Després de conèixer-se els resultats electorals, el president Carles Puigdemont es va expressar amb precisió i contundència: “la República Catalana ha guanyat la monarquia del 155. L’Estat espanyol ha estat derrotat. […] Tant el Govern espanyol com l’IBEX 35 i Europa han de prendre nota de la victòria independentista”. Aquest 21 de desembre, 2.063.361 catalans van votar per la independència. Van quedar en el més gran dels ridículs tots aquells que estaven obstinats a convèncer-nos que al referèndum de l’1-O, en el qual el sí va obtenir 2.034.038 vots, hi va haver un frau massiu. Frau –deien– obra d’uns dirigents socials i polítics embogits. Qualificatiu, aquest d’”embogits”, utilitzat fins i tot pel mateix Juan Carlos Monedero per justificar el 155! Mentre que Pablo Iglesias, la mediàtica imatge del qual va ser el símbol mateix d’un moviment autoanomenat “Podemos”, ja s’havia dedicat abans a desacreditar els líders de l’independentisme dient que “prometre el que no es pot complir [prometre coses que no podem aconseguir] és estafar els ciutadans”. Però la veritat és que l’1-O va ser tota una fita, una data històrica en què a l’independentisme no hi va haver engany sinó honestedat, generositat i heroïcitat a dojo. La seva mateixa incapacitat de reconèixer-ho col·loca tota aquesta gent en una posició encara més ridícula.

Des del meu punt de vista, la més important qüestió en l’àmbit estrictament espanyol està en saber què faran ses senyories de l’IBEX 35, que són els qui veritablement ho decideixen tot malgrat que ningú els hagi triat ni ocupin cap escó. Unes senyories que fins i tot són capaces de crear nous partits ad hoc (només Ciutadans?) o d’infiltrar (se’n recorden d’Isidoro Felipe González?) i manipular els ja existents. ¿Començaran a acceptar que no els resultarà gens fàcil “reeducar” i “reconduir” més de dos milions d’independentistes catalans que semblen estar prou decidits a no deixar-se utilitzar, ni menys encara humiliar, per ningú? ¿Deixaran de sermonejar un dia sí i un altre també sobre la imprescindible “estabilitat” (la de la submissió als seus interessos i regles) i d’amenaçar-nos amb anar-se’n de Catalunya? ¿Tindran l’honestedat de reconèixer que la seva subjectiva i esbombada estabilitat serà una “utopia” –és increïble… capitalistes utòpics!– mentre més de dos milions de catalans segueixin defensant la seva pròpia utopia independentista amb el mateix coratge que ho fan ara? ¿O pensen aconseguir a Catalunya aquesta estabilitat amb operacions semblants a les que a Euskadi han anat convertint l’independentisme en un moviment minoritari? Però el “problema” és que a Catalunya no tenen l’excusa del terrorisme. ¿O potser creuen que aconseguiran la condemna per delicte d’odi de milions de manifestants pacífics i somrients, per més informes que la Guàrdia Civil o la Fiscalia puguin “cuinar”? ¿I com volen dissimular l’enorme odi que destil·la aquell reiterat “a por ellos”? ¿Tan segurs estan de la capacitat manipuladora dels seus grans mitjans?

Però estic convençut que la veritable qüestió de fons sobrepassa les nostres fronteres nacionals. No oblidem que decisions d’una transcendència incomparablement menor que la de la independència de Catalunya van ser imposades al Govern espanyol des de l’exterior. Només cal citar la decisió de rescatar Bankia. Va ser sobretot el llavors secretari del Tresor dels Estats Units, Timothy Geithner, qui la va imposar al ministre espanyol d’Economia, Luis de Guindos. Encara que altres països també van pressionar el ministre en les reunions del G-20, l’Eurogrup i des del BCE, van ser les cinc trucades del secretari del Tresor al nostre ministre les que van resultar decisives. Trucades en què li va prometre que el Fons Monetari Internacional li concediria tots els diners que fossin necessaris.

Molt més coneguda és la imposició des de l’exterior d’una altra decisió encara més important: la de la modificació de la Constitució per tal de fixar un límit al dèficit públic, tot i que forçar els terminis de manera dràstica signifiqués la imposició de dures retallades socials, l’estrangulament de tantes economies domèstiques, etc. José Luis Rodríguez Zapatero va tancar la seva segona legislatura cedint a les coaccions dels grans financers globalistes, que aquesta vegada van utilitzar un altre dels seus homes, el president del Banc Central Europeu, Jean-Claude Trichet. Precipitadament, i quan ja estava a punt de dissoldre’s el Parlament, el PSOE i el PP van modificar la “intocable” Constitució, tan sols divuit dies després que el president espanyol rebés l’agost de 2011 l’ara coneguda carta, però abans “estrictament confidencial”, del president del BCE.

Així que la pregunta clau seria aquesta: Com seguiran movent les seves peces aquests grans poders globalistes en aquesta regió europea que és Catalunya? Segur que les mouen des de darrere de les bambolines, perquè és molt més que Catalunya el que ara està en joc. Són poders que tenen un llarg historial no només de cops d’Estat més o menys encoberts, que fins i tot implicaven de vegades l’assassinat de presidents, sinó també de creació de líders, alternatives i solucions “progressistes” quan ho requerien o estaven donades les circumstàncies. Per això m’assalten interrogants com aquests: Fins on permetran que es tensi la corda? Quin serà per a ells el menor dels mals? És evident que els està molestant en gran manera un Procés protagonitzat per ciutadans políticament desperts i altament mobilitzats. Però segur que tampoc els interessa que creixi un antieuropeisme que faria perillar el seu projecte de centralització de la capacitat de decisió i de concentració del poder. Un antieuropeisme que certament creixerà si la UE segueix tolerant tants excessos judicials i tanta violència policial contra els catalans independentistes. Per no allargar-me més per ara, la meva conclusió seria ja aquesta: no és només l’establishment espanyol el qui té un seriós problema sinó també la Unió Europea i els grans poders globalistes.