A finals del 2014 no era difícil endevinar quina seria l’aposta de l’Ibex-35 per a les Eleccions Generals de l’any següent. Fins que el PSOE no aconseguís remuntar el vol, el PP seguiria constituint la millor basa. Però Mariano Rajoy estava a anys llum d’aconseguir amb les seves pròpies forces un resultat similar al de l’any 2011. I Podem s’havia convertit en una amenaça seriosa per al poder. La fórmula per resoldre aquest doble problema va ser Ciutadans. D’una banda, suplint les mancances polítiques del PP, i de l’altra, tallant pel centre l’ascens electoral de Podem. Per tant, l’aposta de la trama que organitza la matriu del poder de l’Ibex-35, per parlar en els termes de Manolo Monereo i Héctor Illueca, va ser un govern de coalició entre el PP i Ciutadans, o més exactament, un govern en minoria del PP amb un acord d’investidura i d’estabilitat política amb Ciutadans. I no ens enganyem: gairebé li surt bé. La suma del PP i Ciutadans es va quedar a només 13 diputats de la majoria absoluta, un resultat que podria haver-se aconseguit si els percentatges haguessin estat lleugerament diferents en algunes províncies. La campanya política es va marcar dos objectius: en primer lloc, garantir que Ciutadans obtingués un resultat prou ampli com per apuntalar un govern del PP; i en segon lloc, afavorir la fragmentació del camp de l’esquerra per tal d’impedir que cap dels seus actors tingués la suficient força com per liderar un govern de canvi. El segon objectiu es va aconseguir, però el fracàs en el primer va crear una situació de bloqueig sense precedents en el nostre sistema parlamentari.
El desconcert inicial es va traduir en una cadena de declaracions on alguns pròcers de la trama invocaven la Gran Coalició entre grans escarafalls. Però aquesta fórmula aviat s’ha mostrat inviable, i tampoc constitueix una solució a llarg termini. Per començar, es necessitava el concurs de Pedro Sánchez, que no semblava molt disposat a beure aquesta copa. Però fins i tot encara que ho hagués estat, no hauria deixat de ser un pegat, perquè el PSOE no hauria pogut sobreviure a un acord d’estabilitat política amb un PP assetjat per innombrables fronts de corrupció. Si la Gran Coalició es consumés a Espanya, el bipartidisme aixecaria l’acta de la seva pròpia defunció. Seria inevitable que l’opinió pública es polaritzés entre el PP i Podem, i atès que el més probable és que les retallades i els processos judicials segueixin multiplicant-se durant els propers anys, no seria gens estrany que Podem aconseguís reproduir els èxits de Syriza. Fins i tot encara que es tractés d’un govern de tall tecnocràtic, afavorit per personalitats independents i beneït pel cap d’Estat, el risc de polarització de l’opinió pública entre el PP i Podem seria massa gran. L’Operació Monti, al nostre país, no donaria els mateixos resultats que a Itàlia. Però no cal oblidar que, al cap i a la fi, qui ha tornat l’estabilitat política a Itàlia no ha estat Mario Monti, sinó Matteo Renzi. Una fórmula que podria funcionar a Espanya. Encara que per això, l’Ibex-35 ha de canviar de cavall.
Una de les lliçons que podem extreure del fallit procés d’investidura és que Pedro Sánchez pot triomfar allà on Mariano Rajoy ha fracassat. La seva capacitat de negociació és molt més gran. És cert que si tot transcorre segons el previst, Pedro Sánchez tampoc aconseguirà tirar endavant la seva investidura, però la situació seria molt diferent si es trobés en el lloc de Mariano Rajoy, i en lloc de 46 diputats, només n’hagués de reunir 13, després d’haver arribat a un acord amb Ciutadans. No hi ha dubte que Podem, que aspira a ocupar l’espai polític del PSOE, podria oposar-s’hi malgrat tot. Però altres forces polítiques com Compromís, el PNB, o IU, no tenen cap raó per suportar l’enorme pressió que el vell i eficaç discurs de la «pinça» deixaria caure sobre ells. I menys en un escenari on els resultats del PSOE haguessin millorat respecte al 20-D. L’any 2004, José Luis Rodríguez Zapatero va ser investit president amb el vot a favor d’ERC, IU, CC, BNG i CHA, i l’abstenció de CiU, PNB, EA i Nafarroa Bai. Cal esperar que si Zapatero va aconseguir treure partit de l’antipatia generalitzada que els grups parlamentaris sentien llavors per Mariano Rajoy, Pedro Sánchez sigui capaç de fer el mateix amb un Mariano Rajoy que carrega sobre les seves espatlles dotze anys més d’antipatia.
Si Pedro Sánchez i Albert Rivera aconseguissin reunir en una segona convocatòria electoral els 163 diputats que ara estan alineats darrere d’Albert Rivera i Mariano Rajoy, és de suposar que el líder socialista no tindria problemes per aconseguir els 13 diputats que li faltarien per a la majoria absoluta. Mariano Rajoy li ha dit recentment a Cameron que el més probable és que hi hagi noves eleccions el 26 de juny. Això vol dir que la trama disposa de quatre mesos per posar en marxa una operació política de gran abast: aconseguir que entre el PSOE i Ciutadans sumin almenys 160 diputats, és a dir, 30 més dels que ara tenen. Si la nostra interpretació és correcta, la campanya política hauria de desplegar-se en diverses direccions. En primer lloc, perquè Ciutadans pugui créixer, cal laminar al PP. És d’esperar que en les properes setmanes presenciem com els mitjans conservadors es passen amb armes i bagatges a l’opció d’Albert Rivera, no només encimbellant les virtuts de Ciutadans, sinó també, i aquesta és la novetat en relació al 20-D, soscavant les bases de suport del PP. Perquè l’aposta de l’Ibex-35 pugui quallar, no n’hi ha prou amb que augmenti la simpatia cap al partit d’Albert Rivera: el PP ha de enfonsar-se. En segon lloc, Pedro Sánchez ha d’assolir l’estatura d’home d’Estat. S’iniciarà una campanya mediàtica per convertir-lo en la figura de consens que pugui treure el país del seu mal pas polític. Les veus crítiques al PSOE seran silenciades. I el Congrés previst pel maig s’hauria de convertir en un passeig triomfal. Finalment, i en tercer lloc, el més difícil: perquè el PSOE pugui créixer, Podem s’ha de enfonsar. Per a això, veurem com arrenca una operació mediàtica que deixarà caure sobre Pablo Iglesias tota la responsabilitat del naufragi del «Govern del canvi». I no només això. La virulència dels mitjans de la trama serà molt més implacable que la que hem conegut fins ara. No hi haurà, en aquest cas, cap ponderació dels mitjans, perquè a diferència del 20-D, l’objectiu ja no és fragmentar els resultats del camp de l’esquerra, sinó laminar Podem per polaritzar el vot cap al PSOE. Una situació que podria tenir un beneficiari indirecte: Alberto Garzón. Igual que als anys noranta alguns mitjans de la dreta, amb la finalitat de desgastar el Govern de Felipe González, es van convertir en la caixa de ressonància de Julio Anguita, avui podria passar que aquests mateixos mitjans es converteixin en la caixa de ressonància d’Alberto Garzón, amb la finalitat de soscavar Podem per la seva esquerra. Però en qualsevol cas, no serà aquí on es dirimeixi la batalla crucial. El més important serà la disputa per la borsa de vots que Podem li ha arrabassat al PSOE. I aquests vots només poden iniciar el viatge de tornada si Pablo Iglesias es converteix en el centre d’una campanya d’assetjament mediàtic que radicalitzi la seva imatge política, alhora que l’estatura de Pedro Sánchez s’eleva fins a ocupar la «centralitat» del camp de l’alternativa política.
L’èxit d’aquesta operació política és difícil de predir. Però té més cartes a favor que en contra. D’una banda, la dificultat per formar grups parlamentaris propis al Congrés provocarà que les aliances territorials de Podem s’esquerdin. A València, i pot ser que també a Catalunya, i potser a Galícia, Podem haurà de decidir si «encasta» els seus candidats com a independents a les llistes de les forces territorials, o competeix, dividint el vot, amb la seva pròpia marca. A més, la transferència de vots del PP a Ciutadans no sembla molt difícil d’aconseguir. Només desplaçant un 4% del vot podrien moure entre 15 i 20 diputats a la formació d’Albert Rivera. Els altres 15 diputats que hauria d’aportar Pedro Sánchez podrien obtenir-se si aconsegueix esgarrapar entre un 3% i un 4% de vots a Podem, cosa que ara sembla impossible, però que podria materialitzar-se en el context d’una campanya agressiva que es prolongui durant quatre mesos .
Si aquesta operació surt bé, la trama hauria aconseguit donar la volta a la truita. D’estar trucant a les portes del cel, Podem passaria a convertir-se en la quarta força política, per darrere del PP, PSOE i Ciutadans. El PP quedaria molt desgastat, però es convertiria en el cap de l’oposició, i un cop apartat Mariano Rajoy del poder i depurats tots els polítics implicats en trames de corrupció podria iniciar un procés de renovació que encimbellarà la generació política de Cristina Cifuentes. El bipartidisme estaria salvat, i el PP podria aspirar a recuperar el poder el 2020. Pel que fa a Podem, la seva estratègia del tot o res podria passar-li factura. Una segona convocatòria electoral que tingués com a resultat un descens de 5 punts (i poden ser més, si no es computen al seu favor els vots de les aliances territorials), podria caure com un totxo sobre les expectatives dels seus seguidors. En gran part, el fenomen Podem és una bombolla que s’ha inflat per l’expectativa de l’èxit electoral. El temps transcorregut des de la seva irrupció és encara massa breu com perquè hi hagi arrelat al seu interior una base militant amb capacitat per suportar derrotes. En això, té molt a aprendre d’IU. Però mentrestant, un descens significatiu del seu grup parlamentari i una pèrdua de la iniciativa política a favor de Pedro Sánchez pot convertir els seus propers quatre anys al Congrés en una autèntica travessia del desert. El PP ha deixat el llistó tan baix que Pedro Sánchez no s’haurà d’esforçar gaire per convertir-se, com va dir Pablo Iglesias de José Luis Rodríguez Zapatero, «en un referent progressista mundial».
El marge de maniobra de Podem és estret, i molt més si persisteix en l’estratègia de la màquina electoral. La seva forma d’organització li ha permès dotar-se d’una gran operativitat i una capacitat extraordinària d’adaptar-se a l’evolució dels esdeveniments. Però davant d’un canvi en el teatre d’operacions polítiques com el que s’acosta, necessitarà alguna cosa més que un bon aparell de comunicacions. En concret, múscul organitzatiu i una forta base social que li permeti contrarestar el buit o l’hostilitat dels mitjans de comunicació que fins ara li donaven pista. Podem ha centrat la seva estratègia política en les aliances territorials, però el que de veritat necessita és una aliança social. Sense mobilització social, no hi haurà canvi polític. Iglesias ha perfilat la seva estratègia política pensant que la Gran Coalició es convertiria en el brou de cultiu d’aquesta mobilització durant els propers quatre anys. Però, i si en lloc de l’Operació Monti el que s’acosta és l’Operació Renzi? Està Pablo Iglesias en millors condicions que Julio Anguita per sobreviure a la campanya de la «pinça»?