L’afirmació que el general de divisió Qassem Soleimani era un “terrorista” amb la missió de dur a terme un atac “imminent” que mataria centenars d’estatunidencs ha resultat ser una mentida, així que per què hauríem de creure qualsevol altra cosa relacionada amb els recents esdeveniments a l’Iran i l’Iraq? Per descomptat, el Vol 752 d’Ukraine International Airlines que va sortir de l’aeroport internacional Imam Khomeini de Teheran el matí del 8 de gener amb 176 passatgers i tripulació a bord va ser abatut per les defenses aèries iranianes, cosa que el govern de la República Islàmica ha admès, però hi podria haver molt més en la història de la guerra cibernètica duta a terme pels governs dels Estats Units i possiblement Israel.
Sens dubte, les defenses aèries iranianes estaven en alerta màxima per por a un atac estatunidenc després de l’assassinat de Soleimani el 3 de gener, seguit d’un atac amb míssils de l’Iran contra dues bases estatunidenques a l’Iraq. Tot i la tensió i l’escalada, el govern iranià no va tancar l’espai aeri de país. Els vols de passatgers civils seguien sortint i arribant a Teheran, gairebé amb tota seguretat un error de judici per part de les autoritats aeroportuàries. Inexplicablement, els avions civils van continuar enlairant-se i aterrant fins i tot després que el Vol 752 va ser abatut.
Cinquanta-set dels passatgers del vol eren canadencs d’ascendència iraniana, cosa que va portar el primer ministre Justin Trudeau a assenyalar amb el dit tant el govern iranià per la seva distracció com a Washington, observant amb enuig que l’Administració Trump havia buscat deliberadament i imprudentment “escalar les tensions” amb l’Iran a través d’un atac a prop de l’aeroport de Bagdad, sense tenir en compte l’impacte en els viatgers i altres civils de la regió.
Tanmateix, el que sembla haver estat un cas de mals judicis i d’error humà inclou alguns elements que encara no s’han explicat. Segons s’informa, l’operador de míssils iranià va experimentar una considerable “interferència” i el transponedor de l’avió es va apagar i va deixar de transmetre diversos minuts abans que es llancessin els míssils. També hi va haver problemes amb la xarxa de comunicacions del comandament de defensa aèria, que poden estar relacionats.
La interferència electrònica provinent d’una font desconeguda va significar que el sistema de defensa aèria es va posar en operació manual, confiant en la intervenció humana per al seu llançament. El paper humà significava que un operador havia de fer un judici ràpid en una situació de pressió en la qual només tenia moments per reaccionar. L’apagada del microxip, que hauria indicat automàticament a l’operador i a l’electrònica de Tor que l’avió era civil, en canvi va indicar automàticament que era hostil. L’operador, havent estat particularment informat sobre la possibilitat que es rebessin míssils de creuer americans, llavors va disparar.
Els dos míssils que van abatre l’avió procedien d’un sistema de fabricació rus anomenat SA-15 per l’OTAN i Tor pels russos. Els seus vuit míssils estan normalment muntats en un vehicle amb erugues. El sistema inclou tant un radar per detectar i rastrejar objectius com un sistema de llançament independent, que inclou la funcionalitat d’un sistema d’identificació amic o enemic (IFF) capaç de llegir els senyals de trucada i els senyals de microxip per prevenir accidents. Atès el que va succeir aquell matí a Teheran, és plausible assumir que alguna cosa o algú va interferir deliberadament amb les defenses aèries iranianes i amb el microxip de l’avió, possiblement com a part d’un intent de crear un accident d’aviació que seria atribuït al govern iranià.
El sistema de defensa SA-15 Tor utilitzat per l’Iran té una gran vulnerabilitat. Pot ser hackejat o “falsificat”, permetent a un intrús fer-se passar per un usuari legítim i prendre’n el control. S’ha informat que la Marina i la Força Aèria dels Estats Units han desenvolupat tecnologies “que poden enganyar els sistemes de radar enemics amb objectius falsos i enganyosos”. Enganyar el sistema també significa enganyar l’operador. The Guardian també ha informat per la seva banda que les forces armades estatunidenques porten molt de temps desenvolupant sistemes que poden alterar a distància l’electrònica i l’objectiu dels míssils disponibles de l’Iran.
La mateixa tecnologia pot, per descomptat, ser usada per alterar o fins i tot emmascarar el microxip d’un avió civil de tal manera que enviï informació falsa sobre la identitat i la ubicació. Els Estats Units tenen la capacitat de guerra cibernètica i electrònica per interferir i alterar els senyals relacionats amb els transponedors de les aeronaus i les defenses aèries iranianes. Israel presumiblement té la mateixa capacitat. Joe Quinn a Sott.net també assenyala una interessant història posterior a les fotos i vídeos que han aparegut al New York Times i en altres llocs mostrant el llançament del míssil iranià, l’impacte amb l’avió i les restes després de l’accident, incloent les restes del míssil. Van aparèixer el 9 de gener, en un reportatge d’Instagram anomenat ‘Rich Kids of Tehran’. Quinn pregunta com és que els Rich Kids es trobaven en “una zona residencial de baixos ingressos als afores de la ciutat [prop de l’aeroport] a les 6 del matí del 8 de gener amb càmeres apuntant a la part dreta del cel a temps per capturar un míssil que va impactar en un avió de passatgers ucraïnès…”.
Si ajuntem els Rich Kids i la possibilitat de la guerra electrònica, tot suggereix un esdeveniment premeditat i curosament preparat del qual l’assassinat de Soleimani en va ser només una part. Hi ha hagut disturbis a l’Iran després de l’abatiment de l’avió, culpant el govern per la seva ineptitud. Algunes de les persones al carrer estan clarament demanant l’objectiu llargament buscat pels Estats Units i Israel, és a dir, el “canvi de règim”. Si més no, l’Iran, que va ser àmpliament considerat com la víctima en l’assassinat de Soleimani, està sent representat en molts dels mitjans de comunicació internacionals com a poc més que un altre actor sense principis amb les mans tacades de sang. Encara queda molt per explicar sobre l’abatiment del Vol 752 d’Ukrainian International Airlines.
Philip M. Giraldi és un exespecialista en antiterrorisme de la CIA i oficial de la intel·ligència militar que va servir dinou anys a l’estranger a Turquia, Itàlia, Alemanya i Espanya. Va ser el cap de la Base de la CIA per als Jocs Olímpics de Barcelona el 1992 i va ser un dels primers estatunidencs en entrar a l’Afganistan el desembre del 2001. Phil és director executiu del Consell per a l’Interès Nacional, un grup de defensa amb seu a Washington que cerca encoratjar i promoure una política exterior estatunidenca a l’Orient Mitjà que sigui consistent amb els valors i interessos estatunidencs.
Font: American Herald Tribune