” perquè es neguen a sotmetre’s en silenci al model d’apartheid i guetització.

Ara, l’enfocament de gestió d’Israel cap als palestins s’ha trencat del tot, per dues raons principals.

En primer lloc, els palestins, ajudats per les noves tecnologies que han fet més difícil mantenir-los fora de la vista, han atret un suport popular cada vegada més gran, i el que és més problemàtic, entre els públics occidentals.

Els palestins també han aconseguit portar la seva causa als fòrums internacionals, obtenint fins i tot el reconeixement com a Estat per part de la majoria dels membres de les Nacions Unides. Potencialment, disposen fins i tot de recursos a les institucions jurídiques internacionals occidentals, com el Tribunal Penal Internacional i la Cort Internacional de Justícia.

En conseqüència, sotmetre els palestins –o mantenir la “calma”, com prefereixen anomenar-ho els establishments occidentals– s’ha tornat cada cop més difícil i costós.

I en segon lloc, el 7 d’octubre, Hamàs va demostrar que la resistència palestina no es pot contenir ni tan sols sota un setge imposat per drons i un sistema d’intercepció Cúpula de Ferro que protegeix Israel dels coets de represàlia. En aquestes circumstàncies, els palestins han demostrat que cercaran formes sorprenents i creatives de sortir del seu confinament i treure a la llum la seva opressió.

De fet, atesa la poca sensibilitat d’Occident envers el patiment palestí, és probable que les faccions militants dedueixin que les atrocitats que acaparen titulars –reflectint el mateix enfocament històric d’Israel cap als palestins– són l’única manera de cridar l’atenció.

Israel entén que els palestins continuaran sent una espina clavada, un recordatori que Israel no és un Estat normal. I la lluita per corregir les dècades en què Israel ha desposseït i maltractat als palestins esdevindrà cada vegada més una causa moral definitòria entre les opinions públiques occidentals, com ho va ser al seu dia la lluita contra l’apartheid a Sud-àfrica.

Així que Israel està aprofitant aquest moment per “acabar la feina”. La destinació final està clarament a la vista, com, en realitat, ho ha estat durant més de set dècades. El crim s’està desenvolupant pas a pas, a un ritme cada cop més ràpid. I, tanmateix, els polítics i periodistes occidentals de primera fila –igual que els seus predecessors– segueixen ignorant-ho tot.

Font: Jonathan Cook

Foto: Refugiats palestins el 1948

"Nakba, 48 relats de vida i resistència" (Ed. Tigre de Paper) és el llibre que presenta Salah Jamal per commemorar 70 anys de catàstrofe palestina (TV3, abril 2018)