El 20 de maig, els jutges del Tribunal Superior britànic Dame Victoria Sharp i Jeremy Johnson van dictaminar que es podia concedir a Julian Assange una apel·lació contra la seva extradició als Estats Units, on s’enfronta a 175 anys en una presó de màxima seguretat acusat de 17 càrrecs en virtut de la Llei d’Espionatge del 1917 i un per intrusió informàtica –essencialment per revelar informació veraç sobre crims de guerra, per exercir el periodisme.
Després de la vista prèvia del Tribunal Superior de Justícia el febrer, els jutges van demanar garanties als Estats Units que, en cas d’extradició, Julian no correria el risc de ser condemnat a mort als EUA, no se li negaria el seu dret a la llibertat d’expressió recollit a la Primera Esmena, ni se’l perjudicaria en aquest dret per no ser ciutadà estatunidenc. Els EUA van proporcionar allò que van considerar garanties, i van ser la base de la vista del 20 de maig.
Els advocats de Julian van acceptar que es mantingués la garantia contra la pena de mort, però es van oposar vehementment a les garanties –només de nom– que Julian, el guardonat periodista i fundador i editor de WikiLeaks, pogués beneficiar-se del dret a la llibertat de expressió. La feble no garantia afirmava simplement que als EUA Julian podria “cercar” protecció sota la Primera Esmena.
És molt qüestionable que un tribunal federal –que en última instància jutjaria Julian als EUA– pogués veure’s obligat a concedir a Julian els drets de la Primera Esmena precisament perquè el Tribunal Suprem dels EUA ha dictaminat anteriorment que els estrangers no tenen dret a aquestes proteccions. Fins i tot si els Estats Units acceptessin totes les garanties, aquestes serien molt sospitoses: en el passat, els Estats Units han donat garanties que, segons Amnistia Internacional, no valen ni el paper en què estan escrites.
Un cop en sòl estatunidenc, Julian no només podria veure retirades o modificades aquestes proteccions, sinó que podria ser objecte de noves acusacions, especialment relacionades amb la publicació de Vault 7, la publicació més gran de documents confidencials de la CIA, que revelen els mètodes de vigilància i les maldats de l’agència i que van alimentar encara més la determinació de venjança de la CIA.
El 20 de maig, els jutges tenien tres opcions: podien haver acceptat les garanties, en aquest cas Julian hauria estat embarcat immediatament en un avió militar amb destinació als Estats Units (de fet, dos agents estatunidencs eren presents a la sala aquell dia, per si aquesta era la decisió), on mai més es tornaria a saber res d’ell; podien haver rebutjat qualsevol de les garanties, cas en què es concediria a Julian un recurs; o podien haver endarrerit qualsevol decisió fins a una data posterior.
Els jutges van coincidir amb els advocats de Julian que la garantia del dret de Julian a la llibertat d’expressió no estava prou garantida, i per això van concedir el recurs. Totes dues parts tenien de termini fins al 24 de maig per presentar un calendari i un procediment per a l’apel·lació. La data per això podria fixar-se llavors per a setmanes o mesos més tard.
Però aquest no seria necessàriament el final de les batalles legals de Julian: si en aquesta vista els jutges voten en contra de l’extradició, els Estats Units podrien apel·lar aquesta decisió davant el Tribunal Suprem del Regne Unit, sense que hi hagi una decisió final fins a dins de molts mesos, fins i tot anys.
Maniobres polítiques
Encara que aquest cas s’està celebrant en un tribunal, no té res a veure amb la justícia, sinó amb la política. Des del principi, els britànics han estat rebent instruccions dels Estats Units, i tant l’expresident Trump com el president Biden desitgen ferventment que Julian desaparegui per sempre. Sota el mandat de Trump, la CIA va conspirar juntament amb l’MI5 britànic per segrestar i disparar a Julian als carrers de Londres quan era a l’ambaixada equatoriana on se li havia donat asil polític.
Biden i els demòcrates acusen les revelacions de WikiLeaks sobre el soscavament de la candidatura presidencial de Bernie Sanders, entre altres coses, de ser responsables que Hillary Clinton perdés les eleccions del 2016 davant Trump, i alguns fins i tot han suggerit que Julian hauria de ser “assassinat amb un dron” per això.
Les revelacions de WikiLeaks sobre les guerres de l’Iraq i l’Afganistan, per les quals s’acusa ostensiblement Julian, van ser enormes vergonyes tant per als Estats Units com per a la Gran Bretanya, perquè van treure a la llum les mentides que hi havia darrere d’aquestes guerres, la barbàrie, la tortura, la corrupció, les veritables xifres de combatents i civils morts.
Els 10 milions de documents que componen les revelacions de WikiLeaks han tingut una enorme repercussió. Per exemple, han ajudat a guanyar judicis, a acabar amb la tortura a Guantánamo, a derrocar governs corruptes com el d’Egipte, a posar fi a guerres, per exemple a l’Iraq, ajudats per l’inquietant vídeo Collateral Murder (Assassinat Col·lateral) que mostrava soldats estatunidencs a Bagdad abatent alegrement civils des d’un helicòpter Apache. No és estrany que a aquest editor que suposa una amenaça per als poderosos se’l mantingui aïllat, silenciat, entre reixes.
Encara que els Estats Units intenten defensar que Julian no és un periodista, sinó un instigador sense escrúpols del robatori d’informació classificada la publicació de la qual ha provocat la mort d’innocents, cada vegada són més els dirigents i polítics que han vist que no és així en absolut i han sortit en suport de Julian. I els mitjans de comunicació que anteriorment van publicar i es van beneficiar de les revelacions de WikiLeaks, i després van mentir sobre Julian i el van difamar, s’estan adonant cada vegada més de les repercussions que podrien caure sobre els seus caps si Julian cau, per la qual cosa també han manifestat el seu suport.
Molts interrogants
És possible que el tribunal, durant la propera vista, es prengui el seu temps per deliberar sobre les qüestions de garantia i, a continuació, dictamini que les promeses exigides per la Primera Esmena continuen sent inadequades i Julian quedi en llibertat. Aquest escenari potencial planteja una sèrie de preguntes: en quin estat físic o psicològic es podria trobar Julian en aquell moment? S’haurà deteriorat el seu estat fins al punt que els governs estatunidenc i britànic considerin que ja no constitueix una amenaça? Si es denega l’extradició, cal suposar que els Estats Units interposaran un recurs davant del Tribunal Suprem del Regne Unit, perllongant l’empresonament de Julian i la devastadora incertesa durant molts mesos més?
Tots dos governs volen silenciar Julian per sempre. Però les “garanties” dels EUA estaven tan lluny del que els jutges podien acceptar que no van tenir més remei que fallar com ho van fer. Els Estats Units podrien haver proporcionat fàcilment una millor aparença de garanties, encara que no fossin infal·libles, que els jutges probablement haurien acceptat, cosa que fa pensar a alguns que els advocats estatunidencs es van deixar portar per l’arrogància i no per una estratègia equivocada.
Encara que Sharp i Johnson semblaven més raonables (això no és dir gaire en absolut) que els jutges de les audiències anteriors, es tractava d’un plantejament sincer o d’una façana, per presentar-se com a imparcials i justos davant de tantes injustícies flagrants i violacions de les garanties processals al llarg del cas de Julian? No només es van espiar, gravar i enviar a la CIA les reunions de Julian amb els seus advocats a l’ambaixada equatoriana, sinó que li van robar els ordinadors i notes legals quan el van treure de l’ambaixada i el van portar a la presó de Belmarsh. I el principal testimoniatge contra ell va ser proporcionat per un sociòpata convicte que posteriorment es va retractar del seu testimoniatge, dient que Estats Units havia fet tractes amb ell perquè ho proporcionés.
D’altra banda, aquesta petita obertura proporcionada per Sharp i Johnson pot tenir poc a veure amb que siguin jutges raonables i justos, sinó més aviat amb el fet que els advocats dels Estats Units van fer que la seva decisió fos inexorable.
A Gran Bretanya, els jutges, advocats i polítics gairebé sempre procedeixen de la mateixa classe, han assistit a les mateixes escoles, socialitzen junts –pertanyen al mateix “club”– i sovint treballen colze a colze. Seguiran els jutges que en última instància coneixeran del proper recurs –i potser no siguin Sharp i Johnson– el camí proscrit o adoptaran un enfocament just de la jurisprudència tal com s’ha d’aplicar al cas de Julian, encara que només es puguin pronunciar sobre la qüestió de la Primera Esmena?
Des del principi, molts s’han mostrat extremadament escèptics sobre un resultat positiu per a Julian. Els governs, els polítics, les empreses, els militars que han estat exposats per WikiLeaks, i altres que temen l’exposició, no volen veure Julian lliure per seguir publicant informació veraç, no volen ser responsables. I volen venjança pel que Julian ha revelat.
Sembla que han tingut la seva venjança. Julian fa gairebé 14 anys que està tancat en un lloc o un altre, la major part del temps en condicions tortuoses que l’han destrossat físicament i psicològicament. Si és alliberat, cal preguntar-se, tindrà forces per fer allò que tan brillantment va fer abans? Els Estats Units i la Gran Bretanya compten amb que estarà tan destrossat que la seva llibertat suposarà un risc mínim?
El missatge és l’objectiu
Les entitats que temen ser exposades volen que altres periodistes i editors captin el missatge: si escrius i publiques informació incòmoda per als qui són al poder cometent crims contra la humanitat, és molt probable que tu també et vegis privat de llibertat i potser fins i tot de la vida. Et poden segrestar arreu del món i tancar-te per sempre en virtut de la draconiana Llei d’Espionatge, independentment de la teva nacionalitat i d’on hagis publicat, com és el cas de Julian.
Sembla que tant si Julian és exonerat com si no, aquests missatges han arribat alt i clar. El silenci i l’autocensura han esdevingut la regla tàcita. Missió complerta? O encara no s’ha satisfet la set de sang de la CIA pel cap de Julian?
Molts creuen que Biden, el president en funcions, no voldria que Julian fos portat amb grillons als Estats Units per enfrontar-se a una pena de 175 anys de presó abans de les eleccions del novembre, cosa que no dóna bona imatge a un president que pregona la llibertat d’expressió (encara que, per descomptat, fa tot el possible per suprimir-la). D’aquí ve el probable ajornament de la decisió fins després de les eleccions.
Quan recentment se li va preguntar si accediria a la petició del primer ministre australià Anthony Albanese de que Julian fos retornat al seu país de naixement, Biden va murmurar en un aspre xiuxiueig: “Ho estem considerant”. Tot i això, no s’ha sentit cap altra ampliació d’aquest comentari aparentment despreocupat. Trump, per part seva, ha dit que, atès el que sap ara, estaria a favor de retirar els càrrecs contra Julian una vegada elegit. Però tots dos homes tenen un historial de capgiraments oportunistes de les promeses que fan, com demostra clarament aquesta última.
Mentre que molts han aplaudit la decisió del Tribunal Suprem, considerant-la molt positiva, altres són menys optimistes, veient-la sobretot com més del mateix, potser amb una petita escletxa d’esperança. Passaran més mesos abans de la decisió definitiva, durant els quals Julian romandrà a la presó de Belmarsh, “el Guantánamo britànic”, tancat en una cel·la de 3 per 2 metres 23 hores al dia, com ho ha estat durant més de 5 anys. Pateix depressió i ansietat extremes, que l’han portat a autolesionar-se, i per a les quals li han receptat medicació. Fa dos anys, a l’edat de 51, va patir un mini-ictus que podria derivar en altres i, a causa de problemes de salut, no va poder assistir a les dues audiències anteriors.
Aquest ràpid deteriorament de l’estat de salut de Julian ha estat clarament el pla des del començament. Els gairebé 14 anys de persecució implacable i enjudiciament de Julian són el veritable càstig. Si bé hi pot haver una obertura a la llibertat definitiva de Julian, quant més pot durar en el seu terrible calabós abans que pugui ser alliberat?
Raó de més per fer tot el possible per lluitar per la llibertat de Julian mentre encara hi hagi temps. Per lluitar per la veritat i la transparència. Per lluitar per la rendició de comptes i el nostre dret a saber. Per lluitar per la nostra llibertat.
Karen Sharpe és autora de “Julian Assange in His Own Words”, traduït al francès (Julian Assange parle) i al castellà (Julian Assange habla).
Font: Global Research
Stella Assange demana als Estats Units que “abandonin el cas” del seu marit (RT, 20.05.2024)