Fa dos mil anys el Sanedrí Jueu i l’Imperi Romà van acabar amb un tal Jesús, el de Natzaret. Van creure que amb aquest punt final havien guanyat la batalla. Però la seva xata visió, d’horitzons tancats, els impedia veure que en realitat es tractava només d’un punt i a part. Els impedia veure la gravetat per ells mateixos del que en realitat succeïa: “guanyant” aquesta batalla, havien començat a perdre la guerra. Eren incapaços de veure que amb els seus miserables i fanàtics interessos particulars, amb les seves distorsions de la realitat, amb la seva injusta i cruel sentència feien néixer una cosa nova: tot començava ara.

No cal ser gaire perspicaç per veure la quantitat de paral·lelismes entre aquell esdeveniment històric i el que estem vivint aquest 14 d’octubre, vigília de l’afusellament del president Companys, lliurat pels nazis al dictador espanyol –hi ha dies en què hom sent vergonya de ser espanyol. Amb l’aquiescència de l’imperi de torn –el dels grans financers atlantistes que controlen el Consilium i el Banc Central europeu–, els cada vegada més fanàtics espanyolistes –exaltats perquè el procès català els està qüestionant els dogmes patris als quals s’aferren–, creuen haver guanyat una important batalla. Però la seva ceguesa els impedeix veure que tot comença ara.

És que creuen que amb l’ajuda dels neoaznarians –els fillastres de l’Aznar criminal de guerra que, amb el seu arrogant deliri, es passeja i vanta pels fòrums hispans– o les hosts d’un acomodatici Sánchez aturaran tan fàcilment la marea catalana que aquesta històrica injustícia provocarà? Ens revolta a molts que ni tan sols som catalans. Però ara no val la pena ni dirigir-se a ells. Ja els arribarà la seva hora. De moment no hi entenen de llibertat ni de democràcia, ja que no  hi entenen de referèndums, que tantes fòbies sembla provocar-los. Per ara tot ho segueixen solucionant amb allò que la sobirania resideix en la totalitat d’Espanya –pobra Espanya, amb semblants defensors. Sovint els processos històrics són lents… però com escrivia Miquel Ferrà: “Un buf d’aire esfondrà els castells de la mentida i la nua veritat brillarà de llum vestida”.