Finalment, en aquesta tercera part, recolliré la històrica intervenció del president Putin a la recent cimera dels BRICS; argumentaré que estem en un final de cicle, a l’hora de l’esfondrament de l’arrogant, despòtica i criminal hegemonia anglo-occidental; tractaré sobre les enèrgiques reaccions de les autoritats xineses davant la prepotència i les provocacions atlantistes; i acabaré intentant transmetre un missatge d’esperança, una cosa gens fàcil enmig d’aquest remolí d’arrogància, agressivitat, ocultament de la veritat, poderosa imposició de la mentida, derrota gairebé total de l’opinió pública i de les nostres encisades societats, patiments indescriptibles d’una massa immensa de població, creixent abandó (impensable fa unes dècades) dels més febles i indefensos…

La històrica intervenció del president Putin a la Cimera dels BRICS

“La credibilitat i la influència del BRICS a l’escena mundial –va afirmar el president Putin– no deixa d’augmentar any rere any. Els països que el componen tenen un potencial polític, econòmic, científic, tecnològic i humà realment enorme. Enforteixen la col·laboració en tota la gamma d’agendes globals i regionals. Només sobre la base d’una cooperació honesta i mútuament beneficiosa podem trobar una sortida a la situació de crisi que s’ha desenvolupat en l’economia mundial a causa de les accions mal concebudes i egoistes d’estats individuals, que, utilitzant els mecanismes financers, estan traslladant de fet a tothom els seus errors en política macroeconòmica. Les polítiques desastroses dels països occidentals són les que han causat l’actual crisi hiperinflacionària al món i l’escassetat mortal que es pateix.

És molt útil celebrar reunions del BRICS Plus a les quals hi assisteixin mandataris dels estats que estan interessats a desenvolupar una cooperació mútuament profitosa amb la nostra associació, basada en una similitud de punts de vista sobre els problemes polítics i econòmics mundials actuals i les formes d’abordar-los. És notable que els mandataris dels països que avui assisteixen a la nostra reunió defensen el desenvolupament d’un ordre mundial multipolar veritablement democràtic basat en els principis d’igualtat, justícia i respecte mutu, en què el comerç i les finances mundials estiguin lliures d’obstacles i restriccions de caràcter polític.

M’agradaria assenyalar que la importància de la interacció amb els nostres socis que comparteixen els nostres valors ha augmentat dràsticament enmig dels desequilibris actuals en les relacions internacionals. Aquesta situació s’està desenvolupant des de fa temps i és el resultat inevitable de la política dels qui defensen l’anomenat ordre mundial liberal cap a l’erosió del dret internacional i l’afebliment de les institucions multilaterals. Cercant preservar el domini, alguns països han estat treballant constantment per substituir l’arquitectura global existent que es recolza en el paper central de les Nacions Unides per un ordre basat en regles. Però no és clar qui ha inventat aquestes regles i quines són.

Els intents d’obstaculitzar el desenvolupament dels estats que no estan disposats a viure segons les regles d’algú i l’ús imprudent d’instruments de sanció il·legals, agreujats per les conseqüències de la pandèmia de coronavirus, han agreujat el deteriorament de l’economia mundial. El comerç mundial està profundament sumit en disputes la resolució de les quals es desvia cada vegada més de les normes i principis de l’OMC [Organització Mundial del Comerç]. Els nostres col·legues han esmentat avui l’OMC, però sabem bé el gir que ha pres la situació dins aquesta organització els darrers anys. S’està desestabilitzant el sistema monetari internacional i es trenquen les cadenes industrials, logístiques i d’inversió.

El ràpid augment dels preus dels aliments, l’energia i els productes bàsics té un greu efecte socioeconòmic, especialment en el desenvolupament dels països d’Àsia, Àfrica, Amèrica Llatina i Orient Mitjà. Col·legues i amics, m’agradaria subratllar una vegada més: això no és el resultat dels darrers mesos i de cap manera una conseqüència de l’operació militar especial de Rússia per protegir el Donbass. Un cop més, aquest salt en la inflació no es va produir ahir. Ha estat passant durant els darrers anys com a resultat de la política macroeconòmica irresponsable a llarg termini dels països del G7, de la creació incontrolada de diners i de l’acumulació de deutes no garantits. Aquest procés es va accelerar amb la pandèmia quan tant l’oferta com la demanda de béns i serveis es van reduir dràsticament a escala mundial.

El mercat dels aliments és el que ha estat més greument pertorbat. Ho vaig dir al recent Fòrum Econòmic Internacional de Sant Petersburg, i ho vull repetir: van imprimir diners, els van distribuir als seus països rics i, com una aspiradora, van començar a recollir tots els aliments del mercat mundial. Fins fa poc, els Estats Units eren un exportador d’aliments –un exportador net– però ara, crec, les seves importacions són uns 17.000 milions de dòlars més que les exportacions. Aquest és un indicador ombrívol per als mercats d’aliments de tot el món.

Mentrestant, l’augment del cost dels productes agrícoles essencials, com els cereals, ha afectat més els països i mercats en vies de desenvolupament, ja que és allà on el pa i la farina són vitals per a la supervivència de la majoria de la població. Crec que va ser la reina francesa Maria Antonieta qui, mirant una multitud de ciutadans famolencs des del seu palau, va dir amb indiferència: ‘Si no tenen pa, que mengin pastís’.

Aquest és el mateix cinisme que mostren ara alguns països occidentals en desestabilitzar la producció mundial de productes agrícoles i tractar aquest assumpte restringint, per exemple, el subministrament de fertilitzants russos i bielorussos i impedint les exportacions de gra rus als mercats mundials. Parlant d’això, esperem una bona collita. Si Déu vol, tot anirà bé i, si aquest any hem subministrat 37 milions de tones al mercat mundial, el més probable és que puguem subministrar 50 milions de tones de gra. Tanmateix, cada cop és més difícil assegurar el transport que porta el gra, els vaixells de càrrega a granel, les transaccions sota contractes comercials, etc.

Alhora, estan alimentant artificialment la histèria sobre, per exemple, la suspensió de les trameses de gra ucraïnès a través dels ports del Mar Negre. Mentrestant, segons les estimacions americanes, i les nostres, es tracta d’uns 5 o 6 milions de tones de blat més 7 milions de tones de blat de moro: això és una cosa, però no resol els problemes del mercat mundial de cereals. Però no és això. He dit públicament moltes vegades, i ho vull tornar a recalcar, que Rússia no està impedint l’exportació del gra d’Ucraïna des del seu territori; estem disposats a garantir el pas segur dels vaixells de gra per aigües internacionals si, per descomptat, els militars ucraïnesos desminen els ports i les aigües properes.

A més, tenim una entesa rellevant amb els representants de la Secretaria de l’ONU. Com abans, ens falta una cosa: un enfocament constructiu per part de les autoritats actuals de Kíev. M’agradaria subratllar que Rússia és un participant important i responsable al mercat mundial d’aliments. Sens dubte, estem disposats a continuar complint de bona fe les nostres obligacions contractuals sobre el subministrament de productes agrícoles, fertilitzants, energia i altres productes bàsics crítics. M’agradaria assenyalar que Rússia continua prestant ajuda humanitària a molts països que en necessiten. Recentment, Rússia ha subministrat productes alimentaris al Líban, Tadjikistan, Kirguizistan, Cuba i Sudan, entre d’altres, sense cap cost.

Col·legues, m’agradaria assenyalar novament que tenim totes les oportunitats per construir una cooperació pràctica entre els països BRICS i els seus socis, els països aquí representats. Sentim el seu interès mutu per mantenir contactes comercials estrets. És igualment important que el BRICS ampliï la cooperació amb associacions regionals com l’ASEAN [Associació de Nacions d’Àsia Sudoriental], la Unió Africana, l’Associació d’Estats del Carib, el Consell de Cooperació del Golf i l’Associació de la Conca de l’Oceà Índic.

Sens dubte, s’està obrint un gran potencial per a la cooperació entre els nostres estats en el context del treball en els processos d’integració entre la Unió Econòmica Euroasiàtica i l’enorme projecte d’infraestructura i comerç ‘One Belt One Road’ de la Xina. En general, estem convençuts que molts problemes greus de l’agenda mundial només es poden resoldre i s’han de resoldre unint esforços, i aquesta cimera és un exemple de treball constructiu en aquest sentit.”

Fi de cicle: l’esfondrament de l’arrogant, despòtica i criminal hegemonia anglo-occidental

L’arrogància de “les nostres” elits és la principal clau dels terribles esdeveniments actuals i ho serà també del possible Apocalipsi que encara estaria per arribar. Sembla que la Segona Guerra Mundial no va ser un esdeveniment prou terrible per produir canvis profunds en la consciència de la humanitat. Però s’ha acabat el temps de la prepotència. Fins i tot en les simples declaracions verbals es constata el cansament que produeixen aquestes elits.

Aquests dies, utilitzant la fal·làcia que l’agressora és Rússia, les provocacions OTANistes han estat moltes: gran augment de la Força d’Acció Ràpida estacionada a la frontera amb Rússia de 40.000 a 300.000 efectius, entrada de Suècia i Finlàndia a l’OTAN, etc. Tot i que el president Putin ha minimitzat la importància d’aquest abandó de la suposada neutralitat pels dos països. Les raons les explica Andrew Korybko:

“Primer, Finlàndia i Suècia ja eren membres de facto del bloc durant anys, per la qual cosa els seus membres oficials realment no canvien res. En segon lloc, l’OTAN no ha establert una infraestructura militar clandestina allà (encara) com ho ha fet a Ucraïna els darrers anys. En tercer lloc, cap dels dos no té disputes territorials amb Rússia que puguin conduir a una guerra amb l’OTAN ni són capaços de crear projectes antirussos com en el cas d’Ucraïna.”

Tot i que la veritat és que s’intenta assetjar i provocar Rússia. Fins al punt que, mentre se la insta de manera amenaçadora a abstenir-se d’atacar qualsevol membre de l’OTAN, funcionaris del Pentàgon, entrevistats pel New York Times, confirmen per primera vegada i amb fets precisos que el comandament i la Conducció de les operacions militars a Ucraïna estan en mans del Pentàgon i de l’OTAN.

Les evidències que Rússia no és la invasora, cada dia són conegudes amb més detall. I fins i tot documentades amb vídeos. Fins i tot han aparegut en escena documents sobre la intenció d’obrir paral·lelament fronts al Kazakhstan i Transnístria a fi d’obligar Rússia a desplegar-se simultàniament. Thierry Meyssan ho exposa amb gran coneixement de totes aquestes darreres informacions:

“Els Estats Units es van comprometre –el 2016– a posar en mans del govern ucraïnès prou armament per lliurar i guanyar una guerra contra Rússia. Amb aquest objectiu, el Departament de Defensa dels Estats Units va organitzar a Ucraïna un programa d’investigacions biològiques amb fins militars i a més va enviar secretament a Kíev quantitats enormes de material nuclear. Aquestes dades modifiquen radicalment la lectura d’aquesta guerra. No va ser Moscou sinó Washington qui va voler aquest conflicte i qui el va preparar.”

Però les declaracions i accions altives de la gent del G-7 d’aquests dies han estat respostes ràpidament i contundent per l’exambaixador de Rússia davant l’OTAN i actual director de l’empresa espacial russa Roscosmos, Dimitri Rogozin, amb una publicació a Telegram de les coordenades de tir dels centres de decisió de l’OTAN. Les coordenades de tir publicades són, entre moltes altres, les del Pentàgon, les de la seu de l’OTAN a Brussel·les, les del centre de convencions de Madrid on estaven reunits els líders de l’OTAN, etc.

Es tracta d’una “broma” pesada digna de ser tinguda en compte, ja que Rússia disposa de míssils hipersònics, actualment impossibles d’interceptar, capaços d’arribar en uns minuts amb una o més càrregues nuclears fins i tot al Pentàgon. Una “broma” que el nostre camaleònic president Sánchez no sembla apreciar, ja que en la seva intervenció a Madrid va atacar amb entusiasme Putin, va acceptar submís dos nous destructors dels Estats Units a Rota o ha augmentat “alegrement” i milmilionàriament “la nostra” despesa armamentista…

Espanya ha d’estar molt agraïda a aquest senyor (d’esquerres, deia!), gran estadista, que practica l’AZNARista principi d’“estar amb aquells que compten” (aquells grans criminals que arrasen nacions). El problema no és tant el fet que a més aprofiti per “fer carrera”. Això és comprensible. El problema és que s’equivoca en la seva anàlisi sobre qui són els qui comencen a comptar veritablement. I, sobretot, el gran problema és que ens posa, sense cap consulta a ningú, en el punt de mira de les sofisticades, avançades i eficaces armes de Rússia. Tan absurda és la situació i tan alienats estan els nostres conciutadans, que Thierry Meyssan acaba així el darrer dels seus lúcids articles:

“Llavors s’imposen diversos interrogants. Els dirigents occidentals estan disposats a jugar-se el tot pel tot? Assumiran el risc de desencadenar una Tercera Guerra Mundial –sabent-la ‎perduda per endavant– únicament per no enfonsar-se sols?‎”

Durant aquests dies, els altius líders OTANistes no han deixat de presumir: Rússia no volia l’OTAN a Ucraïna, però el que ha aconseguit és la seva expansió a l’est; amb l’ingrés de Finlàndia i Suècia, Rússia tindrà més OTAN a les fronteres. Però la resposta del president de la Duma russa (Cambra baixa del Parlament) Viacheslav Volodin no es va fer esperar: “Jens Stoltenberg informa que Rússia tindrà més OTAN al costat de les seves fronteres. S’alegra abans d’hora. No va estudiar geografia a l’escola. En cas que Finlàndia i Suècia ingressin a l’OTAN, aquesta tindrà més Rússia a les seves fronteres”.

Estan fracassant, una vegada més, les previsions de la Corporació RAND. Previsions de laboratori, sempre reduccionistes de l’enorme complexitat de la realitat. Es pensaven que ensorrarien el ruble i crearien tants problemes econòmics que els russos es rebel·larien i derrocarien Putin. Aquests aprenents de bruixot no han après res dels seus enormes fracassos davant de nacions petites i pobres, la legitimitat moral i coratge de les quals les ha portat a la victòria final. No aprenen res, però continuen experimentant no en laboratoris sinó amb la humanitat. Aquesta inqualificable gentussa, sense les condicions morals que converteixen els éssers humans en autèntiques persones, ara pretenen acabar amb Rússia i la Xina.

I les nostres societats escolten les seves perillosíssimes mentides quotidianes i callen i callen, dia rere dia. Semblen tenir-ne prou amb sobreviure quotidianament en aquest caos econòmic en què aquests mateixos submisos líders “nostres” ens han ficat. Submisos a una elit perversa que si per alguna cosa es caracteritza és per l’arrogància i que ens porta cada dia més a un desastre de dimensions apocalíptiques.

I ara… l’objectiu és la Xina!

Els líders de l’OTAN no s’han conformat a posicionar Rússia com el gran perill actual per al món (el seu món). Les seves qualificacions sobre la Xina també han estat molt bel·ligerants. El seu imperdonable crim: haver fet les coses millor que nosaltres, els bons; ser cada dia més poderosa sense necessitat de contínues i sagnants guerres d’agressió internacional; subvertir el (meravellós i inqüestionable) ordre mundial establert, en què Occident és l’indiscutible líder; desafiar els nostres interessos, seguretat i valors. Són termes i expressions literals de la mateixa OTAN. Efectivament, els xinets són gent molt perillosa!

A això hi afegeixen un altre imperdonable “crim” de les dues potències: la cooperació entre elles! I aquesta criminalització de la lliure col·laboració entre estats sobirans no és un comentari exagerat meu: és el que pensen, és el que afirmen solemnement els nostres OTANistes éssers superiors. Fins a tal punt la seva arrogància els fa perdre peu en la realitat. Estan absolutament “tocats de l’ala”. I els qui no ho vegin, s’ho haurien de (com es diu ara) fer mirar.

Però tot això té una banda molt positiva. Si la Xina tenia el menor dubte sobre la naturalesa i les intencions de “la (autoproclamada) comunitat internacional”, ara ja no li ha de quedar cap dubte: després d’anar contra Rússia, aniran contra ella. De fet, al Pacífic s’està duent a terme contra la Xina la maniobra naval més gran del món sota el comandament estatunidenc i, en aquest cas, amb la col·laboració del Japó i Austràlia principalment. I per descomptat, per a tot això cal augmentar la despesa militar. I també Espanya, enmig d’una gran crisi que està portant tants milions d’espanyols a la pobresa, l’ha d’augmentar sense dir ni piu.

Però, igual que els líders russos, el Govern xinès tampoc no calla més: “El nou Concepte Estratègic afirma que altres països plantegen desafiaments i, tanmateix, és l’Aliança la que va creant problemes arreu del món. S’autoproclama una organització defensiva que defensa l’ordre internacional basat en normes però ha passat per alt el Consell de Seguretat de l’ONU i ha lliurat guerres contra estats sobirans”.

I el portaveu d’Exteriors Zhao Lijian va llançar des de Pequín un missatge similar: el document de l’OTAN ignora els fets, confon el blanc amb el negre i fa comentaris irresponsables sobre el desenvolupament de la política de seguretat xinesa; la Xina està molt preocupada i s’hi oposa completament; l’OTAN mata civils innocents i té les mans tacades de sang; qui està desafiant la seguretat global i soscavant la pau mundial?; hi ha alguna guerra o conflicte aquests anys en què l’OTAN no hagi estat involucrada?; la Xina no ha iniciat mai una guerra ni envaït altres països, no interfereix en els assumptes interns dels altres, ni exporta ideologia, ni imposa sancions unilaterals.

Constants físiques fonamentals, formidables cataclismes còsmics, grans esdeveniments històrics catastròfics… tots ells providencials

El descobriment gradual per la Física actual de l’increïblement sorprenent ajust fi de les anomenades constants físiques fonamentals (existents ja al mateix Big Bang i que van fer possible l’existència de l’Univers, l’aparició de la Vida i l’emergència de la Consciència), junt amb el també descobriment gradual de molts formidables cataclismes còsmics i terrestres posteriors (com els que van fer possible l’existència de la Lluna en la posició justa, l’anomenada gran Catàstrofe o Holocaust de l’Oxigen que es va produir amb l’acumulació massiva del “letal” oxigen, o la hecatombe que va produir la desaparició dels dinosaures), estan provocant que un creixent nombre de científics del màxim nivell es vagin decantant cap a aquelles hipòtesis que tenen més o menys a veure amb l’anomenat Principi Antròpic. Segons aquest, l’Univers semblaria tenir una finalitat o objectiu, alhora que una mena d’Élan vital (una força o ímpetu de vida) l’estaria conduint inexorablement cap a ell.

I després hi ha els esdeveniments històrics, sovint també catastròfics, que semblen col·laborar a que la humanitat continuï avançant cap a aquesta Consciència cada vegada més plena. A l’apartat titulat “Vasily Arkhipov, Stanislav Petrov… i la Providència” del llibre Los cinco principios superiores recordava la història de Vasili Arkhipov, el recte i entenimentat oficial d’un submarí soviètic que en el moment més crític de l’anomenada Crisi dels míssils de Cuba, el 27 d’octubre de 1962, va bloquejar l’ordre de disparar els torpedes amb caps nuclears:

“[…] és una història meravellosa que recorda els antics prodigis salvadors que trobem als relats llegendaris dels llibres sagrats. Els submarins soviètics acabaven de ser atacats pels destructors estatunidencs i la utilització dels torpedes amb caps nuclears hagués desfermat la devastació total.

‘Un tipus de cognom Arkhipov va salvar el món’, va explicar Thomas Blanton, de l’Arxiu de Seguretat Nacional de Washington, en una conferència organitzada per aquesta entitat a l’Havana el 22 d’octubre del 2002, amb motiu del quarantè aniversari de la crisi dels míssils. Ni els mateixos protagonistes d’aquells esdeveniments eren conscients de com s’havia estat a prop de l’hecatombe. Noam Chomsky relatava tot això (Hegemonia o supervivència. El domini mundial dels Estats Units Capítol 4, ‘Temps perillosos’) per referir-se a una altra bogeria que ens podria haver portat igualment a un tràgic final: l’atac a l’Iraq per l’Administració de George W. Bush. També podríem recordar aquí allò que ja vaig tractar sobre el retard en el procés de control del neutró i l’estancament del projecte nazi de bomba atòmica. Projecte que, en cas d’haver estat executat fins al final, segurament hauria suposat l’apocalipsi per a la humanitat.

Més recentment, Noam Chomsky ha tornat a insistir de manera enèrgica i inequívoca en com n’és d’extremadament perillosa aquesta hora en què la proliferació d’armes nuclears i el deteriorament mediambiental segueixen el seu curs inexorablement. Ho ha fet en un article el títol del qual ja és prou explícit de per si mateix: ‘Perspectives de supervivència’. En ell cita ni més ni menys que al comandament últim del Comando Aeri Estratègic estatunidenc, el general Lee Butler, que arriba a afirmar que si la humanitat no ha desaparegut ja en un holocaust nuclear possiblement es degui, sobretot, a la intervenció divina:

És difícil contradir la conclusió del general Lee Butler, el comandament últim del Comando Aeri Estratègic, quan afirmava que fins ara la humanitat ha sobreviscut a l’era nuclear gràcies a ‘una combinació d’habilitat, sort i intervenció divina, i sospito que sobretot gràcies a això darrer’.

I és que, davant de semblants deliris absurds, sempre ha sorgit providencialment una força tel·lúrica o intel·ligent o espiritual que ho canvia tot. Ja sigui una força primitiva i brutal (com els gutis que van acabar amb el prepotent i criminal Imperi acadi o els bàrbars que van arrasar la creguda, decadent i corrupta Roma) o ja sigui una força superior i alliberadora (com l’heroica resistència de tants pobles al llarg de la història). Forces que han provocat sempre l’esfondrament de l’arrogant imperi de torn. Al llibre esmentat també vaig explicar que la Bíblia, en la seva saviesa no científica, va considerar que l’emperador Cir, més enllà de la seva condició de conqueridor, havia estat un instrument de la Providència per al poble d’Israel deportat a Babilònia. I que, des d’aquesta mateixa visió teològica, l’aparició i la consolidació dels BRICS podria ser vista igualment ara com un esdeveniment providencial:

“El poble d’Israel i els autors bíblics van veure com una intervenció alliberadora de Jahvè l’emergència de l’emperador Cir, que va conquerir Babilònia, va permetre el retorn de la comunitat jueva de l’exili, i va autoritzar la construcció del Temple de Jerusalem. I això malgrat que Cir no era un messies sinó un conqueridor. De manera semblant, els cristians, utilitzant aquestes antigues categories (les mateixes amb què els esclaus afroamericans, entre d’altres, van expressar també la seva dolorosa i admirable lluita), podríem veure també actualment la intervenció de la Providència en l’emergència dels BRICS (Brasil, Rússia, Índia, Xina i Sud-àfrica), aliança que podria acabar per sempre amb el projecte de supremacia occidental expansionista i genocida. Tothom ha sentit en algun moment aquell principi fonamental de la física: l’energia ni es crea ni es destrueix, sinó que només es transforma. Mahatma Gandhi ho traduïa així per a la seva vida i per a la seva lluita no violenta: ‘He descobert que la vida persisteix enmig de la destrucció; per tant hi ha d’haver una llei superior a la de la destrucció’.”

La confiança en Déu és un missatge essencial en tots aquells textos evangèlics (com el de Lluc 17, 26-30) en què Jesús es refereix als catastròfics esdeveniments finals que arribaran enmig de la inconsciència generalitzada de “la gent”. De manera semblant, el missatge final del llibre de l’Apocalipsi, que per als cristians tanca un altre cicle, el cicle bíblic, és un missatge d’esperança.