Vaig finalitzar la primera part d’aquest article amb unes dures qualificacions dels líders del G-7 i de l’OTAN per l’atreviment insensat d’amenaçar gegants com Rússia i la Xina: “Sense parlar d’ètica, la seva estupidesa sembla no tenir límits”. Són tan arrogants que van proferir les seves estúpides amenaces entre rialles i burles al president Putin per passejar-se a cavall i sense camisa (comprensibles coses del màrqueting). Pel que sembla, l’inefable Boris Johnson va proposar que tots es fotografiessin igualment sense camisa, lluint els seus suposats pectorals. Però, una vegada més, van sortir malparats.
La resposta del president Putin a tanta estupidesa va ser ben corrosiva: Seria un espectacle repugnant, veure’ls nus; per tenir bon aspecte cal deixar d’abusar de l’alcohol i altres hàbits dolents, fer exercici físic i practicar esport. Pel que sembla, des de les seves fanàtiques autoconviccions (tan pertorbadorament semblants a les dels nazis) ni els passa per les seves “intel·ligents” ments la possibilitat que, atacant uns veritables gegants, estiguin cometent un error de gran importància.
No crec que la portaveu de la diplomàcia russa, Maria Zakhàrova, exageri quan afirma que els Estats Units i els seus aliats ens estan portant a la vora d’un Apocalipsi nuclear. Però potser no es tracta només d’estupidesa sinó també, o sobretot, de la perversió extrema d’aquells que des de fa moltes dècades tenen una agenda (inconcebible per a la gent que no estigui tocada de l’ala) tant de despoblació com de dominació mundial. Una dominació que ja només serà possible sotmetent com més aviat millor Rússia per continuar de seguida amb la Xina.
Tanmateix, malgrat tot, segueix havent-hi motius per a l’esperança. Motius que reservaré per al final de la tercera part d’aquest article. Tot i que res ens eximeix de fer els esforços que estiguin a les nostres mans. Sobretot l’esforç de comprensió de la realitat, com lúcidament exposa Patrick Bood, junt amb molts altres. Com ell afirma, “s’ha tornat absolutament crucial comprendre a què ens enfrontem globalment, qui és el responsable de l’augment del totalitarisme i quina és la intenció última”.
Els homes de Davos, del Gran Reinici i del Govern Mundial de l’Elit d’Éssers Superiors
Cal no oblidar que, així com abans de la reunió a Madrid n’hi va haver una a Baviera, igualment se’n va fer també una altra que, de manera gens casual, va precedir la de Baviera: la de Davos. És la cimera anual organitzada per aquells que cada dia tenen menys objeccions a parlar públicament del seu projecte de Govern Mundial o del seu projecte de despoblació (Deagle Corp va arribar a fixar el percentatge de població que hauria d’existir: al voltant del 20% de l’actual).
Aquesta gent són els qui, per dur a terme un projecte tan lluciferí, no dubten mai a cometre les barbaries més atroces. Fins i tot contra els “seus”, com van ser els brutals assassinats dels germans Kennedy i de Martin Luther King. Són aquells mateixos que saben que l’esfondrament del sistema dòlar ja és a prop. Un dòlar que ells creen des del no-res. I de manera increïblement descontrolada des de fa uns anys. Un dòlar l’hegemonia del qual segurament ja s’està a punt d’acabar, com ha anunciat el president Putin. Si, com molts altres, William Engdahl té raó, el “tsunami financer” global planificat acaba de començar… En un documentat article recent es poden llegir argumentacions com aquesta:
“Amb la pujada de tipus del 0,75% de la Reserva Federal, la més gran en gairebé 30 anys, i la promesa de més per venir, el banc central dels Estats Units ara ha garantit el col·lapse no només de la bombolla del deute dels Estats Units, sinó també de gran part del deute mundial posterior al 2008, de 303 bilions de dòlars. L’augment de les taxes d’interès després de gairebé 15 anys significa el col·lapse dels valors dels bons. Els bons, no les accions, són el cor del sistema financer mundial”.
Però, com afirmen tan lúcidament des de l’Institut Schiller, no hi podrà haver pau sense fer una reorganització per fallida del moribund sistema financer transatlàntic. Com també analitza Harley Schlanger:
“No és una recessió econòmica, sinó un col·lapse sistèmic el que travessem. Aquest col·lapse que s’ha estat construint durant els darrers 50 anys, però s’ha accelerat des del 2008. El pànic està en marxa, amb la inflació a nivells rècord, els mercats borsaris caient en picat i els banquers centrals debatent a quin nivell els tipus d’interès més alts desencadenaran una onada d’impagaments.
I mentre els banquers centrals s’amunteguen, planificant un nou assalt al desenvolupament nacional sobirà i la propera ronda de rescat dels especuladors, els polítics occidentals culpen Putin del mal que han causat les seves polítiques. Gran part del sud global s’està unint a Rússia i la Xina en contra de les narratives mentideres produïdes per defensar el sistema en col·lapse.”
Aquesta gent de Davos és la mateixa que també sap que davant d’aquest ensorrament ja proper i davant de l’“absurda” tossuderia de la Rússia de Vladimir Putin només hi ha una sortida: una escapada cap endavant, un cop sobre el tauler que tombi totes les peces, una Guerra Total, un Apocalipsi més gran que el de la Segona Guerra Mundial. Per això compten no només amb la ignorància i indolència de la majoria de la societat davant de cops sobre el tauler tan greus com ho estan sent la pandèmia i la seva gestió. Ni tampoc compten només amb el fanatisme russòfob (induït) d’aquesta mateixa massa social. També compten amb la col·laboració de multitud d’alts responsables sanitaris i amb el fanatisme de part de les cúpules militars.
Una Guerra Total, un Apocalipsi més gran que el de la Segona Guerra Mundial?
No són els addictes a allò fantàstic els qui utilitzen aquest aterridor terme d’Apocalipsi, sinó el Banc Central Europeu i el secretari de l’OTAN Jens Stoltenberg. No crec que els submisos líders polítics occidentals tinguin això al cap. Els seus horitzons mentals i espirituals són massa xatos i mesquins. Però sí que els crec tan cecs i ansiosos per estar “entre aquells que compten” (amb paraules del president Aznar), que són incapaços de mesurar les gravíssimes conseqüències de la seva irresponsable submissió. A Madrid no han fet res més que signar el que abans havien decidit els Estats Units i el Regne Unit.
Però aquells “que compten”, aquells que des de dalt de les bambolines mouen tots aquests titelles, sí que semblen estar totalment autoconvençuts dels seus fanàtics deliris de superioritat lluciferina. Per la qual cosa, tot això cada vegada em recorda més el deliri nazi. Més enllà de les educades i cuidades formes dels nostres líders en contrast amb les exaltades dels líders nazis, les imatges d’aquests dies em recorden massa les del discurs del ministre de Propaganda, Joseph Goebbels a l’Sportpalats de Berlín el 18 de febrer de 1943, l’anomenat Discurs de la Guerra Total.
Admetent el negatiu i greu caire que ja estava prenent per a Alemanya la Segona Guerra Mundial, Goebbels va exhortar el poble alemany a una Guerra Total. Tot i que hi va haver molt d’escenificació (com ara a Madrid) o de selecció acurada dels assistents, adoctrinats per reaccionar amb fanàtic entusiasme, la societat alemanya es va empassar una vegada més tanta infernal propaganda (com ara nosaltres) i va continuar avançant cap a l’abisme. Entre ensordidors i excitats càntics, l’exaltació va ennuvolar i va substituir la raó.
Si substituïm la paraula exaltació per emoció continguda, aquell fanatisme no es diferencia gaire del nostre actual comportament “informat i raonable” tot i que igualment fanàtic. Lubricant aquell absurd fanatisme amb aquests ingredients emocionals descontrolats, Goebbels va aconseguir fer passar el seu missatge (sobren les comparacions amb l’actualitat):
- Si la Wehrmacht no contrarestés el perill del front oriental, el Reich alemany cauria davant els bolxevics, i la resta d’Europa poc després (però no eren ells els agressors?).
- La Wehrmacht, el poble alemany i les potències de l’Eix han de salvar Europa de l’amenaça comunista.
- El perill és a prop i cal actuar ràpidament i decisivament.
- Les mesures d’austeritat promulgades, explicades com a mesures temporals, estan justificades.
- Els informes a la premsa aliada que els civils alemanys havien perdut la fe en la victòria eren fake news que havien de ser silenciades.
Ara s’està produint un nou però semblant fi de cicle, com el de l’esfondrament de les Potències de l’Eix? Les darreres declaracions del president Putin, un cristià convençut, d’una aclaparadora superioritat intel·lectual i moral sobre la mediocritat dels líders occidentals, així ho donen a entendre. Tant el seu discurs al Fòrum Econòmic Internacional de Sant Petersburg com la seva intervenció a la cimera dels BRICS són una brillant anàlisi d’aquests processos històrics ancestrals aplicada a la crítica situació que la humanitat viu actualment.
La històrica intervenció del president Putin al Fòrum Econòmic Internacional de Sant Petersburg
“El món unipolar liderat pels Estats Units s’ha acabat. S’ha acabat, malgrat tots els intents de mantenir-lo i conservar-lo per tots els mitjans. El canvi és un procés natural de la història. I la Unió Europea ha perdut la seva sobirania, les seves elits ballen al so de la música dels altres”. Són les paraules d’un veritable estadista. Una espècie, la dels estadistes, en extinció a Occident. O ja extingida en unes cúpules polítiques actuals totalment servils.
“En clamar victòria a la Guerra Freda i proclamar-se enviat de Déu a la terra –va continuar el president Putin–, els Estats Units no tenen cap obligació, només interessos i, per cert, aquests interessos són sagrats. Els líders occidentals ignoren els irreversibles canvis revolucionaris i tectònics. No s’adonen que en les darreres dècades al planeta s’han format, i cada cop es fan sentir més, nous i poderosos centres, cadascun dels quals desenvolupa els seus sistemes polítics i institucions públiques, i implementa els seus propis models de creixement econòmic. Aquests països tenen dret a defensar i garantir els seus interessos nacionals.
Creuen que l’hegemonia d’Occident en la política i l’economia mundial és una constant eterna. No hi ha res que sigui etern. Els nostres col·legues no només neguen la realitat, sinó que intenten obstaculitzar la marxa de la història, pensen com al segle passat, són ostatges de les seves pròpies mentides.
Els Estats Units han passat de ser un país exportador a una economia importadora, que ha provocat una crisi econòmica global amb la seva irresponsable política financera. Segons estimacions dels experts, la Unió Europea perdrà més de 400.000 milions de dòlars l’any que ve per les sancions que ha imposat contra Rússia. Aquest és el preu de les decisions allunyades de la realitat i preses sense sentit comú. La Unió Europea ha perdut la seva sobirania i les seves elits ballen al so de la música dels altres. Les seves elits burocràtiques fan tot allò que els diuen des de dalt, causant dany a la seva pròpia població, la seva pròpia economia i els seus propis negocis.
En una sèrie de països de l’eurozona la inflació ja supera el 20%. La velocitat de l’adopció de les sancions i el seu abast no tenen precedents. Però les sancions boges i irreflexives d’Occident per intentar aixafar l’economia russa d’un sol cop han fracassat. Rússia normalitza la situació econòmica pas a pas: primer estabilitzant els mercats financers, el sistema bancari i les cadenes comercials, i després injectant a l’economia liquiditat i capital circulant per mantenir l’estabilitat de les empreses.
L’empitjorament de l’economia global no està relacionat amb la campanya militar russa a Ucraïna. El que està passant no és fruit dels darrers mesos, no és el resultat de l’operació militar especial que Rússia està fent al Donbass, encara que hagi tingut algun impacte en l’actual crisi. L’augment dels preus i els problemes al sector de l’energia són el resultat de polítiques errònies dels Estats Units i la Unió Europea.
L’augment dels preus avui, la inflació, els problemes amb els aliments i el combustible, la benzina, els problemes del sector energètic en conjunt són el resultat d’errors sistèmics en la política econòmica de l’actual administració estatunidenca i la burocràcia europea . Aquí és on hi ha les causes. Rússia no prendrà el camí de l’autoaïllament i l’autarquia, tot i que els amics occidentals somiïn amb això. Rússia ha impulsat i continuarà impulsant la cooperació amb tots aquells que estiguin interessats, que estiguin disposats a treballar amb ella. Són molts, és la gran majoria de la gent al món.
Altres països que cooperen encara amb Rússia reben pressions d’Occident. No és cap novetat que tots els que volen continuar treballant i estan treballant amb Rússia estan subjectes a la pressió oberta dels Estats Units i Europa. De vegades són amenaces directes. Però aquest xantatge no significa res per als països dirigits per líders forts.”
És la Federació Russa en conjunt la que ja no tolerava més les actuacions criminals del règim de Zelenski, empès i utilitzat per les elits anglo-occidentals
Uns dies després, el president Putin tornava a protagonitzar una altra intervenció històrica a la cimera dels BRICS. A més dels seus cinc membres (Brasil, Rússia, Índia, Xina i Sud-àfrica) hi van participar els mandataris de vuit països més (Algèria, Argentina, Egipte, Indonèsia, Iran, Kazakhstan, Senegal i Uzbekistan) i els primers ministres de cinc països més (Cambodja, Etiòpia, Fiji, Malàisia i Tailàndia). L’Argentina i l’Iran ja van sol·licitar de manera formal el seu ingrés en aquest grup que concentra el 41% de la població mundial i representa el 24% del PIB mundial. Al conjunt que inclou tots ells se l’ha anomenat BRICS Plus.
Els dos esdeveniments paral·lels OTANistes (la reunió del G-7 i la cimera de Madrid) empal·lideixen davant la importància històrica d’aquests altres dos en què el president de Rússia ha deixat en evidència multitud de coses fonamentals per al futur de la humanitat. Uns són el passat que s’anirà apagant, els altres són el futur que arriba. En la intervenció va deixar totalment clar que la causa de la crisi global és la irresponsable política macroeconòmica dels països del G-7.
No és estrany que per a les nostres perverses elits, ell sigui en aquest moment el veritable home a batre. Tot i que sembla que ni les mateixes “llumeneres” de la Corporació RAND han sigut conscients d’una cosa més, una cosa molt important, una cosa que per contra Mikel Itulain sí que ha sabut veure: és la nació russa en la seva integritat la que empeny. Sembla que novament s’han cregut la seva pròpia propaganda: Putin és un autòcrata que té sotmesos als russos, si el percentatge de la seva acceptació dobla el dels “nostres” presidents occidentals és degut al seu control ferri de la informació, bla, bla, bla. Encara que això últim fos cert, s’“obliden” d’afegir: “control ferri de la informació… com el que nosaltres realitzem aquí”.
Més enllà dels dissidents, tan idealitzats i promocionats a Occident, la gran nació russa no hagués perdonat ni al seu president ni als qui l’envolten (Lavrov, Medveded i altres) que haguessin permès l’extermini de la seva gent al Donbass i altres zones de Ucraïna, romanent passius davant del perill ja imminent que la tirania de Zelenski, empesa per Washington i la Unió Europea, ocupés el Donbass, Crimea i fins i tot zones de la Federació de Rússia, perpetrant un veritable genocidi, com ja estava previst. L’apartat que seguirà serà la transcripció d’algunes de les afirmacions del president Putin en aquesta cimera dels BRICS.
Inici del discurs de Vladímir Putin al XXV Fòrum Econòmic Internacional de Sant Petersburg. Veure el discurs sencer aquí.