“El que importa de debò” per al futur de la humanitat no crec que sigui l’Agenda 2030, com pretenen alguns que disposen d’un finançament milionari i tenen els grans mitjans al seu servei, sinó desemmascarar la cara sinistra de l’engranatge anglo-occidental en el que vivim i el falsari relat dels esdeveniments que ens ha estat imposat… encara que això comporti la nostra pròpia mort social
Alguns amics que aniran a votar el proper 23 de juliol, perquè consideren que cada vot és important, ens diuen que no servirà de res que nosaltres no votem mai més fins que, en aquests temps nuclearitzats, un partit decideixi posar la Pau i la sortida de l’OTAN com a primer i principal punt del seu programa electoral. “Que alguns no voteu, no servirà de res” –diuen–, però… ells sí que votaran! Una abstenció és, pel que sembla, una cosa insignificant, però un vot “sensat” és molt important. Que n’ha fet de mal durant dècades el suposat “realisme”, l’aparent eficàcia i l’anomenat vot útil!
Però aquestes consideracions tan “intel·ligents” per part dels “entesos” i “pragmàtics” ja no m’afecten gens. Les suporto, en les qüestions més diferents, des que ja fa mig segle em vaig declarar, des de les conviccions i el moviment de la no-violència, el tercer objector de consciència al servei militar per motius no només espirituals sinó també polítics. No serviria de res –em deien–, era fins i tot una estupidesa… Però uns quants anys més tard queia a Espanya l’obligatorietat del servei militar.
Hi ha una altra saviesa, molt més veritable, intuïtiva i realista alhora, que la de tant expert mediàtic o acadèmic. Tinc ben interioritzada la certesa que una petita porció de llevat pot transformar tota una gran massa (Mateu 13,33). Jesús de Natzaret ho sabia bé dos mil·lennis abans que, amb els experiments de Stanley Milgram, es descobrís que només un 8% de la societat sol ser la que no es deixa enganyar ni corrompre, però també la que acaba influint decisivament en tot el 92% restant i determinant positivament el curs de la història (des del minut 51:30 fins al 68:10)
Aquest article també podria titular-se: “Comentaris al voltant de les extraordinàries anàlisis de Juan Antonio Aguilar”. En aquests temps de polítics, periodistes o acadèmics mediocres o fins i tot col·laboracionistes respecte al totalitarisme que creix més i més a Occident, és veritablement encoratjador escoltar en boca d’un militar i especialista en geoestratègia allò que és l’essència mateixa tant del profetisme bíblic com de la doctrina de la no-violència: “El més important per assolir la Pau és desemmascarar la cara sinistra de l’engranatge en què vivim i el seu falsari relat dels esdeveniments… encara que això comporti el nostre propi assassinat social”.
Avui, 22 de juny, dia en què, el 1941, l’Alemanya nazi llançava el seu gran atac a Rússia, l’anomenada Operació Barba-roja, Juan Antonio Aguilar iniciava així l’entrevista que li feia Miguel Ruiz Calvo: L’aclaparadora propaganda a tots els mitjans de comunicació ens hauria de portar a preguntar-nos per què, cada dia més, tanta gent acaba obrint l’ordinador, sent tan còmode seure a veure la televisió, per intentar informar-se realment del que està passant. A preguntar-nos per què això és així. Ens hauria de fer reflexionar sobre quin món és aquest en el que estem vivint. Tots, absolutament tots, els titulars són lineals. I això només pot passar per la raó exclusiva que l’origen de la informació és el mateix… No podem acceptar que l’OTAN/UE ens porti a acceptar com un fet normal que acabem anant a la guerra.
Mig segle de lliurament a la causa de la Veritat, la Pau i la Justícia no ha fet més que reforçar dins meu aquella convicció de mahatma Gandhi: “Un sol ésser humà i la Veritat són multitud”. Perquè per a ell la Veritat era Déu mateix. Ella és la Realitat mateixa davant la que abans o després acaben estavellant-se totes les fal·làcies que creen i recreen una vegada i una altra els poderosos mitjans d’unes elits que semblen haver aconseguit, de moment, segrestar tots els instruments i ressorts d’enginyeria social. Però en sànscrit la paraula Satya (Veritat) es deriva de Sat, que significa ser. I, com se sol dir, els fets són tossuts.
En diàlegs amb el pare Matteo Zuppi, actual president de la Conferència Episcopal Italiana i mediador del Vaticà en el conflicte d’Ucraïna, així com amb el seu company Roberto, tots dos de la Comunitat de Sant Egidi, el final del segon mil·lenni em va portar un dels més importants descobriments de la meva vida: el de la gravetat de la qüestió del silenci dels cristians davant de crims i genocidis, així com la importància de la denúncia i d’allò que els pares de l’Església anomenaven la parresia, la força i la llibertat interiors per anomenar les coses pel seu nom. Ho vaig explicar a l’article del gener del 2005 titulat “Dios verdad” amb el que la revista dels Jesuïtes Sal Terrae volia obrir un cicle anual dedicant cada mes a diferents noms de Déu:
“Havia llegit aquelles paraules d’Albert Einstein, en ple genocidi nazi, en què afirmava que les generacions futures lamentaran més el silenci de la gran massa dels bons que la maldat d’uns quants. Però encara no les havia fet meves ni arribava a calibrar correctament la gravetat de la qüestió del silenci dels cristians davant de crims i genocidis. En un article publicat el 1999[5], em referia així a aquell descobriment: ‘La Comunitat de Sant Egidi expressa admirablement el seu carisma propi quan, en les trobades ecumèniques i en les tasques de mediació, afirma: la Pau és el nom de Déu. Després de passar dos dies amb el pare Matteo i amb Roberto, a Roma, vaig comprendre clarament que, salvades les distàncies entre l’envergadura de les seves tasques i les nostres, la missió de la nostra Fundació estava més en relació amb un altre dels rostres de Déu: la Veritat’.
En aquell descobriment propi del Déu Veritat es va complir, una vegada més, allò del que Gandhi estava convençut: Són els pobres els qui ens condueixen al Déu Veritat. ‘Estic esforçant-me per veure Déu mitjançant el servei a la humanitat…’.[6] ‘Sabeu que hi ha milers de poblets on la gent es mor de gana i que està a punt d’arruïnar-se? Si escoltéssim la veu de Déu, és segur que escoltaríem que Déu ens diu que estem prenent el seu nom en va si no pensem en els pobres i els ajudem’.[7] ‘Només es pot servir Déu d’una manera: servint els pobres’[8]. Era el desembre del 1996. Estàvem a punt d’iniciar des d’Assís una segona marxa a peu de gairebé 1.000 quilòmetres fins a la seu de l’ONU, a Ginebra, per la pau i la fi del genocidi a l’Àfrica dels Grans Llacs. Ja havien estat bombardejats amb armes pesades els camps de refugiats que, sota la bandera de l’ONU, estaven enclavats a l’est del Zaire, avui RD del Congo. Ja havia començat la cacera del refugiat, cacera on desapareixerien centenars de milers de dones, nens i ancians indefensos.
Ja també, les nostres denúncies havien estat signades per un ampli nombre de premis Nobel. A Roma, la meva dona, Susana, i jo mateix vam tenir una sèrie de trobades amb superiors d’algunes congregacions religioses que treballen en aquella regió africana, amb alts responsables de la Comissió Pontifícia Justícia i Pau i també amb els dos membres de la comunitat de Sant Egidi que havien actuat com a negociadors en diversos conflictes i que seguien fent-ho a Burundi, el pare Matteo i Roberto. Durant dos dies vam ser atesos molt amablement pels membres de la comunitat, vam poder participar de la seva preciosa litúrgia i parlar durant força hores amb tots dos. Però, pel que fa a signar les nostres denúncies, ens van manifestar que ells mai no feien aquests posicionaments públics per no entorpir la seva tasca mediadora.
No només vam entendre aquesta opció sinó que teníem clara consciència de la necessitat i de la importància que algú jugués aquest paper de mediació. Però això no evitava el dolor de constatar la terrible solitud en què centenars de milers de germans nostres vivien les darreres hores. Va ser aleshores, en aquesta situació crítica i d’abandó, de la qual la nostra solidaritat amb les víctimes ens havia fet copartícips, quan per complementarietat i contrast –no per oposició– respecte a d’altres vocacions, es va fer la llum respecte a la nostra pròpia. El nostre patiment residia no només en la materialitat mateixa de la tragèdia sinó també, tant o més que en ella, en la criminalització de que eren objecte tants centenars de milers de víctimes innocents. Ens rebel·lava profundament el fet que, a més de ser ignominiosament assassinades –o precisament per això, per poder ser eliminades ‘justificadament’–, fossin presentades al món col·lectivament com a genocides. Va ser llavors quan vaig tenir la clara certesa que sense veritat res no és. Sense aquest fonament de la veritat no hi pot haver la més mínima justícia, ni la més elemental societat humana, ni cap mena d’espiritualitat, ni cap altre nom de Déu. Sense veritat ni justícia res no és, res no pot ser. El fet que tant en sànscrit, com en altres llengües, l’arrel etimològica del terme veritat, satya, al·ludeix al que és real, sat, segurament té molt a veure amb aquesta intuïció.”
Acabo, doncs, recordant de nou el subtítol del meu darrer article: “Alguns no hem votat aquest 28M ni votarem més fins que arribi una nova generació de polítics que es proposin de debò la sortida d´Espanya de l’OTAN i la refundació d’aquesta UE, instruments criminals de les elits globalistes”. I amb uns paràgrafs d’aquell article del 1999 a què em referia en l’anterior cita de la revista Sal Terrae:
“Silencis tan clamorosos de grans organitzacions i grans experts en aquest conflicte [el de Rwanda i Congo] han fet possible que l’extermini de tants milions d’éssers humans passi pràcticament desapercebut per al nostre món. No és casual que, amb tanta freqüència, organitzacions, professionals dels mitjans i personalitats internacionals no especialitzats/des en aquesta regió africana hagin rebutjat o, almenys no recolzat, les nostres denúncies. Rebuig fet, la majoria de vegades, amb l’argument que no era possible que passés una tragèdia de tal magnitud i que els grans especialistes no ho estiguessin denunciant.
[…] El debat sobre la necessitat, d’una banda, de denunciar els crims ocults o la conveniència, de l’altra, de callar per no provocar represàlies més grans, ja és un vell debat. En aquests darrers anys se n’ha obert un de semblant respecte al silenci, suposat o real, de Pius XII davant del genocidi nazi. Al meu entendre les acusacions que alguns li han fet són excessives. Són moltes també les autoritats religioses del judaisme que així ho han manifestat. No m’és possible ara estendre’m sobre si va parlar prou fort i clar. Però aquest recent debat posa de nou en relleu que, més enllà dels antivaticanismes més o menys legítims que puguin estar a l’origen de les acusacions a Pius XII, no és fàcil justificar alguns silencis davant de genocidis de milions de víctimes, per més acompanyats que estiguin aquests silencis per obres de misericòrdia i fins i tot per molts centenars o milers de vides que s’hagin pogut salvar. Les circumstàncies que acompanyaven el règim nazi, com són el deliri més absolut o el gran poder militar i propagandístic, no eren exactament les mateixes que existeixen al voltant de l’actual genocidi de l’Àfrica dels Grans Llacs. Estic fermament convençut que en aquest cas la pressió social hagués pogut influir notablement en la marxa dels esdeveniments. Hi ha, fins i tot als Estats Units i la Gran Bretanya, persones i col·lectius, minoritaris però molt compromesos, que haguessin pogut ser receptius a les clares denúncies d’una realitat tan atroç.
És per mi especialment difícil d’entendre que, fins i tot entre els cristians, la santa virtut de la parresia, és a dir la llibertat d’anomenar amb tota franquesa les coses pel seu nom, no es lliuri mai de tota mena de sospites. Monsenyor Romero a El Salvador o monsenyor Munzihirwa al Kivu o tants altres cristians/es corrents, que mai van saber què és això del doble llenguatge dels diplomàtics, no elevaven una vegada i una altra les seves denúncies portats per una mena de rebel·lia adolescent, neuròtica o malhumorada. Ho feien perquè els feia mal a les entranyes el dolor del món i perquè seguien les petjades d’aquell Jesús de Natzaret que es va enfrontar frontalment amb els poders corromputs del seu temps sense reparar tant en les conseqüències de les seves paraules i sense calcular tant què era el més ‘convenient’. Pot ser que la denúncia no serveixi per a res, com tants diuen avui a la nostra societat de resultats i consum. Però ells no la feien perquè servís d’alguna cosa, sinó perquè l’havien de fer. També aquest ha estat, ja al nostre segle, l’estil dels grans líders de la no-violència. Gandhi i Luther King no eren pacifistes, sinó provocadors de l’autèntic canvi mitjançant la força de la veritat i la denúncia que neix de la misericòrdia. A això precisament és al que es referia Gandhi quan feia servir els termes ‘ahimsa’ i ‘satyagraha’, dels quals ‘no-violència’ és una mala traducció. Si desaparegués a les esglésies cristianes el carisma de la parresia, s’hauria perdut un dels trets més propis d’aquell a qui consideren el seu mestre, model i guia.
No sóc qui per jutjar tots aquells que, amb coneixement de causa, hagin pogut optar pel silenci. Més encara quan algú acredita des de fa molts anys, com fa Sant Egidi, la seva sincera i generosa entrega a la causa de la pau. Però sí que em sento en l’obligació de deixar en evidència que encara que parlar clar i fort no asseguri la fi de la violència i pugui fins i tot tenir greus conseqüències, el silenci té també les seves i ben greus per cert. I em sento en l’obligació de denunciar que les negociacions d’Arusha, fins i tot suposant que arribin a algun tipus de resultats, de poc serviran als milions de congolesos víctimes, sobretot, dels interessos miners internacionals i de la barbàrie del Front Patriòtic Ruandès. I que a les de Lusaka no existeix per part dels dos grans invasors, Rwanda i Uganda, la menor voluntat de retornar a les seves fronteres. I que tampoc no existeix, per part de les grans potències i els poderosos lobbies internacionals que sostenen aquests invasors, la menor voluntat de pressionar-los cap a aquest retorn, sinó tot al contrari, existeix el projecte de continuar espoliant els recursos del Kivu. I finalment, estic obligat a cridar, una vegada més, que cada mes estan morint i de quina manera! una mitjana de 70.000 germans nostres a la RD del Congo. I així ho faig, fins i tot amb el risc que tot el que acabo d’exposar aquí pugui ser interpretat com el desfogament d’un candidat al Nobel de la Pau davant la notícia que l’elegit és un altre, Sant Egidi.”
Ofensiva d'Ucraïna: Anàlisi amb Juan Antonio Aguilar (Miguel Ruiz Calvo, 22.06.2023)