Reflexions al voltant de la lúcida Proposta de solució per a la guerra d’Ucraïna del Grup d’estudi de Los Alamos
Quan s’acabi aquesta dècada farà justament dos mil·lennis que Ponç Pilat va llançar aquella sublim pregunta, tan sorprenent en aquell primitiu i violent context, a l’estrany reu que tenia davant seu (Evangeli de Joan 18, 38). Segur que no era conscient de la transcendència enorme de la qüestió que estava formulant. Ni, encara menys, podia imaginar que, al llarg dels segles, milers de milions d’éssers humans reviurien aquella escena i es commourien en el més profund del seu ésser. Per l’estudi de tota l’escena podem deduir que la pregunta estava carregada de cinisme. Segurament va pretendre relativitzar-ho tot: mentida i veritat, maldat i bondat, perversió i santedat, la seva pròpia mesquinesa covarda i el digne coratge del pres torturat i destrossat que tenia al davant…
Però Jesús no li va respondre. Tot el que havia de dir, no per a aquell prefecte romà de Judea entre els anys 26 i 36 sinó per a tota la Humanitat futura, ja ho havia dit uns instants abans: “Jo per això he nascut, i per això he vingut al món, per donar testimoni de la Veritat” (Evangeli de Joan 18, 37). Sabia bé que les seves paraules eren per a la Història. Nosaltres, al contrari, igual que Pilat no som en absolut conscients de la transcendència eterna del que fem i deixem de fer davant de la Mentida i la Veritat. Ni, encara menys, que això sigui el sentit de les nostres vides. Jesús sabia bé que la Veritat existeix, que només ella és real i que només ella romandrà. En el sànscrit que feia servir mahatma Gandhi, l’arrel de la paraula satyagraha (la força de la veritat) no és altra que sat (el que és real). Els termes realitat i veritat són inseparables, fins i tot sinònims.
Jesús era el testimoni de la Veritat perquè la coneixia. Els evangelis es refereixen sovint al coneixement que Jesús tenia dels pensaments i sentiments que, darrere les aparences, s’ocultaven en les ments i els cors d’aquells amb els qui tractava (Evangeli de Mateu 9, 4; 12, 25; 15, 19; Evangeli de Lluc 11, 17; Evangeli de Joan 2, 24). Si, a diferència de Jesús, nosaltres no som capaços de captar allò que s’amaga a l’interior de les ments i els cors ni de captar el significat dels esdeveniments (de reconèixer “els signes dels temps”, en expressió de Jesús: Evangeli de Marc 13, 28), és el nostre problema. Per a un cristià no és honest dir que tot és la mateixa farsa. És en nosaltres on hi ha el problema, no en els fets, ni en la realitat. Hi ha víctimes i hi ha botxins. Víctimes com tantes dones assassinades i botxins com els seus miserables assassins. Hi ha mentides i hi ha veritats. Hi ha persones veraces i dignes de fe com Jesús i cínics com Pilat.
Aquest relativisme, sempre superficial i còmode, i sovint deshonest, continua estant a l’ordre del dia actualment entre nosaltres. En una de les darreres entrevistes que se’m va fer a la televisió, quan encara no estava totalment vetat com ho estic ara, va sorgir novament aquesta qüestió. Jo acabava d’exposar que la no-violència està fonamentada en la veritat i la seva capacitat transformadora. La resposta d’un dels participants en la meva entrevista no es va fer esperar: “La veritat, si n’hi ha, és sempre totalment relativa”.
Segurament això és cert en alguna mesura. Sobretot tenint en compte la física actual. Però, aleshores, si no hi ha fets certs ni falsos fets inventats, si no hi ha ni percepcions correctes i en gran mesura objectives ni distorsions carregades de subjectivitat i projeccions pròpies, si no hi ha ni mentides ni veritats… podríem afirmar coses tan estranyes com que Hitler tenia raó, que els nostres països no són gens democràtics i Corea del Nord és una perfecta democràcia, o que a l’Aràbia Saudita es respecten molt més els drets de la dona que aquí, o que als Estats Units no hi ha desigualtats econòmiques i socials… oi, company?
En definitiva, encara que els escèptics i els cínics ho neguin, hi ha aproximacions a la Veritat. No és igual una guerra d’agressió que una guerra defensiva. No és igual parlar d’una guerra que d’inacabables guerres imperials d’agressió. Ni és el mateix parlar d’hipotètics imperis futurs criminals que de l’Imperi real actual que oprimeix criminalment el món des de fa dècades. No és el mateix parlar de mentides que parlar de l’Imperi de la Mentida. El qual només és un, per la senzilla raó que en el present només hi ha un Imperi. Un Imperi decidit a exercir com a tal, costi el que costi, amb les seves 800 bases militars arreu del món, la seva economia globalista, el seu feroç control de la informació i la seva legió de propagandistes. No és el mateix avançar més i més en un projecte de dominació mundial unilateral mentre es fa com que es dialoga (és el talk & fire imperial) que defensar la subsistència de la pròpia nació, etc.
Explico tot això perquè aquests dies m’estan sorprenent certes preses de posició que mai vaig creure possibles per part d’alguns amics o coneguts. En realitat aquest article està dedicat amb tot l’afecte a ells. A aquells que, després de veure i escoltar vídeos com el que vaig enviar de Victor Ternosky, segueixen pensant que la mentida i la falsedat s’han fet les senyores de TOT el món. A aquells que, a més d’això, segueixen denunciant només l’agressió de Rússia a Ucraïna. Cap d’ells, tanmateix, va reaccionar durant vuit anys ni davant del genocidi de moltes desenes de milers d’habitants del Donbass ni davant del perill d’assetjament a Rússia dels míssils de l’OTAN. No recordo que cap d’ells es referís a les mentides i falsedats del Govern d’Ucraïna, infectat de nazis. Potser no sabem que la principal manipulació desinformativa no són les mentides sinó els silencis?
Aquest article està dedicat a aquells que ara s’escandalitzen que el Govern rus arresti, en plena guerra, un sacerdot per fer campanya pública contra la guerra. Tampoc recorden que nosaltres, els bons, solem imposar la llei marcial (del llatí martiālis, de Mart, el déu de la guerra), quan estem immersos en guerres o hem de sufocar rebel·lions que fan perillar seriosament la nostra existència? Caldria saber si aquest sacerdot va aixecar la veu també contra el genocidi del Donbass i contra la molt perillosa agressivitat de l’OTAN.
En tot cas, és curiós que ara els eclesiàstics siguin tan divinament estrictes amb un país que, per estar en guerra, és en alguna mesura comprensible que estigui sota llei marcial. Com és curiós que el papa Francesc demanés perdó al gran genocida Paul Kagame per l’odi dels religiosos extremistes hutus, però no hagi fet mai cap referència a l’assassinat ordenat per Kagame de dos arquebisbes (un de Rwanda i un altre del Zaire-Congo), dos bisbes i centenars de sacerdots i religiosos hutus.
Com és curiós que no s’hagi referit mai al doble magnicidi que el 6 d’abril de 1994 va desencadenar el genocidi, doble magnicidi l’autoria del qual és també de Kagame i dels Estats Units, com Francesc I hauria de saber. Ni a l’odi de Kagame que va desencadenar dels extremistes hutus. Ni a l’assassinat anterior del president Ndadaye de Burundi, magnicidi darrere del qual ja hi havia la mà de Kagame, el gendarme més gran dels Estats Units a l’Àfrica. Ni a l’assassinat posterior del president Kabila al Zaire-Congo així que aquest va pretendre començar a crear llaços comercials amb la Xina. Després de la nostra Guerra Civil, encara no sabem que també en els clergues i religiosos les pulsions gregàries i polítiques poden imposar-se sobre l’Evangeli, com va passar també a Rwanda entre tutsis i hutus?
Aquest article està dedicat a aquells que (assemblant-se en alguna mesura a l’excessivament benèvol Gandhi davant Hitler) pensen, pel que sembla, que els ucraïnesos d’ascendència russa massacrats i la mateixa Rússia, molt seriosament assetjada per l’OTAN, haurien d’esperar que els nostres intel·lectuals, activistes-pacifistes i bona gent que es manifesten amb les seves pancartes els salvin dels nazis ucraïnesos i dels míssils de l’OTAN cada cop més a punt d’acabar amb el “règim autoritari” rus.
Només puc entendre l’actitud d’aquestes persones tan oblidoses des de la hipòtesi que no s’acabin de creure que l’OTAN anava i va de debò, des de la hipòtesi que Putin menteix o exagera quan parla d’extrem perill. Però, com veurem a la Segona part d’aquest article, aquest perill no només era real sinó també imminent. O només puc entendre les exigències a Rússia (de retirar-se d’Ucraïna i tornar a la perillosa situació que ha suportat durant els darrers anys, en què les seves demandes han estat sistemàticament menyspreades), exigències per part d’aquests intel·lectuals, activistes-pacifistes i manifestants, des de la hipòtesi que estiguin disposats a deixar-se massacrar pacíficament al costat de la gent del Donbass i a acompanyar els russos sota el risc, cada cop més seriós, que suposen els míssils de l’OTAN.
Per contra, no em dirigeixo als professionals creadors d’opinió de L’imperi de la Mentida, col·laboracionistes corresponsables de tants i tan greus crims (als quals al·ludien personalitats com Julian Assange, tan exhaustivament informades), crims com la desestabilització d’Ucraïna, el posterior Cop d’Estat, el genocidi del Donbass o el perillós assetjament a Rússia. Ni em dirigeixo a aquells que, seguint directrius com les de George Soros i doctrines com les de Gene Sharp (vegeu l’article titulat “Gene Sharp: Cuando la CIA recurre a la no-violencia”), utilitzen els mètodes no violents de resistència civil no per alliberar els pobles de l’Imperi, com va fer mahatma Gandhi, sinó per provocar inacabables i sagnants “revolucions” de colors per derrocar governs democràtics.
Ni tampoc em dirigeixo a aquells que, per més que se’ls alerti, segueixen prenent com a veritats inqüestionables, sense el menor filtre o cap capacitat de crítica, cadascuna de les mentides quotidianes de la propaganda de guerra de TOTS els mitjans occidentals (TOTS ells a mans de molt pocs grans fons d’inversió, Black Rock i Vanguard sobretot). Cauen altre cop en la credulitat, malgrat l’inacabable historial de mentides, manipulacions o atacs de falsa bandera dels “nostres”: assassinats de nadons de Saddam Hussein a Kuwait i les seves armes destrucció massiva a l’Iraq, bombardejos de Gaddafi contra la població de Líbia, atacs amb armes químiques d’al-Àssad a Síria…
Davant els amics que em venen alarmats i fins i tot molestos perquè, segons creuen, jo justifico o no tinc en compte semblants crims russos televisius quotidians, ja he pres l’hàbit de tallar-los en sec dient-los: “I com ho saps tot això, pels mitjans de Black Rock i Vanguard, oi?… Doncs no em facis perdre el temps, si us plau”. Mentre no deixin de dipositar tanta autoritat en aquests grans mitjans ni deixin de concedir-los tant suposat saber, ni Crist mateix en persona podria fer res per alliberar-los del seu maligne encanteri.
No em dirigeixo a aquells que, seguint aquesta propaganda, no deixen de comparar el president Putin amb el delirant Hitler de les hores finals del nazisme, però mai amb Els Aliats. No em dirigeixo a aquells que ni se’ls acudeix comparar els desastres que pugui ocasionar l’operació militar de Rússia a Ucraïna amb els terribles episodis de la Segona Guerra Mundial dels quals els “nostres” en van ser responsables, com el terrible bombardeig britànic que va deixar Dresden absolutament arrasada. Sense parlar d’Hiroshima i Nagasaki per no despertar en les nostres ments, en aquest moment crític, el terrible monstre nuclear.
Després d’aquesta llarga introducció anirem ja, a la Segona part d’aquest article, al nucli del problema. Nucli que, malgrat ser el que és fonamental, no necessitarà gaire espai. Hi ha veritats i mentides. Negar algunes veritats, com la de l’holocaust nazi, fins i tot constitueix un greu delicte de negacionisme. Per això negar els fets que es donen a la guerra d’Ucraïna és, si més no, penós. Quins són per a mi aquests fets? I, encara més important, quines són les possibles solucions?
Ho he intentat explicar des del començament del conflicte, però avui tenim a la nostra disposició un document magnífic: la lúcida Proposta de solució per a la guerra d’Ucraïna formulada pel Grup d’Estudi de Los Alamos. Així que amb aquesta proposta i amb l’article titulat “El silenci d’Occident sobre les provocacions recolzades per l’OTAN que condueixen a la guerra a Ucraïna”, és a dir, els dos darrers articles publicats a www.l-hora.org, intentaré respondre ambdues qüestions.
Pintura: “Quid Est Veritas? Crist i Pilat” (Nikolai Nikolaevich Ge, 1890). Nikolai Nikolaevich Ge, nascut el 1831 a Voronezh, Rússia, i mort el 1894 a Ivanovsky khutor, actualment Shevchenko, Ucraïna, va ser un pintor realista rus de la generació dels Ambulants. Sota la influència de Lev Tolstoi, va dedicar els darrers anys de la seva vida a una sèrie sobre la Passió de Crist.
Putin qualifica Occident d'Imperi de la Mentida (RT, 28.02.2022)