Les bases del Partit Republicà no estan a favor de donar més diners a Ucraïna, i hi ha poques o cap possibilitat que això pugui prosperar

“Les eleccions locals de dimarts van ser una llum d’advertència intermitent per a Israel. Els partits ultraortodoxos, els grups sionistes religiosos i els partits racistes d’extrema dreta es van organitzar en unes quantes comunitats i van obtenir guanys desproporcionats en relació amb la mida real dels grups que representen. Per contra, el camp democràtic [majoritàriament liberal laic askenazita], que durant gairebé un any va acudir setmanalment a manifestacions multitudinàries al carrer Kaplan de Tel Aviv i a dotzenes de localitats d’arreu del país, no va aconseguir en la majoria dels casos traduir la indignació en guanys electorals als governs locals”.

“Una altra conclusió que es pot treure de les eleccions”, continua l’editorial de Haaretz, “és la creixent similitud entre el partit governant, el Likud, i [el partit de Ben Gvir] el partit d’extrema dreta Otzma Yehudit (Supremacia Jueva). A Tel Aviv, els dos partits es van presentar junts, en un moviment inimaginable al Likud anterior a Binyamín Netanyahu… Podem aprendre d’això que el Likud està canviant: Meir Kahane [fundador de la dreta radical jueva i del partit Kach] va derrotar Ze’ev Jabotinsky; la supremacia jueva i el trasllat forçós de població han substituit la llibertat”.

Dit cruament, Israel està girant cada cop més a la dreta.

Un altre senyal d’alarma: En unes primàries (pràcticament) sense oposició als Estats Units:

“Una coalició de grups propalestins s’havia fixat un modest objectiu de 10.000 vots no compromesos –el marge de victòria de Trump a Michigan el 2016– per enviar el missatge que la frustració dels votants pel suport de Biden a la campanya militar d’Israel li podria passar factura el novembre… Els ‘no compromesos’, tanmateix, van superar l’objectiu de 10.000 i van assolir gairebé 101.400 vots, al voltant del 13% del recompte. Biden va obtenir més del 80% dels vots, però amb el nombre de vots no compromesos n’hi va haver prou per enviar dos delegats ‘no compromesos’ a la convenció nacional del Partit Demòcrata el mes d’agost.”

“El perill més gran per al president no és que massa gent hagi votat ‘no compromès'”, va dir l’excongressista demòcrata Andy Levin, que va recolzar la iniciativa. “El perill més gran és que no capti el missatge”.

Un tercer senyal d’alarma: Amb el seu pla per a Gaza una vegada que cessin les operacions militars, Netanyahu ha declarat formalment la guerra a Biden i la seva campanya per a la reelecció:

“Lluny d’avançar cap a [la] solució de dos Estats que promulga Biden, Netanyahu està demanant una ocupació israeliana més gran i per temps il·limitat no només de Gaza sinó també de Cisjordània i de totes les altres zones del que altrament constituiria un Estat palestí independent: En efecte, Netanyahu està demanant la conquesta total per part d’Israel del que queda de Palestina, exactament el contrari del que Biden i la resta del món estan suggerint”.

Dit clarament: Netanyahu està posant Biden “entre l’espasa i la paret”. El primer sap que Biden depèn en gran mesura no només del vot jueu, sinó, el que és encara més important, dels diners jueus per a la seva possible reelecció. Netanyahu sembla considerar que té marge de maniobra per ignorar Biden i, durant els propers vuit mesos més o menys, perseguir la seva ambició sense obstacles: aconseguir el control del Gran Israel (fins al riu Litani, al sud del Líban) i consolidar una Jerusalem jueva.

Fins i tot Tom Friedman, del New York Times, mostra signes de pànic:

“Almenys a mi em va semblar que el món estava disposat, al principi, a acceptar que hi hauria víctimes civils significatives si Israel havia d’erradicar Hamàs i recuperar els seus ostatges… Però ara tenim una combinació tòxica de milers de víctimes civils i un pla de pau de Netanyahu que només promet una ocupació sense fi… Així que tota l’operació Israel-Gaza està començant a semblar –a cada vegada més gent– una picadora de carn humana l’únic objectiu de la qual és reduir la població perquè Israel pugui controlar-la més fàcilment… I, repeteixo, posarà l’administració Biden en una posició cada vegada més insostenible“.

El pànic també augmenta respecte a Ucraïna: A Europa, els líders van ser convocats amb 24 hores d’antelació al Palau de l’Elisi per escoltar el president Macron advertir els estats de la UE que la situació sobre el terreny a Ucraïna era tan crítica, i el que estava en joc per a Europa tan alt, que: “Estem en un punt crític del conflicte en què hem de prendre la iniciativa: Estem decidits a fer el que calgui durant el temps que calgui”.

Macron va subratllar els creixents dubtes sobre la continuïtat del suport dels Estats Units a Kíev i va advertir d’una possible nova ofensiva russa i d’atacs brutals planejats per “commocionar” els ucraïnesos i els seus aliats. “Estem convençuts que la derrota de Rússia és essencial per a la seguretat i l’estabilitat d’Europa” (…) “Europa està en joc”.

Sense embuts, Macron estava grandiloqüent per arrabassar el lideratge de defensa i seguretat d’Europa a Alemanya, que està ocupada construint un eix militar vinculat als Estats Units en aliança amb Polònia, els països bàltics i la presidenta de la Comissió Europea, l’exministra de Defensa alemanya Ursula von der Leyen, i obtenir-lo per a França.

En qualsevol cas, l’aposta de Macron va ser “un fracàs”. La seva crida es va enfrontar al repudi immediat, tant dins de França com per altres líders europeus. Cap dels líders afins a Macron va estar d’acord amb ell (excepte, possiblement, els holandesos). Tot i això, darrere del precipitat “teatre” de l’Elisi s’hi amaga un objectiu més seriós: centralitzar encara més el control de la UE mitjançant un procés comú d’aprovisionament de defensa de la UE.

Per finançar aquesta capacitat de defensa unificada europea, la Comissió pretén iniciar l’emissió de bons unitaris de la UE i un mecanisme fiscal centralitzat (tots dos prohibits pels Tractats de la UE). Aquests són els projectes tàcits que s’amaguen darrere la narrativa de la “por” a la “intenció” russa d’envair Europa.

Enmig d’això, a Europa, tant la desesperació com el repartiment de “culpes” pel desastre d’Ucraïna han començat de debò: el canceller Scholz, en defensar la decisió de Berlín de no subministrar míssils Taurus de llarg abast a Kíev, va llançar França i el Regne Unit “sota l’autobús”.

Scholz va dir que per subministrar míssils Taurus caldria l’ajuda de tropes alemanyes sobre el terreny: “com fan britànics i francesos, en termes de control d’objectius [de míssils] i d’assistència en el control d’objectius. Els soldats alemanys no poden en cap moment, i enlloc, estar vinculats als objectius que assoleix aquest sistema [de llarg abast]”, va insistir Scholz.

No cal dir que la seva admissió explícita que ja hi ha tropes europees sobre el terreny a Ucraïna ha provocartun enrenou a Europa. El fet, llargament sospitat, és ara oficial.

Però, què és el que ha provocat la histèria europea generalitzada (més enllà de la teatralitat de Macron)?

Probablement dues coses: En primer lloc, la derrota de les forces ucraïneses a Avdíivka, a més de la sobtada commoció d’adonar-se que no hi ha línies defensives ucraïneses reals darrere d’Avdíivka, només uns quants poblets i després camps.

I en segon lloc, l’èpic assaig concomitant del New York Times La guerra dels espies: com la CIA ajuda en secret Ucraïna a lluitar contra Putin, d’Adam Entous i Mitchell Schwirtz, que descriu una dècada de cooperació entre la CIA i Ucraïna , i recorda a tots que els Estats Units es podria separar de Kíev molt aviat (tret que s’aprovi una llei de despeses).

Adam Entous també va ser coautor de l’article de 2017 del Washington Post titulat, La lluita secreta d’Obama per castigar Rússia per l’assalt electoral de Putin, que, com assenyala Matt Taibbi, va explicar la cinematogràfica història de com John Brennan [llavors cap de la CIA] va lliurar en mà a Barack Obama una “bomba d’intel·ligència” d’una preuada font “molt endins del govern rus.”

“La narració esquinçadora va revelar com la CIA no només es va assabentar de la participació directa de Vladímir Putin en una campanya per ‘fer mal’ a Hillary Clinton i ‘ajudar a elegir el seu oponent, Donald Trump’, sinó que va lliurar amb seguretat la notícia secreta només per als ulls del president (abans d’explicar-la al món sencer, és clar).”

Era, per descomptat, una ximpleria: La narrativa de sembra per al desenvolupament del Russiagate.

Aquesta nova peça del New York Times de narrativa revisionista sobre Ucraïna –plena d’afirmacions qüestionables; delacions per a la CIA i per al paper de John Brennan en particular– probablement va ser entesa pels serveis d’intel·ligència occidentals com una carta de ruptura “Estimat John”, abans d’un divorci imminent. La CIA es preparava per abandonar Ucraïna.

Com cal esperar en qualsevol missiva del tipus “Estimat John”, el text està emmarcat per exonerar “l’autor” de tota culpa i responsabilitat legal (per assassinat i atemptat): “Un leitmotiv poc subtil recorre el text en què es detalla que els civilitzats Estats Units preguen contínuament els ucraïnesos que deixin de cometre atrocitats”.

A mesura que l’associació es va aprofundir “després del 2016”, informa el Times, els ucraïnesos “van començar a organitzar assassinats i altres operacions letals, que violaven els termes que la Casa Blanca pensava que els ucraïnesos havien acordat.” Els estatunidencs es van “enfurismar” i “van amenaçar de tallar el suport”, però mai ho van fer. (Notes de Taibbi)

No és clar si el president Johnson mantindrà la línia de negar-se a portar el projecte de llei d’ajuda exterior al ple de la Cambra, proporcionant 60.000 milions de dòlars per a Kíev; o si no serà capaç de perseverar.

Tanmateix, “la història està escrita a la paret”, com va observar agudament el líder de la minoria al Senat, McConnell, en anunciar la seva pròxima retirada com a líder del Senat: “La política ha canviat, ho puc veure”, va dir.

Les bases del Partit Republicà no estan a favor de donar més diners a Ucraïna, i hi ha poques o cap possibilitat que això pugui prosperar.

El punt aquí –que clarament espanta els serveis d’intel·ligència europeus– és que gran part de l’èxit que Ucraïna ha tingut fins ara deriva d’un factor clau: el domini occidental en ISR (Intel·ligència, Vigilància i Reconeixement). L’armament de l’OTAN ha decebut; la doctrina militar de l’OTAN ha estat criticada per les forces ucraïneses; però la ISR ha estat de gran utilitat.

L’assaig del New York Times és clar: “un discret passadís baixa a un búnquer subterrani on equips de soldats ucraïnesos rastregen satèl·lits espies russos i escolten d’amagat converses entre comandants russos…”. Es tracta de soldats ucraïnesos o de tècnics de l’OTAN?

Quan la CIA marxi en retallar-se els diners, no serà només el seu personal el que se’n vagi. La CIA no deixarà enrere material sensible i equips d’intercepció perquè les forces russes els envaeixin i se’ls emportin per a una autòpsia forense. Ha passat ja? Estaven per casualitat aquests búnquers secrets a Avdíika? Estan a punt de filtrar-se detalls sensibles?

En qualsevol cas, l’ajuda dels serveis d’intel·ligència europeus a Ucraïna es veurà en gran mesura destruïda per la retirada del personal i els equips de la CIA. En aquest cas, què els quedarà per fer als europeus? Poden vigilar des de l’aire; poden utilitzar els satèl·lits de l’OTAN, però no de manera omnipresent.

I llavors, els furiosos i abandonats ucraïnesos podrien filar les seves pròpies narratives? El cap dels serveis d’intel·ligència ucraïnesos, Kirill Budanov, acaba de tirar per terra la versió occidental que “Putin va matar Navalni”. Preguntat per la mort, Budanov va dir: “Pot ser que el decebi, però sabem que va morir d’un coàgul de sang. Està més o menys confirmat. Això no està tret d’Internet”.

Budanov també ha desmuntat d’altres versions estatunidenques: La setmana passada, Reuters va citar sis fonts que informaven que “Iran ha proporcionat a Rússia un gran nombre de potents míssils balístics terra-terra”. Budanov va respondre a això dient que els míssils iranians “no són aquí” i que aquesta informació “no es correspon amb la realitat”. També va contradir les declaracions sobre el desplegament de míssils nord-coreans per part de Rússia, una altra notícia recent dels Estats Units: “Tot i que es van utilitzar uns quants míssils nord-coreans”, va dir, “les afirmacions sobre un ús generalitzat no són certes”.

Aquí rau el quid de la qüestió de l’article del New York Times: La por a les conseqüències dels funcionaris ucraïnesos descontents. “Especialment en un any electoral, qualsevol guerra de paraules entre antics aliats podria posar-se lletja en un tres i no res”.

Biden està advertit. Tanmateix, potser ja sigui massa tard?

Font: Strategic Culture Foundation

Fernando Moragón: Compte enrere a Ucraïna – El punt d'inflexió del conflicte (Humo y Espejos, 04.03.2024)