La República Democràtica del Congo és rica. L’adagi diu fins i tot que aquí és on Déu va venir a desar-hi els seus béns. Però la població només sobreviu…

Les grans infraestructures daten de l’època colonial belga. Sota la dictadura de Mobutu Sese Seko, el president i el seu entorn es van enriquir. El poble es moria a foc lent.

Una desena d’anys de guerra van seguir a la caiguda de Mobutu. Els centres de salut van ser saquejats. Els medicaments són cars o caducats. La gent espera el màxim de temps possible abans de consultar un metge…

Més del 80% de la població viu en l’extrema pobresa. La gent no té cap salari. Construeixen petites cases amb branques d’arbre o fulles de plataner assecades.

Venen carbó o alguns llegums als passants. Només esperen guanyar prou diners per comprar la ració del vespre. Alimenten els seus fills amb mongetes i fufú, una pasta feta amb farina de mandioca o blat de moro.

Aquí tot s’ha de pagar. La RDC és considerada com el sisè país més corromput del món, segons Transparency International. Encara avui, les autoritats administratives exigeixen diners a canvi de salconduits inútils. Generalment, amb una caixa de Primus -la cervesa del país- n’hi ha prou.

Fins i tot la guàrdia presidencial atraca la població. A l’aeroport de Goma, a dues passes de la MONUC, reclamen mil francs (dos euros) per un dret de pas. “No és tan dolent com a l’època de Mobutu. Els soldats a més ens haurien picat”, deixa anar Bahati, resident de Goma.

Els adolescents d’avui només han conegut la guerra i la violència. L’escola és cara. Molts nens no saben llegir ni escriure. A les classes no hi ha llibres. Els nens s’asseuen a terra. Els que tenen més sort s’estrenyen quatre o cinc en un banc petit.

En lloc d’anar a l’escola, molts nens dels pobles es passen el dia traginant fusta, carbó, canya de sucre o aigua del riu.

Calçats amb sandàlies de plàstic, s’ajunten dos o tres per empènyer els chukudus. Aquests patinets de fusta, fets a mà, es fan servir per transportar quilos de mercaderies d’un poble a un altre.

Més de dos mil quilòmetres de boscos tropicals separen la capital, Kinshasa, de l’est del país. No hi ha carreteres fiables per travessar aquesta distància. Voltats de muntanyes volcàniques i plantacions de plataners, els habitants dels Kivus són més a prop de Rwanda que del govern congolès.

Els jeeps circulen difícilment per les poques carreteres que hi ha. Abans enquitranades, ara estan esbotzades, plenes de forats. Només pistes forestals permeten arribar als pobles. Durant l’estació de pluges, es transformen en cordons de fang. Els vehicles hi queden clavats.

No hi ha bancs a l’est. Es canvien els bitllets americans contra els francs congolesos al llarg de la carretera. Grups d’homes hi romanen dempeus tot el dia, creuant les mans sota les aixelles per amagar els feixos de bitllets. Correus gairebé no funciona. Els congolesos es fan lliurar les seves cartes a Rwanda.

I malgrat tot, es lleven cada matí, a trenc d’alba. Se’n van a treballar amb bon humor. El cap alt. La mirada orgullosa i càlida. Sobreviuen d’esperança esperant dies millors.