Jesús va ser un jueu palestí nascut a Betlem. Va créixer a Natzaret i va ser executat com a criminal a Jerusalem. Per ell celebrem el Nadal. Però és malgrat ell que el que celebrem és el contrari del que ell representava.

Les diferents històries del seu naixement, explicades per Mateu i Lluc al Nou Testament, que són les bases del Nadal, no estan plenes de fades de sucre i trineus plens de béns de consum inútils i innecessaris. No hi ha res d’un vell i alegre Sant Nicolau, ni pernil al forn, ni bastons de caramel. Res de regals per tornar en una frenètica carrera que replica la seva compra. Res de factures de targetes de crèdit que vencen el nou any. Res de “Jingle Bell Rock” amb Brenda Lee o “White Christmas” amb Bing Crosby.

Només el naixement d’un nen pobre per complir la profecia que de la vida en naixeria la mort i de la mort en naixeria la vida. Aquesta esperança era improbable, però possible amb fe.

Aquests relats de naixement, que parlen d’una nativitat que conclou amb el patiment del nen adult, la crucifixió pública, la mort i la resurrecció –una història que segueix viva amb el patiment de tants innocents– estan, com diu Gary Wills a What the Gospels Meant (El significat dels Evangelis), “… lluny de ser històries per sentir-se bé. Parlen d’una família marginada i exiliada, perseguida i rebutjada. Parlen de nens assassinats, d’una espasa que travessa el cor de la mare, d’un judici sobre les nacions”. Són històries de rebuig, massacre i fugida desesperada de la mort a una edat primerenca. No són allò que la majoria de la gent considera ara l’essència del Nadal, ja que la història d’un jueu palestí radical ha estat gairebé totalment esborrada per l’ostentació i la cobdícia d’aconseguir i gastar per alimentar una economia orientada a la guerra i la matança.

Les narracions del naixement de Mateu i Lluc es repeteixen una vegada i una altra al llarg de la història, actualment i de forma més cridanera a Gaza i Cisjordània, mentre continua la massacre d’innocents sota l’actual rei Herodes, Binyamín Netanyahu, el rei client de Washington, no de Roma, mentre els polítics estatunidencs, inclòs Robert F. Kennedy, Jr., que es proclama defensor dels nens i contrari a les polítiques bèl·liques dels Estats Units, recolzen aquest genocidi amb justificacions retòriques que el monjo trapenc Thomas Merton va anomenar “el que no et pots afigurar”:

“És el buit que contradiu tot el que es diu fins i tot abans que es diguin les paraules; el buit que s’introdueix en el llenguatge de les declaracions públiques i oficials en el mateix moment en què es pronuncien, i les fa sonar mortes amb la buidor de l’abisme. És el buit del qual Eichmann en va treure la minuciosa exactitud de la seva obediència…”

Per a commoció de molts dels primers partidaris de Kennedy, afirma, entre d’altres afirmacions inqualificables, que els israelians han estat víctimes innocents dels palestins durant 75 anys, i que “podrien arrasar Gaza” si volguessin, però en comptes d’això han utilitzat amablement explosius d’alta tecnologia “per evitar víctimes civils”; que no estan cometent genocidi intencionadament. De fet, la seva defensa dels indefensables crims de guerra israelians és àmpliament compartida pel compromès lideratge polític dels dos partits a Washinton, D.C., un lloc al qual Kennedy espera arribar com a cap de cartell, però està contradient tot el seu discurs sobre la renovació espiritual i la guarició de la divisió, i és especialment irritant i hipòcrita quan intentem celebrar el naixement del Príncep de la Pau.

Mentre que el genocidi dels palestins s’està documentant cada dia, les històries dels Evangelis són diferents en el sentit que es van escriure després dels fets i no es van basar en testimoniatges de testimonis oculars, sinó que són narracions de significat simbòlic profund, històricament errònies en alguns punts, però explicades per significar veritats religioses de la primitiva comunitat de fe cristiana.

Abans hi havia una mare i un pare amb el seu fill fugint cap a un lloc segur a Egipte; avui hi ha milions de refugiats palestins desarmats i bombardejats en una carretera de fugida que no porta enlloc més que a un cul-de-sac.

Fa uns dies, la meva dona i jo cuidàvem els dos gossos del nostre fill. Turó avall, en caure la nit, el poble va llançar focs artificials –aquelles bombes que esclaten a l’aire (Oh, que bonica és la guerra!)– per celebrar i animar la gent a comprar regals nadalencs, cosa que només es pot descriure amb justícia com una bogeria consumista adquisitiva que molts s’adonen que, tanmateix, han acceptat com a part essencial del missatge nadalenc. Quan els focs artificials van esclatar amb força, els gossos van començar a tremolar sense control i els vam haver d’abraçar fort per consolar-los.

Sí, són animals , però animals sensibles amb sentiments profunds; i sí, no són nens a Gaza tremolant de por mentre els israelians els bombardegen nit i dia en atacs salvatges. Però mentre sosteníem als braços aquests gossos espantats, sentint els seus cors bategar ràpidament mentre panteixaven per respirar, la sensació visceral del que han d’estar sentint aquests palestins, mentre sostenen els seus tremolosos fills que són massacrats com a objectes inútils, em va aclaparar. Mentre els “aprimen”, com es diu que va dir Netanyahu, em vaig sentir malament de cor per viure amb seguretat en un país que finança i recolza una matança semblant. Un país on comprar i vendre és la veritable religió, les persones s’han convertit en mercaderies, i el Nadal s’ha convertit en la celebració d’aquestes coses grotesques.

Continuo pensant en la diferència entre els éssers humans i les coses; la vida i la mort; els diners i el poder; la cobdícia i la pobresa; i, com diu Norman O. Brown a Life Against Death (La vida contra la mort): “una economia impulsada per un pur sentiment de culpa, no mitigat per cap sentit de redempció”.

En el seu clàssic estudi, Brown deixa clar que és erroni pensar que el que és secular i el que és sagrat són oposats excloents, com si el que és secular hagués substituït les creences “irracionals” de la religió per la ciència neta i el pensament lògic; hagués bandejat les supersticions irracionals pel pensament abstracte, objectiu, quantitatiu i impersonal. Per contra, sosté que tot el complex monetari secular modern –l’esperit del capitalisme– té les seves arrels en la psicologia de la culpa i en el que és sagrat secular. Escriu:

“Les realitats psicològiques aquí són més ben compreses en termes de teologia, i ja van ser compreses per Luter. El secularisme modern, i el seu company el protestantisme, no marquen el començament d’una era en què la consciència humana s’allibera de les manifestacions sobrenaturals; l’essència de l’era protestant (o capitalista) és que el poder sobre aquest món ha passat de Déu a la negació de Déu, el simi de Déu, el Diable. I ja Luter havia vist en els diners l’essència del que és secular, i per tant del que és demoníac. El complex dels diners és el que és demoníac, i el que és demoníac és el simi de Déu; el complex dels diners és, per tant, l’hereu i substitut del complex religiós, un intent de trobar Déu en les coses.”

Les coses, igual que els diners, més enllà d’un cert mínim necessari per a una simple vida d’ús, no porten, com tothom sap, la felicitat. Això és perquè estan mortes, són excrements, la joguina preferida del Diable.

Prenguem com a exemple tots aquests objectes inútils i superflus que la gent intercanvia durant les festes nadalenques. Els regals d’un sol ús que es compren per alleujar la culpa de donar i rebre. O “objectes” com un autògraf d’un personatge famós, una obra d’art com Shot Sage Blue Marilyn d’Andy Warhol que es va vendre en subhasta l’any passat per 195 milions de dòlars, el bat de Babe Ruth, el vestit de nit de la princesa Diana (1.148 milions de dòlars en subhasta), banyes sobre una xemeneia i trofeus de tota mena –els exemples són múltiples– serveixen per conferir als seus amos un prestigi sagrat (etimologia = engany, il·lusió) que és pura màgia. Igual que els grans munts de diners, són talismans protectors contra la mort. Les seves propietats màgiques són irracionals i poques vegades es reconeixen, perquè fer-ho revelaria l’absurditat de la seva adquisició i el patètic nucli nihilista dels seus propietaris. Són signes externs de l’esterilitat interior, però per als qui tenen aquests objectes inútils són residus màgics.

Com més cars són els objectes, més poder social confereixen místicament, ja que el missatge és que el propietari sempre pot renunciar-hi per una olla d’or, però no ho ha de fer, ja que està assegut sobre molt més or, que en realitat és una olla de merda. En altres paraules, la riquesa, la seva possessió i l’àvid desig de tenir-la, signifiquen poder sobre les persones i aquest poder inclou utilitzar-les de moltes maneres, inclòs el seu treball, i matar-les si es desitja, ràpidament o lentament, obertament o astutament, directament o indirectament, ja que algunes persones són objectes inútils, persones inferiors.

Aquest poder és fonamental per a la política i la guerra, com revelarà una ràpida ullada a la riquesa dels polítics que promouen la guerra.

És fonamental per al pensament generalitzat avui dia que el món és ple de gent inútil de la qual cal desfer-se d’una manera o altra.

És un principi fonamental del Fòrum Econòmic Mundial, de la banda Gates-Rockefeller i altres, i dels promotors de l’eugenèsia racista d’avui i d’ahir.

És darrere la investigació sobre el guany de funció de les armes biològiques de l’Agència de Projectes de Recerca Avançada de Defensa (DARPA), la propaganda de la Covid-19 i la distribució per part de la CIA i el Departament de Defensa de les contramesures d’ARNm (“vacunes”).

És fonamental per als beneficis obscens del complex mèdic militar-industrial i la indústria armamentística mundial.

És fonamental per al genocidi que està tenint lloc a Gaza. Per als governants israelians, el problema és que els palestins existeixen, així que cal exterminar-los.

Continua sent la mateixa vella història explicada de manera diferent al llarg dels temps.

Hitler la va promulgar contra els jueus.

Fa temps, va ser un nen jueu palestí nascut en un pessebre destinat a crear problemes als governants de l’imperi que calia eliminar d’una manera o altra. Avui aquest nen de Déu és qualsevol nen palestí, destinat, segons diuen els governants d’Israel, a convertir-se en un animal terrorista.

El Nadal tracta d’un naixement, el naixement d’un nen que esdevindria un home que es va posar al costat dels marginats, els pobres, els abandonats, els bondadosos i els pacificadors. El seu naixement i la seva vida van ser una reprovació als poderosos i als rics que s’ensenyoreixen dels innocents, als assassins, als qui es beneficien a costa dels altres, als qui acumulen riqueses i possessions inútils per fer ostentació del seu poder, una ostentació de poder que, sense que ho sàpiguen les seves ments obsessionades amb si mateixes, és un signe de la seva nul·litat espiritual.

No tinc res en contra del Pare Noel. Un cop em vaig asseure a la seva falda i a la meva ment de quatre anys li va semblar simpàtic. Era gros i alegre. Em va dir que tindria el que volgués per Nadal. Però es va oblidar de dir-me què era realment el Nadal.

Això és el que vull. Recordar.

Font: Edward Curtin

Foto: Wisam Basem Al Masri amb el seu nadó Nur, de només una setmana, el 19 d’octubre a l‘escola Fatma Jatib de Rafah (Gaza). Al Masri va trencar aigües el vuitè dia de l’esclat de les hostilitats. Va començar així, amb el seu marit, un periple sota els bombardejos per trobar algun lloc on l’atenguessin. No hi havia ambulàncies ni tampoc lloc als centres sanitaris propers, com el de la Mitja Lluna Roja, atapeïts de ferits pels bombardejos. Finalment van trobar un hospital. (EFE/Anas Baba)

Herodes i la massacre de Betlem (BBC, 2003)