Cinquanta anys després del cop d’Estat a Xile, l’artista polític més important del Regne Unit relata com el Barbican va censurar la seva obra per complaure els alts funcionaris financers xilens i els banquers britànics

L’11 de setembre de 1973, un cop militar dirigit pel general Augusto Pinochet i recolzat per la CIA i les grans empreses va derrocar el govern constitucional de Xile i va infligir 17 anys de terror al poble xilè.

Salvador Allende, el govern socialista d'”Unitat Popular” del qual havia nacionalitzat alguns dels actius i recursos fonamentals del país, va morir en el cop i es va instaurar un règim militar feixista en què milers de persones van ser torturades, assassinades i “desaparegudes” (tretes de casa per pinxos militars i mai més vistes).

Immediatament vaig començar a fer-ne art.

El 1985, vaig fer una exposició retrospectiva titulada “Imatges contra la guerra 1965-1985” al Barbican Arts Centre de Londres, coincidint amb la producció de War Plays d’Edward Bond al teatre del lloc.

Però el dia anterior a la inauguració de l’exposició, Henry Wrong, el director del centre, es va dirigir a mi i em va exigir que dos dels fotomuntatges, “Estadio de Santiago” 1 i 3, fossin retirats immediatament. Ambdues obres van ser realitzades el 1973 en resposta al cop militar a Xile, retratant la sagnant repressió i matances que van seguir.

La raó per la qual Wrong volia que desapareguessin les imatges de Xile era que el Midland Bank (com es coneixia llavors, ara és l’HSBC) havia llogat el cinema Barbican per a una reunió entre alguns funcionaris de finances de Pinochet i banquers britànics. Per accedir al cinema haurien hagut de passar per davant de la meva exposició. Em vaig negar a retirar les dues obres, igual que les persones que acabaven de penjar l’exposició.

L’endemà al matí vaig entrar i vaig veure que el quadre més gran, al qual s’havien oposat, estava cobert amb una tela de feltre arnada. Estava penjat d’un sostre alt i devia ser molt difícil treure’l. El més petit havia estat descargolat de la paret i desmuntat.

L’endemà, l’Evening Standard va escriure:

“L’exposició de Peter Kennard, Imatges contra la guerra, al Barbican Centre potser s’hauria de retitular. Imatges contra la censura no estaria malament”. Tot i això, un portaveu del Barbican va declarar al diari: “Esperem poder acollir Peter Kennard. És la seva exposició. No exercim la censura”. En realitat, es van acomodar al règim feixista i van censurar l’artista.

Al principi em vaig indignar tant que volia retirar tota l’exposició, però després vaig decidir deixar-la tal com la van veure els xilens, amb la tela cobrint la imatge i un espai buit. El públic ho podia veure com una declaració més contra el cop, el règim i els seus finançadors.

Mètode artístic

L’art va ser el meu intent d’expressar la meva indignació davant l’horror del cop i les conseqüències. Descomponent elements de fotografies de Xile, tallant-los i reconstituint-los, es va establir una narrativa crítica de la violència militar i la seva oposició.

Les imatges resultants no són miralls documentals, tot i que alguns dels meus fotomuntatges fan servir fotografies de fotògrafs documentals i ciutadans que treballen valentament en situacions de risc vital. Ells surten al perill mentre jo treballo al meu estudi intentant connectar les seves fotografies amb les forces que creen l’opressió que les seves imatges documenten. Els agents del poder que són darrere del patiment es revelen en el mateix enquadrament que les seves víctimes.

Les meves imatges es van tornar a utilitzar el desembre del 1998. Els manifestants, amb pancartes il·lustrades amb imatges meves sobre els drets humans, es van manifestar davant del Tribunal de Magistrats d’alta seguretat de Belmarsh, a Londres. Pinochet havia de comparèixer després d’haver estat detingut en virtut d’una ordre internacional emesa pel jutge espanyol Baltasar Garzón. Recordo l’esgarrifança en la multitud de manifestants –molts d’ells xilens que havien patit sota la seva dictadura– quan un cotxe amb les finestretes tintades el va conduir al tribunal.

El ministre de l’Interior laborista, Jack Straw, va dictaminar finalment el gener del 2000 que, per motius de salut, Pinochet no havia de ser extradit i era lliure de tornar a Xile, on, en arribar, es va aixecar triomfant de la cadira de rodes mentre els seus partidaris l’aclamaven.

Estic segur que, tot i que devia estar content de tornar al país on havia massacrat i torturat milers de persones, va trobar a faltar prendre el seu habitual te de la tarda amb la seva amiga Margaret Thatcher. Unes setmanes abans, ella havia parlat del “deute” que el Regne Unit tenia amb Pinochet i, entre crits dels delegats de la conferència del Partit Conservador, havia parlat del seu “segrest judicial” per Baltasar Garzón.

La censura empitjora

El 1978, vaig realitzar una exposició de 30 fotomuntatges titulada “Un document sobre Xile”, amb text de Ric Sissons, per al Half Moon Photography Workshop. Relatava la història de Xile des dels anys anteriors a Allende, els tres anys del seu govern d’Unitat Popular fins a la barbàrie del govern de Pinochet.

L’exposició es va laminar en plàstic i va viatjar en una maleta que es podia enviar a baix preu al furgó d’equipatges d’un tren. Va recórrer el país anant a centres comunitaris, col·legis, clubs juvenils i fins i tot a una bugaderia.

Amb motiu del 50è aniversari del cop, aquesta setmana es reposa l’exposició en una galeria de Londres. Malauradament, res no ha canviat 45 anys després.

Els mecenes de l’art contemporani, els Mèdicis d’avui, són les empreses i els col·leccionistes d’art superrics. Fan la impressió de donar suport a les opinions dissidents i la llibertat d’expressió, però si hi ha el perill que la teva obra patrocinada fomenti un mínim debat crític, et fan fora. Els patrocinadors hi són per augmentar “l’ànim de compra”.

La censura de la cultura és una cosa de la que no se’n parla al lliure mercat. Però en les arts visuals és un factor cada cop més determinant del que la gent pot veure als espais públics. Les exposicions no es poden celebrar si no estan patrocinades. No fa gaire, la Tate fins i tot va tenir problemes per trobar un patrocinador per a una exposició de Francis Bacon, ja que l’obra semblava massa visceral perquè els accionistes la recolzessin.

El Barbican, que va censurar el meu art antifeixista fa tants anys, n’és un altre exemple: és propietat, està finançat i gestionat per la City of London Corporation.

El poder corporatiu mana al món de l’art britànic. I la seva censura de qualsevol punt de vista dissident encara és més forta ara que el 1985. La bona notícia és que la propera generació d’artistes està lluitant per trencar el domini de les corporacions i els inversors sobre les indústries creatives. És vital que ho aconsegueixin.

* L’exposició “Xile 50: Art polític, solidaritat i resistència” serà a la Four Corners Gallery de Bethnal Green, Londres, del 12 al 23 de setembre.

Peter Kennard és artista i professor d’Art Polític al Royal College of Art de Londres. La seva obra forma part de les col·leccions de la Tate i el V&A, entre d’altres.

Foto: Estadi de Santiago 1. Fotomuntatge de Peter Kennard. Aquesta imatge va ser tapada pel personal del Barbican perquè els funcionaris de Pinochet no l’haguessin de veure quan anaven a reunir-se amb banquers britànics el 1985.

Font: Declassified UK

La finestra indiscreta - Peter Kennard: artista de guerra no oficial (Telesur english, 04.06.2015)
Es poden activar els subtítols automàtics