L’objectiu de l’informe encarregat a la comissió presidida per Vincent Duclert sembla clar. En paraules del mateix Emmanuel Macron, ara ja és possible “l’acostament” entre França i Rwanda. Per tant, el que va encarregar el president francès no va ser un informe pròpiament científic sinó una eina política que justifiqués el que vindrà: nous “avenços futurs irreversibles” en les relacions bilaterals. Una altra prova evident que no es tracta d’un informe científic és que ni el mateix Vincent Duclert ni els altres historiadors de la comissió coneixen gran cosa del complex dossier ruandès. D’altra banda, pretendre que en l’esfera de realpolitik pura i dura, en la qual es mou el president Macron, tingui massa importància el sofriment de les víctimes tutsis (alhora que no importa res en absolut el d’una massa incomparablement major d’hutus i congolesos) no sembla gaire realista.
Cercant el favor de Paul Kagame, un gran home fort de l’Àfrica
Per tant, una pregunta s’imposa per si mateixa amb tota claredat i força: pot ser casual que, traint tants altres francesos (des del president François Mitterrand als familiars dels diversos ciutadans francesos assassinats per Paul Kagame), el president Macron intenti acostar-se justament a aquell que cada vegada apareix més clarament com un gran home fort a l’Àfrica, aquell que cada vegada acumula més poder internacionalment com a proveïdor per a Occident de les quantioses matèries primeres estratègiques de la RD del Congo?
Si tot un primer ministre britànic com Tony Blair li surt “molt barat” a Paul Kagame (segons ell mateix va ironitzar), ¿ens podem estranyar que Emmanuel Macron cerqui una aliança amb aquest poderós home fort que presidirà la propera reunió mundial de la British Commonwealth of Nations alhora que ha aconseguit que una ruandesa tingui la Secretaria General de la Francofonia? En anteriors articles vaig fer notar que els guardaespatlles d’aquest criminal de masses són “filantrops” que, com el mateix Bill Gates, estan per sobre de presidents i estats. Fa uns dies hem vist com una autoritat ruandesa renyava, com es renya un adolescent, l’ambaixador belga que s’interessava per la sort de Paul Rusesabagina.
Un gegant amb peus de fang
Però tal poder és només una de les dues cares de la moneda: al mateix temps, la posició de Paul Kagame està en franca crisi, com mai n’ha estat abans. Més encara, em sembla que no es tracta de facetes equiparables de la realitat actual d’aquest personatge nefast. Més aviat diria que tant poder és només la part visible d’un iceberg. O que, amb un exemple més precís encara, Paul Kagame és tan sols un gegant amb un fonament tan feble com el de la imatge del somni de Nabucodonosor, rei de Babilònia (capítol 2 del Llibre de Daniel): Paul Kagame és només una estàtua enorme, brillant i terrible, feta d’or, plata, bronze i ferro (podríem afegir al relat bíblic molts altres metalls preciosos i estratègics de la RD del Congo espoliats per ell a sang i foc) però amb peus de ferro barrejat amb argila.
Per això, igual que al relat del profeta Daniel, n’hi pot haver prou només amb una pedra perquè s’ensorri sobtadament en qualsevol moment. Romandrien així en evidència tots els seus “padrins”, aliats, còmplices i turiferaris. Romandrien desconcertats, com proclama Maria al Magníficat sobre els poderosos i superbs (Lluc 1, 51-53). Una cosa molt pròpia “dels experts” i dels seus “informes” és que sovint ni tan sols són capaços de veure el que ja és a punt de passar. Estan massa ocupats en les seves “brillants” (i rendibles) especulacions i fantasies. Quants esfondraments hi ha hagut en la història mentre els analistes “de reconegut prestigi” estaven en un altre món!
Apuntalant una altra vegada l’oscil·lant doctrina oficial de l’únic genocidi
Efectivament, qualsevol observador amb un cert seguiment dels esdeveniments que s’estan produint a l’Àfrica Central sap que el règim ruandès passa per una important crisi: el coratge sostingut de l’oposició democràtica, la contestació a l’interior mateix de Rwanda per part de molts herois anònims disposats a denunciar la situació d’opressió fins i tot amb risc de perdre la seva vida, la força moral des de l’exterior de persones com el Nobel de la Pau Denis Mukwege, les reaccions massa descarades del règim ruandès contra ell, les referències cada vegada més freqüents i internacionals a la importància de l’Informe Mapping, l’increïble segrest i enjudiciament d’un heroi internacional com Paul Rusesabagina, l’inqualificable assassinat de l’ambaixador d’Itàlia a la RDC… són prova d’això.
I aquesta important crisi no crec que sigui un element sense cap relació amb aquest nou intent d’apuntalament del règim ruandès que és l’informe Duclert. Més concretament, un apuntalament de la doctrina oficial sobre la qual el règim està edificat. I en veritat necessita importants apuntalaments ja que en el seu fonament hi ha massa argila. Emmanuel Macron tindrà la seva pròpia agenda en relació a l’Informe Duclert, però segur que la de Paul Kagame és una altra: sostenir una vegada més, en aquest moment crític, la seva sagrada versió oficial de l’únic genocidi. Sense ella, tot el seu règim s’enfonsaria. Per això mateix, cada vegada que hi ha hagut un esdeveniment que l’ha fet trontollar, la furibunda reacció no s’ha fet esperar.
Apuntalant des de fa dècades un règim terrorista i genocida
Així va passar quan van portar davant la justícia Charles Onana per la seva valenta acusació contra Paul Kagame per la seva responsabilitat sobre l’autoria de l’atemptat del 6 d’abril de 1994. O quan Pierre Péan va haver de suportar a França un esgotador judici per difamació contra l’ètnia tutsi i una terrible campanya contra la seva persona per haver-se referit en el seu llibre Noires fureurs, blancs menteurs – Rwanda 1990-1994 a la cultura de la mentida i de la manipulació pròpia de les elits cortesanes tutsis. O quan Christian Davenport i Allan C. Stam van fer públic el seu important document titulat Què va succeir realment a Rwanda?), que deixava en evidència que més de la meitat de les 800.000 víctimes del genocidi de la primavera de 1994 devien ser membres de l’ètnia hutu. La reacció del règim Kagame intentant neutralitzar-lo i els atacs a aquests investigadors brillants i honestos van ser impressionants.
Podria referir-me a d’altres situacions semblants, però acabaré fent-ho només a aquelles que he viscut personalment a partir del moment en què el jutge Fernando Andreu va emetre el 8 de febrer de 2008 el seu conegut Auto amb l’ordre d’arrest contra quaranta rellevants membres de la cúpula de l’FPR. Aquest Auto, de 181 pàgines plenes d’incontestables testimonis, era demolidor per a la dogmàtica i falsària doctrina que legitima el règim Kagame i tots els seus abjectes crims. Així que de seguida va començar la desautorització de les tesis del jutge i fins i tot la ridiculització de la seva persona. “Insignes” plomes com la de la desapareguda Alison Des Forges s’hi van esmerçar.
La utilització de l’ONU per protegir el criminal Paul Kagame
Finalment, menys d’un any més tard, el 13 de gener de l’any 2009, va ser signat per cinc experts un calumniós informe contra nosaltres: Raymond Debelle, Bèlgica, expert regional; Christian B. Bietrich, Estats Units, expert en aviació; Claudio Gramizzi, Itàlia, expert en armes; Mouctar Kokouma, Guinea, expert en duanes; i Dinesh Mahtani, Regne Unit, expert en finances i coordinador del grup. Experts de signatura fàcil, disposats sembla a signar el que calgués (com els del recent informe Duclert), designats pel secretari general de l’ONU, Ban Ki-moon, en virtut de la resolució 1857 (2008) després de consultar el Comitè del Consell de Seguretat. Van ser “assessorats” per l’agent de l’FPR Rakiya Omaar. Les seves inversemblants acusacions, contra mi en particular, convertint-me en el gran finançador dels genocides de les FDLR, pretenien desactivar les esmentades quaranta ordres d’arrest. De fet, les fortes pressions estatunidenques fins i tot van aconseguir que Espanya canviés les seves lleis i renunciés a la seva capacitat d’impartir una justícia universal en la qual havia estat un referent mundial.
Però aquesta gent no comptava ni compta amb el que és inesperat. L’inesperat que tot veritable cristià hauria d’esperar sempre. Són incapaços d’entendre l’àmbit d’allò que el germà Roger Schutz, fundador de la comunitat ecumènica de Taizé, anomenava l’inesperat. Però l’inesperat va arribar: després que Julian Assange lamentés públicament que els cinc grans diaris globals amb els quals havia arribat a un pacte no estiguessin publicant cables realment importants, WikiLeaks va fer públics 5 cables cursats entre l’ambaixador dels Estats Units a Madrid i el Departament d’Estat, cables que deixaven en evidència tot aquest complot internacional contra la querella que havíem interposat a l’Audiència Nacional.
La crisi de la globalització made in USA
Però aquest mal que sembla inacabable té dos epicentres. D’una banda tenim el nucli dur d’una organització, l’FPR, a la qual el jutge Fernando Andreu va qualificar d’organització terrorista. Però a més hi ha el poder (econòmic, militar, polític i mediàtic) occidental que, com va explicar Julian Assange, té el seu centre de gravetat als Estats Units. I resulta que aquest imperi, no liderat exactament pels Estats Units sinó més aviat per unes poderoses elits globalistes que utilitzen aquesta gran nació per als seus inconfessables plans, es troba actualment en una situació molt semblant a la del règim ruandès.
És cert que segueix gaudint d’un gran poder real al món. Però, alhora, pateix també la més profunda de les seves crisis des que després de la Segona Guerra Mundial es va convertir en la gran potència hegemònica. No només no es resigna a acceptar la realitat que ja no és possible la unilateralitat de la qual va gaudir durant dècades sinó que pretén frenar el creixent poder de la Xina o Rússia. Sent com són uns especialistes en l’art del monopoli, ni tan sols són capaços d’entendre un altre llenguatge que el de la competència deslleial i fins i tot criminal. I, a més, tots dos epicentres de la gran tragèdia que viu l’Àfrica Central des de fa més de tres dècades tenen curiosament el mateix taló d’Aquil·les: la mentida i les febleses de la propaganda davant de la realitat, per més ingents recursos que s’hi dediquin.
Apuntalant el paradigma imperial hollywoodià: “Nosaltres som els bons”
Després de la publicació que va realitzar dels anomenats Papers del Pentàgon, Daniel Ellsberg va deixar en evidència que, igual que el règim de Paul Kagame, el projecte de dominació estatunidenc està basat en un paradigma que té molt de hollywoodià: “Nosaltres som els bons”. En aquest moment actual, tan crític per a aquest paradigma, l’estat profund no es pot permetre que emergeixi una veritat tan incòmoda com la del dossier ruandès: els Aliats, els alliberadors dels camps d’extermini nazi s’han convertit en els responsables del major holocaust que hi ha hagut després de la Segona Guerra Mundial. Semblant veritat no ha d’emergir mai.
Així com Rússia, l’altra gran alliberadora dels camps d’extermini nazi, va de mica en mica a millor, els Estats Units avancen incontestablement cap a pitjor, per més que ho pretenguin amagar amb la més poderosa de les propagandes. Recordo sovint allò que va comentar davant la premsa la congressista Cynthia McKinney quan va venir a Mallorca per donar suport a les nostres tasques i la meva candidatura al Nobel de la Pau: “Els Estats Units ja no són el que eren”.
Al llarg de tres dècades ha estat també constant l’esforç estatunidenc per mantenir silenciada aquesta veritat massa incòmoda. Però ens trobem que en aquest moment la versió oficial de la gran tragèdia ruandesa sembla estar a punt d’esfondrar-se. Són massa els esdeveniments que l’estan soscavant seriosament. I resulta que en aquesta versió paral·lela de la realitat, que ha d’exonerar l’Imperi de tota responsabilitat, és fonamental criminalitzar l’únic actor que es va oposar en alguna mesura al projecte estatunidenc causant de semblant tragèdia: la França de Mitterrand, l’únic líder que en aquell moment no es va plegar totalment a la prepotència estatunidenca. Tot un símbol, tot un monument que convé embrutar i, si és possible, fins i tot ensorrar. La criminalització de François Mitterrand completa i enforteix la criminalització del règim de Habyarimana, el seu aliat.
Els Estats units no van cometre cap error
És sorprenent l’autofixació obsessiva de França en els seus propis errors mentre és gairebé impossible trobar als mitjans francesos cap referència a les gravíssimes responsabilitats estatunidenques. Més encara quan precisament els majors errors de França van afavorir enormement l’FPR: ser massa ingènua enfront de les inconfessables intencions i el pervers tarannà de Paul Kagame mentre pressionava en excés i exigia massa a un poble a punt d’enfonsar-se en l’abisme.
I tanmateix, podria ser cert que, a diferència de França, els Estats Units no cometessin el menor error. Perquè aquesta qüestió podria plantejar-se de manera semblant a aquella amb la qual Adolfo Pérez Esquivel va plantejar una situació semblant. El 5 de desembre de 1998, la secretària d’Estat de Bill Clinton, Madeleine Albright, va reconèixer que les polítiques estatunidenques de suport a les dictadures sud-americanes la dècada dels setanta van ser “un terrible error”. A Barcelona, davant desenes de càmeres de televisió i micròfons de ràdio, Adolfo Pérez Esquivel, amb un gest irònic, va respondre així en ésser preguntat sobre què opinava d’aquest reconeixement: “Jo no aconsegueixo recordar cap error. Només recordo que van elaborar un pla i el van aplicar a la perfecció, sense cap error”.
Conclusió
Crec que l’informe Duclert no es pot deslligar ni de la crisi de legitimitat del règim Kagame ni de la crisi semblant per la qual passa l’Imperi dels grans “filantrops” anglosaxons. Fa temps que a França, igual que a molts altres dels nostres països, ja no és massa significativa la diferenciació entre esquerres i dretes. La veritable nova línia divisòria està entre nacionalistes conscients de la interdependència mundial i globalistes al servei d’aquestes elits filantròpiques. És important no oblidar-ho, sota pena de no entendre bé molts dels darrers esdeveniments mundials, inclosos alguns com el recent informe Duclert. En aquest conflicte, els qui no han estat capaços de veure la realitat més enllà de dualismes i esquemes prefixats (esquerres-dretes, clergat-laïcisme, França-Estats Units, etc.) han estat engolits per la propaganda.
Per tant, crec que és un error oposar les polítiques francesa i estatunidenca per a Rwanda, per més que ara sembli que, a diferència de França, Washington va prenent una certa distància crítica enfront de Paul Kagame. Hem oblidat que va ser a França a la que tals elits van encarregar el ferotge atac a Líbia? El Nobel (i criminal) Obama va poder romandre en un discret segon terme. No és difícil adonar-se que, després de dècades d’infiltració a les cúpules d’una nació de tanta influència a l’Àfrica, França juga ara a Rwanda el mateix paper que es pretén que Espanya jugui a Veneçuela, per exemple. Els ideòlegs d’aquestes elits globalistes són gairebé tan astuts i maquiavèl·lics com les ancestrals elits feudals tutsis. És la ubwenge, el mil·lenari “art” de l’astúcia manipuladora i fins i tot criminal.
Fa unes setmanes vaig enviar a l’Adolfo la notícia que els Estats Units s’unien al Regne Unit en unes declaracions semblants a les d’aquest sobre la seva preocupació per les violacions dels drets humans a Rwanda, sobre les seves peticions al règim ruandès que dugui a terme investigacions transparents, creïbles i independents (respecte a les denúncies d’assassinats extrajudicials, morts sota custòdia, desaparicions forçades i tortures), i sobre la necessitat de portar els autors davant la justícia. La seva resposta va ser aquesta: “És la doble cara dels Estats Units i el Regne Unit, demanar a Paul Kagame que investigui el que ells mateixos fan. Mai els assassins s’investiguen a si mateixos. Això va quedar demostrat amb les dictadures a l’Amèrica Llatina i en particular a l’Argentina”.