Una veu pel poble i contra l’imperialisme occidental
Al món del periodisme i de l’activisme polític, John Pilger destaca com una de les veus més grans i valentes del nostre temps. En una carrera que es remunta a la guerra del Vietnam, John ha estat una espina persistent clavada al costat del poder polític corrupte i, en particular, de l’imperialisme bel·ligerant i repressiu d’Occident. Va anar als llocs dels que informava, sovint amb gran risc per a si mateix. Va defensar els marginats, els febles i els vulnerables davant dels rapinyaires complexos de poder colonialistes que s’acarnissaven en els sectors de la societat que no es podien defensar. Va ser un campió de la veritat i molts de nosaltres hem pujat a les seves espatlles per intentar emular la seva valentia sota el foc. El món ha perdut una poderosa força de la justícia i la veritat.
John destacava pel seu profund coneixement del funcionament del poder a les democràcies liberals. A diferència de molts dels seus col·legues, John reconeixia les poderoses limitacions que pesaven sobre els periodistes –les pressions polítiques i empresarials, la propensió a l’autocensura, la deferència injustificada cap a les fonts oficials– i va lluitar contra elles. Alhora, era únic entre els periodistes pel que fa a la comprensió del paper i la importància de la propaganda. Els periodistes dels mitjans de comunicació corporatius/antics solen desestimar-la per considerar-la una característica dels Estats “enemics” no democràtics, però John comprenia fins a quin punt s’utilitza la propaganda per manipular les poblacions occidentals, especialment en temps de guerra.
I va ser gràcies a aquest enfocament informat de l’ofici de periodista que es va convertir en una veu tan eficaç per a les persones marginades i reprimides d’arreu del món, i per a aquells de nosaltres que hem intentat desafiar les bel·ligerants i nefastes polítiques exteriors dutes a terme pels Estats Units i els seus aliats.
Al principi de la seva carrera es va incorporar al Daily Mirror del Regne Unit, convertint-se en corresponsal en cap a l’estranger, en un moment en què la guerra d’agressió dels Estats Units contra el poble vietnamita estava en el seu apogeu. La seva primera pel·lícula, The Quiet Mutiny (El motí silenciós) per al programa d’ITV World in Action el 1970, va documentar l’enfonsament de la moral de les forces estatunidenques al Vietnam.
Quatre anys després, Vietnam: Still America’s War (Vietnam: La guerra dels Estats Units) va revelar el compromís dels Estats Units al Vietnam i les seves conseqüències per al patiment de la població civil. També va documentar els esdeveniments de Cambodja a Year Zero: The Silent Death of Cambodja (Any zero: la mort silenciosa de Cambodja), assenyalant la culpabilitat de Nixon i Kissinger pel que fa a establir les bases d’aquesta desastrosa fase de la història de Cambodja. Quan Indonèsia va envair Timor Oriental el 1975, amb el suport dels Estats Units, i va desencadenar una campanya genocida que va acabar amb un terç de la població, Pilger va posar en relleu aquests crims.
Durant la dècada de 1990, quan les classes liberals celebraven la Fi de la Història i el suposat nou humanitarisme d’Occident, John va mantenir la mirada crítica. El documental Paying the Price: Killing the Children of Iraq (Pagant el preu: Matant els nens de l’Iraq) documentava les conseqüències brutals de les sancions imposades per l’ONU a l’Iraq després de la Guerra del Golf de 1991. En aquest cas, el règim de sancions dirigit pels Estats Units i la consegüent mort de mig milió de nens va ser infamement justificat per la llavors secretària d’Estat estatunidenca Madeline Albright com un “preu que valia la pena pagar”. Els alts funcionaris de l’ONU Denis Halliday i Hans von Sponeck van dimitir per aquests horrors, mentre que l’inspector d’armament de l’ONU Scott Ritter, en posar de manifest la mentida bàsica en què es basava el règim de sancions en relació amb la suposada producció i possessió iraquiana d’armes químiques i biològiques, va predir de fet els enganys que posteriorment s’utilitzarien el 2002/2003 per justificar la invasió de l’Iraq dirigida pels Estats Units. John era allà per ajudar a mantenir les coses clares.
Quan els Estats Units van envair l’Afganistan immediatament després de l’11-S, John es va afanyar a assenyalar la injustícia d’aquestes accions i els interessos de recursos a penes dissimulats que impulsaven la política estatunidenca. També va assenyalar la plausibilitat que el mateix 11-S fos un cas de LIHOP (deixar que passés expressament). I quan els Estats Units van apuntar les seves armes contra l’Iraq, la segona fase dels seus plans de guerra de canvi de règim, va ajudar a mostrar les mentides i la hipocresia. El seu documental de 2010 The War You Don’t See (La guerra que no veus) va ser una crítica magistral de la propaganda bèl·lica i de com funciona per amagar la magnitud de la mort i la misèria humana.
David Miller va treballar amb John a la seva pel·lícula, que comença amb les ja famoses i horribles imatges de l’atac d’un helicòpter Apache estatunidenc a civils iraquians. Només va poder utilitzar aquestes imatges gràcies als esforços heroics de Julian Assange i Wikileaks per fer públic el material classificat filtrat. David va estar en contacte amb John amb regularitat durant la Guerra contra el Terror, i John li va proporcionar assessorament i li va oferir quatre dels seus articles perquè fossin el que es va convertir en la secció inicial del llibre que David va editar el 2003 titulat Tell Me Lies (Explica’m mentides).
En tot moment, Pilger va estar atent a comprendre i donar veu a les víctimes del poder. Durant gran part de la seva carrera, això va significar donar veu a persones que, altrament, es veurien ofegades per la propaganda que emanava dels centres de poder occidentals. Va relatar la difícil situació dels indígenes de la seva pàtria australiana a The Secret Country: the first Australians fight back (El país secret: els primers australians contraataquen, 1984) i Utopia (2013), i va documentar la brutal expulsió dels habitants de les illes Chagos per part dels britànics per permetre la construcció de la base militar estatunidenca de Diego García.
John va ser un dels primers defensors dels palestins, produint la pel·lícula Palestine is Still the Issue (Palestina segueix sent la qüestió) el 1977. Vint-i-cinc anys després, el 2002, va realitzar una pel·lícula complementària amb el mateix nom, un recordatori que l’alliberament de Palestina encara no s’havia aconseguit. Hi ha una escena a la pel·lícula que John descriu com segueix. Val la pena citar-la detingudament pels forts paral·lelismes entre el que passava llavors i el que està passant ara a Gaza.
“A Ramal·la, després de la invasió de Cisjordània pel difunt Ariel Sharon el 2002, vaig caminar per carrers de cotxes aixafats i cases derruïdes fins al Centre Cultural Palestí. Fins aquell matí, soldats israelians hi havien acampat. Em va rebre la directora del centre, la novel·lista Liana Badr, els manuscrits originals de la qual jeien escampats i estripats per terra. Els soldats israelians s’havien endut el disc dur que contenia les seves obres de ficció i una biblioteca de teatre i poesia, gairebé tot estava destrossat i profanat.
Ni un sol llibre va sobreviure amb totes les pàgines; ni una sola cinta mestra d’una de les millors col·leccions de cinema palestí.
Els soldats havien orinat i defecat a terra, als pupitres, als brodats i a les obres d’art. Havien tacat de femta els quadres dels nens i escrit –amb merda– “Nascuts per matar”. Liana Badr tenia llàgrimes als ulls, però no es va immutar. Va dir: ‘Ho tornarem a fer bé’.
El que enfureix als qui colonitzen i ocupen, roben i oprimeixen, vandalitzen i profanen és la negativa de les víctimes a acatar. I aquest és el tribut que tots hauríem de rendir als palestins. Es neguen a acatar. Continuen endavant. Esperen, fins que tornen a lluitar. I ho fan fins i tot quan els seus governants col·laboren amb els seus opressors.”
Aquest passatge prefigura, i potser en retrospectiva es pot considerar més perspicaç del que podria haver estat aleshores, l’aprehensió de tot l’horror del sionisme. A Gaza, hem vist l’extermini sistemàtic de civils i especialment de nens, atacs contra tots els elements de la societat palestina, especialment els qui mantenen la societat en funcionament, forns de pa, metges, periodistes, subministraments de combustible i, per descomptat, estan sorgint múltiples vídeos d’abusos inimaginables que inclouen representacions triomfalistes de la humiliació dels palestins i del supremacisme jueu nu.
A mesura que els governs occidentals s’han tornat cada cop més autoritaris i propensos a censurar amb mà dura la dissidència al front intern, Pilger ha estat al costat dels qui tenen el valor suficient per denunciar la guerra i la corrupció. Va comprendre visceralment el que significa ser difamat, perseguit i amenaçat pels privilegiats i poderosos quan són les seves agendes les que amenaces amb la veritat. Naturalment, John va ser un instintiu i ferm partidari de Julian i Wikileaks, i el seu suport no va vacil·lar mai, a diferència de molts a l’esquerra que van ser enganyats per les línies de propaganda sobre els drets de la dona, que van resultar ser fabricacions d’índole familiar per als observadors astuts de la CIA i d’altres agències d’intel·ligència occidentals.
De fet, John s’ha convertit en una pedra angular de la ja llarga batalla per salvar Assange de les urpes de l’Estat de Seguretat dels Estats Units. John va comprendre que aquesta batalla, a més de personal i molt humana per a Assange i la seva dona, Stella Assange, i la seva família, representa el cas més important en les democràcies occidentals pel que fa a la batalla entre la llibertat d’expressió i els governs nefastos i malintencionats.
Els governs britànic i estatunidenc, amarats de la sang de les innombrables víctimes assassinades per la seva eterna bel·ligerància, ja han aconseguit convertir Assange en un exemple per crear un efecte d’esporuguiment entre els periodistes. L’extradició i l’empresonament ho segellaran. Però la victòria en aquest cas crític seria un cop poderós contra l’imperialisme dirigit pels Estats Units a l’estranger i l’autoritarisme al front intern. Hi ha molt en joc, i per això el cas de Julian Assange era una batalla tan important per a John.
El suport de John als qui lluiten contra el poder corrupte va ser omnipresent. Quan els científics de l’Organització per a la Prohibició de les Armes Químiques (OPAQ) van denunciar amb valentia la manipulació d’una suposada investigació sobre un atac amb armes químiques a Síria, Pilger els va donar suport.
També va donar suport als professors Mark Crispin Miller, David Miller, Piers Robinson i Chris Simpson quan van crear l’Organització d’Estudis sobre la Propaganda el 2017, i va formar part del consell assessor. John sempre estava disposat a donar suport a iniciatives progressistes i a donar savis consells sobre temes contemporanis.
El 2018, va escriure a David sobre el seu treball relacionat amb el Novitxok i la propaganda antirussa, al qual s’hi va referir com a “superb”:
“He de dir que els esdeveniments de les darreres setmanes m’han deixat la mandíbula permanentment entreoberta. No diu molt sobre els mitjans de comunicació i l’educació que [Theresa] May i altres puguin estar tan segurs que poden sortir-se amb la seva amb les seves fabricacions i manipulacions? Amb raó els anomenes ‘espectacularment reeixits’. M’alegro que esmentis que milions de ciutadans britànics segueixen sent escèptics –com sens dubte ho són–, però la ‘bombolla de filtres’ segueix tenint el control. Per primera vegada a la meva vida, he d’esforçar-me per no desanimar-me.”
El març del 2019, David i Piers vam publicar un treball en coautoria sobre el projecte de propaganda finançat pel govern del Regne Unit, anomenat Iniciativa d’Integritat, i, en resposta, el ministre d’Afers Estrangers, Alan Duncan, ens va denunciar per “treballar contra la democràcia”. John ens va recolzar com sempre, escrivint-nos que “us ataca… perquè heu estat eficaços. Els heu deixat en evidència. A la seva manera, és un compliment. Feu-me saber el que passi”. Més tard, el 2019, va recolzar la campanya per defensar Chris Williamson en allò que John va anomenar “la seva lluita contra les ximpleries kafkianes sobre l’antisemitisme”.
En privat, John era un home tranquil, amable i estudiós, amb un encantador sentit de l’humor, i tots tres ens sentim honrats d’haver-lo conegut. Quan Vanessa travessava una fase difícil en la campanya d’assetjament de la BBC, ell li responia amb aquestes paraules:
“Ho superaràs. La meva mare, professora de llatí, solia dir-me en llatí: ‘No deixis que els cabrons et deprimeixin’. Es desesperava quan veia que mai me’n recordava…! Els amenaces de la mateixa manera que Julian els amenaça a ells . D’això n’hi ha per sentir-se’n orgullós.”
En una altra ocasió, Vanessa parlava d’un article que descrivia els 75 anys de guerres de canvi de règim, operacions clandestines i intromissions de la CIA o l’MI6 en els assumptes interns de Síria des de la independència del mandat francès el 1946. John, com sempre, va donar consells savis i constructius, i va incloure-hi un extracte d’un article de 2014 titulat From Pol Pot to ISIS: “Anything that flies on everything that moves” (De Pol Pot a ISIS: “Tot el que vola sobre tot el que es mou”):
“Igual que l’Ebola de l’Àfrica Occidental, un bacteri anomenat ‘guerra perpètua’ ha creuat l’Atlàntic. Lord Richards, fins fa poc cap de l’exèrcit britànic, vol ‘botes sobre el terreny’ ja. Cameron, Obama i la seva ‘coalició de voluntaris’ –en particular l’agressivament estrany Tony Abbott, d’Austràlia– mostren una xerrameca insípida, gairebé sociopàtica, mentre prescriuen més violència a 30.000 peus d’alçada en llocs on la sang d’aventures anteriors no s’ha assecat mai. No han vist mai un bombardeig i aparentment els agrada tant que volen que derroqui el seu únic aliat potencialment valuós, Síria. Això no és res de nou, com il·lustra el següent arxiu filtrat d’intel·ligència britànico-estatunidenca:
‘A fi de facilitar l’acció de les forces alliberatives [sic] … s’ha de fer un esforç especial per eliminar certs individus clau [i] procedir a disturbis interns a Síria. La CIA està preparada, i el SIS (MI6) intentarà muntar sabotatges menors i incidents de cop d’estat [sic] dins de Síria, treballant a través de contactes amb individus… un grau necessari de por… enfrontaments fronterers i [escenificats] [proporcionaran] un pretext per a la intervenció… la CIA i el SIS haurien d’utilitzar… capacitats tant en el camp psicològic com el de l’acció per augmentar la tensió.’
Això es va escriure el 1957, tot i que es podria haver escrit ahir. Al món imperial, res no canvia essencialment. L’any passat, l’exministre francès d’Afers Estrangers Roland Dumas va revelar que ‘dos anys abans de la primavera àrab’, li van dir a Londres que es planejava una guerra contra Síria. ‘Els explicaré alguna cosa’, va dir en una entrevista al canal de televisió francès LPC: ‘vaig ser a Anglaterra dos anys abans de la violència a Síria per altres assumptes. Em vaig reunir amb alts funcionaris britànics, que em van confessar que estaven preparant alguna cosa a Síria… La Gran Bretanya estava organitzant una invasió de rebels a Síria. Fins i tot em van preguntar, tot i que ja no era ministre d’Afers Estrangers, si volia participar-hi… Aquesta operació es remunta a molt de temps enrere. Estava preparada, preconcebuda i planejada’.
Els únics adversaris eficaços de l’ISIS són els dimonis acreditats d’Occident: Síria, Iran, Hezbol·là. L’obstacle és Turquia, ‘aliat’ i membre de l’OTAN, que ha conspirat amb la CIA, l’MI6 i els medievalistes del Golf per canalitzar el suport als ‘rebels’ sirians, inclosos els qui ara es fan dir ISIS. Donar suport a Turquia en la seva llarga ambició de domini regional derrocant el govern d’Àssad augura una guerra convencional de gran envergadura i l’horrible desmembrament de l’Estat amb més diversitat ètnica del Pròxim Orient.”
John era un periodista i un ésser humà consumat. Era l’epítom de la informació eficaç sobre els crims de l’elit governant i el seu aventurerisme militar. El seu estil de redacció era únic: compassiu, informatiu i profundament documentat, impregnat de les pròpies experiències personals. Quan el 2015 va esclatar la guerra dels Estats Units i el Regne Unit al Iemen, i les bombes de dispersió fabricades pels Estats Units van començar a delmar les regions del nord, escorxant literalment la pell dels nens, recordem una altra cita de John Pilger:
“Si els que recolzen la guerra agressiva haguessin vist una fracció del que jo he vist, si haguessin vist nens fregir-se fins a morir pel Napalm i dessagnar-se fins a morir per una bomba de dispersió, potser no dirien les ximpleries que diuen.”
A John li importava, així de simple.
També va dir: “Només quan els periodistes comprenguin el paper que tenen en aquesta propaganda, només quan s’adonin que no poden ser alhora periodistes independents i honestos i agents del poder, començaran a canviar les coses”. Esperem que el seu llegat sigui una nova generació de periodistes que es prenguin seriosament aquest consell. Gràcies, John, per la teva contribució a la nostra educació. Mai t’oblidarem i et trobarem a faltar molt, tant personalment com professionalment.
Vanessa Beeley és una periodista i fotògrafa independent que ha treballat extensament a l’Orient Mitjà: sobre el terreny a Síria, Egipte, l’Iraq i Palestina, alhora que cobreix el conflicte al Iemen des del 2015. El 2017, Vanessa va ser finalista del prestigiós Premi Martha Gellhorn de Periodisme, que aquell any va guanyar l’aclamat Robert Parry. El 2019, Vanessa va estar entre els guardonats amb el Premi Serena Shim a la integritat sense concessions en el periodisme. Vanessa col·labora regularment amb UK Column News, RT, Press TV i molts mitjans independents. Pots trobar la seva feina al seu Substack i Patreon.
David Miller és investigador, locutor i acadèmic. És fundador i codirector de Spinwatch, organització de vigilància dels grups de pressió, i editor de Powerbase.info. David és també productor d’un programa setmanal, Palestine Declassified, a PressTV, i columnista habitual al Mayadeen English. David va ser acomiadat injustament per la Universitat de Bristol a instàncies del moviment sionista.
Piers Robinson és codirector de l’Organització d’Estudis sobre Propaganda, coordinador del Grup de Treball sobre Síria, Mitjans de Comunicació i Propaganda, investigador associat del Grup de Treball sobre Propaganda i la “Guerra contra el Terror” de l’11-S, membre de Panda i BerlinGroup21. Investiga i escriu sobre propaganda, conflictes i mitjans de comunicació i ha estat catedràtic i professor de Política, Societat i Periodisme Polític a la Universitat de Sheffield (2016-2019), professor titular de Política Internacional a la Universitat de Manchester (2010-2016) i professor de Comunicació Política a la Universitat de Liverpool (1999-2005).
Font: Propaganda in Focus
Fragment del documental "La Guerra contra la Democràcia" (John Pilger, 2007)