Últimament s’ha gastat molta tinta sobre si els Estats Units i la seva aliança de l’OTAN van prometre a l’URSS que l’OTAN no s’expandiria a l’espai evacuat per la retirada de l’Exèrcit Roig d’Europa. És clar que aquestes promeses es van fer repetidament i és clar que es van trencar repetidament. No hi ha cap disputa històrica. Afirmar el contrari és propaganda per excusar l’estratègia agressiva de l’OTAN contra Rússia.

Els estatunidencs i els seus estats satèl·lits van més enllà i reclamen el dret a ampliar la seva aliança, però no poden dir en quines bases legals, morals o de seguretat es basa aquest dret. Afirmen que les nacions tenen dret a unir-se a l’OTAN per voluntat pròpia, però això també és una distorsió dels fets. El Tractat de l’OTAN estableix que l’adhesió al Tractat només és per invitació. Per tant, cap nació té dret a triar lliurement el seu ingrés a l’OTAN. Aquesta és una decisió controlada en última instància per l’OTAN, pels Estats Units de fet, i no pas per la nació que pretén ingressar. Aquesta contradicció en la seva propaganda no s’aborda mai. Tampoc no responen per què, d’entre totes les nacions, es va rebutjar la sol·licitud d’adhesió de Rússia. Però el significat del rebuig estava clar al seu moment i ho està ara.

La contradicció no s’aborda mai perquè això portaria en primer lloc a qüestionar els mètodes utilitzats per l’OTAN per obtenir les sol·licituds dels països per unir-s’hi, cosa que al seu torn portaria a un examen de les amenaces, la intimidació, el suborn i l’extorsió utilitzades per coaccionar aquestes nacions d’altra banda pacífiques, sense enemic aparent o real davant seu, per unir-se a una màquina militar controlada pels Estats Units.

Tot això planteja la pregunta de per què els estatunidencs volen ampliar la seva aliança militar a aquests països. Només hi ha una resposta possible, no com a mitjà de defensa, com afirmen, sinó com a preparació per a l’agressió, que han estat duent a terme contra Rússia obertament ara des que l’OTAN va atacar, sense cap justificació, la República Federal de Iugoslàvia el 1999 guanyant el control dels estats balcànics i construint la seva major base militar, Camp Bondsteel, amenaçant el flanc sud-oest de Rússia.

La guerra econòmica ha estat constant des de llavors, disfressada de “sancions” i acompanyada de moviments diplomàtics hostils, provocacions al llarg de les fronteres de Rússia, des de Geòrgia fins al Bàltic, des del Mar Negre fins al Pacífic, tot això acompanyat d’un constant bombardeig de propaganda antirussa. L’agressió i la invasió de Líbia per part de l’OTAN es poden veure com a part de la seva estratègia per controlar la Mediterrània i els subministraments de petroli al nord de l’Àfrica, per causar inseguretat a Egipte, i el món no ha oblidat les seves invasions de l’Iraq , l’Afganistan i, Síria, d’on les forces estatunidenques encara es neguen a sortir, un fet ignorat pels mitjans de comunicació occidentals i els polítics que es queixen de les suposades amenaces d'”agressió russa”.

Els estatunidencs i els seus aliats a l’OTAN són els experts de la hipocresia, ja que no només les constants agressions violen tot el dret internacional, incloent, entre altres coses, la Carta de l’ONU, i els Principis de Nuremberg, les seves accions són també una violació absoluta del tractat de l’OTAN.

L’article 1 del Tractat de l’OTAN estableix:

“Les parts es comprometen, tal com s’estableix a la Carta de les Nacions Unides, a resoldre per mitjans pacífics qualsevol controvèrsia internacional en què puguin veure’s implicades, de manera que no es posin en perill la pau i la seguretat internacionals ni la justícia, i a abstenir-se en les relacions internacionals de recórrer a l’amenaça o a l’ús de la força en qualsevol forma incompatible amb els propòsits de les Nacions Unides.”

Els Estats Units i els seus satèl·lits de l’OTAN no intenten resoldre les disputes amb Rússia (ni amb la Xina) per mitjans pacífics. En canvi, utilitzen tot l’espectre de la guerra híbrida, la guerra total, contra Rússia. Tanmateix, cap país membre de l’OTAN ha exigit que l’aliança i els seus membres compleixin l’article 1. Cap d’ells exigeix ​​que compleixi l’adhesió declarada a la Carta de l’ONU.

L’aliança de l’OTAN també contravé els articles 7 i 8, que diuen:

“Article 7

Aquest Tractat no afecta, ni s’interpretarà que afecta, els drets i les obligacions que la Carta imposa a les parts que són membres de les Nacions Unides, ni la responsabilitat primordial del Consell de Seguretat de mantenir la pau i la seguretat internacionals.

Article 8

Cada part declara que cap dels compromisos internacionals actualment en vigor entre ella i qualsevol altra de les parts o qualsevol tercer Estat està en conflicte amb les disposicions del present Tractat, i es compromet a no contraure cap compromís internacional que estigui en conflicte amb el present Tractat.”

És evident la contradicció entre el Tractat de l’OTAN i l’arquitectura de seguretat creada per la Carta de l’ONU. El Capítol VII de la Carta regeix totes les nacions pel que fa a la seguretat internacional. No hi pot haver cap base legal per a l’establiment d’aliances militars com l’OTAN, els objectius polítics clars de la qual són l’agressió i l’hegemonia estatunidenca sobre el món.

L’article 8 exigeix ​​a les nacions membres de l’OTAN que no contreguin cap “compromís” internacional que entri en conflicte amb aquest Tractat. Tot i això, ja ho van fer en convertir-se en membres de les Nacions Unides. Així que, no només el Tractat de l’OTAN és una violació de la Carta de l’ONU, de fet, una negació de la mateixa, els seus propis membres estan en violació del Tractat de l’OTAN en ser membres de l’ONU.

En conseqüència, els estatunidencs i els seus aliats han abandonat, amb caràcter general, les Nacions Unides com a àrbitre final de la seguretat internacional i ara promouen el seu club privat d’agressors com el seu substitut, no per establir la pau, sinó per dirigir la guerra.

El Tractat de l’OTAN no és l’únic document que cal considerar. Hi ha el Pacte Kellogg-Briand de 1928 que diu:

“Article 1

Les Altes Parts Contractants declaren solemnement, en nom dels seus respectius pobles, que condemnen el recurs a la guerra per a la solució de les controvèrsies internacionals i hi renuncien com a instrument de política nacional en les seves relacions mútues.”

Article II

Les Altes Parts Contractants convenen que l’arranjament o la solució de totes les controvèrsies o conflictes, sigui quina sigui la seva naturalesa o origen, que puguin sorgir entre elles, no se cercarà mai sinó per mitjans pacífics.”

El Pacte Kellogg-Briand, també conegut com el Tractat General per a la Renúncia a la Guerra com a Instrument de Política Nacional, signat per moltes nacions, entre elles els Estats Units i els seus membres de l’OTAN i l’URSS, segueix en vigor segons s’estableix en aquest intercanvi a la Cambra dels Comuns britànica el 16 de desembre de 2013:

“Steve Baker: Per preguntar al Fiscal General si farà una avaluació de si el Tractat General de Renúncia a la Guerra com a Instrument de Política Nacional segueix sent vinculant per al Regne Unit.

El Fiscal General: El Ministeri d’Afers Exteriors i de la Commonwealth m’ha informat que el Tractat General de Renúncia a la Guerra com a Instrument de Política Nacional (també conegut com a Pacte Kellogg-Briand) segueix en vigor i que el Regne Unit segueix formant part del mateix.”

Per descomptat, malgrat que es tracta d’un element fonamental del dret internacional, els Estats Units d’Amèrica han dut a terme una guerra contínua com a instrument de política nacional des de la data en què el van signar.

Rússia ha actuat sistemàticament d’acord amb el dret internacional i la humanitat en resposta a les amenaces i accions dels Estats Units, però es troba amb el comportament groller i els insults dels busca-raons.

A principis d’aquest any, el president Putin va enviar al president estatunidenc una proposta de Tractat que garantís la pau a Europa. L’oferta va ser rebutjada de ple pels estatunidencs, que van jugar amb el text i van oferir negociar sobre punts perifèrics, alhora que ignoraven les exigències de Rússia que l’OTAN cessés la seva expansió, retirés les armes nuclears estatunidenques d’Europa, desmantellés les bases i l’equip que ha col·locat a tota Europa oriental en preparació per a la guerra contra Rússia i acceptés no col·locar sistemes de míssils a prop de les fronteres russes.

Com a resposta addicional a la petició russa de negociar un Tractat, els estatunidencs van exagerar la seva propaganda contra Rússia i ara provoquen que els seus titelles a Kíev muntin una ofensiva contra les repúbliques del Donbass. El resultat que el món veu ara és que els civils són atacats per bombardejos d’artilleria, un crim de guerra en si mateix, fet que provoca l’evacuació d’un gran nombre de persones de les Repúbliques cap a Rússia. Aquest moviment massiu de refugiats amb prou feines s’esmenta a la premsa occidental, ni que es deu a les seves accions; tampoc l’intent d’assassinat dels líders del Donbass.

La Duma russa va votar la setmana passada per recomanar al president que les Repúbliques siguin reconegudes com a estats sobirans. El dilluns 21 de febrer, el president Putin, actuant també a petició de les Repúbliques del Donbass i per recomanació del Consell de Seguretat rus, va prendre la transcendental i lògica decisió de fer exactament això. Els Acords de Minsk, tot i que recolzats per Rússia, estaven sent obstaculitzats i sabotejats per algunes nacions europees, pel règim de Kíev i pels Estats Units. Estaven en un atzucac. El reconeixement per part de Rússia va ser seguit immediatament per la signatura d’acords de cooperació mútua entre Rússia i les Repúbliques. El significat i la importància d’això és evident per a tothom i es veurà clarament els propers dies. L’OTAN i els Estats Units, per descomptat, van condemnar la decisió, encara que el seu reconeixement de la província sèrbia de Kosovo com a Estat independent després que ataquessin Iugoslàvia, ocupessin Kosovo i l’arrenquessin del cor de Sèrbia, va crear el precedent; no tenen dret a queixar-se de res.

Les reunions recents del president Putin amb el president Macron de França són un avenç positiu, així com les seves converses amb el nou canceller alemany. A França, gairebé tots els partits, des dels comunistes fins a l’extrema dreta i tots els que hi ha al mig, demanen que França abandoni l’OTAN i afirmen que Rússia és amiga de França. Macron juga a dues bandes contra el centre, però sap en quina direcció bufa el vent, i per això és molt actiu per ser vist com una veu de la raó i la pau a Europa.

Els francesos també estan enfadats amb els estatunidencs pel fiasco dels submarins, en què els estatunidencs van donar una puntada de peu als francesos en aconseguir que els australians cancel·lessin la seva compra de submarins francesos per substituir-los per submarins estatunidencs, mentre que els alemanys veuen que els estatunidencs, que encara tenen forces d’ocupació a Alemanya, estan entossudits a obligar-los a comprar el car gas liquat estatunidenc, de subministrament dubtós, en lloc dels subministraments més barats i segurs del gas rus promès pel gasoducte NordStream 2.

En la resposta als estatunidencs, lliurada al seu ambaixador a Moscou el 17 de febrer, Rússia va declarar que:

“Si la part estatunidenca no està disposada a acordar garanties fermes i jurídicament vinculants per garantir la nostra seguretat per part dels Estats Units i els seus aliats, Rússia es veurà obligada a respondre, fins i tot amb l’aplicació de mesures tecnicomilitars”.

Això té els estatunidencs en estat de pànic, cosa que pot explicar en part la histèria de la seva propaganda perquè no tenen idea de quines seran aquestes mesures tecnicomilitars. Tanmateix, podem fixar-nos en les mesures adoptades fins ara per fer-nos una idea de les possibilitats, amb el viatge del cap de l’Estat Major de la Defensa rus a Síria per reunir-se amb el president al-Àssad, i el trasllat de bombarders i caces russos avançats a les bases a Síria. Això té implicacions per al control del Mediterrani, així com per a l’ocupació il·legal i brutal del territori sirià per part de les forces estatunidenques. La darrera setmana, les maniobres militars russes han disminuït a Crimea i a la regió, però continuen a Bielorússia, i s’ha informat que el mateix president Putin ha supervisat simulacres de força nuclear els darrers dies. Els Estats Units han estat posats sobre avís: la seva agressió s’acaba aquí.

Pel que fa a la situació a Ucraïna, el document rus afirma:

“Per desescalar la situació al voltant d’Ucraïna, és fonamentalment important fer els passos següents: obligar Kíev a aplicar una sèrie de mesures, aturar el subministrament d’armes a Ucraïna, retirar tots els assessors i instructors occidentals d’allà, retreure’s de qualsevol exercici conjunt dels països de l’OTAN amb les Forces Armades d’Ucraïna i retirar totes les armes estrangeres prèviament lliurades a Kíev fora del territori ucraïnès.

En aquest sentit, cridem l’atenció sobre el fet que el president rus, Vladimir Putin, en una conferència de premsa després de les converses a Moscou amb el president francès, Emmanuel Macron, el 7 de febrer del 2022, va destacar que estem oberts al diàleg i va fer una crida a pensar en les condicions de seguretat estables per a tothom, iguals per a tots els participants en la vida internacional.”

Un cop més, Rússia vol la pau. Europa vol la pau. Però els Estats Units volen el seu camí i estan disposats a anar a la guerra. Però si segueixen aquest camí, serà el seu darrer acte d’agressió perquè, com he escrit més amunt, els russos, igual que els xinesos i nord-coreans, han dit ara als estatunidencs: “volem la pau, i estem disposats a aconseguir-la, però la vostra agressió s’acaba aquí”.

Christopher Black és un advocat penalista internacional amb seu a Toronto. És conegut per una sèrie de casos de crims de guerra de gran repercussió i recentment ha publicat la seva novel·la Beneath the Clouds. Escriu assajos sobre dret internacional, política i esdeveniments mundials, especialment per a la revista online “New Eastern Outlook”.

Font: New Eastern Outlook