Realment el sionisme és el culpable de tots els desastres del món o és tan sols un més dels grans desastres originats per les poderoses famílies “filantròpiques” occidentals?
La utilització perversa de l’Holocaust per part dels actuals sionistes sol ser relativament fàcil de detectar. Igual que passa amb la seva antítesi, el negacionisme pur i dur. Però la minimització o la banalització de l’Holocaust són sovint molt més astutes i solen estar directament relacionades amb una latent fòbia antijueva, digna de ser estudiada, disfressada d’un raonable i fins i tot justificable antisionisme.
Deixar en evidència la utilització perversa de l’Holocaust per justificar la massacre actual de milers de palestins a Gaza, entre moltes altres barbàries, o per assetjar legalment qualsevol dissidència suposadament negacionista, és relativament fàcil: n’hi hauria prou d’escoltar jueus que, com Norman Finkelstein, es neguen rotundament a permetre que es massacri palestins invocant l’Holocaust, en el que els seus propis familiars van ser exterminats. Tanmateix, la minimització o la banalització perverses i fins i tot criminals de l’Holocaust poden ser aconseguides amb mètodes i teoritzacions fal·laces força més subtils.
En un article anterior vaig exposar deu de les moltes fal·làcies que fan que el conflicte palestinoisraelià sigui tan enrevessat. Cadascuna d’aquestes deu fal·làcies és tan enrevessada que hauria de ser estudiada en un article en exclusiva. Avui em dedicaré a la darrera, que en aquell article resumia així:
“Israel és un instrument pur de l’imperialisme estatunidenc. Els qui afirmen això, on col·loquen, en un paradigma tan esmussat i unilateral, les persecucions patides pels jueus a Europa des de finals del segle XIX i, sobretot, les espantoses imatges de muntanyes de cadàvers de jueus a l’Alemanya nazi? Segur que totes aquelles ferotges persecucions i carnisseries no tenen res a veure amb les successives onades de jueus que van arribar a Israel des dels citats finals del segle XIX?”
Negar el genocidi nazi no és gaire recomanable, és perillós fins i tot penalment. Però tampoc les minimitzacions i les banalitzacions grolleres de l’Holocaust són el mètode més eficaç de negacionisme. Per contra, afirmar que l’Holocaust va ser sobretot l’excusa del sionisme, creat i finançat per les grans famílies financeres sionistes, per establir-se a Palestina, és minimitzar o banalitzar l’Holocaust de manera subtil i més perillosa. L’Holocaust va ser una terrible realitat, amb prou entitat pròpia per parlar-ne d’aquesta manera.
Però a més, sorprenentment, aquesta minimització o banalització del terrible Holocaust, convertit ja tan sols en una excusa per a un projecte sionista, va deixant pas subtilment a un nou paradigma que entra directament en l’àmbit del que és purament especulatiu i força tendenciós: el sionisme, nascut pel que sembla gràcies a les poderoses famílies financeres (que pel que sembla ja eren sionistes un segle abans del naixement del sionisme), diverses de les quals ni tan sols són d’origen jueu, sionisme que a més és identificat i confós pel que sembla amb l’actual straussianisme, és el culpable de tots els mals del món (del minut 1:23 al 2:06).
Si tot això no és fruit d’una obsessió tendenciosa, almenys és una pura contradicció: el sionisme va néixer gairebé al segle XX, però els Rothschild (que el van autoritzar i finançar en alguna mesura) ja havien creat el primer banc justament un segle abans. En realitat, Mayer Amschel ja havia iniciat les seves activitats de prestador gairebé mig segle abans. És, per tant, força fantasiós centrar en la qüestió sionista tot el projecte de les grans famílies financeres i arribar a pensar que van organitzar el seu enorme negoci bancari per, preveient l’Holocaust (alguns s’atreveixen fins i tot a afirmar que el van provocar), fer possible l’Estat d’Israel un segle i mig o dos segles després.
I tot això eliminant de l’escena milers de jueus corrents, veritables protagonistes d’un moviment amb què cercaven per a les seves famílies un horitzó sense persecucions, més enllà de si es consideraven o no membres del sionisme o si estaven o no conformes amb la creixent agressivitat dels sionistes més extremistes. La realitat té molts més matisos que aquell blanc o negre amb què solem simplificar-la. On ha anat a parar el sentit comú d’alguns analistes que semblen obsessionats amb el sionisme o per als quals el fenomen religiós, fonamental en aquest conflicte, només és “l’opi dels pobles”?
En tot cas, és radicalment diferent dir que aquestes grans famílies financeres són les responsables més grans dels més perversos projectes i els més catastròfics esdeveniments que estan destruint el món (realitats com la Fed en mans privades o com el mateix actual sionisme)… que traslladar globalment a tot el sionisme, inclòs el dels inicis històrics, la responsabilitat última de tots els mals del món. Un sionisme en què també es donaven en el seu inici un bon nombre de factors no només raonables sinó fins i tot nobles i elogiables, com cercar un territori protector per a les víctimes d’interminables i atroces persecucions.
Sovint es qualifica l’Estat d’Israel, que certament s’està convertint no ja en criminal sinó fins i tot en genocida, d’“ens sionista”, mentre que al dels Estats Units (amb molts i més genocidis a l’esquena, començant pel dels seus propis pobles indígenes) se li manté el qualificatiu d’“estat”. No m’explico aquesta doble vara de mesurar més que per una latent però ben real fòbia no ja antisionista sinó antijueva, molt semblant a la russofòbia d’altre gent de signe oposat. I no em sembla prou justificació de tal comportament el fet que la molt discutible i fins i tot criminal creació de l’Estat d’Israel, com la de la majoria d’estats, sigui molt més recent, sigui dels mateixos anys que la creació d’altres estats d’aquesta mateixa regió (com el Líban el 1943 o Jordània el 1946).
Negar aquest component a què m’he referit, és a dir negar en el sionisme dels inicis l’anhel per proporcionar a centenars de milers de víctimes jueves una llar segura, independentment que estigués finançat per una o diverses de les grans famílies “filantròpiques” i independentment que massa aviat el sionisme més criminal degenerés en neteja ètnica cap als palestins, és banalitzar l’Holocaust i desviar cap al sionisme i el judaisme l’atenció que hauria d’estar centrada en aquestes grans famílies. I, sobretot, criminalitzar globalment i sense matisos aquest sionisme ja estigmatitzat, criminalitzar-lo ara fins al punt de convertir-lo en el responsable de tots els mals del món, és banalitzar absolutament l’Holocaust.
És com concloure que el sobiranisme català és una realitat perversa obra de Soros (oblidant totalment la proclamació de la República Catalana el 1931, l’afusellament del president Lluís Companys, el clam massiu a favor del dret d’autodeterminació, etc.) perquè possiblement alguna organització i/o algun mitjà de comunicació catalans, suposadament sobiranistes (a diferència del president Puigdemont i el seu entorn, realment sobiranistes), han rebut alegrement algun finançament de les ONG d’aquest personatge globalista tan nefast.
Jo podria coincidir, igual que un gran nombre d’experts, amb certs punts de l’anàlisi que els antisionistes més extrems fan de la gènesi del sionisme. Fins i tot rubrico la dura afirmació que aquelles grans famílies “filantròpiques” que el van recolzar en major o menor mesura són les responsables dels més perversos projectes i els catastròfics esdeveniments que estan destruint el món (realitats com la Fed en mans privades o com el mateix sionisme actual). De fet, jo mateix, ja fa dotze anys, vaig desenvolupar aquest tipus d’anàlisi a l’extens llibre, de més de 600 pàgines, dedicat totalment a això i al que vaig titular L’hora dels grans “filantrops”. Però anar més enllà d’això, centrant-ho absolutament tot en el sionisme, em sembla que no és només antisionisme sinó fins i tot antijudaisme.
Experts com Thierry Meyssan, amb un cúmul d’informació molt més gran que la meva, estan fent des de fa anys anàlisis força exhaustives del llarg llistat dels anomenats straussians, que ocupen multitud de llocs estratègics al nostre món anglo-occidental. Però, a diferència d’aquells altres experts les tesis dels quals estic criticant, mai no ha caigut en l’obsessió de responsabilitzar el sionisme de tots els mals del món, ni ha identificat mai els straussians amb els sionistes:
“Certs autors antisemites han ficat al mateix sac, erròniament, els strauassians, les comunitats jueves de la diàspora i l’Estat d’Israel. Però la ideologia de Leo Strauss no es va discutir mai al món jueu abans de l’11 de setembre del 2001. Des d’un punt de vista social, Leo Strauss dóna lloc a un fenomen sectari gens representatiu de la cultura jueva. Tanmateix, el 2003, els ‘sionistes revisionistes’ de Binyamín Netanyahu van fer un pacte amb els straussians estatunidencs en presència d’altres dirigents israelians, tot i que sempre ha regnat la major discreció sobre l’existència d’aquesta aliança.”
I tota aquesta teorització dels experts esmentats s’acaba de descompondre totalment quan ve acompanyada d’afirmacions tan inflexibles com aquella que els ignorants respecte a la tragèdia palestina també són culpables. D’acord. Però, llavors, em pregunto: Per què ells mateixos semblen oblidar a la pràctica que el món va ignorar l’enorme tragèdia que patien els jueus en el seu moment i els va abandonar totalment a la seva sort, igual que avui tants prefereixen ignorar la realitat del que succeeix a Gaza i abandonen totalment els palestins que són sistemàticament massacrats?
I si afirmem que l’Holocaust va ser molt eficaçment ocultat pel règim nazi, cosa bastant discutible, quins mecanismes psicològics i socials van ser els que ens van permetre ignorar un altre gran genocidi molt més proper als nostres dies, el de molts centenars de milers de refugiats hutus que eren massacrats sistemàticament a partir de l’octubre del 1996 al Zaire? Alguns, amb grans esforços personals, vam aconseguir que la comissària europea per a l’Ajuda Humanitària, la italiana Emma Bonino, viatgés al Zaire acompanyada de totes les càmeres de televisió que li va ser possible comprometre.
Allà, tan sols al camp de Tingi-Tingi hi va trobar una multitud d’uns 300.000 éssers humans espellifats (majoritàriament nens, dones i ancians) perseguits i exterminats sistemàticament pels exèrcits de Rwanda, Uganda i, en menor mesura, Burundi. Uns exèrcits dirigits a la perfecció per la informació que els proporcionaven els satèl·lits estatunidencs. Aquell dia tothom va poder veure les imatges d’aquells l’existència dels quals es negava fins aleshores i que aviat serien les víctimes d’un altre nou holocaust. Una massa humana que aquests satèl·lits no havia pogut veure anteriorment, ja que, segons es va disculpar l’Administració estatunidenca, no estaven ben enfocats.
Quan el món els va ignorar i va abandonar totalment, on eren aquells que avui no perdonen els qui ignoren el que passa a Gaza? És evident que la nostra ideologia condiciona fortament la nostra mirada sobre la realitat. Però, almenys, n’hauríem de ser conscients i curar-nos en humilitat, intentant evitar qualsevol mena de sectarisme o dogmatisme. I, sobretot, estar sempre amb les víctimes, amb totes les víctimes.
I estar també amb tots aquells que lluiten honestament per elles, encara que aquests lluitadors no siguin “dels nostres”. No només cal estar amb els nostres, inclosos aquells als quals, per ser “dels nostres” (i ser a més figures carregades de prestigi), se’ls perdonen “pecats” tan greus per a un antisionista radical com el d’afirmar “que està fora de discussió que Israel té dret a tenir un estat propi” o que això del 7 d’octubre va ser una acció terrorista dels “bojos fonamentalistes religiosos” de Hamàs.
En aquest sentit, jo mateix també sóc ben conscient –ho he afirmat repetidament– que són tan greus les obstruccions que tant Israel com els Estats Units han aixecat i seguiran aixecant contra un possible Estat palestí (tot i que sacrificar la meitat de Palestina als nous arribats seria una solució injusta contra els palestins), que la construcció d’aquest Estat palestí serà una tasca gairebé impossible mentre Israel pugui continuar actuant amb la prepotència i contundència amb què ho fa.
Adrián Salbuchi també ho exposa contundentment en una entrevista amb Sebastián Salgado, titulada “Israel, de Rothschild a Netanyahu” plena d’importants claus, contra la qual només he d’objectar que ja gairebé al final (minut 1:19) recau també en la inexactitud de convertir el sionisme, i no els seus patrocinadors, en “l’enemic del planeta”.
Però quina alternativa queda? Segur que serà tan fàcil posar fi a l’Estat d’Israel sense desencadenar l’Harmagedon? No seria molt més raonable acceptar l’entesa injusta de dos estats? L’Espanya reconquerida i “unificada” pels Reis Catòlics, per exemple, i més tard vencedora sobre la República de Catalunya i destructora totalment d’ella, és un Estat just? Volem que tot el món vagi cap a un més que possible Apocalipsi perquè la solució de dos estats és tan injusta com la dels centenars de solucions injustes que al llarg dels segles han fet possibles la gran majoria d’estats actuals?
En tot cas, aquest em sembla un debat i un posicionament molt més teòric que no pas realista. Cosa que també semblen creure fins i tot la immensa majoria de palestins, que veuen aquesta solució com la menys dolenta, tot i que la considerin cada cop més impossible. Per més que alguns que des d’aquí no es juguen les seves pròpies vides ni les de les seves famílies, com sí que se les juguen ells, s’entossudeixen a mantenir l’ortodòxia doctrinal de no permetre que “l’ens sionista” se surti amb la seva i es quedi amb la meitat de Palestina. El veritable problema, aquest sí gens teòric, és que Israel, amb poderosíssims suports internacionals, no només no cedirà per pròpia voluntat la meitat de Palestina a un possible Estat palestí, sinó que fins i tot sembla entossudit a aconseguir tot el territori, expulsant-ne totalment els palestins.
En conclusió, és fonamental conèixer que, com també explica tan brillantment el professor Alfredo Jalife-Rahme, aquestes actuals i poderosíssimes elits straussianes askenazites i possiblement khàzares serien descendents de la cúpula de l’imperi khàzar, establert a l’entorn del Mar Negre, que un dia va optar per “convertir” tot el seu poble al judaisme per interessos polítics. En tot cas, siguin o no descendents de khàzars, siguin semites o no, les actuals poderoses elits askenazites sionistes ara estan fent un pas més: apropiar-se del judaisme, fins al punt d’acusar d’antisemitisme fins i tot altres jueus originals semites que rebutgen un paradigma ideològic que ells estan utilitzant perversament i criminalment, el sionisme.
És un paradigma que en principi no hauria de ser necessàriament criminal, ja que, com proclamava Martín Buber i tants altres sionistes, no exigeix ni un estat propi, ni una apropiació astuta de territoris, ni de bon tros una neteja ètnica. Són unes elits que s’estan apropiant no només d’un territori sinó també d’una espiritualitat en la que en realitat no creuen ni, encara menys, practiquen. Simplement utilitzen la gran qüestió bíblica de l’elecció del poble d’Israel per fonamentar el seu supremacisme, desposseint aquesta elecció divina d’un element fonamental: no és el resultat de cap mèrit propi o cap superioritat i, per tant, és absolutament incompatible amb el menor germen d’arrogància. Una arrogància que és precisament tan característica no dels askenazites corrents però sí d’aquelles elits supremacistes askenazites.
Del nazisme a la creació d'Israel: d'un exili a un altre (Serge de Sampigny)