«No escoltar els mercats financers, sinó el poble» (Olaf Ragnar Grimsson, president d’Islàndia)
El govern d’Islàndia va anunciar fa poc a la Comissió Europea i al Consell Europeu la retirada de la seva demanda d’adhesió à la Unió Europea.
El govern dels socialdemòcrates i els verds havia sol·licitat l’adhesió l’abril del 2009, després que la crisi financera dels Estats Units afectés catastròficament els bancs islandesos. Però les negociacions van ser congelades després del restabliment -sorprenentment ràpid- d’Islàndia d’aquesta crisi i arran de l’elecció d’un nou govern.
El ministre de Relacions Exteriors, Gunnar Bragi Sveinsson, va assenyalar en el seu lloc web que: «Els interessos d’Islàndia estan millor fora de la Unió Europea». I la població islandesa no aprovaria la incorporació del país a la Unió Europea ja que els últims anys li han permès adonar-se del que ha estat capaç d’aconseguir pels seus propis mitjans.
Islàndia és una illa amb 350.000 habitants situada a l’Oceà Atlàntic. Disposa d’abundants zones de pesca. La seva població practica una mica d’agricultura amb molta cria d’ovelles i el país està rebent cada vegada més turistes, que arriben al país atrets per les seves belleses naturals i les seves fonts d’aigües termals. Una vida agradable.
En molts sentits, Islàndia va ocupar un lloc important en els titulars durant l’última crisi. La crisi va colpejar aquest país amb molta més força que altres. El 2008, l’acumulació de deutes -en l’apogeu de la crisi- era molt més gran que en els països del sud de la Unió Europea. Mentre que a Grècia els deutes s’elevaven al 175% del Producte Interior Brut (PIB), els deutes d’Islàndia -principalment els dels bancs- eren 10 vegades superiors al PIB, o sigui 1.000%, conformant un escenari realment catastròfic. No obstant això, 7 anys després, Islàndia presenta novament una economia relativament saludable. Com s’explica això?
Durant els anys finals de l’anterior mil·lenni, Islàndia es caracteritzava per les seves molt altes taxes de creixement. Allò no tenia res a veure amb els resultats de la pesca sinó amb els tres grans bancs d’Islàndia, que s’havien implicat en un arriscat joc i havien convertit l’illa en una plaça financera global. Aquests tres grans bancs islandesos atreien, per exemple, diversos fons d’estalvis estrangers proposant taxes d’interès elevadíssimes i amb aquells diners emprenien inversions d’alt risc en el món sencer. Al principi, ho van fer amb èxit. Els responsables d’aquells bancs van assumir una imatge de «moderns» i «oberts» i van trencar amb les tradicions dels seus propis bancs i de la professió bancària, fins que es va complir el proverbi que diu que «tant va el càntir a la font que acaba trencant-se».
La ruptura i la caiguda es van produir fa 7 anys, desembocant ràpidament en la fallida dels tres grans bancs d’Islàndia.
El poble va mostrar el camí a seguir davant del problema del deute
Existia una controvèrsia quant a la manera d’enfrontar els deutes exteriors dels tres bancs islandesos. Segons la doctrina occidental, l’Estat i els contribuents havien d’assumir la responsabilitat, almenys en part. Es tractava principalment dels fons anomenats Icesave. Com a filial en línia de la nacionalitzada Landsbanki, durant anys Icesave havia atret amb elevades taxes d’interès nombrosos petits estalviadors estrangers el diner dels quals no estava cobert per l’assegurança de dipòsits islandès.
Principalment Gran Bretanya i els Països Baixos, d’on venien la major part dels fons estrangers, van exigir que l’Estat islandès reemborsés aquests fons. Eren uns 4.000 milions d’euros: al voltant de 12.000 euros per cada habitant d’Islàndia. El govern islandès va negociar amb els dos països i aquests van concedir taxes baixes i van allargar els terminis per al reemborsament. El Parlament islandès va acceptar el resultat de les negociacions i va adoptar, el 30 de desembre de 2009, una llei que regulava les modalitats de reemborsament.
Però llavors el poble islandès va sortir als carrers amb les seves cassoles i va expressar la seva disconformitat per haver de tirar-se a sobre una responsabilitat que no era seva. Els especuladors estrangers havien d’afrontar les conseqüències dels seus propis actes. En definitiva, aquests especuladors havien obtingut com a mínim un 10% dels seus diners.
Les pancartes i pasquins dels manifestants plantejaven el següent interrogant: «És moral i jurídicament justificable atribuir simplement el risc a l’Estat i els contribuents?» La inicitiava ciutadana Defence va organitzar manifestacions oposant-se a la mesura. Va recollir més de 60.000 signatures -entre 350.000 habitants- i va exigir un referèndum popular. La ciutadania va assetjar la residència presidencial encenent bengales vermelles, per donar de la manera més visible possible un senyal de «Ja n’hi ha prou» a aquella política.
El president de la República d’Islàndia, Olaf Ragnar Grimsson
El president de la República, Olaf Ragnar Grimsson, va sentir la veu del poble i va ordenar l’organització del referèndum. «La base del nostre Estat islandès consisteix en que el Poble és el jutge suprem de la validesa de les lleis. Per tant he decidit, de conformitat amb la Constitució, transferir la decisió sobre la llei en qüestió al poble», va anunciar el president de la República. Al març del 2010, el 93% dels votants van dir «No» al pagament dels deutes bancaris per l’Estat islandès.
Gran Bretanya i els Països Baixos van acceptar llavors, a falta d’alguna cosa millor, la renegociació del pagament dels deutes dels bancs. En un nou acord, Islàndia va obtenir concessions suplementàries i millors condicions de pagament. El pagament es va allargar fins al 2046, la qual cosa implicava que la propera generació també hauria de assumir-ho. El Parlament islandès va acceptar, el president de la República va convocar un nou referèndum popular. L’abril del 2011, el poble va rebutjar també la nova proposició. Què s’havia de fer?
Els islandesos van resoldre el problema dels bancs de la següent manera: els 3 grans bancs van haver d’anunciar la seva fallida; Landsbanki i el seu banc en línia van ser nacionalitzats; els dos altres bancs van ser dividits en un «Nou Banc» i un «Vell Banc»; el «Nou Banc» -dotat de nous capitals- va assumir activitats necessàries dins del país, com les operacions de pagament, el funcionament dels caixers automàtics (ATM), un servei d’atorgament de crèdits, etc.; el «Vell Banc» va heretar munts de deutes i tots els negocis estrangers amb una gran quantitat d’actius tòxics, la liquidació dels quals es va concretar mitjançant un procediment de fallida.
D’aquesta manera, es va mantenir l’accés de la població als seus estalvis i els caixers automàtics van seguir funcionant en tot moment. Els bancs van ser rebatejats. El banc Kaupthing avui es diu Arion i el banc Glitinir ara es diu Islandsbanki. Els tres bancs, avui parcialment en mans estrangeres, ara es limiten a la realització d’operacions bancàries tradicionals dins del país.
Aquest procés de fallida ens recorda el desastre de Swissair, que va donar lloc a la ràpida fundació d’una nova petita empresa -Swiss-, avui sota control de Lufthansa, mitjançant la qual els actius que quedaven de la primera companyia i la important acumulació de deutes van ser objecte d’una liquidació total durant el procés de fallida.
Garantir la normalitat i el procés de recuperació
La vida s’havia fet difícil a Islàndia des de l’inici de la crisi. La corona islandesa va perdre el seu valor. Van augmentar els preus i va disminuir el salari real. Es va disparar el cost de la vida. Va augmentar la desocupació. Els resultats econòmics ja havien disminuït en un 7% el 2009. El govern va necessitar un préstec de l’FMI, que arribava a 10.000 milions de dòlars, per sobreviure en aquells temps difícils. I, com de costum, l’FMI va posar condicions. Però el govern dels socialistes i verds va rebutjar una política de liquidació en el sector social. Malgrat això va aconseguir complir el programa de l’FMI.
Països amics, com Noruega i Suècia, van ajudar aportant diners. Hi va haver augments dels impostos per a la població, es va accentuar la progressió de l’impost sobre els ingressos i es va aplicar un seguit de mesures poc ortodoxes per reduir els deutes. Per exemple, tots els crèdits vinculats a monedes estrangeres van ser declarats il·legals. El govern va oferir a les empreses programes especials de reestructuració dels seus deutes. Va haver-hi reduccions de deutes per als crèdits immobiliaris. Els petits propietaris van obtenir reduccions dels pagaments que havien de realitzar. Per protegir la moneda i impedir la fugida de capitals, el govern va introduir controls de la circulació dels capitals, controls que encara es mantenen en vigor. Les persones que surten del país només poden canviar una quantitat limitada d’euros.
L’FMI va respectar les mesures que el govern islandès va adoptar. Fins i tot va proposar al ministre islandès de Finances, Steingrimur Sigfusson, convertir-se en principal responsable de l’FMI per a la qüestió grega, proposició que Sigfusson va rebutjar.
La crisi no va durar molt a Islàndia. La política enèrgica, recolzada pel poble, va portar resultats ràpidament. El turisme i la indústria pesquera es van beneficiar molt de la reducció de la moneda islandesa. Islàndia es va tornar barata. Va importar menys béns de consum cars però va augmentar la producció nacional. Tres anys després de la caiguda en un 7% que s’havia registrat el 2009, es va produir un augment del 3% -més que la mitjana de la Unió Europea. Va desaparèixer la inflació i la taxa d’atur és avui d’un 4% -com a Suïssa. Ja no hi ha atur entre els joves, contràriament al que succeeix en altres països. L’agència Fitch va augmentar de nou la nota de solvència d’Islàndia, la qual cosa va justificar ressaltant «l’èxit assolit mitjançant respostes poc ortodoxes a la crisi».
D’altra banda, la decisió presa el 2013 pel Tribunal de l’Associació Europea de Lliure Comerç -que per una vegada es va pronunciar a favor de poble- va ser de gran utilitat ja que va ser rebutjada la responsabilitat de l’Estat en els deutes bancaris estrangers.
Un èxit de la sobirania i de la democràcia directa
Per què Islàndia es va recuperar amb tanta rapidesa? La veu del poble va ser un factor decisiu. Els islandesos no només van prendre les decisions correctes en els dos referèndums. La població també va participar activament en els esdeveniments i sempre ho va fer de forma no violenta. Creant llocs web originals, la ciutadania es va defensar dels intents de Gran Bretanya tendents a presentar els islandesos com a terroristes per poder congelar els seus comptes bancaris en territori britànic. A més, els islandesos s’hi van posar i van aconseguir passar per l’adreçador la seva economia nacional.
Els tres «nous» bancs, dràsticament reduïts, ara compleixen al país la seva tasca tradicional.
La població també va impedir que els responsables dels mals manejos dels bancs rebessin, com en altres països, enormes sumes de diners en deixar els seus càrrecs. Molts d’ells avui s’enfronten a greus acusacions davant els tribunals. Una comissió investigadora del Parlament va publicar un informe de 2.000 pàgines que assenyala una trentena de dirigents de bancs, membres del govern i del Banc Central com a principals responsables del desastre financer. La Cort Suprema en va jutjar recentment a 4, condemnant-los a penes d’entre 5 i 6 anys de presó per haver realitzat manipulacions fraudulentes del mercat i per abús de confiança, sent aquests els càstigs més durs que s’hagin pronunciat mai abans a Islàndia en matèria de criminalitat econòmica.
La pròpia moneda va ser decisiva en el salvament del país. El dràstic descens de la corona islandesa no va conduir al naufragi que auguraven alguns profetes financers, sinó que va ser la condició prèvia decisiva pel ràpid restabliment. Actualment, la corona islandesa s’ha estabilitzat al voltant d’un 30% per sota del seu valor anterior a la crisi. Altres països podrien inspirar-se en aquest resultat! Per a un membre de l’eurozona, abandonar la moneda comuna europea obriria un camí similar.
L’èxit de la via islandesa per sortir de la crisi bancària es diferencia radicalment de la via centralista de la Unió Europea, dirigida des de dalt, que consisteix a salvar els bancs i «administrar els deutes» i que manté artificialment vius els bancs trencats i fa caure la responsabilitat sobre les espatlles dels contribuents.
Islàndia contradiu clarament la idea que no hi ha una altra alternativa que el salvament dels grans bancs, considerats com «Too big to fail» [Massa grans per fer fallida]. Però si altres països no poden copiar exactament la via d’Islàndia, aquesta els inspira a cercar valentament nous camins. I també mostra com un petit país pot, amb la seva pròpia moneda, conservar amb orgull el seu lloc al món globalitzat de la finança.
Els problemes financers no poden ser resolts per una petita elit i a portes tancades. La població i els contribuents poden ajudar de manera constructiva a trobar el camí de l’èxit. El fet que l’FMI hagi demanat al ministre islandès de Finances que ajudi a controlar la crisi del deute a Grècia parla per si mateix.