Rwanda era un bany de sang
Després de l’atemptat aeri de Kigali, l’abril de 1994, la guerra reprèn a Rwanda. Els estrangers són evacuats. A l’est del país, Marcel i Glòria Gérin són fets presoners pel FPR, el Front patriòtic ruandès, actualment en el poder. Aïllats durant tres setmanes a la seva granja de Mpanga, assisteixen a la derrota de l’exèrcit ruandès, i després a l’extermini de totes les poblacions de la regió per les unitats especialitzades del general tutsi Paul Kagame.
El testimoni que segueix és d’un interès excepcional.
Marcel i Glòria Gérin són els únics supervivents de l’est de Rwanda a presentar, fins ara, una versió creïble i detallada dels esdeveniments que van succeir després de l’atemptat de Kigali que va iniciar el genocidi. No es pot pas dir que sigui un testimoni interessat. No són ruandesos ni compromesos políticament o manipulats. Marcel és un belga nascut al Kivu el 1946, i la seva esposa, Glòria, és d’origen mexicà. A Rwanda, hi tenien un complex turístic.
Dipositar en el dossier del genocidi ruandès un element nou -aquest dossier no està tancat-, com el d’aquest testimoniatge directe, no és fer cap acte de negacionisme o revisionisme. Si Marcel Gérin descriu els crims del FPR, que alguns qualifiquen de genocidi, no ho fa amb la intenció de perjudicar, negar o atenuar els del règim de Habyarimana. Aquests, no els ha pogut observar suficientment, diu. Però si amb la seva dona pot relatar el que ha viscut, és degut a un concurs de circumstàncies que els ha permès escapar a la sort que el FPR reserva als testimonis molestos: l’eliminació física.
Marcel Gérin ha sigut un observador de primer ordre del drama ruandès. A causa de l’isolament de la seva granja, estava autoritzat per utilitzar el seu material de radiotransmissió en un país en guerra. Pot, així, donar dades inèdites respecte a l’atemptat aeri de Kigali. Més important encara, va descobrir, gràcies a les seves observacions amb prismàtics, les tècniques d’extermini sistemàtic i metòdic de totes les poblacions, incloent-hi els tutsis, realitzades a la regió pel general Kagame després de l’atemptat aeri. Així, s’està lluny de la interpretació donada pel FPR i els seus aliats internacionals, segons la qual totes les matances durant aquest període van ser comeses pels “genocides hutus”, mentre que del costat del FPR només hi hauria hagut alguns actes aïllats de venjança, al cap i a la fi excusables donades les circumstàncies, provinents d’elements indisciplinats. Aquest cinisme i aquesta capacitat de desinformar són constants en el FPR. Mentre duu a la pràctica la seva “solució final”, assenyala M. Gérin, el Front patriòtic fa venir als llocs la premsa estrangera per a visites guiades explicatives. Els especialistes de comunicació del Front esperen els periodistes estrangers i assenyalen, per la seva banda, els “genocides” hutus com a únics autors de totes les matances constatades.
Altres punts de l’entrevista criden l’atenció. Es confirma que en el moment de la seva darrera ofensiva, el FPR disposava d’elements armats de moltes nacionalitats, prefiguració de les “brigades internacionals tutsis”, que provocaran la marxa de Mobutu, el 1997, i després intentaran, el 1998, fer caure el seu successor, Kabila. D’altra banda, qui era aquesta “unitat Cobra” que menciona M. Gérin a propòsit de l’atemptat aeri? I quin país va fer sobrevolar l’est de Rwanda per un avió C-130 anònim en missió fotogràfica?
Per haver gosat revelar la cara més esgarrifosa del Front patriòtic, Marcel Gérin i la seva esposa estan, des d’ara, exposats a les represàlies dels comandos que el general Kagame, en altre temps cap dels serveis d’informació militar ugandesos, ha instal.lat, poc o molt, arreu del món per suprimir testimonis molestos i opositors polítics. Esperem que Marcel i Glòria, supervivents decidits a no callar mai, escaparan una altra vegada de les seves urpes.
Jerzy Bednarek-Africa International
* Com us vau assabentar que hi havia hagut un atemptat aeri a Kigali, el 6 d’abril de 1994?
Marcel Gérin
Jo estava, en aquell moment, en contacte per ràdio amb un amic alemany que es trobava a Kigali. Parlava per ràdio amb ell cada dia, cap a dos quarts de nou del vespre, des de la meva granja Mpanga, que es troba a 75 km de Kigali. En el moment de la presa de contacte, el 6 d’abril, vam sentir quatre detonacions bastant fortes, jo per ràdio i el meu amic en directe. Més tard, cap a les 9 del vespre, missatges captats per la meva ràdio em donaran a conèixer que l’avió del president Habyarimana havia estat abatut. Un d’aquests missatges emanava de la unitat Cobra, una empresa de seguretat instal.lada a Kigali. Deia: “S’ha tocat el Gran”. Per deducció, vaig comprendre que es podia tractar del president Habyarimana. En tindria la confirmació a mitjanit, per Ràdio França internacional.
* Qui, segons vostè, hauria parlat d’aquest “Gran”?
M.G.: Es tractava de Cobra, el cap de la unitat. Discutia amb altres col.legues. Les freqüències VHF que utilitzaven eren sovint les mateixes que les de l’ONU, o molt pròximes.
* I de quina nacionalitat era aquesta unitat Cobra?
M.G.: Cobra era una unitat de nacionalitat belga, i el responsable parlava en francès amb un accent flamenc.
* Teníeu, doncs, la possibilitat d’interceptar missatges militars a la vostra ràdio?
M.G.: A la granja, la meva instal.lació VHF multifreqüències permetia captar totes les emissions VHF, sobretot les de l’ONU. Tenia, d’altra banda, un aparell HF de 0 a 30 Mhz, mitjançant el qual podia captar missatges militars de l’ONU o de les Forces armades ruandeses, i d’altres i tot. Després de l’atemptat aeri, els missatges de l’ONU i dels militars ruandesos eren missatges de desgavell profund, de desorganització. Els qui parlaven no sabien gairebé ni com es deien, ni fins i tot en quines freqüències havien d’emetre, talment els missatges es cavalcaven.
Els missatges de l’exèrcit ruandès eren missatges d’aplegament, de temptatives de reorganitzar la seva defensa. Això mostrava que es trobava en dificultat. D’altra banda, puc dir molt sincerament que mai vaig captar cap missatge de l’exèrcit ruandès de caràcter genocida, d’incitació al genocidi o referent a execucions arbitràries o sumàries.
* Però el que dieu contradiu la tesi segons la qual hi hauria hagut un vast pla estatal d’extermini dels tutsis, ja que no vau sentir en els missatges de l’exèrcit ruandès cap ordre clara donada a les unitats d’anar a exterminar les poblacions.
M.G.: No tan sols no hi va haver cap ordre precisa del costat de les FAR (Forces armades ruandeses) o de la policia ruandesa, sinó que, al contrari, a la meva regió de Rusumo vaig assistir personalment a una intervenció de l’alcalde de Kibungo, que va intentar parar els moviments aïllats dels milicians interahamwe. Fins i tot, si va fracassar parcialment, no es pot parlar d’incitació al genocidi. Més aviat, hi va haver un moviment de resistència nacional popular que es va desbordar. Van ser executades persones i assassinat innocents, però el que vaig viure no era un genocidi planificat, o si no allò hauria sigut molt pitjor encara.
* Què va passar al vostre sector després de l’atemptat contra l’avió del president Habyarimana?
M.G.: La granja Mpanga està situada a la part nord del municipi de Rusumo. Després de la intervenció fracassada de l’alcalde de Kibungo contra els interahamwe, que volien arrossegar la població cap a actes de resistència o represàlies, es va viure una situació particular vers el 9 o 10 d’abril. A la regió hi havia poblacions autòctones, com els banyambos, que viuen als aiguamolls, i altres provinents del nord del país, d’on havien fugit del FPR el 1992 i 1993. Després de l’atemptat, els banyambos van tornar als aiguamolls i després van passar a Tanzània. Hi va haver, tot seguit, l’èxode dels refugiats del nord. Se’n van anar, també, a Tanzània. Cap el 15 d’abril, les poblacions restants van agafar por i van venir a casa nostra, a la granja, per demanar ajuda. Una part va fugir a Tanzània amb les darreres piragües disponibles.
L’avantguarda de l’Exèrcit patriòtic ruandès: ugandesos, somalis, etíops…
Després hi va haver la irrupció de les forces de l’Exèrcit patriòtic ruandès, l’EPR. És aleshores que hi hagué un moviment de pànic total, quan la gent de la nostra regió va sentir el brogit de les armes i les pudors nauseabundes de les fogueres en les quals cadàvers i gent agonitzant cremaven. Com que els banyambos havien marxat amb les seves piragües, no es podia passar a l’altra banda de la frontera. Així doncs, els refugiats que fugien se’n van tornar enrere, a la gairebé illa de la granja, implorant-nos que els amaguéssim. Aquest terreny té una superfície de 1.600 hectàrees, massa petit per poder amagar totes aquelles persones. Van venir, doncs, a casa nostra. Entre aquesta població no hi havia només hutus, “genocides” com es diu ara. També hi havia banyambos “oblidats”, “mestissos” hutus-tutsis, a qui anomeno els hutsis, tutsis provinents del nord del país, on havien siguts perseguits per l’EPR a principis de 1994. Tota aquesta gent va venir, doncs, a refugiar-se a casa meva.
Tot seguit, el FPR va baixar ràpidament, però d’una manera molt metòdica i molt progressiva. En un primer moment, vaig assistir a la neteja de la regió, al reagrupament de les poblacions que s’havien quedat enrere perquè eren persones que estaven malaltes o disminuïts, o massa joves per poder seguir a la resta de fugitius. Aquestes persones van ser concentrades en grups que van ser eliminats amb metralladores i granades. Van acabar a les fogueres o es van afegir als innombrables “cadàvers flotants” que hi havia en aquell moment a tots els llacs, rius i rieres de Rwanda, entre altres el riu Akagera, que degut a això vaig anomenar el “Nil negre”.
* Això que acaba de descriure, ho ha vist personalment o l’hi han explicat?
M.G.: No m’han explicat res. Els meus records d’aquest període són atroços. Aquestes operacions del FPR, al començament les vaig localitzar per l’olfacte. Després, les vaig seguir amb els meus prismàtics per intentar identificar l’origen de les pudors nauseabundes que hi havia per tota la regió. Feia pudor de carn cremada, calcinada, i després es va començar a sentir pudor de cossos en putrefacció. Era insuportable. Tot allò, desgraciadament, ho vam ben patir.
En aquell moment, ens fèiem moltes preguntes. Ens demanàvem d’on venien aquells trets i aquelles pudors. Teníem molts dubtes. Però, malauradament per a la meva esposa i per a mi mateix, en els dos o tres dies que van seguir vam veure com es desplegaven a casa nostra civils armats. No sabíem bé si eren gent de l’EPR o dels interahamwe. El contacte va ser brutal, ja que la meva dona i jo vam ser detinguts, la qual cosa ens donava la resposta a les nostres preguntes. Es tractava de forces armades de l’EPR, sense uniforme. Només per venir a capturar-nos a la granja, eren més de 350. A la nostra zona, hi havia barreres gairebé cada 50 metres, amb homes uniformats que vaig identificar com somalis, etíops, etc. En total, estimo que eren més de 10.000. Se’ls anomeni mercenaris o bandes armades, pertanyien tots al FPR, i el seu cap es deia George Kirindi. Després de la nostra detenció, vam patir cops i ferides, i per dues vegades simulacres d’execució entremig de gent morta a trets o a cops de matxet. Al voltant nostre, sentíem reflexions com: “guanyarem la guerra pels procediments i les eines dels interahamwe“. Tota fotografia o pel.lícula que s’hagués fet en aquell moment, no hauria permès a una persona exterior determinar amb certesa si aquelles persones armades eren interahamwe o gent de l’EPR. Però per a nosaltres, que estàvem a les seves mans, no hi havia confusió possible.
Tot seguit, vam ser duts a la força a Kibungo. Allà, hi havia oficials ugandesos, però ben segur que no eren tutsis coneguts en aquella regió. És cert que hi havia mercenaris a sou que volien cobrar saquejant. Cal notar una particularitat, i és que en aquestes bandes armades es parlava sempre del “cap”, sense citar mai cap grau. Sempre es tractava del cap. El primer que vam trobar es passejava en camisa hawaiana i amb babutxes als peus. Ningú duia uniforme. El primer oficial de l’EPR identificable, el capità Diogène Mudenge, responsable de l’EPR per a l’est de Rwanda, el vam veure a Gahini arran del nostre trasllat des de Kibungo. Fou en aquesta ocasió que vam veure per primer cop un uniforme de l’EPR, de color verd clar.
Bassals de sang durant 30 quilòmetres
* Quan era això?
M.G.: Ens van fer presoners el 26 d’abril de 1994, i vam passar els darrers dies del mes a Gahini, a les mans de l’EPR.
Voldria tornar enrere per parlar del nostre pitjor record, el que ens ha ferit més. Cal saber que la carretera entre la nostra granja Mpanga i Kibungo recorre 90 quilòmetres a través de camps i plataners. El que era increïble en aquesta carretera era, en primer lloc, la pudor de cadàver que era present per tot el país, i després el nombre de cadàvers a la carretera, als camps, les prades i els camins. N’hi havia pertot arreu, fins al punt que vaig dir que hi havia més cadàvers que plataners.
Quan vam agafar la carretera asfaltada de Kabarondo cap a Kibungo, mai hagués cregut que fos possible, en la vida d’un home, ser obligat d’anar en cotxe durant 30 quilòmetres entre bassals de sang, cervells i defecacions.
L’endemà, vaig fer el viatge en sentit invers. Els cadàvers havien sigut apartats de les carreteres pels anomenats presoners, que van acabar la seva vida després d’haver dut a terme aquest treball macabre. Les regateres eren plenes de cadàvers apilats. A l’entrada de Gahini només hi havia cadàvers. Tots els rius i llacs que vaig veure a Rwanda durant aquest període estaven absolutament plens de “cadàvers flotants”.
El que també voldria dir és que, després de la nostra detenció, el 26 d’abril al matí, fins a la nostra partença de Gahini, per a nosaltres tot va ser un interrogatori gairebé continu, tant de dia com de nit, amb pressions que arribaven al pal d’execució. Vam patir, igualment, sessions de tortura de tres hores, d’una tirada, els 26 i 27 d’abril. Durant una d’aquestes sessions, Gatete, el meu ajudant, va ser assassinat a un metre meu, de tres bales. No hi ha cap dubte, doncs, que el testimoniatge que donem aquí es refereix a l’EPR.
* Però, aquestes matances, no haurien pogut ser comeses, en part, pels interahamwe i les Forces armades ruandeses?
M.G.: Una cosa és certa per a les FAR i els policies, i és que ningú va ser mort per ells, per la bona i simple raó que no eren allà perquè havien sigut cridats a Kibungo, a finals de març de 1994. Per als interahamwe, dir que no van matar ningú seria mentir. Ara bé, la “declaració” que faig aquí no té per objectiu mentir o prendre partit, sinó dir la veritat i descriure el que vaig veure.
“Vaig veure gent endinsar-se al llac per ofegar-se“
Arran d’aquests esdeveniments, estava ben desgavellat. No sabia pas si podíem marxar de la granja o si era preferible romandre-hi. Calia avaluar la situació a l’exterior. Em vaig veure obligat, doncs, a sortir de casa i fer servir una part del personal de confiança per obtenir informacions correctes. Puc dir, doncs, molt clarament, que hi va haver persones assassinades o horriblement mutilades pels interahamwe durant aquella mena de fugida de les poblacions de la regió, i que els interahamwe van matar al voltant de 1.000 persones a l’església de Nyarubuye i al seu entorn. No vaig ser testimoni d’aquesta situació, però no vaig constatar que a la regió els interahamwe matessin persones a milers. Per contra, i això és absolutament extraordinari, vaig veure gent, tutsis a vegades, suicidar-se bevent el líquid provinent de les piles elèctriques xopes d’aigua, o penjant-se als arbres. Aquestes persones no volien viure una altra vegada el que havien suportat al nord del país, i triaven per a elles mateixes la solució última. Vaig veure gent endinsar-se soles als llacs Cyambwe i Rwampanga per ofegar-se. Però és gairebé impossible dir quantes d’aquestes persones van ser assassinades o quantes es van suicidar. En tot cas, les grans matances, la gran neteja de la regió, que encara està buida a hores d’ara, van ser executades per aquestes hordes armades que he citat, que s’anomenen Exèrcit patriòtic ruandès o grups armats tutsis.
Faig un parèntesi a propòsit de la gent que va ser assassinada a cops d’aixades o matxets per aquestes bandes armades de l’EPR, molt ben equipades i carregades d’armes, a qui no els faltava res, excepte l’uniforme. Van ser ells els qui van utilitzar aquests mètodes per matar. Per contra, els equips que romanien darrere, diguem els equips de vigilància o de fi de neteja, eren constituïts per “petits” (nens o joves adolescents) incapaços de matar d’aquesta manera. Utilitzaven, doncs, kalashnikovs ben feixucs per a ells, o fusells R4 recuperats a totes bandes. Eren ells els qui ens feien més por, talment el gallet de les seves armes els feia pessigolles.
Vaig provar d’intercedir davant els 350 militars de l’EPR per la pobra gent que havien buscat refugi a la granja. Però arran de la nostra partença, les ordres de l’EPR van ser precises i ben intel.ligibles: calia passar el rascle i netejar la granja perquè deien: “No hem vingut aquí per fer presoners, sinó per recuperar el nostre país”. Vaig insistir en el fet que entre aquests refugiats hi havia “hutsis”, tutsis, banyambos o hutus que no tenien res a veure amb les anomenades matances comeses pels interahamwe, que aquesta gent buscaven un refugi i una protecció. Va ser un esforç inútil perquè les ordres eren ben clares i repetides: calia “netejar” absolutament la granja. Actualment, el 1998, encara és una zona prohibida, guardada militarment. Ignoro quina funció compleix.
La “solució final” de l’FPR
Tornant a la situació de Gahini, he de precisar que arran de la nostra detenció, vam ser obligats a assistir a interrogatoris ràpids de ruandesos efectuats pel capità Diogène Mudenge, que s’acabaven simplement en execucions, la “solució final”. Hi havia piles de cadàvers, a sota cadàvers en descomposició, al mig cadàvers més frescos, i a dalt cadàvers que encara sagnaven. Ara bé, el període de les execucions pels interahamwe quedava molt enrere. Havien passat més de vint dies. Aquesta situació a Gahini era ben particular. S’utilitzaven dones com a portadores d’aigua per proveir el campament de l’EPR. Les que no podien més, se’n desfeien amb arma blanca i prou. Vam haver d’assistir a aquells fets.
L’arribada dels periodistes a Gahini va ser una sort per a nosaltres. Aquests periodistes van acompanyar l’escorta de l’EPR que ens havia de dur a Byumba, a les mans del general Paul Kagame. Vam fer la ruta del nord del llac Muhazi. Com als altres llocs, hi havia cadàvers, però també amuntegaments impressionants de casquets de bala, de canó, etc. El que ens va colpir més en aquesta regió, i això confirmava el que havíem vist en el nostre sector, és que no hi havia cap habitant, cap presoner. Només vam veure zones totalment buides de gent.
Vam fer tota la carretera per arribar a l’encreuament de la pista que arriba a Byumba. Aquesta pista continua sobre Mulindi, cap al pas fronterer de Gatuna. Què va passar en aquest encreuament? Doncs que en lloc de tombar a l’esquerra, cap a Byumba, vam anar per pistes a través de camps i turons per, en fi, arribar a Gahini i després a l’entrada de Mulindi, on vam ensopegar amb uns quants oficials de l’ONU, sobretot de Ghana i Senegal. Van discutir una mica amb els periodistes, que es van adonar que encara estàvem en perill. Els oficials de l’ONU, aleshores van proposar conduir-nos a l’altre costat de la frontera. Però aquesta iniciativa va ser immediatament contrariada per un agent de l’EPR en uniforme militar, que es passejava per allà amb una gravadora. Em va obligar a sotmetre’m de nou a un interrogatori que va durar ben bé una hora i mitja, amb l’objectiu d’esperar el capvespre.
Al capvespre, la meva dona i jo vam rebre l’ordre de marxar de Mulindi per arribar, diguem-ne que sense problema, a Gatuna, a la frontera amb Uganda. Una cosa molt particular és que vaig voler anar a veure la gent de l’ONU amb la intenció de demanar una escorta, però això em va ser refusat per l’EPR. Així doncs, vaig haver de marxar sol amb la meva esposa, en el vehicle que ens van obligar de conduir. Hi havia una insistència de l’EPR tot dient que érem lliures i que podíem marxar. Era una cosa molt estranya. En el meu subconscient, esperava l’impacte d’alguna granada en el meu vehicle, cosa que hauria acabat amb la nostra vida a Rwanda. Però oficials de l’ONU ens van seguir en jeep. Ens van atrapar. Vam arribar al capdavall del camí que travessa els aiguamolls per atènyer la carretera asfaltada. Amb gran sorpresa nostra, la carretera de la vall estava totalment inundada a una alçada de 30 a 40 cm. La trampa, doncs, era allà. Podíem rebre l’impacte d’una granada o quedar encallats a l’aigua. Però amb l’ajuda dels jeeps de l’ONU, vam passar i vam poder arribar amb força facilitat a Gatuna, on els oficials de l’ONU ens van fer passar la frontera i ens van deixar a la petita oficina de l’ONU situada a l’altra banda de la frontera. Per primera vegada, des de la nostra detenció el 26 d’abril, vam poder beure una tassa de te i menjar alguna cosa.
El 2 de maig, ens dirigíem a la petita ciutat de Kabale, a Uganda, on teníem gestions per fer. Afortunadament, les autoritats ugandeses ens van donar documents de viatge perquè poguéssim arribar a Kampala. A Kampala, vam ser rebuts per M. Walter Hoes, cònsol honorari de Bèlgica. Va haver de fer una demanda al Ministeri belga d’Afers Estrangers perquè poguéssim rebre un crèdit per als nostres bitllets d’avió Kampala-Brussel.les. Aquesta autorització es va donar a canvi de la signatura d’un reconeixement de deute. Vaig acceptar això per sortir d’Uganda, perquè no m’hi sentia gaire segur. El cònsol ens va dur fins a l’avió, i vam respirar tranquils quan vam marxar d’Entebbe, el 5 de maig, per a un retorn a Brussel.les en solitari.
* Heu parlat de la premsa internacional. Però és que l’EPR hauria pogut fer venir periodistes estrangers perquè constatessin les seves pròpies matances?
M.G.: La convicció que tinc és que els periodistes van caure a Gahini com un cabell a la sopa. La seva acollida no estava prevista. A més, per sort nostra, es van equivocar d’edifici quan van arribar, i així és com ens van localitzar.
D’altra banda, la premsa estrangera havia de servir per confirmar la política del FPR, que era d’assenyalar els interahamwe com a autors de les matances. Els periodistes van ser automàticament atesos per unitats especialitzades del FPR. Un d’aquests especialistes és Tony Kabano, que va ser format al despatx del FPR de Brussel.les. Ell s’ocupa d’aquesta mena de treball. Així doncs, hi ha “guies” de l’EPR, amb uniformes convenients, que mostren als periodistes el que els hi volen mostrar. Penso que aquests periodistes no van poder veure aquestes hordes, aquestes bandes d’assassins que ens van agafar. Només van veure els militars de l’EPR en uniforme, que els van influenciar dient-los: “Heus aquí les actuacions dels interahamwe, les seves múltiples matances”, etc. Però no crec que els periodistes vagin ser tan enganyats com això.
Respecte a l’article que el periodista de Reuters, Buchina Mzeteka, va escriure sobre mi, va ser per a mi el que anomeno “el xec per a la vida”. Com a occidental, vaig haver de mentir, fer falses declaracions utilitzant l’estratagema del vocabulari fals. D’altra banda, els supervivents que us trobeu a Rwanda, ben segur que no donaran cap testimoni perquè no saben si seran denunciats o no, no saben pas on són. A més a més, tots els actes que el FPR organitza per als periodistes són molt ben construïts.
Per acabar, encara voldria precisar una cosa. Entre el 21 i el 28 d’abril de 1994, vaig veure amb els meus propis ulls les passades arran de terra d’un avió C-130 sobre tota la zona de Rusumo-Kibungo. Aquest avió semblava fotografiar o filmar la regió. No era gens inquietat per l’exèrcit del FPR. Operava, doncs, en connivència amb ell per obtenir, justament, documents sobre aquestes bandes armades no identificables des del cel. Així doncs, tot seguit es pot atribuir als interahamwe determinades accions i una manera d’operar que són en realitat les de l’EPR.