Mentre els anomenats mitjans de comunicació corporatius liberals i conservadors –tots taquígrafs de les agències d’intel·ligència– aboquen la més descarada propaganda sobre Rússia i Ucraïna, que és tan cridanera que resulta còmica si no fos tan perillosa, els coneixedors autodidactes també ingereixen missatges més subtils, sovint procedents dels mitjans alternatius.

Una dona que conec i que coneix les meves anàlisis sociològiques de la propaganda es va posar en contacte amb mi per dir-me que hi havia un excel·lent article sobre la guerra d’Ucraïna a The Intercept, una publicació en línia finançada pel multimilionari Pierre Omidyar, que des de fa temps considero un exemple de gran part de la informació enganyosa en què la veritat es barreja amb falsedats per transmetre una narrativa “liberal” que fonamentalment recolza les elits governants mentre sembla oposar-s’hi. Això, per descomptat, no és res nou ja que ha estat el modus operandi de tots els mitjans de comunicació corporatius en les seves pròpies formes ideològiques i deshonestes, com The New York Times, CBS, The Washington Post, The New York Daily News, Fox News, CNN, NBC, etc. des de fa molt de temps.

Tanmateix, per respecte al seu criteri i sabent com se sent de malament per totes les persones que pateixen, vaig llegir l’article. Escrit per Alice Speri, el seu títol sonava ambigu –“L’esquerra a Europa s’enfronta al ressorgiment de l’OTAN després de la invasió russa d’Ucraïna”– fins que vaig veure el subtítol que comença amb aquestes paraules: “La brutal invasió russa complica…”. Però vaig continuar llegint. Al quart paràgraf, va quedar clar cap a on anava aquest article. Speri escriu que “A Ucraïna, per contrast [amb l’Iraq], va ser Rússia la que va organitzar una invasió il·legal i no provocada, i el suport liderat pels Estats Units a Ucraïna ha estat entès per molts com a crucial per evitar atrocitats encara pitjors que les que l’exèrcit rus ja havia comès” [la negreta és meva].

Tot i que aparentment es tracta d’activistes europeus contra la guerra i l’OTAN atrapats davant d’un dilema, l’article continua afirmant que encara que els Estats Units i l’OTAN van ser culpables d’una expansió errònia durant molts anys, Rússia ha estat un agressor a Ucraïna i Geòrgia i és culpable de terribles crims de guerra, etc.

No hi ha ni una paraula sobre el cop d’Estat dissenyat pels Estats Units el 2014, els mercenaris recolzats per la CIA i el Pentàgon a Ucraïna, o el suport al Batalló neonazi Azov i els anys d’atacs d’Ucraïna al Donbass, on molts milers han estat assassinats. Se suposa que aquestes accions no són criminals o provocadores. I hi ha això:

“La resposta incerta dels activistes per la pau d’Europa és alhora un reflex d’una invasió brutal i no provocada que ha sorprès el món i d’un moviment antibèl·lic que s’ha anat reduint i marginant amb els anys. L’esquerra, tant a Europa com als Estats Units, s’ha esforçat per respondre a una onada de suport a Ucraïna que està en contradicció amb un esforç de dècades per desenredar Europa d’una aliança militar liderada pels Estats Units”. [la negreta és meva]

En altres paraules, l’article, redactat amb una retòrica antibèl·lica, era propaganda antirussa. Quan vaig explicar a la meva amiga la meva anàlisi, es va negar a discutir-ho i es va enfadar amb mi, com si jo fos, per tant, un defensor de la guerra.

Això em va fer pensar altre cop per què la gent passa per alt tan sovint les falsedats que s’amaguen en articles que són en moltes parts veraços i precisos. Ho noto constantment. Són com petites llavors que llisquen com si ningú se n’adonés; fan la seva màgia gairebé inconscientment. Pocs se n’adonen, perquè sovint són imperceptibles. Però tenen els seus efectes i són acumulatius, i són molt més poderosos al llarg del temps que les declaracions flagrants que fan desconnectar la gent, especialment els qui pensen que la propaganda no funciona amb ells. Aquest és el poder de la propaganda amb èxit, ja sigui intencionada o no. Funciona especialment bé amb les persones “intel·lectuals” i molt instruïdes.

Per exemple, en una recent entrevista impresa, Noam Chomsky, després de ser presentat com un modern Galileu, Newton i Descartes en un, parla sobre la propaganda, la seva història, Edward Bernays, Walter Lippman, etc. El que diu és històricament precís i informatiu per a qualsevol que no conegui aquesta història. Sàviament parla de la propaganda dels mitjans de comunicació estatunidencs en relació amb la seva guerra no provocada contra l’Iraq i qualifica amb precisió la guerra d’Ucraïna de “provocada”. I després, pel que fa a la guerra a Ucraïna, deixa caure aquesta sorprenent declaració:

“No crec que hi hagi ‘mentides significatives’ als reportatges de guerra. Els mitjans de comunicació estatunidencs estan fent en general una feina molt meritòria a l’hora d’informar sobre els crims russos a Ucraïna. Això és valuós, igual que ho és que s’estiguin duent a terme investigacions internacionals per preparar possibles judicis per crims de guerra.”

En un obrir i tancar d’ulls, Chomsky diu una cosa tan increïblement falsa que, tret que un pensi en ell com un Galileu modern, cosa que molts fan, pot passar com a veritable i es passarà sense problemes al següent paràgraf. Tot i això, és una afirmació tan falsa que resulta risible. La propaganda dels mitjans de comunicació sobre els esdeveniments a Ucraïna ha estat tan descaradament falsa i ridícula que un lector atent s’aturarà de sobte i pensarà: acaba de dir això?

Així que ara Chomsky considera que els mitjans de comunicació, com el New York Times i els seus afins, que ha castigat correctament per fer propaganda per als Estats Units a l’Iraq i Timor Oriental, per posar dos exemples, estan fent “una feina molt meritòria en informar sobre els crims russos a Ucraïna”, com si de sobte ja no fossin portaveus de la CIA i de la desinformació estatunidenca. I això ho diu quan estem enmig del bombardeig propagandístic més gran des de la Primera Guerra Mundial, amb la seva censura, Junta de Govern de la Desinformació, desautorització de dissidents, etc., que ratlla en una paròdia de 1984 d’Orwell.

Encara més relliscosa és la seva afirmació casual que els mitjans de comunicació estan fent una bona feina informant sobre els crims de guerra de Rússia, després d’haver dit abans això sobre la propaganda:

“Així que continua. Especialment a les societats més lliures, en què els mitjans de violència estatal s’han vist limitats per l’activisme popular, és de gran importància idear mètodes per fabricar el consentiment, i assegurar-se que s’interioritzen, tornant-se tan invisibles com l’aire que respirem, especialment als cercles educats articulats. La imposició de mites de guerra és una característica habitual d’aquestes empreses.”

Això és simplement magistral. Explica què és la propaganda en el seu millor moment i com s’hi oposa, i després en deixa caure una cullerada en la seva anàlisi. I ja que hi és posat, Chomsky s’assegura d’alabar Chris Hedges, un dels seus seguidors, que ha escrit recentment un article –L’era de l’autoengany– que també conté punts vàlids que atrauen els qui estan farts de les guerres, però que també conté les paraules següents:

“El desig de revenja de Putin és igual al nostre.

La desorganització, la ineptitud i la baixa moral dels reclutes de l’exèrcit rus, juntament amb les repetides fallades d’intel·ligència de l’alt comandament rus, aparentment convençut que Rússia atropellaria Ucraïna en pocs dies, exposa la mentida que Rússia és una amenaça global.

‘L’ós rus de fet s’ha desvirtuat’, escriu l’historiador Andrew Bacevich.

Però aquesta no és una veritat que els fabricants de la guerra imparteixin al públic. Cal inflar Rússia perquè es converteixi en una amenaça global, malgrat nou setmanes d’humiliants fracassos militars“. [la negreta és meva]

El desig de revenja de Rússia? On? Revenja? Per recuperar quin territori perdut han fet la guerra els Estats Units? L’Iraq, Síria, Cuba, Vietnam, Iugoslàvia, etc.? La història dels Estats Units no és una història de revenja, sinó de conquesta imperial, de presa o control de territori, mentre que la guerra de Rússia a Ucraïna és clarament un acte d’autodefensa després d’anys de provocacions i amenaces dels Estats Units/OTAN/Ucraïna, que Hedges reconeix. “Nou setmanes d’humiliants fracassos militars”?, quan controlen una gran part de l’est i el sud d’Ucraïna, inclòs el Donbass. Però el seu fals missatge està subtilment entreteixit, com el de Chomsky, en frases que són certes.

“Però aquesta no és una veritat que els creadors de la guerra imparteixin al públic”. No, és exactament el que els portaveus dels mitjans de comunicació dels qui fan la guerra, és a dir, el New York Times (antic patró de Hedges, que mai no deixa d’esmentar i per al qual va cobrir la salvatge destrucció de Iugoslàvia per part de l’administració Clinton), CNN, Fox News, Washington Post, New York Post, etc. imparteixen al públic cada dia per als seus amos. Titulars que diuen que Rússia, encara que suposadament comet crims de guerra diàriament, està fracassant en els seus objectius bèl·lics i que el mític heroi Zelenski està portant els ucraïnesos a la victòria. Paraules com “L’ós rus pràcticament està fora de combat” presentades com un fet.

Sí, inflen el mite del monstre rus, per després perforar-lo amb el mite de David derrotant Goliat.

Però estant en el negoci dels jocs mentals (massa consistència porta a la claredat i fa el joc), es pot esperar que regirin els seus missatges de forma contínua per servir l’agenda dels Estats Units a Ucraïna i l’expansió de l’OTAN a la guerra no declarada amb Rússia, per la qual el poble ucraïnès serà sacrificat.

Orwell ho va anomenar “doblepensament”:

“El doblepensament es troba al cor mateix de l’Ingsoc, ja que l’acte essencial del Partit és utilitzar l’engany conscient mentre es manté la fermesa de propòsit que acompanya la completa honestedat. Dir mentides deliberades mentre s’hi creu genuïnament, oblidar qualsevol fet que s’hagi tornat inconvenient, i després, quan es fa necessari altre cop, treure’l de l’oblit durant el temps que calgui, negar l’existència de la realitat objectiva i tot el temps tenir en compte la realitat que es nega,  tot això és indispensablement necessari… amb la mentida sempre un pas per davant de la veritat.”

Revelant alhora que ocultant i intercalant injeccions inoculadores de falsedats que només obtindran una atenció superficial dels seus lectors, els escriptors esmentats aquí i altres tenen un gran atractiu per a la intel·lectualitat d’esquerres. Per a les persones que bàsicament adoren els qui han imbuït d’infal·libilitat i genialitat, és molt difícil llegir totes les frases amb atenció i olorar una mofeta. El subterfugi és sovint molt hàbil i apel·la al sentit d’indignació dels lectors pel que ha passat en el passat, per exemple les mentides del govern de George W. Bush sobre les armes de destrucció massiva a l’Iraq.

Chomsky, per descomptat, és el líder del ramat, i els seus seguidors són legió, inclòs Hedges. Durant dècades han evitat o recolzat les versions oficials dels assassinats de JFK i RFK, els atemptats de l’11 de setembre del 2001 que van conduir directament a la guerra contra el terrorisme i a tantes guerres d’agressió, i la recent propaganda de la Covid-19 amb els seus devastadors confinaments i mesures repressives de les llibertats civils. No són ni de bon tros amnèsics històrics, és clar, però és evident que consideren que aquests esdeveniments fundacionals no tenen importància, ja que en cas contrari els haurien abordat. Si esperes que t’ho expliquin, hauràs d’esperar molt de temps.

En un article recent –Com l’esquerra organitzada es va equivocar amb la Covid, va aprendre a estimar els confinaments i va perdre el cap: una autòpsia– Christian Parenti escriu això sobre Chomsky:

“Gairebé tota la intel·lectualitat de l’esquerra s’ha quedat psíquicament embussada el març del 2020. Els seus membres han aplaudit la nova repressió de la bioseguretat i han calumniat com a mentiders, estafadors i feixistes tots els qui en dissentien. En general, ho han fet sense ni tan sols aportar proves i eludint el debat públic. Entre els més visibles en això hi ha hagut Noam Chomsky, l’autodenominat anarcosindicalista que va fer una crida als no vaccinats a ‘retirar-se de la societat’ i va suggerir que se’ls permetés passar gana si es negaven a sotmetre’s.”

La crítica de Parenti a la resposta de l’esquerra (no només la de Chomsky i Hedges) a la Covid també s’aplica als esdeveniments fundacionals esmentats anteriorment, cosa que planteja qüestions més profundes sobre la penetració de la CIA i la NSA als mitjans de comunicació en general, un tema que va més enllà de l’abast d’aquesta anàlisi.

Per a aquells, com la dona liberal que em va remetre a l’article de The Intercept, que sens dubte dirien del que he escrit aquí “per què et fiques amb els esquerrans?”, la meva resposta és molt senzilla.

La dreta i els neoconservadors són obvis en les seves pernicioses agendes, no hi ha res que estigui realment ocult, per tant, es pot i cal oposar-s’hi. Però molts esquerrans serveixen dos amos i són molt més subtils. Ostensiblement estan al costat de la gent comuna i s’oposen a l’imperialisme i a les depredacions de les elits al país i a l’estranger, però sovint són entabanadors d’una retòrica seductora que els seus seguidors passen per alt. Una retòrica que alimenta indirectament les guerres a les quals diuen oposar-se.

Olorar les mofetes no és tan fàcil com podria semblar. Com que són nocturnes, apareixen quan la majoria està dormint.

Font: Edward Curtin

Ucrania: El Ministerio de la Verdad – CubaInformación TV (27.03.2022)