Sembla clar que les antigues guerrilles i revolucions armades són gairebé impossibles en el nostre actual Occident, en el qual el veritable poder està tan concentrat en unes poques mans i tan allunyat de la base social. Es tracta d’una reduïdíssima elit que disposa del monopoli de la violència “legal”, incloses les seves moltes i poderoses armes de destrucció massiva. Però el que avui desitjo explicar és que tampoc els nous espiritualismes pacifistes semblen ser capaços de generar tals revolucions.

Sí, són necessàries i possibles unes revolucions autèntiques i perdurables

El títol d’aquest article conté en si mateix dos supòsits. El primer és que les revolucions alliberadores són encara necessàries. Al meu anterior article vaig exposar que tan sols en el passat rescat bancari del 2008 es van lliurar incondicionalment a unes entitats profundament corruptes unes quantitats exorbitants. Unes quantitats que estarien entre més de 16 bilions (segons l’auditoria a la Fed) i més de 32 bilions de dòlars. Quantitats que són entre gairebé 400 o gairebé 800 vegades la quantitat amb què n’hi hauria prou per a acabar amb la fam al món. Se’ls van lliurar incondicionalment tals quantitats a unes entitats que, a més, se sabia que continuarien actuant de la mateixa manera que aquella amb la qual es va provocar la crisi.

Segurament, la majoria de persones que constitueixen la “respectable” i enorme massa silenciosa de la “gent bona” considera que parlar de la necessitat de rebel·lions és viure en un passat romàntic, passat en el qual la icònica imatge del Che Guevara presidia tants dormitoris juvenils. Què se’ls hi ha de dir? Francament, no ho sé. Si no els indigna i rebel·la la realitat d’Occident que acabo d’exposar, una realitat tan esgavellada i injusta (fins i tot sense haver-me referit a tantes i tan terribles guerres d’agressió internacional dutes a terme per l’atlantisme)… ja s’enfrontaran en la seva darrera hora a la gran farsa col·lectiva en la qual van viure.

I el segon supòsit és que no només són necessàries unes revolucions (mundials, regionals o nacionals) autèntiques i perdurables, sinó també possibles. Són possibles unes revolucions no falses, com falses han estat les anomenades revolucions de color, unes “revolucions” sistemàticament estudiades, planificades i finançades per “les nostres” elits. I són possibles unes revolucions que, a més d’autèntiques, no siguin efímeres, com efímeres han estat totes aquelles que no han apuntat a les veritables causes profundes de les situacions contra les que s’ha donat la revolta. Unes revolucions que, per tant, no han arribat a afectar els veritables poders a les ombres. O com efímeres han estat totes aquelles que ha estat realitzades per persones amb pulsions internes no massa diferents de les ambicions d’aquells als qui van derrocar. Unes revolucions realitzades per persones que en un breu període es van convertir en els nous opressors.

Les revolucions que en unes dècades han transformat la Xina o Rússia

Segurament podríem considerar que, malgrat tanta propaganda amb la qual s’aconsegueix obnubilar les ments dels nostres, la recent revolució social més destacable ha estat la duta a terme en el transcurs de les darreres dècades a la Xina. Ha aconseguit ser l’actual primera potència econòmica mundial, després de treure de la pobresa 800 milions de persones. A diferència del nostre Occident en el qual cada vegada són més abismals les diferències entre el 0,01% de la població i la immensa majoria d’ella. I la segona gran revolució recent seria l’aconseguida a Rússia també en les darreres dècades. Després de la dissolució catastròfica de l’URSS i després de ser menyspreada per Occident, la Rússia liderada per Vladímir Putin ja és ara la quarta potència econòmica mundial. A més de la major potència militar, la qual cosa la fa gairebé immune actualment a tantes agressions com ha sofert al llarg de la seva història.

Però avui no és la meva intenció analitzar els factors i processos que han fet possibles algunes grans revolucions històriques o que poden tornar a fer possibles en el futur altres revolucions semblants. Crec que per avui seran més que suficients dues coses. Una primera, a la qual m’hi referiré breument i deixaré per a un altre dia. I una segona que constituirà el principal contingut d’aquest article. La primera, a la qual m’hi referiré breument, és el fet revelador que, per a originar i portar a “bon” fi nombroses revolucions de color, uns certs “grans” experts com Gene Sharp hagin cobert el seu rostre criminal i imperialista amb la màscara de la no-violència alliberadora i antiimperialista practicada per mahatma Gandhi o Martin Luther King. Si “les nostres” elits financen abundantment tals experts és, certament, perquè la teoria i la praxi del Moviment de la no-violència funciona realment.

La no-violència i les anomenades revolucions de color

Gene Sharp utilitza els mètodes gandhians no-violents de resistència civil no per a alliberar els pobles de l’Imperi, com va fer mahatma Gandhi, sinó per a provocar inacabables i sagnants “revolucions” de color i derrocar governs legítims. A l’article del 19 de març de 2022 (el subtítol aclaridor del qual era aquest: “Anàlisi sobre la intenció encoberta de la cúpula de l’OTAN de ‘trencar Rússia’, fins i tot amb un primer atac nuclear ‘preventiu’ si és necessari, i sobre les diferents propostes de solució de la perillosíssima crisi actual”) em referia extensament a molts dels treballs bruts dels qui a Espanya, sota l’aparença de respectables experts, estaven sent finançats per organismes com la USAID. I en ell feia algunes breus al·lusions a Gene Sharp, al·lusions com aquesta:

“Finalment, Com es pot pensar que el dret a la legítima defensa és sempre un parany? Els qui afirmen això serien capaços de dir-ho cara a cara a europeus com Espartac, els herois de la Resistència francesa o els del setge de Stalingrad. O a sud-americans com el Che Guevara i Salvador Allende. O a africans com Patrice Lumumba i Nelson Mandela, que va passar gairebé tres dècades a la presó per negar-se a signar en un paperet la seva renúncia a la lluita armada?

No és aquesta la meva no-violència. Serà la de Gene Sharp. La meva no és la que nega als pobles el dret a la legítima defensa. Crec que ni tampoc era la del mateix mahatma Gandhi. N’hi ha prou amb llegir els seus escrits en profunditat. La meva no-violència és la de donar jo mateix la meva pròpia vida però no la d’exigir als altres que es deixin assassinar després de veure com violaven i assassinaven abans les seves filles. Això no és no-violència, això és la covardia que tant rebutjava Gandhi. Això és l’estupidesa i l’arrogància d’intel·lectuals burgesos europeus de saló i cafè que mai han passat per tràngols tan terribles.”

Actualment l’espiritualitat sense anàlisi geopolítica és només espiritualisme

I, en segon lloc, n’hi haurà prou per avui intentar identificar els motius pels quals crec que amb els nous espiritualismes pacifistes no serà possible aconseguir tals revolucions. Per això, primer de tot vull destacar el que és principal: unes veritables revolucions seran absolutament impossibles sense unes prèvies anàlisis geoestratègiques realistes i precises, anàlisis que les noves espiritualitats “superiors” no duals semblen incapaces de fer o no semblen interessades a fer.

Seria una cosa tan impossible com ho seria un tractament mèdic eficaç sense un adequat sistema de diagnosi. És una greu irresponsabilitat per part dels espirituals parlar sobre la Pau, o fins i tot gairebé jugar el paper d’analistes geopolítics, sense haver dedicat prou temps a informar-se fidedignament sobre els esdeveniments que s’atreveixen a valorar. Igual que seria una greu irresponsabilitat aconsellar a un malalt algun tractament, o fins i tot induir-lo a ell, sense abans haver tractat de trobar un diagnòstic seriós.

Hom roman atònit quan escolta certes afirmacions de persones espirituals que, pretenent cercar la Pau, només aconsegueixen reforçar un dels majors perills actuals per a la humanitat: la russofòbia. Reforçar, en particular, la criminalització sistemàtica iniciada contra el president Putin des que el 2003 es va negar a unir-se a la “comunitat internacional” que havia decidit “alliberar” l’Iraq del tirà. Russofòbia fomentada per unes elits occidentals, en bona part neonazis, posseïdes per un odi incontenible cap a tot el que és rus. No pot ser casual l’alt percentatge de dirigents europeus amb pares i/o avis nazis (derrotats per Rússia a la Segona Guerra Mundial), començant per la màxima “autoritat” europea Ursula Von der Leyen.

Mestres espirituals caient en el perillós parany de la russofòbia!

Em refereixo a afirmacions com aquella que la clau principal de la guerra d’Ucraïna és el ressentiment no resolt del propi Putin i dels russos en general, ressentiment degut a la no acceptació del fracàs de l’URSS. Que trist que persones que lliuren la seva vida a una espiritualitat no dualista, suposadament superior, caiguin en el parany de la propaganda atlantista russofòbica!

O afirmacions com aquella altra que són moltes les similituds entre el ressentiment de Putin i el de Hitler (per causa d’un pare despòtic). Ressentiment que els va portar a fer el que van fer. Així com són moltes les similituds –diuen– entre l’actual ressentiment dels russos i el dels alemanys d’aquella terrible època en la qual, maltractats després de la seva derrota a la Primera Guerra Mundial, van iniciar decididament la Segona Guerra Mundial.

Increïble inversió de la realitat: la Rússia agredida per unes elits profundament russòfobes ressentides es converteix en agressora ressentida. Que trist que persones que lliuren la seva vida a una espiritualitat no dualista, suposadament superior, caiguin en el parany d’una propaganda atlantista obsessionada en la falsària tesi que l’agressió de Rússia a Ucraïna va ser una agressió no provocada!

Alguns ja hem viscut tot això en el cas de Rwanda. Vladímir Putin i el president hutu Habyarimana (assassinat al costat del seu homòleg el president de Burundi, també hutu) són dues figures de líders criminalitzats malgrat que la seva moderació va evitar abans i evita avui el caos més sagnant. Caos que va esclatar a Rwanda un cop assassinat el president Habyarimana. Denigrar avui el president Putin és la pitjor contribució que podem fer a la Pau (minut 24). O, millor, és la gran contribució que podem fer als qui cerquen incansablement la dominació unipolar malgrat el consegüent Harmagedon.

Increïbles valoracions sense cap prova de que el president Putin hagi sofert cap maltractament infantil. Increïbles valoracions sobre un poble rus que en absolut es caracteritza pel ressentiment, malgrat haver sofert 27 milions de víctimes mortals en l’última agressió que va patir. Increïbles valoracions en boca de persones que, al mateix temps, afirmen que, seguint els ensenyaments de Jesús, aquell que tan sols digui mal del seu germà ja l’està matant.

L’arrogància dels espiritualismes

Hom roman atònit davant d’altres afirmacions com aquella que el més important per a la Pau és que cadascun de nosaltres reconeguem el Putin o el Hitler que tots portem dins i ens reconciliem amb ell. Un Putin, tan encegat pel ressentiment –diuen–, que és incapaç de veure el gran sofriment que provoca als ucraïnesos la seva injustificable agressió bèl·lica. Increïble atreviment d’unes persones espirituals que gosen difamar un cristià autèntic com és el president Putin, qualificant-lo de “agressor ressentit”. Que gosen difamar un cristià al qual la humanitat deu una enorme gratitud per no haver caigut en les cada vegada més greus provocacions dutes a terme pels “nostres”, “els bons”. Provocacions que, sense la prudència i saviesa del president Putin, ja ens haguessin portat a un Harmagedon nuclear.

Però aquests desvaris no són tan sols el resultat d’una gran pobresa d’anàlisi geopolítica. Són també el resultat de l’arrogància pròpia de les “espiritualitats superiors”. Són el resultat de l’excés d’autoafirmació dels qui creuen tenir unes claus espirituals tan elevades i decisives que ja “no és necessari perdre gaire temps” en aquest nivell mundà i inferior en el qual existeixen la geopolítica, l’economia, etc. Ens trobem així amb generalistes que s’extralimiten jugant el paper d’especialistes sense haver-se format prou en aquesta especialitat, tan decisiva en aquesta hora crítica, com és la geopolítica.

És l’efecte Dunning-Kruger (minut 23). És el biaix cognitiu pel qual algunes persones, dotades de capacitats relativament limitades en àrees concretes, tendeixen, precisament a causa d’aquestes limitacions, a sobreestimar la seva capacitat i acompliment reals en tals àrees. Es tracta d’un fenomen cada vegada més perillós en un món com el nostre que margina els veritables experts. Un fenomen que pot dur les persones a prendre males decisions o a actuar de manera perillosa per a elles mateixes o per als altres. També pot impedir que els afectats s’enfrontin a les seves pròpies limitacions i es millorin a si mateixos.

El més perillós error metodològic de l’espiritualisme

Són unes espiritualitats “superiors” en les quals se sol donar gairebé sempre un perillós error metodològic: segons elles, ni tan sols hauríem de parlar d’aquesta gran qüestió que és la Pau (la principal causa en un món a la vora del precipici nuclear) si abans no ens hem “treballat” a nosaltres mateixos. Aquest és, de fet, el retret públic que em va dirigir fa anys la responsable d’un grup espiritual en el moment en el qual jo finalitzava una conferència a la qual assistien una setantena de persones. És com afirmar que un malalt no ha de ser operat fins que no es trobi en un estat mental/espiritual “superior”. Com és que aquestes persones no veuen que és absolutament necessari conjugar-ho harmònicament tot alhora?

És un error metodològic que delata que, en realitat, les terribles guerres que assolen el món els queden massa llunyanes a aquests místics de l’advaita i que el sofriment de les víctimes d’aquestes guerres no cala en les seves ments i cors. Però quin pare que veiés com les seves filles estan a punt de ser violades i assassinades (com els passa actualment a centenars de milers de nenes i dones a l’est de la RD del Congo), gosaria pensar que encara no ha fet prou treball interior personal com per a poder prendre la decisió de defensar-les dels seus agressors?

Dietrich Bonhoeffer va saber integrar una espiritualitat sempre en un procés de maduració (una espiritualitat tan incompleta com la de qualsevol guru suposadament “il·luminat”) i una participació quotidiana en la resistència contra el satanista règim nazi. És que potser la no-dualitat en l’advaita hindú no és la unitat en les diferències? És que potser els mestres zen no afirmen que no hi ha buit sense forma?

Perduts en unes espiritualitats “superiors” que no toquen de peus a terra

I és que el cor i la intuïció són els que donen profunditat a la nostra mirada, els que il·luminen les ments i les fan penetrants i precises. Sense ells, les espiritualitats solen moure’s en una esfera massa mental que no toca de peus a terra. Entre els cristians, el racionalisme i els prejudicis amb els quals sol venir acompanyat no només afecten seriosament les nostres interpretacions dels textos evangèlics (descartant tot allò que no som capaços d’entendre, com les aparicions tangibles del Senyor ressuscitat o els molts altres prodigis que s’hi relaten), sinó que també afecten fins i tot la nostra percepció de la realitat quotidiana.

El racionalisme ens deixa en la superfície de l’espiritualitat i de la realitat alhora. En aquests ambients espirituals o espiritualistes se solen citar mestres orientals com Thich Nhat Hang, a d’altres que han cercat una síntesi oriental/cristiana com Raimon Panikkar o també al mateix Jesús de Natzaret. El problema és que tan sols se sol oferir una versió reduccionista del pensament i la vida d’ells.

No podem fonamentar l’espiritualisme en figures com la de Thich Nhat Hahn

Se sol citar el seu poema “Crida’m pels meus veritables noms”, en el qual la no dualitat pren formes meravellosament poètiques:

“Soc una granota que neda feliç
en l’aigua clara d’un estany,
i soc la colobra que s’acosta
sigil·losa per a alimentar-se de la granota.

Soc el nen d’Uganda, tot pell i ossos,
amb cames primes com canyes de bambú,
i soc el comerciant d’armes
que ven armes mortals a Uganda.

Soc la nena de 12 anys
refugiada en un petit bot,
que es llança a la mar
després d’haver estat violada per un pirata,
i soc el pirata
el cor del qual és incapaç d’estimar.

Soc el membre del Politburó
amb tot el poder a les meves mans,
i soc l’home que ha de pagar el seu deute de sang
al meu poble, morint lentament
en un camp de concentració.”

Però, per a no caure de nou en l’espiritualisme, quan es llegeixen tan poètiques i profundes paraules, seria bo no deixar de recordar que, durant les seves estades d’estudis a Princeton i Columbia, Thich Nhat Hahn va ser un activista per la Pau al Vietnam. O que va encunyar el terme “budisme compromès” per a referir-se a un budisme que s’involucra activament en els problemes socials i cerca solucions pacífiques als conflictes. El 1965 va escriure una carta a Martin Luther King instant-lo a oposar-se públicament a la guerra. I el 1966 es va reunir amb ell. Poc després King el va presentar al Premi Nobel de la Pau del 1967.

No podem fonamentar l’espiritualisme en figures com la de Raimon Panikkar

Pel que fa a Raimon Panikkar, quan se citen formulacions seves que cal considerar pròpies de l’advaita no dual, tampoc hauríem de deslligar-les d’aquelles altres que manifesten que en la seva no dualitat no estan excloses les diferències pròpies de la realitat dual. Ho sé per pròpia experiència. Si Raimon no hagués estat conscient que és fonamental una lúcida anàlisi geopolítica, mai hagués dirigit a l’Institut Nobel aquesta carta:

“Benvolguts Senyors:

Em complau molt dirigir-me a vostès per a expressar el meu suport més decidit a la candidatura de Joan Carrero Saralegui per al premi Nobel de la Pau de l’any 2000. No puc sinó manifestar el meu reconeixement entusiasta per tot el treball i per tots els esforços realitzats durant tots aquests anys pel senyor Carrero en defensa de les persones més desfavorides. Voldria expressar també la meva convicció que la voluntat d’oposar-se a la injustícia, per gran i humiliant que sigui, amb mètodes no-violents és una actitud exemplar que mereix un reconeixement el més generós possible. Aquesta actitud que caracteritza la vida del senyor Carrero és un signe de la transformació espiritual que reclama el nostre món, marcat d’una manera tan profunda per una injustícia i per una desigualtat creixents.

Aprofito l’ocasió per a saludar-los molt cordialment i desitjar-los l’èxit que la seva tasca mereix.

Atentament,
Raimon Panikkar
Tavertet, 23 de maig del 2000”

No podem fonamentar l’espiritualisme en figures com la de Jesús de Natzaret

D’igual manera, no crec que sigui correcte oblidar tantes i tan duríssimes paraules de Jesús contra la hipocresia dels poderosos o contra les injustícies contra els més petits i indefensos i, al mateix temps, citar sovint aquelles paraules seves, ja clavat a la creu: “Pare, perdona’ls perquè no saben el que es fan”. No crec que sigui correcte utilitzar-les per a fonamentar la visió orientalista que no existeix la maldat (la pulsió de mort de Freud), sinó només ignorància. O no crec que sigui correcte presentar Jesús exclusivament com el mans anyell de Déu que lleva els pecats del món.

Al llibre La humanitat va cap a l’Harmagedon? O cap a la plenitud del Punt Omega?, més concretament, a l’apartat 6 del capítol primer, em vaig estendre sobre la qüestió “Jesús i l’imperi”. Heus aquí alguns paràgrafs:

“En àmbits cristians espiritualistes se sol afirmar que ‘Jesús no es va ficar en política’. Certament, la seva missió no va ser directament o explícitament política. Tanmateix, tenia una lúcida percepció dels esdeveniments geopolítics del seu temps. I tal lucidesa va condicionar totalment la seva posició davant les realitats i fenòmens socials que li va tocar viure a l’Israel de fa dos mil·lennis. Va condicionar fins i tot la seva pròpia missió en aquella terra. La va condicionar fins al punt que sense aquesta lucidesa geopolítica no hagués pogut dur-la a terme.

La profunditat de la mirada de Jesús sobre els esdeveniments i persones era tal que va saber discernir magistralment (en realitat, divinament) com havia d’actuar en cada situació i moment per a provocar els profunds canvis, al mateix temps personals i col·lectius (i fins i tot històrics), que el seu Pare li havia encomanat. Un discerniment i integració d’oposats (el que és individual i el que és col·lectiu) que tant ha mancat a tot el llarg de la història, ja sigui en moltes revolucions (tan despietades amb els individus que han provocat grans mortaldats) o ja sigui en molts espiritualismes individualistes.

[…]

En conclusió, la posició davant de l’Imperi Romà per part dels seguidors d’un jueu marginal, Jesús de Natzaret, així com els esdeveniments històrics els segles posteriors al seu assassinat, són l’evidència que el coratge i l’audàcia de persones socialment insignificants, i sense cap poder militar, poden ser un factor decisiu en l’ensulsiada de l’actual Imperi de la Mentida. Un imperi amb peus de fang, com el del somni del rei Nabucodonosor que el profeta Daniel va interpretar tan precisament.

Efectivament, la missió de Jesús no va ser directament o explícitament política, com esperaven els seus deixebles. Tanmateix, la lúcida percepció dels esdeveniments geopolítics del seu temps va condicionar totalment la seva posició davant les realitats i fenòmens socials que li va tocar viure a l’Israel de fa dos mil·lennis. Va condicionar fins i tot la seva pròpia missió en aquella terra. La va condicionar fins al punt que, sense aquesta lucidesa geopolítica, no l’hagués pogut dur a terme. És una lliçó que hauria de tenir molt en compte qualsevol que es consideri cristià.”

Conclusió

Conclouré ja amb alguns arguments que vaig exposar a les primeres línies del pròleg del citat llibre:

“El repte més decisiu per a la teologia i per al futur del cristianisme és el d’integrar, en un paradigma coherent i consistent, tant unes anàlisis geopolítiques sòlides, cada vegada més imprescindibles, com les certeses que neixen del kerigma evangèlic en el qual es fonamenta la nostra fe: Déu, que va intervenir decisivament en la Història ressuscitant Jesús, continua actuant en ella. Aquest és ara el més decisiu repte per al cristianisme en un món globalitzat, en el qual està en joc la mateixa supervivència de la humanitat.

El nostre repte més decisiu no crec que hagi estat mai el d’unificar ciència i Déu. Per als cristians, aquest és certament un repte fonamental i ineludible. I per a grans científics com Albert Einstein, un repte possible i fins i tot necessari. Però, d’una banda, per a què ens serviria arribar a la magnífica conclusió que el nostre sorprenent Univers va ser creat per Déu, si després d’una gesta tan meravellosa roman en la seva esfera inaccessible, allunyat de tota la injustícia i dolor que travessen la Història? Per a què ens servirà el Déu del deisme?

[…]

Més enllà de la poca alçada intel·lectual observable en tants espiritualistes que no respecten la realitat i autonomia dels processos històrics (i que pretenen viure les seves polides vides sense ‘embrutar-se’ en ‘nivells inferiors’, com el de la política) o observable també en tants polítics professionals provincians (que encara semblen incapaços d’adonar-se que tot el que és local i fins i tot tot el que és nacional està absolutament condicionat pel que és global)… unes anàlisis geopolítiques lúcides són avui absolutament imprescindibles per a no ser enganyats per tanta i tan poderosa propaganda, per a no ser derrotats per l’Imperi de la Mentida (que ha emmetzinat les ments dels nostres) i poder aconseguir la victòria de la Justícia i la Pau en el món!

Proposar com la més important unificació per als cristians la integració de geopolítica i espiritualitat evangèlica és senzillament una mica de sentit comú: sense realisme, res de seriós o important és possible. I en un món tan globalitzat com aquest en el qual ja vivim, el realisme és incompatible tant amb l’espiritualisme com amb els nacionalismes provincians. Parlar avui de realisme és parlar necessàriament de geopolítica.”

Foto: Martin Luther King i Thich Nhat Hahn

Norman Finkelstein: ”El que Gandhi diu sobre la no-violència, la resistència i el valor" (Democracy Now, 2012)