La biblioteca britànica ha arxivat la col·lecció de treballs del periodista i cineasta John Pilger, però els problemes profundament arrelats dels mitjans de comunicació occidentals creen un panorama cada vegada més difícil per al periodisme ètic, com explica Pilger en una entrevista amb Dennis Bernstein i Randy Credico.

El cineasta guanyador del premi Emmy John Pilger és un dels cineastes polítics més importants dels segles XX i XXI. Des del Vietnam fins a Palestina i la guerra atòmica, el treball de Pilger ha estat a l’avantguarda, i la seva punyent crítica dels mitjans occidentals sempre ha estat reveladora. I, sens dubte, la seva anàlisi mordaç és més rellevant i important ara que mai. La seva última pel·lícula, The Coming War on China, presagia poderosament el creixent potencial de guerra entre els Estats Units i la Xina.

Randy Credico i Dennis J. Bernstein van parlar amb Pilger el 18 de gener sobre els múltiples fracassos de la premsa corporativa avivant les falses flames del Russiagate i donant-li l’esquena a Julian Assange, actuant més com a fiscals que com a periodistes, la responsabilitat dels quals és supervisar els centres de poder i informar la gent.

També han parlat amb Pilger sobre la recent decisió de la Biblioteca Britànica d’adquirir les seves obres substancials i els seus inestimables arxius, i posar-los a disposició d’un públic molt més ampli.

Dennis Bernstein: Felicitats, John. El seu treball ara s’ha convertit en part de la col·lecció de la Biblioteca Britànica.

John Pilger: Veure el meu treball al llarg dels anys en un sol disc dur ha estat una experiència alliçonadora. Em complau, però, perquè ara, a l’era digital, les persones poden accedir a tot el meu treball i jo mateix puc accedir a la informació que pugui haver oblidat.

Dennis Bernstein: M’agradaria llegir una mica del que van dir en el registre quan van donar la benvinguda al seu material a la biblioteca. Ells escriuen: “Al llarg de la seva carrera, John Pilger ha demostrat el poder i la importància del periodisme d’investigació en el descobriment d’històries de persones que han estat ignorades pels mitjans convencionals o han quedat sense veu. El seu innovador treball a Cambodja va revelar la devastació causada pels Khmers Rojos, i la seva pel·lícula Year Zero: The Silent Death of Cambodia, posteriorment ha estat descrita com un dels deu documentals més influents del segle XX”.

M’agradaria llegir ara una mica de la declaració que va enviar a la Conferència Mundial Socialista on estaven discutint la naturalesa profunda de la censura. Vostè va escriure, “Alguna cosa ha canviat. Encara que els mitjans sempre han estat una extensió flexible del poder del capital, ara estan gairebé completament integrats. La dissidència, un cop tolerada en el corrent dominant, ara ha retrocedit a una resistència metafòrica a mesura que el capitalisme liberal es mou cap a una forma de dictadura corporativa.” I està empitjorant a un ritme exponencial, no creu?

John Pilger: Sí. Chris Hedges n’és un exemple. Estava al corrent dominant de The New York Times i ara es troba fora d’ell. Un altre exemple és el periodista d’investigació més famós dels Estats Units, Seymour Hersh, que ara sembla que només es pot publicar a Alemanya. Hersh ha estat efectivament expulsat del corrent dominant als Estats Units.

En el meu propi cas, vaig navegar a través del corrent dominant. Les meves pel·lícules encara es mostren a la televisió comercial a Gran Bretanya. El meu periodisme escrit, però, ja no és benvingut. La seva última llar va ser The Guardian, que fa tres anys es va desfer de persones com jo i altres en una mena de purga d’aquells que deien el que The Guardian ja no diu.

Això ha succeït a tots els mitjans liberals. The Washington Post, que actualment travessa un període d’autoengrandiment amb el llançament de la pel·lícula The Post, és també la font notòria d’un lloc que enumera alguns dels llocs dissidents més distingits als Estats Units, incloent-hi Consortiumnews, Black Agenda Report , Counterpunch i altres, com a fonts de propaganda russa. Ens està forçant a tots cap aquest marge, quan realment el corrent principal està al marge i el marge està al corrent dominant.

Dennis Bernstein: Podria parlar sobre el treball de Julian Assange en el context d’aquesta màquina de censura corporativa?

John Pilger: Julian Assange s’ha endut personalment la pitjor part d’aquest canvi històric. Ell i Wikileaks han exposat molt, i això és imperdonable. No hi ha dubte que el que Wikileaks ha fet és el periodisme divulgatiu més important de la meva vida. A tot el món, els polítics que han enganyat el públic han estat atrapats per les revelacions de Wikileaks. És una fita bastant èpica.

La ira ha estat dirigida a Julian per persones en els mitjans que han estat avergonyides per Wikileaks. Perquè Wikileaks ha fet el treball que els periodistes haurien d’haver fet durant molts anys. Wikileaks ho ha fet a través d’aquest espectre i ha avergonyit els qui cobren per mantenir les coses clares. Aquest ha estat el crim d’Assange.

Dennis Bernstein: Ha arribat a un punt en què dir la veritat és suïcidar-se professionalment.

Randy Credico: En la recent Conferència Mundial Socialista, Julian Assange va advertir sobre el que va anomenar els “super estats” a Internet i sobre el molt poder que tenen: Facebook i Google, etc.

John Pilger: Ha aixecat tot l’espectre de la intel·ligència artificial i com les forces antidemocràtiques que controlen gran part del món poden abusar d’ella. Crec que el que va dir va ser molt interessant i extremadament oportú. És important recordar que Assange és un refugiat i que el refugiat és gairebé un símbol del nostre temps. N’hi ha que intenten creuar la Mediterrània i no ho aconsegueixen o que creuen deserts per aconseguir feina per mantenir les seves famílies.

Julian és un refugiat polític que està tractant d’informar-nos d’alguna cosa que desconeixem o no en volem parlar. Les Nacions Unides han reconegut que està detingut il·legalment. És interessant escoltar el que diu, però també hem de vigilar el seu benestar. La seva situació hauria de ser un tema candent per als periodistes de tot el món. Si li pot passar a ell, ens pot passar a qualsevol de nosaltres.

Randy Credico: Molts periodistes del corrent dominant es queixen quan Trump es refereix a ells com l’enemic de la gent, però es mostren molt reticents a protegir Assange. Quina és la conseqüència per als periodistes que Assange hagi estat apartat?

John Pilger: Trump sap quins nervis tocar. La seva campanya contra els mitjans de comunicació pot fins i tot ajudar-lo a ser reelegit, perquè la majoria de la gent ja no confia en els mitjans de comunicació.

En la meva experiència com a periodista, el públic sempre ha estat per davant dels mitjans. I, no obstant això, en moltes agències de notícies sempre hi ha hagut una mena de menyspreu velat pel públic. Trobes joves periodistes afectats per un fals cinisme que creuen que els ordena periodistes. El cinisme no col·loca la gent a la part superior, col·loca les persones a la part inferior, les persones que Hillary Clinton va qualificar d’”irremeiables”.

La CNN, la NBC i la resta dels canals han estat les veus del poder i han estat la font de notícies distorsionades durant molt de temps. No estan tancant files donant voltes amb els carros perquè els carros estan al costat equivocat. Aquestes persones del corrent dominant han estat una extensió del poder que ha corromput gran part del nostre cos polític. Han estat les fonts de molts mites.

Aquesta última pel·lícula sobre The Post omet esmentar que The Washington Post va ser un partidari apassionat de la Guerra del Vietnam abans que decidís tenir una crisi moral sobre si publicar els Papers del Pentàgon. Avui, The Washington Post té un acord de 600 milions de dòlars amb la CIA per proporcionar-los informació.

Els mitjans de comunicació a Occident ara són una extensió del poder imperial. Ja no són una extensió lliure, són una extensió directa. Si s’han renyit o no amb Donald Trump és completament irrellevant. Estan alineats amb totes les forces que volen desfer-se de Donald Trump. Ell no és el qui volen a la Casa Blanca, volien Hillary Clinton, que és més segura i més confiable.

Dennis J. Bernstein és un locutor de “Flashpoints” al canal de Ràdio Pacífica i l’autor de Special Ed: Voices from a Hidden Classroom. Pot accedir als arxius d’àudio en www.flashpoints.net.