Contràriament a les aparences, la campanya dels “Documents de Panamà” no tindrà l’efecte de restringir la malversació de fons i augmentar les llibertats, sinó tot el contrari. El sistema es contraurà una mica més al voltant del Regne Unit, Holanda, Estats Units i Israel, de manera que ells i només ells en tindran el control. Violant el principi d’igualtat davant la justícia i l’ètica professional, els membres de l’International Consortium of Investigative Journalists s’han posat al servei dels enemics de la llibertat i dels defensors del Gran Capital, i el fet que hagin assenyalat de passada alguns malfactors no canviarà res. Explicacions.

L’estratègia econòmica dels Estats Units

Al principi del seu mandat, el president Obama va nomenar la historiadora Christina Romer per presidir el Consell d’Assessors Econòmics. Aquesta professora de la Universitat de Berkeley és una especialista en la crisi de 1929. Segons ella, ni el New Deal de Roosevelt ni la Segona Guerra Mundial van permetre sortir d’aquella recessió, sinò l’afluència de capital europeu, el 1936, fugint de “l’augment dels perills”.

És sobre aquesta base que Barack Obama va dirigir la política econòmica. En primer lloc, va actuar per tancar tots els paradisos fiscals que Washington i Londres no controlen. Després, va organitzar la desestabilització de Grècia i Xipre, de manera que els capitals europeus es refugiessin en els paradisos fiscals anglosaxons.

Tot va començar a Grècia el desembre de 2008, amb protestes després de la mort d’un adolescent per un policia. La CIA va transportar en autobús busca-raons de Kosovo per interrompre un esdeveniment i instal·lar un principi de caos. [1] El Departament del Tresor llavors va poder comprovar que els capitals grecs van abandonar el país. L’experiment era concloent, la Casa Blanca va decidir enfonsar el fràgil estat en una crisi financera i econòmica que va posar en dubte l’existència mateixa de la zona euro. Com era d’esperar, cada vegada que ens preguntem sobre una possible expulsió de Grècia de l’euro o d’una dissolució de la zona euro, capitals europeus es precipiten en paradisos fiscals disponibles, principalment britànics, estatunidencs i holandesos. El 2012, es va dur a terme una altra operació contra el paradís fiscal de Xipre. Tots els comptes bancaris de més de 100.000 euros es van confiscar. Va ser la primera i única vegada en una economia capitalista que es podia veure aquest tipus de nacionalització. [2]

Durant els últims vuit anys hem assistit a moltes reunions del G8 i G20 que han establert tota mena de normes internacionals, suposadament per evitar l’evasió d’impostos. [3] Tanmateix, una vegada aquestes normes adoptades per tots, els Estats Units –­i en menor mesura, Israel, els Països Baixos i el Regne Unit– n’han estat exempts.

Els paradisos fiscals

Cada paradís fiscal té un estatus legal especial, generalment absurd.

Actualment, els principals paradisos fiscals són l’Estat independent de la ciutat de Londres (membre del Regne Unit de Gran Bretanya i Irlanda del Nord), Delaware (membre dels Estats Units) i Israel, però hi ha molts altres paradisos fiscals, especialment britànics, començant per les illes de Jersey i Guernsey (membre del ducat de Normandia i, com a tal, sota l’autoritat de la Reina d’Anglaterra, però no pas membre del Regne Unit o la Unió Europea), Gibraltar (territori espanyol la propietat del qual és anglesa i que el Regne Unit ocupa il·legalment) fins a Anguilla, les Bermudes, les Illes Caiman, les illes turques, les Illes Verges o Montserrat. També n’hi ha alguns relacionats amb Holanda: Aruba, Curaçao o Sint Maarten.

Un paradís fiscal és una “zona franca” estesa a tot un país. No obstant això, en l’imaginari col·lectiu una zona franca és essencial per a l’economia mentre que un “paradís fiscal” és una calamitat, quan en realitat és exactament el mateix. Per descomptat, algunes empreses estan abusant de zones franques per no pagar impostos, i altres abusen dels paradisos fiscals, però això no és motiu per qüestionar l’existència d’aquests dispositius indispensables per al comerç internacional.

En la seva guerra contra els paradisos fiscals no-anglosaxons, els Estats Units han atacat sobretot Suïssa. [4] Aquest país havia desenvolupat un estricte secret bancari permetent als petits operadors de dur a terme transaccions sense que ho sabessin els grans. Obligant Suïssa a abandonar el seu secret bancari, els Estats Units han estès la seva vigilància massiva de les transaccions econòmiques. D’aquesta manera, poden fàcilment manipular la competència i sabotejar l’acció dels petits operadors.

Els “Panama Papers”

És en aquest context que Washington va proporcionar a Süddeutsche Zeitung els 11,5 milions d’arxius d’ordinador piratejats a la quarta firma mundial d’advocats, responsable de crear empreses offshore. El robatori d’aquests fitxers constitueix un crim i, per aquesta raó, els suposats «llançadors d’alerta» es mantenen en l’anonimat.

Per descomptat, Washington va fer prèviament una acurada selecció dels documents i va excloure, en primer lloc, tots els que tenien a veure amb ciutadans o empreses estatunidenques i, en segon lloc, també va descartar probablement els que implicaven als seus bons aliats. El fet que alguns dels seus suposats aliats, que actualment tenen algun tipus de contradicció amb l’administració Obama –com el president ucraïnès Petro Porochenko– apareguin en els documents revelats, ens confirma que el seu poderós protector acaba d’abandonar-los.

Tot i ser Panamà un país on es parla espanyol i que el Süddeutsche Zeitung es publica a Alemanya, el conjunt de fitxers robats va ser denominat pels espies com «Panama Papers»… en anglès.

De passada, els autors d’aquesta manipulació intenten convèncer-nos que tothom qui s’aixeca contra Washington és un lladre. Només cal recordar, per exemple, les campanyes contra Fidel Castro, acusat de ser un traficant de droga i catalogat per la revista Forbes com a posseïdor d’una de les majors fortunes del món [5]. Per haver conegut les difícils condicions de vida de la família Castro a Cuba, realment em pregunto com va poder algú inventar una idiotesa tan gran. Ara els nous magnats secrets serien Vladímir Putin, Baixar al-Àssad i Mahmud Ahmadinejad, tot i que és llegendària la frugalitat de tots ells.

Aquesta propaganda contra els adversaris polítics no passa de ser la part visible de l’iceberg. El que és realment important és el futur del sistema financer internacional.

Violació de l’ètica periodística

El diari alemany Süddeutsche Zeitung és membre de l’International Consortium of Investigative Journalists (ICIJ, Consorci Internacional de Periodistes d’Investigació), associació especialitzada, contràriament al que el seu nom sembla indicar, no en el periodisme d’investigació sinó en la denúncia de crims financers.

En les societats republicanes, la justícia ha de ser la mateixa per a tots. Però l’ICIJ, que des de la seva creació ha tret a la llum pública més de 15 milions de fitxers informàtics, no ha qüestionat mai els interessos dels Estats Units. Per tant, aquesta associació no pot pretendre que el seu interès sigui lluitar per la justícia.

A més, els principis republicans de la nostra societat impliquen tot un seguit d’obligacions per als periodistes. Aquestes obligacions estan estipulades a la Carta de Munic, adoptada el 1971 per tots els sindicats de la professió periodística del Mercat Comú i posteriorment estesa a la resta del món per la Federació Internacional de Periodistes.

Comprenc perfectament que aquest text imposa limitacions que resulten de vegades difícilment suportables. Jo mateix vaig estar, fa alguns anys, entre els qui creien que de vegades calia violar-lo. Però l’experiència demostra que, violant-lo, s’obre la porta a altres violacions que afecten els ciutadans.

Els periodistes de l’International Consortium of Investigative Journalists no es van plantejar cap tipus d’interrogant d’ordre ètic. Simplement van acceptar treballar amb documents robats i prèviament seleccionats, sent ells mateixos incapaços de verificar la seva autenticitat.

La Carta de Munic estipula que els periodistes només publicaran informacions l’origen de les quals coneixen, que no suprimiran informacions essencials i que no alteraran els textos i documents. També especifica que els periodistes no recorreran a mètodes deslleials per obtenir informacions, fotografies o documents. Aquestes tres exigències van ser violades de manera totalment conscient, la qual cosa hauria de portar a què els qui van incórrer en aquestes violacions fossin exclosos de les instàncies professionals i provocar la destitució dels directors de la BBC, de France-Televisions, de NRK i, per què no ?, de ràdio Free Europe / Radio Liberty (la ràdio de la CIA, que també és membre de l’International Consortium of Investigative Journalists).

No és aquest el primer escàndol en el qual es veu implicat l‘International Consortium of Investigative Journalists. El 2013, va ser aquesta mateixa associació la que va fer públics 2,5 milions de fitxers informàtics robats a 120.000 empreses offshore. També va revelar, el 2014, els contractes entre Luxemburg i diverses transnacionals desitjoses de gaudir d’una política fiscal especialment favorable. Va ser també l’ICIJ qui va revelar, el 2015, els comptes del banc britànic HSBC a Suïssa.

L’International Consortium of Investigative Journalists rep finançament, cosa que ja pot imaginar el lector, de nombrosos organismes vinculats a la CIA, com la Fundació Ford [6] i les fundacions de George Soros. Aquest últim exemple és el més interessant: per als membres de l’ICIJ els diners del senyor Soros no provenen de la CIA sinó de les especulacions financeres que Soros realitza en detriment dels pobles, la qual cosa fa que aquest finançament sigui encara més “acceptable”.

Sense paradisos fiscals no anglosaxons, zero resistència

No és sorprenent que Hezbollah tingui empreses i comptes secrets a Panamà o en altres països. En un recent article, jo mateix esmentava els esforços de la resistència libanesa per autofinançar-se sense haver de dependre de fons iranians. Ara haurà de refer completament el complex muntatge financer que va haver d’implementar anteriorment. Si no ho fa, el Líban serà presa dels seus veïns israelians.

Que el president Ahmadinejad hagi creat empreses offshore per vendre el petroli iranià burlant l’embargament contra el seu país no és un crim, fins i tot diu molt sobre els esforços que va fer per ajudar el seu poble.

Que la família Makhluf, els cosins del president sirià Baixar al-Àssad, hagin recorregut a un muntatge financer per burlar l’embargament il·legal que les potències occidentals imposen a Síria i permetre així que els sirians s’alimentessin al llarg de 5 anys d’agressió militar contra el seu país, també és perfectament legítim.

Què en quedarà de tot aquest gran escàndol? En primer lloc, Panamà necessitarà anys per restaurar la seva reputació, ara destruïda. Uns pocs delinqüents d’estar per casa que van enganyar el sistema seran enviats als tribunals mentre que nombrosíssims comerciants honestos hauran de donar un munt d’explicacions. Però, contràriament a les aparences, els organitzadors d’aquesta campanya s’ocuparan de què tot es mantingui igual. El sistema seguirà existint però serà cada vegada més favorable al Regne Unit, Holanda, Estats Units i Israel. Creient defensar les seves pròpies llibertats, els qui hagin participat en aquesta campanya no hauran fet més que reduir-les.

Notes

[1] Agraeixo per avançat als lectors que aconsegueixin trobar l’entrevista sobre aquest tema que vaig donar a un mitjà de premsa grec el 2009. No vaig arribar a dedicar-li un article complet sinó només un paràgraf incidental a «La “revolución de color” fracasa en Irán», per Thierry Meyssan, Red Voltaire, 26 juny del 2009.

[2] «El peón chipriota», per Thierry Meyssan, Al-Watan (Síria), Red Voltaire, 25 març 2013.

[3] «G20: definiendo quién manda en los mercados financieros», per Jean-Claude Paye, Red Voltaire 9 d’abril del 2009.

[4] «Lutte contre la fraude fiscale ou main mise sur le système financier international?», «UBS et l’hégémonie du dollar», per Jean-Claude Paye, Réseau Voltaire, 3 de març i 21 d’octubre del 2009.

[5] «“Forbes” inventa la fortuna de Fidel Castro», per Salim Lamrani, Xarxa Voltaire, 5 de juny del 2006.

[6] «La Fundación Ford, fachada filantrópica de la CIA», per Paul Labarique, Red Voltaire, 31 de gener de 2005; «Por qué la Fundación Ford subvenciona la contestación», per Paul Labarique, Red Voltaire, 31 de gener de 2005.