Els règims feudo-monàrquics restaurats a Uganda i Rwanda, el 1986 i el 1994 respectivament, fascinen i inspiren nombrosos polítics africans.
Les darreres dècades, un tipus de règim s’ha anat estenent lentament però metòdica per l’Àfrica. Es tracta d’un model de règim híbrid que es podria descriure com una “monarquia republicana”. En efecte, es tracta d’un règim en què les funcions de cap d’Estat són hereditàries i, per tant, s’assumeixen de pares a fills, alhora que es conserva el nom de president de la República.
Les nostres conclusions demostren que aquest tipus de règim està en funcionament a una dotzena de països, però en diversos graus.
A més de Rwanda i Uganda, on la monarquia republicana existeix des de fa més de 30 anys, altres països n’han seguit l’exemple.
A tres països, la monarquia republicana es troba ja en la seva segona generació. És el cas del Gabon amb la dinastia Bongo, el Togo amb la dinastia Nyassingbé Eyadema i el Txad amb la dinastia Idriss Deby.
En dos països més s’ha declarat oficialment la monarquia republicana. És el cas de Guinea Equatorial, amb la dinastia d’Obiang Nguema, i del Congo-Brazzaville, amb la dinastia de Sassou Nguesso.
I en quatre països més, la monarquia republicana no només és possible, sinó probable. És el cas del Camerun, Costa d’Ivori, Eritrea i Djibouti.
Finalment, a un altre país s’està intentant instaurar una monarquia republicana malgrat els riscos i perills. Es tracta de la República Centreafricana, amb una possible dinastia Touadera en potència.
Per què la monarquia republicana instaurada per Kagame a Rwanda fascina tant certs caps d’Estat africans actuals?
Per respondre aquesta pregunta, només cal examinar els fets a tots els nivells –diplomàtic, judicial, mediàtic– relatius a la monarquia republicana que Paul Kagame va instaurar a Rwanda el 1994.
En efecte, el mateix monarca Paul Kagame gaudeix d’immunitat com a cap d’Estat, però també de total impunitat pels seus crims contra la humanitat i els comesos pels seus agents, i això per part de la “comunitat internacional”, tot i que s’afanyi a sancionar règims molt menys canalles i criminals que el del mateix Kagame.
Encara més, fins i tot els mitjans de comunicació més importants del món occidental, que quan qüestionen un dirigent africà corre el risc de sortir-ne perjudicat i fins i tot de ser expulsat del poder, s’autocensuren quan es tracta de parlar del règim de Paul Kagame.
I a sobre, fins i tot les organitzacions internacionals, especialment les que informen sobre l’actuació dels règims i l’estat del país en termes econòmics i socials, com l’FMI, el Banc Mundial, les agències de qualificació, etc., quan es tracta del règim de Rwanda, aquestes organitzacions no dubten a falsificar estadístiques i publicar dades completament falses en els seus informes anuals. Entre aquests: la taxa de creixement, el nivell de desenvolupament, l’índex de pobresa, el nivell d’endeutament, la inflació i el poder adquisitiu del ruandès mitjà, etc.
Tot el que es pugui publicar ha de demostrar que Rwanda, sota la monarquia republicana de Paul Kagame, és ja un país desenvolupat, el més ric de l’Àfrica i la població del qual és la més pròspera i feliç de la regió i fins i tot del continent.
Per a un ruandès exiliat que viu a Occident, no hi ha res que pugui explicar el contrast entre les notícies dels mitjans de comunicació i els informes de les ONG sobre el règim de Kagame, i la realitat sobre el terreny. Quan sap que ell mateix, com a aturat sense feina, ha d’enviar cada mes 50 o 100 dòlars o euros, deduïts del seu subsidi de desocupació, al seu germà o al seu cosí que viu a Rwanda i és professor (i, per tant, està en nòmina de l’Estat), perquè aquest pugui enviar els seus fills a l’escola, es pregunta de quina mena de desenvolupament de Ruanda s’està parlant.
En conseqüència, gairebé tots els caps d’Estat de l’Àfrica Central i Occidental somien gaudir del mateix estatus que Paul Kagame davant les potències occidentals que governen el món. Això és lògic i comprensible.
Per això Paul Kagame és festejat i fins i tot adorat en certs països els presidents dels quals estan disposats a donar-ho tot, fins i tot trossos del seu territori, perquè els expliqui els secrets de la recepta del menú que serveix a les potències occidentals per gaudir d’aquest estatus a casa. Com a resultat, Paul Kagame és gairebé un segon al comandament en països com la República Centreafricana, Congo-Brazzaville, Togo, Txad, Benín i Moçambic.
Això és només una observació, però el futur proper ens dirà si el model de “monarquia republicana” a la Kagame de Rwanda es generalitzarà a l’Àfrica, o si experimentarà reculades que, malauradament, causaran patiments a les poblacions pobres que, tanmateix, no van demanar res com a tal, però ai! amb gran menyspreu o desviament despectiu de la mirada de l’Occident cínic envers l’Àfrica.
Font: Echos d’Afrique
Foto: El president de la República del Congo, Denis Sassou Nguesso, i el president ruandès Paul Kagame inspeccionen la guàrdia d’honor a l’aeroport internacional de Kigali el 21 de juliol de 2023.
La violència oculta durant el genocidi ruandès - Judi Rever (cpac, 15.04.2018)
Es poden activar els subtítols automàtics en català