“La brutal realitat és que un depredador no ha d’estar a la mateixa habitació, edifici o fins i tot país per abusar d’un nen. I això és el que estan fent, sotmetent els nens a abús psicològic i sexual” – “Sóc una mare de 37 anys i vaig passar set dies en línia com una nena d’11 anys. Això és el que vaig aprendre”, Medium.
Què podem fer per a protegir els joves dels Estats Units dels depredadors sexuals?
Aquesta és la pregunta que em segueixen fent les persones que, havent llegit el meu article sobre el creixent perill que els nens i nenes (alguns de només 9 anys d’edat) siguin comprats i venuts per sexe, volen fer alguna cosa efectiva per aturar aquests monstres en el seu camí.
S’estima que el nombre de nens que corren el risc de ser víctimes del tràfic o que ja han estat venuts en el comerç sexual ompliria 1300 autobusos escolars.
Mentre que aquells que busquen comprar nens petits per al sexe procedeixen de tots els orígens, races, edats i forces de treball, tenen una cosa en comú: el 99% d’ells són homes.
Això no és un problema amb una solució fàcil.
El fet que tants nens segueixin sent víctimes, brutalitzats i tractats com si fossin un carregament humà es deu a tres coses: una, una demanda dels consumidors que és cada vegada més lucrativa per a tots els implicats –excepte les víctimes; dues, un nivell de corrupció tan invasiu tant a escala local com internacional que hi ha poques esperances de treballar a través dels canals establerts per al canvi; tres, un esborronador silenci per part de les persones que no es pronuncien en contra de tals atrocitats.
És clar que hi ha coses que es poden fer per atrapar els qui comercien amb carn jove: la policia ha de fer un millor treball de capacitació, identificant i responent aquestes qüestions; les comunitats i els serveis socials han de fer un millor treball de protecció dels joves que s’escapen de casa seva, que són els principals objectius dels traficants, i educar els pares i els joves sobre els perills; els legisladors han d’aprovar lleis destinades a processar els traficants i els “johns”, els compradors que impulsen la demanda d’esclaus sexuals; i els hotels han de deixar d’habilitar aquests traficants, proporcionant-los habitacions i cobertures per als seus actes bruts.
Tanmateix, aquestes són respostes reactives a una amenaça que es fa més sofisticada cada dia.
Hem de ser preventius i diligents en la nostra comprensió de les amenaces i també més intel·ligents i sofisticats en les nostres respostes.
El que estem tractant és una cultura que està preparant aquests nens, especialment les nenes, per ser preses dels homes.
Com Jami Nesbitt escriu per Bark, “L’assetjament sexual infantil és el procés pel qual algú es fa amic i guanya la confiança d’un nen (i de vegades dels amics i la família de l’infant) per aprofitar-se de l’infant amb finalitats sexuals”.
En general hi ha sis etapes en la captació d’un depredador sexual: l’amistat (dirigir-se a l’infant i guanyar-se la seva confiança); la relació (satisfer les necessitats de l’infant); el mesurament del nivell de protecció que envolta el nen; l’exclusivitat (aïllar el nen dels altres); la sexualització (insensibilitzar l’infant per parlar i realitzar activitats sexuals); i l’abús.
Tots aquests dispositius de pantalla que es donen als nens a edats cada vegada més primerenques s’han convertit en el principal mitjà d’accés del depredador sexual als joves, i està passant principalment en línia. Com informa el New York Times:
“Els depredadors sexuals han trobat un punt d’accés fàcil a la vida dels joves: es troben amb ells en línia a través de videojocs multijugador i aplicacions de xat, fent connexions virtuals a casa de les seves víctimes. Moltes de les interaccions condueixen a delictes de ‘sextorsió’, en els quals es coacciona els nens perquè enviïn imatges explícites d’ells mateixos”.
De fet, els videojocs com Minecraft i Fortnite, les aplicacions de mitjans socials com TikTok i Instagram, i els fòrums de xat en línia s’han convertit en “terrenys de caça” per als depredadors sexuals.
Altra vegada del New York Times:
“Els criminals entaulen una conversa i gradualment construeixen confiança. Sovint es fan passar per nens, confiant a les seves víctimes històries falses de dificultats o d’automenyspreu. El seu objectiu, típicament, és enganyar els nens perquè comparteixin fotos i vídeos sexualment explícits d’ells mateixos, que fan servir com a xantatge per obtenir més imatges, moltes d’elles cada vegada més gràfiques i violentes. Estan sorgint informes d’abusos amb una freqüència sense precedents arreu del país, i alguns agressors estan enganyant centenars i fins i tot milers de víctimes”.
Una investigadora de Bark, Sloane Ryan, una dona de 37 anys que es va fer passar per una nena d’11 anys en línia per a comprendre millor la depredació i ajudar els qui la combaten, va escriure un esgarrifós relat sobre el tipus de sol·licituds que va rebre després d’haver pujat una foto genèrica (d’ella mateixa d’11 anys) a Instagram. “Al cap de dues hores i mitja, he tingut set videotrucades, n’he ignorat dues dotzenes més, he xatejat amb 17 homes (alguns dels quals li havien enviat missatges abans, preparant-se per tornar amb l’esperança de tenir més interacció) i he vist els genitals d’11 d’ells”, assenyala Ryan. “També he rebut (i posteriorment denegat) múltiples sol·licituds de nuesa per damunt de la cintura (tot i que està clar que els pits d’aquesta nena encara no s’havien desenvolupat) i de nuesa per sota de la cintura”.
Aquesta és la nova cara de com els depredadors manipulen les nenes (i nens) perquè siguin traficades, abusades i violades. No obstant, comença molt abans, amb una cultura que s’ha rentat el cervell per creure que la llibertat sexual equival a un espectacle de mitja part de la Super Bowl, en què dones amb prou feines vestides passen 20 minuts fent twerking, girant (algunes en un pal de stripper) i mostrant moviments de ball sexualment provocatius.
Això forma part de la pornificació de la cultura estatunidenca.
Com la comentarista Dixie Laite escriu per a la revista Bust:
“El sexe ven. Madonna ho sabia quan es va arrossegar per l’escenari de VMA, però no “Com una verge”. Rihanna, Beyonce, Britney i un sens fi d’altres han pujat per aquesta escala a la fama… La darrera vegada que m’hi vaig fixar, nosaltres com a nació adoràvem absolutament aquest suposat comportament de meuca. Veig la gent votant amb els seus dòlars i la seva atenció a les conilletes de Playboy, Victoria’s Secrets, strippers, gent que es vesteix com strippers, i noies que s’han tornat boges.”
“La cultura pop i la cultura pornogràfica s’han convertit en part del mateix sense fissures”, explica l’historiador de teatre i professor de la Universitat d’Illinois Mardia Bishop. “A mesura que aquestes imatges es tornen omnipresents en la cultura popular, es normalitzen… i… s’accepten”.
En aquesta incursió en la cultura pornogràfica –la creixent acceptació i penetració de les imatges sexualitzades en els mitjans de comunicació– és on la cultura pop dona un gir fosc. “Les imatges visuals i les narracions dels vídeos musicals tenen clarament més potencial per formar actituds, valors o percepcions de la realitat social que la música per si sola”, assenyala l’autor Douglas A. Gentile en el seu llibre Media Violence and Children. De fet, els vídeos musicals estan entre els pitjors culpables que bombardegen constantment els joves d’avui en dia amb imatges i referències sexuals.
El temps de pantalla s’ha convertit en el principal culpable de la sobresexualització dels joves.
No és estrany que els nens de 8 a 12 anys passin gairebé 5 hores diàries amb els aparells de pantalla (els adolescents acumulen gairebé 8 hores amb els aparells de pantalla) i això no inclou el temps que passen fent servir aquests aparells per a l’escola o els deures.
Una bona part d’aquest temps de pantalla és engolida per YouTube, que ha estat repetidament marcat en vermell per grups de vigilància per vendre imatges violentes, referències a drogues, llenguatge racista i contingut sexualment suggestiu als joves que ho miren.
Els vídeos musicals contenen aclaparadorament materials sexualment suggerents, i amb l’arribada de la tecnologia portàtil, la televisió i la música per a nens sovint no són supervisats pels pares o tutors. De fet, un estudi va trobar que més del 80% dels pares han sorprès nens petits repetint lletres ofensives o copiant moviments de ball “estil porno” després d’haver estat exposats a música pop explícita.
Nombrosos estudis han trobat que l’exposició a contingut sexual en la música, pel·lícules, televisió i revistes accelera el comportament sexual dels adolescents: així és com els joves són preparats per al sexe per una cultura depredadora.
Com Jessica Bennett assenyala a “La pornificació d’una generació” per a Newsweek:
“En un mercat que ven talons alts per a nenes i tangues per a preadolescents, no cal ser un geni per veure que el sexe, si no la pornografia, ha envaït les nostres vides. Ho acceptem o no, la televisió el porta a les nostres sales d’estar i la web el porta als nostres dormitoris… Només cal fer una ullada a les fotos [dels mitjans socials] dels adolescents per veure’n exemples: si no estan imitant el porno que han vist, estan imitant les imatges inspirades en el porno i els posats que han absorbit en altres llocs. El làtex, les cotilles i els talons de stripper, que alguna vegada van ser la moda de les estrelles del porno, s’han obert camí a secundària i a batxillerat… Les celebritats també s’han convertit en estrelles del porno amateur. Apareixen en cintes de sexe (Colin Farrell, Kim Kardashian), contracten productors de porno per gravar els seus vídeos (Britney Spears) o produeixen porno directament (Snoop Dogg). Les estrelles porno reals i les prostitutes, mentrestant, s’han convertit en famoses. Ron Jeremy fa regularment intervencions breus en pel·lícules i a la televisió, mentre que l’estrella del sexe Jenna Jameson és una autora de best-sellers”.
Com arribem a aquest lloc en el temps, on els nens són sexualitzats a una edat primerenca i se’ls fa aparèixer com blancs fàcils per a tota mena de depredadors no és realment tan difícil de desxifrar, però requereix una certa quantitat de franquesa.
En primer lloc, no hi ha res sexualment alliberador en les dones joves que es redueixen a poc més que objectes sexuals i es belluguen com prostitutes.
Segon, aquest és un joc perillós que només pot acabar en tràgiques conseqüències: hi ha depredadors sexuals allà fora molt ansiosos per aprofitar-se de qualsevol insinuació sexual “d’invitació” que es faci, intencionada o no.
Tercer, si sembla porno, sona com a porno i imita el porno, és porno, i és devastador en tots els fronts, convertint les dones en objectes d’agressió masculina.
Quart, no importa el que els seus defensors puguin dir sobre la Primera Esmena i l’alliberament de la dona, la pornografia en totes les seves formes, ja sigui obertament empaquetada com pel·lícules de pell i revistes o més subtilment disfressada per la cultura pop com vídeos musicals de moda i roba precoç, es tracta d’una sola cosa: diners.
Cinquè, pares: apaguin els seus telèfons mòbils per variar i sintonitzin el que els seus fills estan veient, llegint, escoltant i a qui estan emulant.
I finalment, recordin que la sexualització dels adolescents forma part d’un procés més ampli als Estat Units que abasta des de l’entreteniment sexualitzat, la glorificació d’una cultura de proxenetisme, i una indústria del sexe de milers de milions de dòlars construïda sobre la base de la pornografia, la música, l’entreteniment, etc., i que acaba amb aquests mateixos joves sent comprats i venuts per sexe. S’estima que la indústria del porno dona més diners que Amazon, Microsoft, Google, Apple i Yahoo.
Que aquest tema segueixi sent tractat amb indiferència, especialment per aquells que diuen preocupar-se per l’estat de les nostres llibertats, no només és sorprenent i desconcertant, sinó també perillosament descuidat.
Com molts dels mals que hi ha entre nosaltres, el tràfic sexual (i la sexualització dels joves) és una malaltia cultural que té les seves arrels al cor de la foscor de l’estat policial estatunidenc. Parla d’una corrupció sòrdida i de gran abast que s’estén des dels més alts seients de poder (governamental i corporatiu) fins als racons més amagats i es basa en el nostre silenci i la nostra complicitat per fer els ulls grossos a les males accions.
No cal ser pare per preocupar-se pel que li passa als nostres joves. De la mateixa manera, no cal subscriure cap punt de vista polític en particular per reconèixer i alarmar-se per la trajectòria autoritària de la nació.
Els qui estan preocupats per l’emergent estat policial als Estats Units, que detallo al meu llibre Battlefield America: The War on the American People, haurien d’estar igualment preocupats pel tràfic sexual de nenes (i nens) i la pornografia dels Estats Units: són dues cares de la mateixa moneda.
Com Aldous Huxley explica en la seva introducció a Un món feliç:
“A mesura que la llibertat política i econòmica disminueix, la llibertat sexual tendeix a compensar-se amb un augment. I el dictador (a no ser que necessiti carn de canó i famílies amb les quals colonitzar territoris buits o conquerits) farà bé en fomentar aquesta llibertat. Juntament amb la llibertat de somiar despert sota la influència de la droga, el cinema i la ràdio, ajudarà a reconciliar els seus súbdits amb la servitud que és el seu destí.”
L’advocat constitucionalista i escriptor John W. Whitehead és fundador i president de l’Institut Rutherford. El seu nou llibre “Battlefield America: The War on the American People” està disponible a www.amazon.com. Whitehead pot ser contactat a johnw@rutherford.org.
Font: The Rutherford Institute