S’ha esfondrat de manera sobtada, i –per a alguns– de manera imprevisible, el fràgil castell construït amb l’argamassa de la injustícia, la mentida i la prepotència! S’han acabat els Rajoys, Sáenzdesantamarías, Millos, etc., etc.! Quina profunda satisfacció! Molts seguiran tramant com prolongar la injusta submissió del poble català. O negant totes les evidències, com l’evidència de la documentada i terrible violència estatal desencadenada l’1-O contra pacífics votants. O construint una falsària realitat paral·lela, com la “realitat” d’una inexistent rebel·lió violenta. O exhibint la seva patològica arrogància fins i tot des de l’oposició. O proclamant que el seu partit va néixer per acabar amb la corrupció, mentre la segueixen sostenint amb els seus vots. O autoconvencent-se que tots els qui no compartim les seves idees som menyspreables i que la sacrosanta unidad de destino en lo universal ho justifica tot. Però de moment, el castell s’ha ensorrat.

Entre aquelles personalitats que més admiro, algunes d’elles no creients –posem per exemple el Che Guevara– i altres creients –posem per exemple Martin Luther King– hi ha un element comú: la seva sensibilitat envers la veritat i la justícia, conseqüència de la seva empatia amb les víctimes i desemparats. Formulat de manera negativa: la característica més notable d’uns i altres és la seva rebel·lió davant la injustícia i la submissió dels més petits i indefensos. I, en termes polítics –irreductibles al que és merament social, encara que alguns ho pretenguin–: la seva rebel·lió davant l’aixafament i opressió de les minories.

La mentida i l’arrogància són els més visibles i repugnants acompanyants de la injustícia. És precisament per això pel que, per a aquestes personalitats que tenen tanta sensibilitat humana, social i política, no hi ha satisfacció més profunda en aquesta vida que la de poder arribar a veure l’esfondrament d’aquells éssers superbs que, des del poder, vexaven i humiliaven els seus semblants. Malgrat els centenars de vegades que he llegit o vist –en documentals i pel·lícules– l’esfondrament per antonomàsia, l’esfondrament del delirant i diabòlic règim nazi, no decau en mi la profunda satisfacció per la caiguda d’aquells veritables monstres.

I no estic parlant ni de venjança ni d’odi, aquest odi que alguns han convertit en una categoria absolutament arbitrària per condemnar aquells que són precisament víctimes del seu odi. No, no es tracta ni de venjança ni d’odi. Poques figures històriques hi ha tan amables, estimables i estimades, com la de Maria de Natzaret. No obstant això, ella també es va delectar en saber que havien arribat els temps messiànics, el temps de la caiguda dels superbs poderosos: “La meva ànima engrandeix el Senyor i el meu esperit celebra Déu que em salva […] Desplega les obres del seu braç, dispersa els qui són superbs en el seu propi cor. Derroca els poderosos del soli i exalça els humils. Omple de béns els pobres i els rics se’n tornen sense res”.[1]

L’esfondrament ha estat sobtat i estrepitós. Però, per als qui ens movem amb les categories de la no violència, no es tracta d’un esfondrament imprevisible. Per a mahatma Gandhi, el que és imprevisible i prodigiós no és una cosa accidental que succeeix sense motiu i ens sorprèn: “Les armes de la veritat i de l’amor són invencibles. Quan desespero recordo que, al llarg de la història, sempre han triomfat la veritat i l’amor. Hi ha hagut tirans i assassins que durant un moment poden semblar invencibles, però, al final, sempre cauen. Tingueu-ho present. Sempre”. Per això, les estratègies del mahatma difereixen, de vegades substancialment, de les dels tecnòcrates i polítics “professionals” l’horitzó dels quals no va més enllà del que és evident des d’un positivisme xato i a curt termini. Les estratègies “professionals” i “realistes” no tenen en compte que el que és imprevist sempre és segur.

Intentant sintetitzar l’essència del paradigma polític i espiritual que mahatma Gandhi va anar elaborant, vaig posar per títol al meu últim llibre Els cinc principis superiors. Existeixen realment unes lleis superiors. I els altres criteris quotidians, com el de l’eficàcia o el possibilisme, han de ser integrats en elles. Igual que les lleis de Newton van haver d’integrar-se en les d’Einstein, el gran admirador de Gandhi. Del Gandhi “positivista” que va voler donar a la seva autobiografia un títol tan acadèmic com el de La història dels meus experiments amb la Veritat. Són aquestes lleis superiors les que el van dur a afirmar: “Hem de complir el nostre deure i deixar en mans de Déu tota altra cosa. Crec en la unitat essencial de la persona humana amb tot el que viu. Per tant, si una sola persona fa un pas endavant en la vida, tota la humanitat se’n beneficia”.

Vistos des de fora, semblants principis poden semblar oposats a l’eficàcia, al possibilisme, etc. Però no ho són. Al contrari: quan no se’ls té en compte, el realisme acaba sovint convertint-se en utilitarisme, pactisme i fins i tot submissió. Però el pitjor és que els “realistes” solen estar tan segurs de si mateixos i de la seva reduïda visió dels esdeveniments, que jutgen com a “utòpic” allò que no són capaços d’integrar en un paradigma més ampli. La visió de mahatma Gandhi podria, com a molt, recordar la dels grans i escassos estadistes que hi ha hagut a la història. I, un cop més, els esdeveniments, ara els més recents relacionats amb el procés català, haurien de fer que ens preguntéssim si finalment les seves conviccions no eren encertades.

[1] Evangeli de Lluc 1, 46-55.