En gran quantitat de programes especials dedicats aquests dies al vintè aniversari de l’11-S hi ha un titular que es repeteix una i altra vegada: “El dia en què va canviar el món”. D’aquí que jo hagi escrit aquesta frase entre cometes al titular. Aquestes breus frases aclaridores inicials seran les úniques diferents de totes les que seguiran: preguntes, frases entre interrogants, com les del títol d’aquest article. Preguntes senzilles, que podria fer-se qualsevol persona interessada en aquest esdeveniment de l’11-S. Són només preguntes, però basades en fets i elements inqüestionables. Són només algunes de les moltes que ens podríem fer. Les respostes aniran a càrrec de cadascú.

Per què cap dels nostres “magnífics” grans mitjans atlantistes ni cap de les nostres respectades grans ONG anglosaxones per als drets humans mai es refereixen a l’Estat profund que, com estava previst, va desplegar immediatament després dels atemptats (sense retre comptes a ningú ni cap control parlamentari) un enorme i terrible projecte de dominació global, “una guerra interminable”, una sèrie inacabable d’agressions internacionals o crims contra la pau; un projecte, alhora, de silenciament i control de qualsevol oposició a l’interior dels Estats Units?

Com pot ser que la gent ni tan sols sàpiga què és això de l’Estat profund, l’estructura secreta que des de la fi de la Segona Guerra Mundial dirigeix ​​la política exterior i la política de defensa dels Estats Units més enllà de les aparences democràtiques; l’estructura secreta descrita perfectament per veritables experts, com Peter Dale Scott, exdiplomàtic, analista polític, amic de Daniel Ellsberg i autor d’una vintena de llibres que són de referència a les acadèmies militars i diplomàtiques (l’Estat de seguretat de què parla Julian Assange?).

Per què els nostres grans experts atlantistes tampoc es refereixen mai al projecte denunciat pel general Wesley Clark, comandant suprem de l’OTAN durant la guerra de Kosovo, projecte que va precedir els atemptats de l’11-S (atacs que van ser possibles gràcies a un conjunt d’estranys “errors” de l’enorme i impressionant xarxa d’intel·ligència i seguretat estatunidenca); un projecte per “prendre set països en cinc anys començant per l’Iraq, després Síria, el Líban, Somàlia, Líbia, el Sudan i per acabar l’Iran”; un projecte que el general va conèixer ja perfectament elaborat al despatx del secretari de Defensa Donald Rumsfeld tan sols 10 dies després de l’11-S?

Per què sent saudites quinze dels dinou terroristes de l’11-S, l’Estat profund va atacar l’Afganistan i l’Iraq? Per què van assassinar Bin Laden tot i trobar-lo desarmat, en comptes de portar-lo a Guantánamo o Abu Ghraib, igual que van fer amb altres terroristes de nivell més baix i amb molta menys informació que el seu líder? Per què ningú va poder veure el cadàver, que, segons ens diuen, van llançar a la mar? Com és que la gent es pot creure en massa falòrnies com aquestes?

Si l’11-S no va ser un esdeveniment de falsa bandera, com tantes altres vegades, o si no hi va haver cap conspiració interna, com podem explicar multitud de coses tan estranyes com el fet que els terroristes triessin exactament el dia i l’hora en què la NORAD (acrònim de North American Aerospace Defense Command) desviava a l’Atlàntic els avions que podien aturar els seus atemptats; o com el fet que l’Edifici 7 del World Trade Center, que no va patir cap atac, s’esfondrés des de la base de manera semblant a les demolicions controlades; o com el fet que no hi hagi cap foto del suposat avió estavellat al Pentàgon; o com el fet que el president Trump desistís finalment de desclassificar la documentació existent amb l’argument que tremolarien els fonaments de l’Estat; o com és igualment estrany el fet que tants esdeveniments tan incompatibles amb la doctrina oficial no hagin estat explicats durant vint anys ni, de fet, hi hagi manera de desclassificar la gran quantitat d’informació existent?

Per què els nostres “grans” experts occidentals, carregats de premis com el Pulitzer o l’Ortega i Gasset, mai es refereixen als correus, publicats per WikiLeaks, en els quals Hillary Clinton es congratula que Al-Qaida treballi a Síria pels Estats Units? Per què aquests experts “de reconegut prestigi” han abandonat el seu col·lega Julia Assange en mans dels seus propis patrons, uns autèntics genocides?

Quant trigaran les societats europees a adonar-se que si les elits globalistes, que se serveixen de l’Administració dels Estats Units per al seu pla de dominació, aconsegueixen el seu anhelat enfrontament amb la Xina i Rússia (que són els nous grans enemics de “la llibertat”, una vegada que “la lluita contra el terrorisme” ja no els funciona), abandonaran a la seva sort Europa, igual que han abandonat l’Afganistan, deixant-nos sols i enfonsats en un terrible conflicte?

Ens recordarem llavors d’allò del pastor luterà alemany Martin Niemöller: “Primer van venir a cercar els socialistes, i jo no vaig dir res, perquè jo no era socialista. Després van venir a cercar els sindicalistes, i jo no vaig dir res, perquè jo no era sindicalista. Després van venir a cercar els jueus, i jo no vaig dir res, perquè jo no era jueu. Després van venir a cercar-me a mi, i no hi havia ningú que pogués protestar.”?

Aprendrem a temps la lliçó que l’11-S en realitat no va canviar res sinó que només va ser l'”esdeveniment” que justament es necessitava per justificar el projecte ja anteriorment decidit (l’1 de febrer del 2007, durant una audiència davant la Comissió de Relacions Exteriors del Senat, el mateix Zbigniew Brzezinski va esmentar la possible organització per l’administració Bush d’un atemptat en territori estatunidenc, atemptat que seria falsament atribuït a l’Iran per provocar una guerra)?

Entendrem que aquest “esdeveniment” que va ser l’11-S, que va posar en marxa un projecte terrible i colossal, ha de ser integrat en una llarga sèrie d’esdeveniments semblants; com els incidents del Golf de Tonkin que van justificar la guerra del Vietnam (com quedava en evidència en els anomenats Papers del Pentàgon de Daniel Ellsberg); o com els assassinats dels germans Kennedy i Martin Luther King, que s’han de considerar un veritable Cop d’Estat; o com, més recentment, el doble magnicidi del 6 d’abril de 1994 a Rwanda, a partir del qual es van desencadenar les majors matances que hi ha hagut després de la Segona Guerra Mundial?

Quan trigarem a adonar-nos que tals elits han aconseguit infiltrar els seus lacais a tots els càrrecs de veritable capacitat de decisió (econòmica, militar i de tota mena) a Europa, lacais que es riuen de les nostres “decisions” (tan sols pretensions) democràtiques, lacais que fan i desfan a Europa segons el caprici dels seus patrons globalistes?

Per què als ulls de Déu cadascuna de les 3.000 víctimes mortals de les Torres Bessones no és més important que cadascun dels 9.000 indefensos ruandesos acampats a Kibeho (majoritàriament dones, nens i ancians) que, davant els sorpresos i impotents cascos blaus, van ser assassinats en massa el 25 d’abril de 1995 per ordre de Paul Kagame (autoritzat per aquestes elits per executar impunement la multitud de crims que ha dut a terme des de finals del 1990)?

facebook
Twitter
Follow