‘Amb partits com Podem les coses estan canviant a Europa. Però Espanya té també el ressò de la Inquisició’

‘A Putin se’l pot acusar de moltes coses, però ha tornat l’orgull a Rússia i em sembla bé que hagi entrat a Síria’

‘Obama i Bush avancen pel mateix camí. Culpem del caos a l’Estat Islàmic, però la culpa és nostra’

‘El Cas Snowden és el món al revés. Europa no li ha donat asil polític per por a represàlies americanes’

Oliver Stone és tot un torrent (en el bon sentit de la paraula i amb el permís del seu amic, Santiago Segura). Un torrent de veu que gairebé no dóna treva a l’interlocutor. Un torrent creador que no s’atura als seus 69 anys: de la pròxima estrena de Snowden al documental sobre Ucraïna, passant per un possible projecte a Espanya. Un torrent de dades, documents i referències condensats en un llibre que, com ell mateix diu, és gairebé un Quixot: “La història silenciada dels Estats Units”.

Cinc anys ha dedicat el “cineasta amb ànima d’historiador” a l’extenuant tasca (compartida amb Peter Kuznick) d’il·luminar els episodis que van forjar el que avui és el seu país: des de les bombes d’Hiroshima i Nagasaki a la guerra del Vietnam en la qual ell mateix va combatre, fins arribar a “l’imperi del caos” de Bush i Obama, a qui decideix ficar en el mateix sac.

Convidat pel Mallorca International & Media Festival (on va presentar una projecció especial de Platoon), el director de JFK, Wall Street i Nixon prefereix passar aquesta vegada de puntetes per la seva carrera cinematogràfica i cenyir-se el més possible al “guió” del seu propi llibre. Més un epíleg d’actualitat palpitant: Vladímir Putin, o el “contrapoder” dels Estats Units…

Què el porta fins Espanya? Té aquí algun projecte entre mans?

Necessitava una aturada després del muntatge de Snowden. Venia amb la idea de relaxar-me en vacances, però estic aprofitant per conèixer una mica millor el terreny. He llegit sobre l’ascens de Podem i estic seguint amb interès la situació política, no només a Espanya, a tot Europa. A Croàcia vaig coincidir amb Alexis Tsipras, em va semblar un polític intel·ligent. Les coses estan canviant a la vella Europa i crec que tots aquests partits de nova formació representen aquest desig de canvi… Però Espanya té posicions molt oscil·lants. I no puc oblidar les posicions crítiques que aquí s’han pres envers Chávez, Evo Morales, Correa o fins i tot Lula. Aquest país té també tradicions molt fosques que porten de vegades el ressò de la Inquisició. No sé cap on avança Espanya, la veritat. Em sembla que Rajoy és un tipus més o menys similar a Aznar, el gosset falder de Bush. No sé si m’equivoco…

Últimament es prodiga molt per Europa. Troba potser aquí el suport que li falta als Estats Units?

Les meves arrels són europees. La meva mare va néixer a França i vaig créixer els anys 50, quan De Gaulle era capaç de dir les coses clares als americans fins i tot després de la guerra. Però aquella Europa, ara per ara, és una col·lecció d’estats satèl·lits, servents dels EUA. Recordo que en aquells temps es podien llegir dures crítiques contra Eisenhower (que al cap i a la fi va ser dels primers a donar suport al règim de Franco), i sobretot contra el seu secretari d’Estat, John Foster Dulles. Europa s’ha fet submisa i ha sacrificat els seus propis principis en nom d’una suposada prosperitat i seguretat. L’OTAN s’ha convertit en instrument d’intimidació. Va néixer després de la Segona Guerra Mundial com una aliança defensiva, amb l’esperança d’avançar cap a un món més pacífic. Va caure el Pacte de Varsòvia, es va desmilitaritzar l’Est d’Europa i no obstant això els EUA no va fer res per desmilitaritzar l’Europa Occidental. A l’inrevés: l’OTAN es va expandir a altres 13 països i segueix el seu avanç.

En el seu llibre i en la sèrie televisiva parla vostè de “la guerra contra el terror de Bush i Obama”. No és exagerat mesurar els dos presidents pel mateix raser?

Obama és més intel·ligent, per això alguns esperaven que prengués millors decisions. Però no: Obama es troba en estat de confusió total. Els seus dos mandats poden considerar-se com el tercer i quart de George W. Bush… Els dos avancen pel mateix camí, que va ser el marcat en els 90 pel Projecte per al Nou Segle Americà. El pla dels neocons per desestabilitzar set països qualificats essencialment com “dolents”: Iraq, Síria, Líban, Sudan, Líbia, Somàlia i l’Iran, l’últim mos. És curiós destacar com cap dels dos s’ha atrevit a ficar mà a l’Aràbia Saudita, que és l’autèntic patrocinador del terrorisme mundial des de l’11-S i que ara intervé pel seu compte al Iemen.

A qui atribuïm la paternitat de l’Estat Islàmic?

L’IS és un plançó de la guerra de l’Iraq i el caos a què ara assistim a l’Orient Mitjà l’hem creat nosaltres. Hem desestabilitzat una regió sencera i ara culpem del caos a l’IS, que s’ha convertit ni més ni menys que en un “califat”. Però la culpa és nostra: ens hem convertit en l’imperi del caos.

Vostè va ser dels que va pensar que Obama podia donar realment un cop de volant a la història dels EUA?

Obama és un producte del sistema. El militarisme americà no tolera líders tous perquè això es percep com a traïció. El que no vaig imaginar és que pogués arribar a presumir amb total desvergonyiment davant els seus compatriotes: “He bombardejat set països”… Com si li fes falta per demostrar que és un tipus dur. S’haurien atrevit Roosevelt o JFK a dir alguna cosa així? Obama és un reforçador de l’imperi. Estats Units segueix tenint presència militar en 130 països i compta amb 700 bases, que serien més de 1.000 si es comptessin les bases secretes. Som el poder dominant, ens sentim per sobre de tots i no estem obligats a acatar les lleis internacionals. Aquesta sensació s’ha perpetuat durant l’era Obama, que entre altres coses ha popularitzat l’ús dels drons amb els dramàtics resultats que estem veient.

Viatgem als orígens de la Història silenciada dels Estats Units. Què ha pretès demostrar?

La sèrie de televisió i després el llibre neixen gairebé com un acte de rebel·lia contra la història oficial que ens segueixen explicant a les universitats i a les escoles. La història l’escriuen els vencedors, ja se sap, i pel camí van quedant molts documents i moltes dades que solen quedar silenciades. Vaig treballar mà a mà durant cinc anys amb un historiador, Peter Kuznick, perquè volia donar a la feina tot el rigor històric possible. Altres vegades m’han acusat de distorsionar els fets; aquesta vegada no podran fer-me aquesta acusació. El llibre té més de 200 pàgines de referències i és gairebé un Quixot pel seu volum. No hem reescrit la història d’Amèrica des de la Guerra de la Secessió, sinó que hem ofert una altra visió, no convencional i des de diversos punts de vista, de la història dels EUA, sobretot des de la Segona Guerra Mundial.

Sorprèn d’entrada la visió benigna que dóna al llibre del paper de la Unió Soviètica al final de la guerra i en els anys immediatament posteriors…

És que als EUA no hi ha hagut un reconeixement real del paper de l’URSS. Qui va guanyar realment la guerra? Qui va destruir l’Exèrcit alemany? I qui va pagar amb prop de 27 milions de morts? EUA va tenir 400.000 víctimes i van poder haver estat molts més (entre ells, el meu propi pare) si no hagués estat pel paper dels soviètics…

Vostè sosté que les bombes d’Hiroshima i Nagasaki van ser de pas un advertiment llançat a Moscou…

Japó estava ja pràcticament vençut. En el fons, els japonesos temien que els russos poguessin envair-los des de Manxúria i executar l’emperador. Preferien negociar amb els americans, però van arribar les bombes… La mort de Roosevelt va canviar el curs de les coses. Roosevelt tenia una relació sorprenentment cordial amb Stalin i li promet una ajuda econòmica de més de 10.000 milions de lliures. Truman cancel·la aquesta promesa i aquí entrem en els orígens de la Guerra Freda.

Estem en la Segona Guerra Freda?

Jo crec que la Guerra Freda mai es va acabar. Gorbatxov es va rendir, però Bush (pare) i després Clinton van seguir unilateralment amb el militarisme americà com si res: augmentant la nostra presència a Europa, expandint l’OTAN, construint armes cada vegada més poderoses. Van tenir la sort de tenir davant al president més amigable que pugui imaginar-se, Boris Ieltsin, que va obrir les portes de Rússia al capitalisme depredador mentre la població s’empobria i l’economia s’enfonsava fins arribar a la mida de la d’Holanda. Era la fi de Rússia, i en aquest punt Occident estava molt content i complaent. S’ha acabat Rússia i amb ella la por al comunisme. En aquell moment EUA podria haver envaït Ucraïna sense problemes…

Sosté que el que ha passat a Ucraïna va ser un cop orquestrat per la CIA, i ha entrevistat a (el seu expresident) Viktor Ianukóvitx per al seu pròxim documental. L’acusen de fer propaganda pro Putin…

Estem encara treballant en el documental i és molt fàcil criticar per endavant. El que passa és que el punt de vista de Rússia mai s’ha tingut en compte. I sí, la desestabilització d’Ucraïna té el segell d’episodis anteriors de canvis de règim afavorits pels EUA; la llista és molt llarga. Als EUA i a Europa es van percebre les maniobres de Putin com una tàctica ofensiva i un retorn al passat, als temps de la Unió Soviètica. Però el que va fer Putin, al meu entendre, va ser defensar els seus interessos geoestratègics enfront d’una política d’intrusió per part dels EUA i d’Europa, desitjosos d’estendre la seva influència cap a l’Est.

I quina és la seva impressió de Putin després d’haver mantingut una llarga trobada amb ell?

A Putin se’l pot acusar de moltes coses, però la veritat és que ha canviat el país i ha restaurat l’orgull de Rússia. En 15 anys, ha tornat a ser un país fort que pot exercir una altra vegada de contrapoder als EUA. Els presidents nord-americans, un darrere l’altre, van subestimar Rússia… Perquè hi ha una llei natural que convé no oblidar: si el teu enemic està arraconat, vés amb compte. Si arracones una rata, es defensa i mossega… I això és el que va passar amb Rússia: la vam anar arraconant i convertint en un país amb raons per témer els EUA.

Justifica vostè els atacs de Putin a Síria i en defensa del president Assad, que ha massacrat la seva pròpia població?

Em sembla bé que Putin hagi passat a l’acció i espero que guanyi, que permeti que l’Exèrcit sirià es reconstrueixi i pugui eventualment plantar cara a l’Estat Islàmic. Al cap i a la fi, Rússia ha sortit en defensa del seu vell aliat a la zona des dels anys 70. Mentrestant, els EUA segueixen amb la lletania del canvi de règim i han convertit  Assad en el nou Hitler. Assad és un tipus dur i no dubto que hagi comès atrocitats contra la seva pròpia gent. Però no és ni millor ni pitjor que els tirans d’Aràbia Saudita o que en el seu moment Saddam Hussein, que va ser el nostre amic abans de convertir-se en el nostre enemic…

N’hi ha que diuen que estava escrit que Edward Snowden acabaria a Moscou i els qui encoratgen la sospita que és un espia…

El cas Snowden és per a mi el món al revés. Si això arriba a passar els 50 o 60, segurament França o qualsevol altre país europeu li hauria donat asil. Però aquí es demostra la submissió d’Europa: cap país va ser capaç davant el temor de represàlies americanes. Fins al punt imperdonable de què van haver de desviar l’avió en què viatjava Evo Morales davant la sospita que Snowden s’havia fugat amb ell… El cas posa sobre la taula una qüestió de primer ordre: el sistema de vigilància mundial, impulsat precisament per Bush amb la Patriot Act i reforçat novament per Obama, que ha declarat Snowden com a enemic públic.

Vostè es defineix com un cineasta amb ànima d’historiador. No ha creuat potser massa vegades la línia vermella entre realitat i ficció?

Quan faig una pel·lícula com Snowden intento ser fidel a la història, però reconec que cal dramatitzar, i això inclou deixar fora material que podria ser rellevant i permetre algunes llicències per donar més poder a l’acció i arribar al gran públic. Amb els documentals és diferent: aquí mana el rigor perquè estàs treballant amb material real i saps que arribes a un altre tipus de públic, però tampoc pots avorrir el personal…

Tornaria a rodar alguna de les seves pel·lícules de principi a fi?

Prefereixo no triar. En totes hi he posat passió.

Alguns creuen que va ser massa benigne amb Bush a W.

A qui ho diu li demanaria que la torni a veure. Jo la considero una pel·lícula crítica, però subtil. Tot i que sé que molta gent pensava que em llançaria sobre la jugular. El mateix amb Nixon, per la qual, per cert, vaig haver d’esperar que es morís per evitar que em fregís a demandes legals. Jo deixo que el mateix Nixon es desqualifiqui per si mateix.