Per què les potències occidentals ja no són creïbles a l’Àfrica en general i a la regió dels Grans Llacs en particular

Introducció

A molts analistes o observadors de la situació política, diplomàtica i militar (geopolítica) de l’Àfrica en general i de la regió dels Grans Llacs en particular, els haurà cridat l’atenció la incoherència i l’esquizofrènia de les potències occidentals respecte a aquest continent i aquesta regió.

De fet, aquestes potències occidentals pregonen que defensen certs valors com la democràcia, els drets humans, la llibertat d’opinió i de premsa, etc., i que no dubtarien a prendre mesures enèrgiques allà on aquests valors fossin violats o amenaçats. Així és com aquestes potències justifiquen les seves intervencions per derrocar règims a l’Àfrica o, si no, per afeblir-los per diversos mitjans (sancions).

L’única paradoxa i el ridícul d’aquestes potències és quan fan els ulls grossos davant de certs dictadors africans que no només trepitgen aquests valors sinó que es declaren obertament en contra de la seva promoció als països que governen. A més, alguns d’aquests potentats i dictadors es converteixen en els “preferits” d’aquestes potències, cosa que els assegura la impunitat en tots els assumptes, fins i tot quan cometen crims als territoris d’aquestes potències o contra els seus ciutadans.

I quan algunes de les forces vives d’aquestes societats africanes (la joventut, la societat civil, els intel·lectuals…) se sorprenen i denuncien la incoherència d’aquestes potències, criden a través dels seus poderosos mitjans de comunicació que aquestes forces vives estarien animades per sentiments antifrancesos, antiestatunidencs, antitutsis,… i què sé jo! Tants delictes i acusacions vagues i polivalents de les que es pot acusar qualsevol.

Per il·lustrar aquesta incoherència i esquizofrènia de les potències occidentals, ens fixarem en el cas d’un tal Paul Kagame de Rwanda.

Però abans d’abordar els casos del dictador Kagame, estranyament mimat i protegit d’aquestes potències occidentals, recordem breument, sense ser exhaustius, els casos en què Occident ha arribat a derrocar caps d’Estat africans o fins i tot els ha fet assassinar.

Heus aquí l’arsenal de reaccions d’aquests poders en cas de violacions provades o suposades d’aquests valors universals (democràcia, drets humans, llibertat d’opinió, etc.).

La salva de sancions que pot caure sobre els caps dels caps d’Estat africans acusats de violar-les és completa:

Congelació dels béns dels dignataris
Prohibició de viatjar
Obertura de casos a la Cort Penal Internacional (CPI)
Provocació i finançament de disturbis en aquests països
El derrocament o fins i tot l’assassinat d’aquests caps d’estat

Alguns exemples de règims colpits per Occident per aquestes raons:

La Tunísia de Ben Ali
La Líbia de Gaddafi
El Sudan d’El Béchir
Kenya després de les eleccions del 2012
Gàmbia sota Yaya Jammeh
La República Democràtica del Congo en algun moment sota Kabila
El Burundi de Pierre Nkurunziza des del 2015 fins a la seva misteriosa mort el 2020, etc.

Curiosament, només un dictador africà ha gaudit de la impunitat de les mateixes potències occidentals durant gairebé tres dècades. És el general ruandès-ugandès Paul Kagame que governa Rwanda des de 1994.

Tanmateix, hauria de ser el més perseguit i castigat pels mateixos poders, basant-se en la següent observació:

Després de conquerir militarment Rwanda, aquest oficial de l’exèrcit ugandès es concedirà a si mateix un període de transició de nou anys. (1994-2003), abans de considerar l’establiment d’institucions “normals i constitucionals” mitjançant les quals governarà aquest país conquerit. Així, promulgarà una constitució que li atorga dos mandats de set anys cadascun al capdavant de Rwanda. Però després d’aquests dos mandats (és a dir, després de 14 anys de govern indivís), es concedirà un tercer mandat de set anys. Mentrestant, el 2017, haurà grapejat la seva suposada constitució per decretar que després d’aquest tercer mandat de set anys, els rellotges es posaran a zero i que, per tant, es podrà presentar a dos mandats més, aquesta vegada de cinc anys cadascun. I després d’aquests dos mandats, serà lliure de cercar altres mandats perquè s’haurà trencat el cadenat de la limitació de mandats.

El dictador ruandès-ugandès Paul Kagame, que governa Rwanda, ha decretat la prohibició de partits polítics a la seva Rwanda que puguin cohabitar amb el seu, l’FPR. Els partits polítics existents han esdevingut satèl·lits del seu partit estatal, l’FPR. Els polítics reticents o crítics són assassinats i els “afortunats” són empresonats. Aquest bloqueig de l’espai polític li permet declarar, després d’unes eleccions falses, que ha estat elegit amb almenys el 98% dels vots.

A la Rwanda conquerida per Paul Kagame, la premsa està emmordassada i els periodistes que s’atreveixen a fer bé la seva feina són assassinats, empresonats o desapareguts.

Des del 1995, Paul Kagame caça els opositors exiliats per matar-los o segrestar-los i portar-los de tornada a Rwanda per empresonar-los (Théoneste Lizinde, Seth Sendashoga, Patrick Karegeya…, fins a Paul Rusesabagina).

Paul Kagame crea i manté grups terroristes per desestabilitzar i saquejar els països veïns.

A la República Democràtica del Congo, l’M23, que està d’actualitat, és una branca del CNDP del tutsi congolès Laurent Nkunda, que ara porta la dolce vitae a Kigali. El mateix CNDP era una branca del RCD-Goma d’Azarias Ruberwa, durant molt de temps vicepresident de la RDC i ministre inamovible de Descentralització. Tots aquests grups són la creació de Paul Kagame, que els arma i finança.

A Burundi, podem esmentar els Red-Tabara, un grup terrorista format per antics esvalotadors de 2015 i colpistes que, després del fracàs del seu intent de cop d’Estat el 13 de maig de 2015, es van retirar a Kigali amb les seves armes i equip. A partir d’aquí, Paul Kagame els va reorganitzar, els va entrenar als seus campaments militars i els va equipar. Els deixen anar de tant en tant a Burundi, però sobretot els ha instal·lat al Kivu del Sud, a la RDC, i des d’allà poden dur a terme accions terroristes a Burundi sense venir directament de Rwanda.

Finalment, el dictador ruandès-ugandès Paul Kagame no deixa de burlar-se impunement dels seus creadors i amos, les potències occidentals, declarant públicament que no té res a veure amb els seus “valors com la democràcia, els drets humans, la llibertat de premsa, etc” [vegeu la seva entrevista al final de la CHOGM de juny de 2022 a Kigali].

Tanmateix, com hem vist, per menys que això o fins i tot pel simple fet de ser-ne acusats i sense proves, diversos caps d’Estat africans han estat castigats per aquestes mateixes potències occidentals. Com explicar aquesta paradoxa i aquest fenomen “Paul Kagame”?

Un intent d’explicació

Recordem que els principals assessors (de fet, els principals) de Paul Kagame han estat o continuen sent “amos del món”, ja sigui polític o financer.

Entre ells s’hi troben: Bill Clinton, Tony Blair, Andrew Mitchell, Howard Graham Buffet i altres agrupats al “Consell Assessor Presidencial”.

Com a tals, coneixen tots els secrets del món polític i diplomàtic, del món dels negocis i de les finances mundials… I cada vegada, li diuen a Kagame com s’ha de comportar i actuar en cada situació i exerceixen de lobby.

Així, li aconsellen que redueixi certs països occidentals a “culpables ploraners i eternament penedits”, en primer lloc els que millor coneixen Rwanda o hi estan vinculats per la història.

Per a Bèlgica, les acusacions són fàcils de trobar; només cal repetir-les a cada pas i transmetre-les a través dels poderosos mitjans de comunicació d’aquests lobbies. Encara que siguin ridícules i infundades, s’acaba acceptant:

Haver creat les ètnies hutu, tutsi i twa a Rwanda la dècada de 1930.

Haver fet la revolució social i popular del 1959.

Haver abolit la monarquia feudal absoluta i instaurar una república democràtica a Rwanda, etc.

També en el cas de França, Kagame i els seus assessors ho tenen clar. Les acusacions més comunes són:

Haver signat acords de cooperació, i des de 1975, mantenint relacions militars amb el “règim hutu” qualificat de “genocida”.

Haver enviat, en virtut d’aquests acords, les seves tropes a Rwanda el 1990, quan va ser envaïda per les tropes de l’exèrcit ugandès.

Haver enviat, el juny de 1994, altre cop a Rwanda, però en una operació aprovada per l’ONU (Operació Turquesa), les seves tropes per establir una “Zona Humanitària Segura”, impedint així que Kagame massacrés tots els quadres i intel·lectuals hutus com qualsevol home sa a la Rwanda que acabava de conquerir, etc.

Així és com França i Bèlgica competeixen entre si en el seu afany per autoflagel·lar-se davant de Kagame o per no semblar que el molesten o critiquen per la seva dictadura.

Pel que fa a les altres potències entre les quals se suposa que han de prendre iniciatives per sancionar el dictador Kagame, els seus mateixos assessors li diuen que les redueixi als divulgadors de la “teoria de la conspiració” que sense Kagame a la regió, tots aquests països caurien sota la influència dels anomenats grups terroristes o islamistes. Perquè en aquestes potències, els responsables polítics tenen en compte les emocions de les opinions públiques. Per tant, només cal treballar en aquestes opinions. I el dictador ruandès-ugandès Paul Kagame juga aquest joc a la perfecció gràcies als lobbies que graviten al voltant dels seus assessors abans esmentats. Aquest és el cas dels Estats Units i la Gran Bretanya.

Pel que fa a l’ONU, aquests mateixos assessors fan entendre Kagame que l’ha d’ignorar perquè és una “cosa” que no té marge de maniobra davant d’aquestes potències. Per això les agències de l’ONU traeixen els seus ideals quan es tracta de Kagame. Així, l’ACNUR, les forces de pau de l’ONU desplegades a la regió…, afavoreixen la impunitat de Paul Kagame al mateix temps que carreguen contra d’altres caps d’Estat que, davant de Kagame, són “coristes”!

Occident no només ha perdut la seva credibilitat a l’Àfrica i especialment a la regió dels Grans Llacs pel cas Paul Kagame, que va crear i recolza per trepitjar els valors que predica, sinó que amb la nova configuració del món que s’està dibuixant, aquest Occident segueix corrent el risc de ser rebutjat completament pels pobles de l’Àfrica, sigui quin sigui el preu a pagar. Llevat que aquests poders entrin en raó i tornin a ser coherents defensant a tot arreu i de la mateixa manera els valors que reivindiquen. Però en continuar donant suport i inclinant-se davant les atrocitats dictatorials de Paul Kagame, precipitaran el procés en curs de la seva desacreditació a l’Àfrica. La França de Macron i la Bèlgica liberal passen per l’adreçador. Les potències anglosaxones no tindran més marge de maniobra davant dels pobles africans, que fa molt de temps que són menyspreats i enganyats.

En resum, animem les forces vives de les societats africanes (la joventut, la societat civil, alguns intel·lectuals, etc.) que segueixin denunciant aquesta contradicció d’Occident, que és inacceptable en altres llocs però que s’accepta a l’Àfrica desafiant els pobles. Imposar Paul Kagame com a “model de lideratge a l’Àfrica” ​​i alhora predicar que hom defensa la democràcia i els drets humans…, és simplement ridícul.

Finalment, cal preguntar-se, i sobretot preguntar-li, quan entendrà aquest Occident que els pobles africans estan més que cansats de seguir sent infantilitzats fins al punt d’obligar-los a adorar els seus botxins com Paul Kagame, un botxí que ell va crear i va promoure i que segueix lloant mentre trepitja alegrement els principis i valors que aquest Occident pretén promoure arreu del món?

Reunió del Consell Assessor Presidencial – Paraules del president Kagame (New York, 22.09.2019)