Cada vegada és més probable que “l’autòcrata” Putin no pugui resistir més temps instal·lat en la seva moderació. Que no es pugui resistir més a les pressions dels qui en el seu entorn afirmen que cal declarar sense més demora una Guerra Total a l’OTAN, ja que ella ja l’ha iniciada de fet. I l’ha iniciada recorrent una vegada més a nazis. Com està fent des de fa massa temps. A diferència de la Unió Soviètica, que va expropiar totes les empreses i tots els béns de les famílies que van finançar el nazisme, els Aliats, que haurien d’haver fet el mateix, les van protegir, alhora que deixaven lliures centenars de milers de criminals nazis. Això sense parlar de les grans famílies anglosaxones que també van finançar el nazisme.

Però tornem a la qüestió que ara ens interessa: Entenem què significaria aquesta declaració de Guerra Total o som tan insensats i estúpids com la societat alemanya a partir del 1934? És molt fàcil d’entendre: aquesta declaració “només” significaria l’Apocalipsi final, almenys a Europa. Cosa que en l’eternitat tindrem temps d’agrair infinitament als qui, com el nostre camaleònic president Sánchez, ens han ficat en tot això sense consultar ningú sobre unes opcions tan transcendentals per a Espanya, la de les bases de Rota o Morón. Suposo que sí que haurà consultat amb el coixí sobre tot això, alhora que sobre la manera d’escalar en l’escalafó del poder, la submissió, el col·laboracionisme, etc.

Quants greuges OTANistes més tolerarà Rússia, greuges tan greus com l’enfonsament del Moskva, vaixell insígnia rus al Mar Negre, enfonsament del qual el Pentàgon n’acaba de presumir? Davant d’aquests dilemes, ¿serem capaços d’entendre una cosa tan senzilla com aquesta: la seguretat d’Ucraïna i d’Europa (seguretat que a les elits financeres anglosaxones no els importa gens) resideix en una cosa també tan senzilla com és la neutralitat que Ucraïna tenia fins que aquestes elits van portar al límit la seva provocació a Rússia?

Però avui em vull preguntar especialment sobre “els nostres” professionals de la informació. Què els passa? Estic convençut que, a Occident, a la cúpula d’aquesta important i noble professió hi ha estat instal·lada una repugnant minoria de presstituts (com els qualifica Paul Craig Roberts). Però em resisteixo a creure que la majoria d’aquests professionals puguin ser qualificats així, tot i reconeixent que aquesta mateixa majoria sembla estar absolutament perduda en la seva percepció dels esdeveniments actuals.

Com ja va estar abans perduda tota la premsa anglòfona davant del gravíssim crim d’agressió internacional que va ser l’atac a l’Iraq. I si eren conscients del que passava, el cert és que no ho van denunciar. Sense citar les altres agressions internacionals posteriors, igualment greus però encara avui encobertes per la propaganda més criminal. Propaganda com la que abans ja va encobrir la veritable realitat dels enormes genocidis a Rwanda i la RD del Congo.

De fet, han estat força els professionals que en les dècades passades han tractat amb honestedat, i fins i tot amb valentia, tant les causes que nosaltres defensem com a nosaltres mateixos. Però tot ha anat canviant cada cop més acceleradament. A partir de les agressions a Líbia o Síria, i sobretot amb motiu de la COVID i la guerra d’Ucraïna, els mitjans d’informació massiva occidentals no són res més que mitjans massius de manipulació, propietat d’una elit perversa i/o embogida. Per això, estupefacte una vegada i una altra davant del que sento a tots els mitjans sense excepció, no puc evitar preguntar-me: Són conscients aquests professionals de la gravetat del que estan fent i de les terribles conseqüències de la seva submissió i complicitat?

He de confessar que aquest article va sorgir al meu interior tan sols com a marc que ressaltés una excepcional i increïble entrevista en què queden en evidència el rol i la impressionant decadència d’aquests professionals. L’entrevistat per un important professional de la “gran” CNN no és cap altre que Roger Waters, el líder de la mítica banda Pink Floyd.

És la paradoxa total: és l’entrevistat el qui ha d’instar reiteradament l’entrevistador que llegeixi més i s’informi millor. Però encara és més greu i reveladora una altra de les acusacions de Roger Waters: aquests professionals que, per un motiu o altre, motius difícils d’avaluar i jutjar, han esdevingut veritables engranatges d’un sistema de manipulació tan pervers i tan poderós com per provocar l’Apocalipsi final… han arribat a creure’s la seva pròpia propaganda!

Fa temps que he renunciat a que molts dels éssers estimats del meu propi entorn dediquin una mica de temps (el dia té ni més ni menys que 24 hores) a conèixer i entendre una mica millor aquells esdeveniments internacionals que poden arrasar ben aviat tot allò que conforma la seva pròpia vida. Molts creuen estar informats, sense necessitat de llegir res “complicat”, escoltant les televisions, les ràdios o els breus vídeos de youtube. Fins i tot llegint alguna cosa: els titulars o els destacats dels diaris. I fins i tot algun article. No tenen ni idea de què és BlackRock, per exemple, ni sobre qui té la propietat de tals mitjans.

Però, com és possible que siguin els mateixos professionals de la informació els qui no llegeixin, els qui no cerquin altres fonts que les tres o quatre grans agències de premsa anglo-occidentals, que són propietat de les mateixes elits i controlen totalment la informació a Occident? O és que, conscientment o no, prefereixen no saber-ho i no enfrontar-se a l’íntim conflicte laboral o ètic que aquestes informacions els provocarien? I el que encara és pitjor: com és possible que tampoc no llegeixin sobre aquestes qüestions la pràctica totalitat d’aquells polítics progressistes i sobiranistes que fins fa uns anys jo considerava com la meva pròpia família política i que un dia hauran de retre comptes a aquella societat que, a causa de totes aquestes perversions i crims, està patint una enorme crisi i que potser pateixi danys encara més espantosos?

Un dels meus darrers articles concloïa amb un cant a la Pau. Argumentava que la Guerra és un monstre tan gran i terrible que quan apareix, tots els nostres problemes, preocupacions, cuites i afanys passen a un segon terme. I que, per això mateix, quan arribi la nostra hora final cap satisfacció serà tan profunda com la de saber que hem fet per la Pau allò, poc o molt, que estava al nostre abast. És la sisena de les vuit benaurances proclamades un dia per Jesús, el de Natzaret: “Benaurats els pacífics, els pacificadors, perquè ells seran anomenats fills de Déu (Mateu 5, 9)”.

Però avui faria un pas més: És la fidelitat a la veu interior en els moments crítics, en els que ens ho juguem tot; en els moments en què et quedes sol i et deixen al marge per no haver traït ni la veritat ni la dignitat; en els moments en què et tracten d’extremista exaltat (hiperventilat, diuen ara); en els moments en què t’expulsen de les noves sinagogues, els fòrums mediàtics (des del 1996, alguna cosa sé sobre què són els vetos als mitjans)… en definitiva, és aquesta fidelitat tenaç la que en la nostra última hora serà la més valuosa joia de la nostra història personal, la que ens proporcionarà la més sublim de les satisfaccions.

Personalment, he rebut la gràcia que, des de jove, Aquell que un dia va afirmar ser la Llum, el Camí, la Veritat i la Vida… il·luminés el meu cor, la meva ment i els meus passos amb totes aquestes certeses. La certesa d’unes proves ja anunciades: “Us expulsaran de les sinagogues; i fins ve l’hora que tot aquell qui us mati es creurà oferir a Déu un acte de culte (Joan 16, 2)”. O aquelles que Ell va proclamar en les dues darreres benaurances:

“Benaurats els qui pateixen persecució per causa de la justícia, perquè d’ells és el regne del cel. Benaurats sou quan per la meva causa us insultin i us persegueixin, i diguin tota mena de mal contra vosaltres, mentint. Alegreu-vos i celebreu-ho, perquè la vostra recompensa és gran en el cel; perquè així van perseguir els profetes que us han precedit (Mateu 5, 10-12)”.

Entrevista de Michael Smerconish, de la CNN, a Roger Waters (07.08.2022)