És un càstig a la població civil de Gaza impulsat pel desig de venjança? O és una efusió de ràbia i determinació escatològiques?
La qüestió sobre la crisi de Gaza és que si tothom està d’acord a ficar el cap a la sorra i ignorar l'”elefant a l’habitació”, és força fàcil fer-ho. El significat d’una crisi greu només s’entén correctament quan algú es fixa en “l’elefant” i diu: compte, aquí hi ha un elefant trepitjant fort. Aquí és on som avui. A poc a poc, Occident comença a adonar-se’n. Tot i això, la resta del món està paralitzat i s’està transformant.
Quin és “l’elefant” (o elefants) a l’habitació? La recent diplomàcia regional de Blinken ha estat un fracàs. Cap dels líders regionals amb els qui es va reunir Blinken va voler seguir parlant de Gaza més enllà d’exigir amb estridència que “no es produeixin desplaçaments de població palestina a Egipte”, que “es posi fi a aquesta bogeria” –el bombardeig massiu dels gazians– i l’exigència d’un alto el foc immediat.
I les crides de Biden a una “pausa” –suaus, al principi, i més estridents ara– estan sent ignorades sense embuts pel govern israelià. L’espectre de la impotència del president Carter durant la crisi dels ostatges iranians plana cada vegada més sòbriament sobre el teló de fons.
La veritat és que la Casa Blanca no pot obligar Israel a fer la seva voluntat: el lobby israelià té més influència al Congrés que qualsevol equip de la Casa Blanca. Així doncs, “no hi ha sortida” a la crisi israeliana. Biden “s’ha fet el llit” amb el gabinet de Netanyahu i ha de viure amb les conseqüències.
Impotència, doncs, a mesura que el Partit Demòcrata es fractura més enllà de la divisió simplista entre centristes davant de progressistes. La polarització que emana de la “postura de no alto el foc” està tenint greus efectes desestabilitzadors en la política, tant als Estats Units com a Europa.
Impotència, doncs, a mesura que la configuració del Pròxim Orient cristal·litza en un antagonisme agut envers la percepció que Occident accepta la matança massiva de dones, nens i civils palestins. Potser la sort ja està massa tirada per frenar el reajustament tectònic en curs. El doble raser occidental és massa obvi per a la majoria global.
El gran “elefant” és aquest: Israel ha llançat més de 25.000 tones d’explosius de gran potència des del 7 d’octubre (la bomba nuclear d’Hiroshima del 1945 va ser equivalent a 15.000 tones). Quin és exactament l’objectiu de Netanyahu i el seu gabinet de guerra? Ostensiblement, l’anterior operació militar al camp de Jabaliya tenia com a objectiu un líder de Hamàs sospitós d’estar a l’aguait sota el camp, però sis bombes de 2.000 lliures per a un “objectiu” de Hamàs en un camp de refugiats abarrotat? I perquè també els atacs contra cisternes d’aigua, panells d’energia solar d’hospitals i entrades d’hospitals, carreteres, escoles i fleques?
El pa gairebé ha desaparegut a Gaza. L’ONU afirma que totes les fleques del nord de Gaza han tancat després del bombardeig de les darreres fleques. L’aigua neta escasseja desesperadament i milers de cadàvers es descomponen lentament sota la runa. Estan apareixent malalties i epidèmies, mentre que els subministraments humanitaris estan sent fortament restringits com a instrument de negociació cap a nous alliberaments d’ostatges…
L’editor de Haaretz, Aluf Benn, exposa l’estratègia israeliana de manera molt clara:
“L’expulsió dels residents palestins, la transformació de casa seva en munts de runes d’obra i la restricció de l’entrada de subministraments i combustible a Gaza són el ‘moviment de desempat’ emprat per Israel en el conflicte actual, a diferència de totes les rondes anteriors de combats a la Franja.”
De què estem parlant? És clar que no es tracta d’evitar les morts col·laterals de civils que es produeixen quan les Forces de Defensa d’Israel (IDF) combaten amb Hamàs. No hi ha hagut batalles de carrer a Jabaliya ni als hospitals ni als seus voltants, com va comentar un soldat: “Tot el que hem fet és passejar en els nostres vehicles blindats. Les operacions sobre el terreny vindran després”. Per tant, el pretext d’una “evacuació humanitària” és fals.
Les principals forces de Hamàs estan assegudes sota terra, esperant el moment adequat per enfrontar-se a les IDF (és a dir, quan vagin a peu entre la runa). Ara com ara, les IDF es queden als seus tancs. Però tard o d’hora s’hauran d’enfrontar a Hamàs a peu. Així doncs, la lluita amb Hamàs amb prou feines ha començat.
Els soldats israelians es queixen que “amb prou feines veuen” els combatents de Hamàs. Doncs bé, això és perquè no són presents a peu de carrer, excepte en grups d’assalt d’un o dos homes que surten dels túnels subterranis per col·locar un artefacte explosiu en un tanc, o per disparar-li un coet. A continuació, els agents de Hamàs tornen ràpidament al túnel del qual han sortit. Alguns túnels es construeixen únicament a aquest efecte, com a estructures “d’una vegada per totes”. Quan torna el soldat, el túnel s’esfondra perquè les forces israelianes no puguin entrar ni seguir-lo. Contínuament es construeixen nous túnels “d’usar i llençar”.
Tampoc trobarà combatents de Hamàs als hospitals civils de Gaza; el seu propi hospital es troba a les instal·lacions principals a gran profunditat sota terra (juntament amb dormitoris, magatzems per a diversos mesos, armeries i equips d’excavació per cavar nous túnels). I els dirigents de Hamàs no es troben als soterranis dels principals hospitals de Gaza.
El corresponsal de defensa de Haaretz, Amos Harel, escriu que Israel només ara comença a comprendre l’abast i la sofisticació de les instal·lacions subterrànies de Hamàs. Reconeix que els “alts comandaments militars” –a diferència dels cercles del gabinet– “no parlen d’erradicar la llavor d’Amalec” (una referència bíblica a l’extermini del poble d’Amalec), és a dir, de genocidi. Però fins i tot els líders militars de les IDF no estan segurs del seu “propòsit final”, assenyala.
Així doncs, l’elefant a l’habitació per als habitants del Pròxim Orient –que observen la destrucció de l’estructura civil sobre el terra– és quin és exactament l’objectiu d’aquesta matança? Hamàs està molt per sota del terra. I encara que les IDF afirmen haver aconseguit molts èxits, on són els cossos? No els veiem. Per tant, el bombardeig ha de ser per forçar una evacuació de civils, una segona Nakba.
I la intenció que s’amaga darrere l’expulsió? Benn diu que és crear la sensació que no tornaran mai més a casa:
“Tot i que aviat es declari algun alto el foc sota pressió estatunidenca, Israel no tindrà cap pressa per retirar-se i permetre que la població torni al nord de la Franja. I si hi tornen, què hi trobaran? Al cap i a la fi, no tindran cases, carrers, centres educatius, botigues ni cap de les infraestructures d’una ciutat moderna”.
És un càstig a la població civil de Gaza, impulsat pel desig de venjança? O és una efusió de ràbia i determinació escatològiques? Ningú no ho pot dir.
Aquest és “l’elefant”. I del seu aclariment en depèn la qüestió de si els Estats Units també es veuran tacats per un crim. D’aquest aclariment en depèn que es pugui arribar a un acord diplomàtic durador o no (si és que Israel està tornant a la justificació bíblica escatològica).
És aquesta qüestió la que perseguirà Biden personalment i Occident col·lectivament en el futur. Sigui quin sigui el calendari que Biden hagi tingut al cap, el temps se li està escapant ràpidament, enmig d’una creixent indignació internacional, ja que el focus del conflicte entre Israel i Gaza se centra ara principalment en la crisi humanitària de Gaza, i ja no en l’atac del 7 d’octubre.
Pot semblar inversemblant, però Gaza, amb una superfície de només 360 km2, determina la nostra geopolítica mundial. Aquest tros de terra –Gaza– també controla, fins a cert punt, el que vindrà després.
“No pararem”, ha dit Netanyahu; “no hi haurà alto el foc”. Mentrestant, a la Casa Blanca, una persona de l’Administració admet:
“Estan veient un xoc de trens, i no hi poden fer res. El tren descarrilat és a Gaza, però l’explosió és a la regió. Saben que no poden aturar els israelians en el que estan fent.”
El temps s’acaba. I aquest és precisament el revers de la “paradoxa de l’elefant”. Però quant de temps queda abans que s’acabi el temps? És una qüestió discutible.
Aquest anvers de l’enigma sembla haver causat confusió a Occident, i també a Israel. El discurs de Hassan Nasrallah de diumenge passat va rebaixar el risc que la guerra s’estengués més enllà d’Israel, i per tant va implicar que el “temps” podria ser més flexible, i donar més espai a la desconflictivitat de la Casa Blanca? O va enviar un missatge diferent?
Perquè quedi clar: sí que va respondre a la pregunta de si la 3ª Guerra Mundial estava a punt d’esclatar. Nasrallah va deixar clar que cap membre del Front Unit de Resistència no cerca una guerra regional total. Tot i això, “totes les opcions segueixen sobre la taula”, depenent dels futurs moviments dels Estats Units i Israel, va subratllar Nasrallah.
El context següent del discurs de Nasrallah és vital per a la seva plena comprensió. En aquesta ocasió, excepcionalment, el discurs va reflectir una àmplia consulta entre tots els “fronts” de l’eix. Hi va haver, en resum, múltiples consultes i aportacions a la forma final. Per tant, el discurs no va reflectir únicament la singularitat de la postura de Hezbol·là. Per això es pot dir que hi ha un consens en contra de precipitar-se en una guerra regional total.
El discurs, com a obra composta, tenia molts matisos, cosa que podria explicar alguns errors de concepte. Com de costum, els mitjans de comunicació només volien “el més important”. Així doncs, “Hezbol·là no ha declarat la guerra” es va convertir en la “conclusió” fàcil d’obtenir.
Tanmateix, el primer punt essencial del discurs de Hassan Nasrallah va ser que efectivament va convertir Hezbol·là en el “garant” de la supervivència de Hamàs (concretament, identificant Hamàs pel seu nom, en lloc de referir-se a “la resistència” com una entitat genèrica).
Per tant, Hezbol·là es limita, mentrestant, a operacions (indefinides) i limitades als voltants de la frontera libanesa, sempre que la supervivència de Hamàs no corri perill. Tot i això, promet intervenir directament d’alguna manera si la supervivència de Hamàs es veu amenaçada.
Es tracta d’una “línia vermella” que preocuparà la Casa Blanca. Evidentment, l’objectiu de Netanyahu de l’extirpació de Hamàs va directament en contra de la “línia vermella” de Hezbol·là, i corre el risc d’implicar directament Hezbol·là.
Tanmateix, el “canvi estratègic” d’aquesta declaració política clau en nom de tot l’Eix és el pas a percebre la política exterior estatunidenca a l’Orient Mitjà com la pedra angular dels mals de la regió.
En lloc de percebre Israel com a autor de la crisi actual, Nasrallah va rebaixar aquest darrer d’actor independent a protectorat militar estatunidenc, entre d’altres.
En termes plans, Hassan Nasrallah va qüestionar directament no només l’ocupació de Palestina, sinó els Estats Units en conjunt, com a causant en última instància del que ha assolat la regió, des del Líban, Síria i l’Iraq fins a Palestina. En aquest sentit, Nasrallah es va fer ressò de l’advertència del president Putin a Munic el 2007 a un Occident que estava en procés de concentrar les forces de l’OTAN a les fronteres de Rússia. La resposta de Putin en aquell moment va ser: “Repte acceptat”.
El mateix va passar quan els Estats Units van concentrar importants forces navals al voltant de la regió per “dissuadir Hezbol·là i l’Iran”, però aquest darrer es va negar a deixar-se dissuadir. Nasrallah va dir dels vaixells de guerra estatunidencs: “Els hem preparat alguna cosa” (i més tard aquesta mateixa setmana va donar a conèixer les seves capacitats de míssils terra-vaixell).
La conclusió és que un front unit d’Estats i actors armats adverteixen d’un desafiament més ampli a l’hegemonia estatunidenca. De fet, també diuen: “Repte acceptat”.
La seva exigència és clara: aturar la matança de civils; aturar els atacs i aconseguir un alto el foc. No a les expulsions, no a una nova Nakba. En concret, es va advertir als Estats Units que “esperés dolor” si no s’aturava ràpidament l’atac a Gaza. Quant de temps queda per aconseguir aquest cessament (si és que és possible)? No hi ha terminis concrets.
Què s’entén per “dolor”? No és clar. Però miri al seu voltant: els Houthis estan enviant onades de míssils de creuer dirigits a Israel (alguns no ho aconsegueixen i són abatuts; se’n desconeix quants). Les bases estatunidenques a l’Iraq són atacades regularment (actualment diàriament); molts soldats estatunidencs han resultat ferits. I Hezbol·là i Israel estan, per ara, en guerra limitada a través de la frontera libanesa.
No és una guerra total, però si els atacs d’Israel contra Gaza continuen durant les properes setmanes, hauríem d’esperar una escalada controlada de tensions en diferents fronts que, per descomptat, corre el risc de descontrolar-se.
Font: Strategic Culture Foundation
Massacre a l'ambulatori de l'hospital Al-Shifa de Gaza després d'un bombardeig de l'aviació israeliana (10.11.2023)
Avions israelians van bombardejar els voltants de l'hospital Al-Quds i minuts després van bombardejar la porta de l'hospital Al-Shifa de Gaza, i hi va haver un gran nombre de morts i ferits (03.11.2023)
Morts i ferits després del bombardeig a cases de Gaza (29.10.2023)