El primer ministre Netanyahu acaba de justificar l’extermini i l’expulsió dels palestins de Gaza amb el sanguinari text del Llibre de Samuel en el que, suposadament, Jahvè va ordenar fa 3.000 anys un extermini semblant, el dels amalequites. Davant aquesta pretensió genocida, el poble palestí té ple dret, i fins i tot obligació, de defensar-se a si mateix i a la seva terra. I, en aquesta guerra asimètrica, fins i tot tindria dret a segrestar israelians per intercanviar-los pels milers de presos palestins menors d’edat o sense cap expedient, empresonats per tant d’una manera tan il·legal que haurien de ser considerats com uns altres veritables segrestats.

Però els grans crims dels successius governs sionistes no poden justificar la més petita judeofòbia, ni la banalització de l’Holocaust, ni la satanització de tots els sectors del sionisme inicial i de tots aquells jueus que van emigrar pacíficament a Palestina el segle XX. Ni tampoc poden justificar que, per acabar amb l’Estat sionista, els no palestins ens convertim en piròmans de l’Orient Mitjà, apostant per una suposadament fàcil anihilació de l’ens genocida sionista com a única solució del conflicte. L’única funció dels qui sentim com a propi el patiment del poble palestí hauria de ser acompanyar-lo. Ell és l’únic amb dret a decidir si incendia o no l’Orient Mitjà.

Finalment, plantejaré la silenciada hipòtesi (desestabilitzadora en molts sentits), exposada ni més ni menys que pel gran pare fundador de l’Estat d’Israel, David Ben-Gurion, i desenvolupada més extensament per Yitshaq ben Tseví, que després seria president d’Israel. Hipòtesi segons la qual la major part dels àrabs de Palestina serien els descendents dels jueus que no van marxar a l’exili després de la destrucció del Temple. Jueus que majoritàriament haurien estat forçats a convertir-se a l’islamisme. Si això fos cert, ens trobaríem que, entre moltes altres imprevisibles conseqüències, el sionisme, que diu haver nascut per salvar els jueus, estaria eliminant un poble descendent d’ells.

El més greu és que aquestes sanguinàries cites són certament bíbliques

El veritable problema d’aquest recurs pervers de Netanyahu a aquests textos no és que un criminal de vida efímera utilitzi la Bíblia eterna per justificar la seva ànsia de massacrar el poble palestí. El veritable problema per als jueus i per als cristians sensibles cap al patiment dels nostres semblants rau en el fet que les sanguinàries cites que Netanyahu invoca són certament bíbliques. Són cites d’un Llibre que és suposadament inspirat per Jahvè, sagrat i sense cap error. És un problema molt més seriós i greu que, per exemple, el del suposat conflicte entre la ciència i el poètic relat bíblic de la creació.

El panorama és desolador: el 66% dels edificis de Gaza han estat arrasats; més de 14.000 civils han estat assassinats impunement, gairebé 6.000 nens; més de 35.000 ferits; molts milers, un 40% nens, estan sota la runa; unes 90 ambulàncies han estat totalment destruïdes o danyades; més de 200 metges o personal sanitari, més de 50 periodistes o més de 100 treballadors humanitaris de la UNRWA han estat assassinats…

No és, doncs, estrany que, per justificar tanta sang cruelment vessada, semblant criminal recorri als més terribles textos bíblics, aquells en què es fa dir a Jahvè que cal exterminar totalment sense cap pietat els enemics. És a dir, precisament aquells textos que no haurien de ser considerats com a revelació. Netanyahu ha comparat els palestins amb els amalequites, que Jahvè va ordenar, pel que sembla, exterminar sense cap pietat (Samuel 15, 2-3):

“Així ha dit Jehovà dels exèrcits: ‘Jo castigaré el que va fer Amalec a Israel en oposar-se-li en el camí quan pujava d’Egipte. Vés, doncs, i fereix Amalec, i destrueix tot el que té, i no te n’apiadis; mata homes, dones, nens, fins i tot els de pit, vaques, ovelles, camells i ases’.”

El rei Saül, per temor del poble, no va complir el mandat de Jahvè i va deixar amb vida, com a botí de guerra, el millor del bestiar dels amalequites. Per aquesta causa, el profeta Samuel el va deposar i el va rebutjar com a rei d’Israel. Es tracta d’un episodi pertorbador, juntament amb altres de semblants, per a creients d’una certa sensibilitat: els sanguinaris ja no són el rei i el seu entorn, amb les seves ambicions i perversions, sinó el mateix missatge profètic que Samuel diu proclamar en nom del mateix Jahvè.

El gran manament al que qualsevol altre suposat missatge diví s’ha de confrontar

Tot i això, em reafirmo: no crec que sigui veritable allò que “Jahvè ha dit”, sinó que la realitat és que “se li fa dir a Jahvè…” Estic per tant avançant la meva posició respecte al dogma de la inerrància de les Sagrades Escriptures. Hi ha un principi superior respecte al qual s’han de reestructurar tots els altres dogmes: Déu és Amor. Déu és Veritat, Bellesa i Bondat.

Serà una tasca ingrata per als teòlegs explicar posteriorment quin significat s’ha de donar o es pot donar a aquest dogma de la inerrància. Però, tant a la Bíblia jueva com més encara a la cristiana, si hi ha alguna cosa certa i inqüestionable és l’amor a Déu i al proïsme com a un mateix. Un “proïsme” que, en un procés evolutiu (els creients diríem, de revelació gradual), inclou cada vegada més qualsevol ésser humà, per allunyat que estigui i fins i tot per molt enemic nostre que sigui:

Un dia (Lluc 10, 25-37) es va aixecar un escriba i li va preguntar a Jesús, per posar-lo a prova: “Mestre, què he de fer per tenir en herència vida eterna?” Ell li va dir: “Què hi ha escrit a la Llei? Com llegeixes?”. Respongué l’escriva: “Estimaràs el Senyor el teu Déu amb tot el teu cor, amb tota la teva ànima, amb totes les teves forces i amb tota la teva ment; i el teu proïsme com a tu mateix.” Li va dir llavors Jesús: “Has respost bé. Fes això i viuràs.” Però ell, volent justificar-se, va dir a Jesús: “I qui és el meu proïsme?” Jesús va respondre:

“Baixava un home de Jerusalem a Jericó, i va caure en mans de saltejadors, que, després de despullar-lo i colpejar-lo, se’n van anar deixant-lo mig mort. Casualment, baixava per aquell camí un sacerdot i, en veure’l, va fer una volta. De la mateixa manera, un levita que passava per aquell lloc el va veure i va fer una volta. Però un samarità que anava de camí va arribar fins a ell, i en veure’l va tenir-ne compassió; i, apropant-se-li, va embenar les seves ferides, posant-hi oli i vi; i muntant-lo sobre la seva pròpia cavalcadura, el va dur a una posada i va tenir-ne cura. L’endemà, traient dos denaris, els va donar a l’hostaler i li va dir: ‘Cuida-te’n i, si gastes alguna cosa més, t’ho pagaré quan torni.’ Qui d’aquests tres et sembla que va ser proïsme del qui va caure en mans dels saltejadors?”

L’escriba va respondre: “Qui va practicar la misericòrdia amb ell.” I Jesús li va dir: “Vés-te’n i fes el mateix”. Hi havia una veritable animadversió històrica entre jueus i samaritans, per la qual cosa no són casuals els personatges que Jesús va escollir per elaborar aquesta paràbola. Però Jesús va molt més enllà: no només amb els seus ensenyaments sinó també amb les seves actituds i comportaments, exhorta els seus amics a incloure en aquest qualificatiu de “proïsme” fins i tot els enemics mortals, aquells que els odien i fins i tot desitjarien la seva mort. És exactament el procés invers d’aquell amb què es generen i provoquen els genocidis: un procés que és iniciat amb la deshumanització dels altres.

És això una utopia que no té res a veure amb la realitat? No ho sembla, ja que aquesta utopia va jugar un paper determinant en el canvi radical de l’Imperi Romà i el va sobreviure. Més aviat sembla el contrari: és una constatació psicològica que els deshumanitzadors es deshumanitzen en realitat a ells mateixos; és una constatació històrica que l’arrogància, el menyspreu i la deshumanització dels “altres” fan que fins i tot els més poderosos imperis acabin perdent el sentit de realitat i s’esfondrin estrepitosament. Com més un minúscul estat envoltat d’enemics, com és el d’Israel, no hauria de viure en la bombolla irreal de supremacisme en què s’entossudeix a viure!

Una revelació progressiva condicionada per les limitacions de l’emissari

Per part meva, quant a la inerrància de les Escriptures, tan sols m’atreveixo a afirmar que, com a fruit de la meva pròpia experiència personal (una experiència de força més de mig segle transitant pels camins espirituals), s’ha anat confirmant cada vegada més en el meu interior el convenciment que, efectivament, allò que podríem qualificar com a inspiració de l’Esperit de Déu és una cosa ben real. Però que, alhora, el profeta o inspirat, com a simple traductor que és, sempre transmet segons els seus propis condicionaments i limitacions el missatge que ha rebut. Molts creients necessiten i desitgen seguretats i certeses, dogmes i límits ben definits, però per aquesta via sol acabar-se en lectures absolutament fonamentalistes de la Bíblia.

És, doncs, tasca d’exegetes i teòlegs discernir en què pot consistir el missatge original que el missatger va intentar transmetre. Es tracta d’una tasca molt àrdua i ingent en què hi caben i calen multitud de matisacions i ajustaments fins per separar el gra de la palla. Però hi ha qüestions d’embalum, davant les quals no cal ser un especialista per fer-ne una valoració. I la primera i principal és que, com ja vaig explicar anteriorment, “el déu conqueridor sanguinari (i fins i tot iracund i venjatiu en un sentit que no es correspon exactament amb els significats que nosaltres donem a aquests termes) que apareix en diversos textos de l’Antic Testament, és incompatible amb el Déu misericordiós i alliberador dels profetes bíblics”.

Malgrat alguns episodis com el ja citat, l’Antic Testament (la Bíblia Jueva) té multitud d’episodis sublims absolutament contraris a aquest. Com el de la primera lectura de l’eucaristia d’avui: la que narra la mort heroica dels set germans Macabeus (2Macabeus 7). No és per tant estrany que Jesús, acceptant com a revelats o inspirats La Llei (la Torà) i els Profetes, cosa que implica l’acceptació de la missió especial d’Israel en la història de la salvació (perquè no només els individus poden tenir una missió especial, sinó també els pobles), afirmés que no havia vingut a abolir-los sinó a portar-los a una plenitud (Mateu 5, 17-19).

Els grans crims dels successius governs sionistes no poden justificar la més petita judeofòbia

Però a tot això he d’afegir que, com ja vaig explicar anteriorment, aquestes barbàries dels successius governs genocides sionistes no poden justificar mai que, des de l’altre extrem, es banalitzi l’Holocaust o es criminalitzi globalment i sense matisos a tot jueu, sionista dels inicis o no, que el darrer segle hagi aspirat a instal·lar-se a Palestina respectant la població local. De fet, la primera aliyà o onada d’immigració a Palestina, composta principalment pels jueus perseguits a Rússia, va tenir lloc el 1882. És a dir, quinze anys abans del naixement del moviment sionista.

És faltar a la veritat històrica no diferenciar els inicis del sionisme de la seva ràpida concreció històrica i el seu desenvolupament posterior, negant que als inicis la motivació fonamental de multitud de jueus que van arribar a Palestina era la seva seguretat i la de les seves famílies. I minimitzar fins a un ridícul 0,1 el percentatge de jueus israelians que rebutgen el sionisme. Fins i tot per al mateix ambaixador de Palestina a l’Argentina (al qual a Humo y espejos se li ha fet aquests dies una magnífica entrevista), aquests jueus israelians són innombrables. Per això tampoc em sembla justificable insistir constantment en la paranoia jueva, obviant l’holocaust de sis milions d’ells.

Que estrany, oi, que els qui han patit tan greus i inacabables persecucions i matances tinguessin por i desenvolupessin molts complexos, fins i tot paradoxals, associats a la por i al pànic! Els qui fan aquestes crítiques indiscriminades i globals a tot israelià haurien de diferenciar i matisar molt més, deixant clar que no neguen les persecucions patides pels jueus, sinó que el que critiquen és la seva utilització per part del sionisme actual per dur a terme el seu propi projecte de colonització, domini i opressió.

És faltar també a la veritat històrica amagar els forts debats interns entre els sionistes de primera hora. Diversos debats són especialment aclaridors. Un és el que es va tenir sobre en quin territori podrien establir-se. El fet que es debatés tan intensament sobre la possibilitat que aquest lloc fos Uganda preferentment, Palestina o la Patagònia, deixa en evidència que el més important era salvar milions de jueus i no controlar, des de l’estratègica Palestina, el petroli d’Orient Mitjà, el Canal de Suez, etc.

Si a això hi afegim a més els forts dubtes que tenien sobre si romandre o no als països on vivien, queda en evidència que al sionisme inicial no el movia tant una conspiració judeo-maçònica-rothschildiana com l’afany de protecció de centenars de milers de jueus per a les seves famílies. El sionisme només es va imposar a l’assimilacionisme (que preconitzava la integració a les societats en les que ja es vivia) després de l’enorme impacte que va suposar l’Holocaust.

També caldria tenir en compte una altra dada que ha recordat Silvana Ravinobich en una conferència de fa només uns dies (des del minut 48:40 al 49:50): una de les moltes discussions molt fortes que es van donar al moviment sionista inicial va ser la referent a un sol estat binacional de convivència pacífica i la no partició de la terra.

Seria d’agrair que els qui critiquen globalment i absolutament el sionisme, sense diferenciar el monstre actual del moviment dels inicis, fessin alguna vegada referència a fets com els que exposa Silvana Ravinobich: l’any 1947, un grup del sector socialista del sionisme (en el que s’hi trobava Martin Buber) va aconseguir convèncer la Comissió Angloamericana de la no partició de la terra. Però les potències van decidir finalment que els convenia més la divisió.

Aquesta és una altra evidència més de com n’és de poc equànime reservar el denigrant terme d’“ens” només per a l’estat de sionisme extrem i criminal que finalment van arribar a imposar aquestes grans potències, mentre, per contra, es concedeix l’il·lustre terme de “estats” a aquestes mateixes potències, les responsables de que veritables criminals acabessin controlant el sionisme i de moltes altres grans tragèdies arreu del planeta.

Com ja vaig argumentar al meu darrer article, si hi ha algun culpable de les tragèdies més grans patides per la humanitat després de la Segona Guerra Mundial, aquest no seria el sionisme sinó aquelles grans “famílies” que són les responsables que, entre multitud d’altres crims, en el sionisme triomfessin i s’imposessin gent fanàtica sense escrúpols, responsables al seu torn del genocidi del poble palestí. Sí, genocidi. Silvana Ravinobich, igual que multitud de jueus, ho afirma amb energia i ho argumenta amb tota claredat a l’esmentada conferència (des del minut 52:30 a l’1:01:30) resumint l’estudi “Sis estudis sobre genocidi” de Daniel Feierstein.

Salvadors o piròmans?

I parlant altre cop de realisme, començo per repetir que em sembla estrany que, per referir-se a Israel, només s’utilitzi el terme “ens sionista”, mentre que per referir-se als qui són els responsables més grans del genocidi dels palestins i de molts altres genocidis s’utilitzi emfàticament el terme Estats (Units). Ho repeteixo perquè em sembla poc realista no veure que l’Estat (genocida i tot el que es vulgui) d’Israel, per molt recent que sigui la seva creació, ja és un “ens” tan irreversible com l’estatunidenc. Tret que des de la seguretat de la nostra pròpia vida tan allunyada de Palestina ens obstinem en convertir-nos, en expressió d’Alfredo Jalife-Rhame, en els alegres piròmans de tot l’Orient Mitjà.

De vegades es recorre a l’exemple de la derrota de França a Algèria per argumentar que a Palestina passarà el mateix: Israel serà derrotat i haurà d’abandonar Palestina. Però, si bé és cert que allà, malgrat els dos milions de víctimes algerianes, el milió de francesos colonialistes van haver de marxar derrotats, hi ha una diferència molt important que sembla que no es té prou en compte. Potser, a causa de l’afany de portar fins a l’extrem la categoria de “colonialisme” com a clau gairebé única per entendre el sorgiment de l’Estat d’Israel, no es capta bé aquesta diferència: la permanència de França a Algèria no era per a ella un repte existencial, la metròpoli era molt llunyana, mentre que a Palestina considero que és una exageració dir que la metròpoli dels set milions de jueus israelians és als Estats Units o França.

Aquesta exageració em sembla que és de nou el resultat d’un reduccionisme: la negació del fet que inicialment centenars de milers de jueus cercaven certament una llar segura, cosa que està absolutament relacionada amb les terribles persecucions sofertes. Segurament la qüestió de la seguretat ja no sigui la prioritària per a molts dels set milions de jueus israelians i el Govern sionista estigui fomentant la paranoia intencionadament.

Però, a diferència del que passava al milió de colons francesos a Algèria, la supervivència o no d’Israel sí que continua sent per a ells un repte existencial. Per tot això, em pregunto: Segur que aquests set milions de jueus fortament militaritzats seran tan fàcilment eliminables amb la passivitat de les grans potències que els sostenen? Segur que no estem jugant a piròmans?

Forçar el Govern sionista a acceptar un Estat palestí o arriscar-se a l’Harmagedon?

El fet que el Govern sionista utilitzi qualsevol negociació possible que apunti als dos estats com un esquer mentre s’apodera pas a pas de tot el territori no contradiu el fet que només hi continua havent un futur: el d’una difícil convivència pacífica, una convivència irremeiablement massa propera. El poble palestí cauria a la trampa només si abaixés els braços, seduït per altres noves negociacions trampa. Però jo no veig cap altra alternativa que aquesta: que un Israel suficientment afeblit sigui obligat a negociar de debò la creació d’un Estat palestí.

O millor sí, hi ha una altra opció: l’Harmagedon. A aquestes dues opcions hi podria haver afegit dues possibilitats més: la total expulsió o anihilació dels set milions de jueus israelians i la total expulsió o anihilació dels palestins. Però amb tota probabilitat ambdues alternatives comportarien l’incendi de tot l’Orient Mitjà i fins i tot l’Harmagedon esmentat.

Quan algú com Ilan Pappé afirma que “la idea de la solució de dos estats és una tàctica sionista per guanyar immunitat internacional, de manera que ells puguin acabar de fer la neteja ètnica de Palestina, [una idea que] no ve d’un desig genuí de realment entrar en pau amb els palestins”, no només no contradiu tot el que vinc afirmant, sinó que ho confirma.

Però, al meu entendre, Ilan Pappé no acaba d’aportar (almenys en aquella conferència de la qual he extret la cita anterior) la conclusió final correcta: precisament perquè tot això és cert, el poble palestí no ha d’abaixar els braços; ni ha de deixar de forçar, incansablement, el Govern sionista perquè passi de la farsa a la realitat d’unes negociacions serioses. L’últim article que acabo de llegir en què es manifesta que no hi ha cap altra solució que la dels dos estats és d’algú tan poc sospitós com Scott Ritter.

No es tracta que, atesa la mendacitat amb què viuen i es mouen els successius governs sionistes, ja no s’hagi de negociar. Es tractaria que, cercant un Israel suficientment afeblit (la qual cosa està basada en la via militar però no es redueix a ella), el poble palestí, amb l’ajuda de la comunitat internacional (la veritable), fos capaç d’obligar-lo a celebrar unes negociacions autèntiques i unes cessions reals.

D’aquí que en un article anterior titulat “Des de les ruïnes de la Gaza arrasada”, escollís el subtítol següent: “Negociacions falsàries per avançar amb les armes cap a la total opressió criminal o lluita a mort per avançar en el camí negociat de l’alliberament?”. I per això també vaig fer després aquesta anàlisi:

“Llevat que alguna de les parts decideixi donar una puntada de peu nuclear definitiva al tauler mundial i tots desapareguem d’ell, en algun moment, es prenguin els camins que es prenguin, caldrà asseure’s davant de l’enemic. Si això és certament així, el pervers ‘talk and fire’ anglosaxó, amb què han acabat amb tants ingenus líders i països, s’haurà de fer servir en sentit invers: les negociacions falsàries per avançar amb les armes cap a la total opressió criminal s’han de convertir en lluita a mort per avançar en el camí negociat de l’alliberament.”

Només els pobles són els protagonistes del seu destí

Em sembla poc objectiu o potser fins i tot manipulador afirmar que majoritàriament els palestins estan en contra de la solució de dos estats. Em sembla que la realitat és una altra: atesa la prepotència sionista, fonamentada en el seu poder militar i les seves aliances internacionals, aquesta majoria palestina veu cada vegada més impossible aquesta solució que, des de fa moltes dècades, consideren com la menys dolenta o fins i tot l’única possible. O afirmar també que la solució desitjada pels més radicalitzats, com Hamàs i aquells que el recolzen, és la solució desitjada pels palestins.

En realitat, el primer pas per iniciar en el futur qualsevol negociació no-trampa (és a dir, una negociació seriosa amb un Estat sionista suficientment afeblit) hauria de ser conèixer quina és la voluntat majoritària del poble palestí: la solució dels dos estats o un enfrontament tan total amb Israel que tanqui definitivament la porta a qualsevol mena d’entesa.

Els únics que tindrien dret a incendiar-ho tot, sacrificant molt probablement les pròpies vides i les de les seves famílies, serien les víctimes, els palestins, però no nosaltres. Si hagués de retenir una sola cosa de les que el nostre company i mestre Adolfo Pérez Esquivel ens ha ensenyat, podria resumir-la en aquesta senzilla frase: Acompanyar els pobles.

A la gran pel·lícula argentina La Patagonia rebelde, es dóna una impactant situació que il·lustra aquesta actitud de lliurament solidari total. Lliurament que arriba fins a l’extrem de ser fidel a aquest acompanyament fins i tot sabent que el poble s’equivoca. I no era un error qualsevol, sinó un que suposarà la mort.

Antonio Soto (Luis Brandoni), un dels líders rebels, ben conscient que els militars incompliran les seves promeses i assassinaran tots els companys treballadors que han decidit lliurar-se, s’allunya sense rendir-se, amb un altre company, de l’escena final. Per contra, Schultz (Pepe Soriano), igualment conscient de tot això, prefereix romandre fidelment amb els seus ingenus companys que, en assemblea, han optat per la rendició. Schults serà afusellat immediatament al costat de tots els altres.

La pertorbadora tesi de Ben Gurion i Yitshaq ben Tseví sobre l’origen dels palestins

Segons exposa el doctor israelià Oded Balabam (minut 39:00 al 49:10), el 1920 David Ben-Gurion i Yitshaq ben Tseví van realitzar una investigació la conclusió de la qual va ser que la major part de la població àrab de Palestina seria descendent dels jueus que no es van exiliar després de la destrucció del Temple de Jerusalem. Només s’haurien exiliat les elits polítiques, però no la gran massa de pagesos.

L’Islam, en arribar, els hauria forçat a optar entre la islamització o el lliurament de les seves terres, que eren les que els proveïen de tota la seva manutenció. Islamització per la qual haurien optat la majoria. Sobre aquesta inqualificable conversió forçada dels jueus en sabem força a Mallorca. Posteriorment Yitshaq ben Tseví, antropòleg de professió, va publicar en dos volums l’obra La població del poble d’Israel, en què desenvolupava aquesta qüestió molt més àmpliament.

Malgrat la transcendència que podria tenir una tesi semblant formulada per semblants personalitats, no es va voler que fos traduïda de l’hebreu a altres idiomes. Però el que és més estrany encara és que, quan l’autor va acabar sent president d’Israel i es va tornar a fer una important edició de les obres completes, curiosament, l’obra esmentada no hi va ser inclosa.

I, com continua comentant el doctor Balaban, això no només sembla ser la veritat, sinó que a més origina una altra nova qüestió també summament incòmoda que, de moment, prefereix deixar oberta: D’on vénen aleshores els jueus de la diàspora? Davant d’un tall tan brusc en una qüestió tan interessant i rellevant és quan un no especialista, com és el meu cas, es fa moltes preguntes. Algunes de les quals en realitat ja han estat respostes per altres analistes amb molta informació, com ara el doctor Jalife-Rhame. Tot i que el que és rellevant ara és que no conec que hagin relacionat mai les respostes amb aquesta altra hipòtesi sobre l’origen de la majoria dels palestins.

Aquestes preguntes que em vénen al cap són com aquesta: Què passaria si fos certa i àmpliament difosa la hipòtesi, extremadament incòmoda per a alguns, que els descendents de jueus conversos per motius polítics, però no ètnics semites, com els khàzars, s’haguessin fet amb el control del sionisme i estiguessin exterminant centenars de milers de palestins i expulsant la resta; palestins, semites per tant, que majoritàriament serien precisament descendents dels jueus que no es van exiliar ni al segle I ni al II?

Ens trobem davant d’una hipòtesi incòmoda per a tothom, però especialment per al sionisme. Ja que posa en relleu com d’intranscendents i fins i tot fantasmagòriques són les qüestions racials, ètniques o religioses en aquest conflicte de dominació pura i dura, de colonialisme i genocidi. I, sobretot, deixaria en evidència un Estat sionista que estaria assassinant hebreus o jueus ètnics a fi de, segons proclamen, protegir el poble jueu.

En tot cas, la sola possibilitat que aquesta hipòtesi tingui raó posa en evidència les contradiccions i fins i tot la ridiculesa del supremacisme sionista. Sobretot, si aquest supremacisme és exercit per gent que, en una altra hipòtesi força probable, són (a més de ser certament criminals straussians) descendents de khàzars convertits al judaisme per motivacions polítiques i no jueus semites originals.

Pintura: La Victòria de Josuè sobre els Amalequites (Nicolas Poussin, 1625)

Suhail Hani Daher Akel: Entre Guerra i Pau – Comprenent l'enfrontament Israel-Palestina (Humo y Espejos, 22.11.2023)