A les eleccions catalanes passades, les candidatures partidàries del Sí a la independència obtingueren el 47,7% dels vots; les candidatures partidàries del No sumaren el 39,1%, i les favorables a la celebració d’un referèndum, sense concretar si votarien Sí o No, obtingueren un 11,4% dels vots. Fou, per tant, una àmplia victòria del Sí sobre el No, reforçada per una majoria absoluta parlamentària de 72 escons que permet, als partidaris del Sí, iniciar el procés sobiranista. A tot el món s’han llegit així els resultats electorals, excepte a Espanya, on mitjans de comunicació i partits polítics ho han presentat com una derrota estrepitosa del sobiranisme i de Mas en particular. És un intent desesperat, un més, d’amagar la realitat i d’enganar el poble espanyol presentant el procés com la dèria d’un mal governant corrupte i d’uns mitjans de comunicació catalans manipuladors. 

En aquesta línia, ha articulat la resposta el Govern espanyol de Mariano Rajoy en afirmar que el Sí ha perdut i, a més, en promoure la imputació del president, la vicepresidenta i la consellera d’Educació de la Generalitat per la seva participació en la consulta celebrada el 9 de novembre passat. La instrumentalització de la Justícia per part del Govern espanyol és evident per quant el ministre de Justícia va admetre el seu control sobre aquesta causa judicial en declarar que s’havia posposat la imputació per no interferir en la campanya electoral. Hem de pensar que si el Govern hagués interpretat que aquesta imputació perjudicava electoralment la candidatura de Mas, el Tribunal l’hauria citat en plena campanya, tal com va fer la policia amb l’espectacular escorcoll televisat a la seu de Convergència just en encetar la campanya electoral. Es tracta, per tant, d’una imputació política, impulsada per la Fiscalia general de l’Estat, després que la Junta de fiscals de Catalunya, per unanimitat, rebutjàs aquesta imputació.

Per a més ofensa, citen el president el mateix dia que es commemora l’afusellament del president Lluís Companys a mans de l’exèrcit franquista. La imputació adquireix tota una càrrega simbòlica; tota una provocació que s’hagués pogut evitar, a no ser que cerquin, intencionadament, que es compari el procés amb una època històrica de violenta repressió política.

Però, en la ceguesa dels governants espanyols, pareix que no els preocupa l’increment vertiginós dels partidaris de la independència de Catalunya. Ni valoren ni es demanen per què una part tan significativa de ciutadans ha optat per voler abandonar l’Estat espanyol. Per a ells, el que ara importa és guanyar temps fins a les eleccions generals i demostrar fermesa i contundència per presentar-se com els més grans defensors de la unitat d’Espanya. Aquest serà el punt principal de la campanya electoral que ja ha començat: PP, PSOE i Ciudadanos es provaran a veure qui defensa la bandera més grossa. I la mesura és la virulència dels atacs a Mas, en qui personifiquen tots els mals del sobiranisme. Tombant Mas, volen creure, aturaran l’independentisme. Què hi van d’errats!

El problema és que aquesta espiral de declaracions grandiloqüents dificulta, cada dia més, les reformes necessàries per modernitzar un Estat que s’ha convertit en un instrument polític inservible per encaixar les diferents realitats nacionals. L’ideal d’Espanya que han inculcat als espanyols no els permet retrocedir el més mínim. Qui ho faci, ho pagarà a les urnes. Per això intentaran seguir ignorant la realitat social de Catalunya, fins que els organismes internacionals obliguin l’Estat espanyol a negociar la seva segregació.