El dijous 14 d’abril del 2022, els principals mitjans de comunicació occidentals van publicar la notícia que el Regne Unit i Rwanda havien signat un acord pel qual tots els sol·licitants d’asil al Regne Unit que haguessin arribat a aquest país de forma il·legal serien deportats a Rwanda d’ara endavant.
Les reaccions van ser generalitzades arreu del món. Ja sigui al mateix Regne Unit, on els partits de l’oposició van criticar l’acord, o a les ONG, que també ho van denunciar. Fins i tot l’ACNUR, responsable de garantir la protecció dels refugiats a tot el món, mandat que ostenta com a organisme de les Nacions Unides, ho ha denunciat.
Més enllà de les consideracions jurídiques i humanitàries plantejades per aquests organismes, també cal destacar i posar en relleu el rerefons d’aquest acord en relació amb Paul Kagame i la seva camarilla en el poder a Kigali, però també amb Boris Johnson i el seu govern conservador. Aquest és l’objectiu d’aquest article.
La punta de l’iceberg
L’acord amb Rwanda, que serà finançat pel Regne Unit amb 120 milions de lliures esterlines (144 milions d’euros), preveu que els immigrants –la nacionalitat i condicions d’arribada dels quals no s’especifiquen– siguin “integrats a les comunitats d’arreu del país”, segons el comunicat emès per Kigali.
La part i els càlculs de cadascun dels lladres
- El britànic Boris Johnson àlies BoJo
Segons analistes i especialistes del Regne Unit, la troballa de Boris Johnson pretén crear una distracció. De fet, està embolicat en escàndols, el darrer dels quals és el que exposa les festes que suposadament va organitzar en ple confinament i violant les mesures que ell mateix havia promulgat contra la covid. Tem que, després de les demandes i les multes, aquests escàndols acabin per derrocar el seu govern.
L’altre punt del càlcul és que mentre el líder conservador havia promès controlar la immigració, un dels temes clau a la campanya del Brexit, el nombre d’immigrants il·legals que travessen el Canal de la Mànega s’ha triplicat el darrer any. Desesperat per recuperar la popularitat i guanyar-se els seus votants, Boris Johnson i el seu Govern fa mesos que cerquen tancar acords amb tercers països als quals enviar els immigrants en espera de tramitar els seus expedients. Segons els mitjans de comunicació britànics, Londres ja havia intentat fer realitat aquesta idea amb dos acords fallits amb Albània i Ghana.
Quan justifica el seu acord amb Kagame afirmant que Rwanda és actualment un dels pocs països “més segurs” del món on regnen l’ordre i la seguretat, el més estable d’Àfrica…, voldria preguntar-li per què no va demanar a Corea del Nord que conclogués aquest acord amb ell. Segons el seu criteri, el país de Kim Jong Un és òbviament “més segur” que la Rwanda de Kagame. Allà també hi ha ordre i culte a la personalitat, no hi ha oposició i per tant no hi ha manifestacions, com a Rwanda.
- Els secrets del “ruandès” Paul Kagame
Sempre ben aconsellat pels seus antics amos, líders de les superpotències, i ara oficialment “els seus assessors”, Paul Kagame es va entossudir, abans de l’anunci i la signatura d’aquest controvertit acord, a aniquilar per endavant les preguntes enutjoses que inevitablement sorgirien d’aquest acord. Aleshores va recórrer algunes capitals per aclarir el camí abans de l’anunci de l’acord. Primer va anar a Zàmbia, un país del sud de l’Àfrica que ha acollit diversos refugiats ruandesos. A partir d’aquí, va voler enviar un missatge a d’altres països de la regió que acullen refugiats ruandesos però que no havien complert plenament la seva ordre d’aplicar la clàusula de cessament del 2017 (Malaui, Sud-àfrica i la seva recent colònia, Moçambic), perquè no moguessin un dit i, sobretot, perquè no declaressin que els ruandesos també eren refugiats en massa.
Després d’haver aconseguit que s’admeti que els 250.000 refugiats ruandesos a la RD del Congo no són éssers humans i, per tant, no són persones que hagin de ser protegides ni tan sols esmentades en el marc humanitari, li queda el cas del Congo Brazzaville. Congo Brazzaville va aplicar al peu de la lletra els mandats de Kagame sobre la clàusula de cessament i va decretar que des del 2017 qualsevol refugiat ruandès al Congo-Brazzaville perdria el seu estatus de refugiat. A continuació, els dos països van pressionar aquests exrefugiats perquè tornessin a Rwanda. Però només un petit número ho va fer. En van quedar més de 8.500, agrupats en campaments i degudament registrats, però sense papers, ni com a refugiats ni com a residents. El viatge de Paul Kagame pretenia, per tant, que aquest cas no es posés a la balança a l’hora d’avaluar i criticar l’acord que signaria amb Boris Johnson per acollir, com a subcontractista, els sol·licitants d’asil deportats del Regne Unit.
Un cop esbossats aquests preliminars de l’acord BoJo-Kagame, vegem ara el càlcul del dictador ruandès i els guanys esperats d’aquest tràfic “estatal” d’éssers humans.
– A curt termini
A curt termini, Paul Kagame compta amb aquest acord per fer callar les veus cada vegada més rotundes de les potències que el van crear i l’han mantingut al poder durant 28 anys. El cas de Paul Rusesabagina, l’heroi hutu que va salvar la vida de milers de tutsis el 1994, però que després es va convertir en opositor a la dictadura de Paul Kagame, està agitant l’opinió pública als Estats Units, i els lobbies de Kagame tenen dificultats per defensar el seu client. Paul Rusesabagina va ser segrestat per Paul Kagame quan es dirigia dels Estats Units a Dubai i portat de tornada a Kigali en un avió privat noliejat per Kigali. Va ser condemnat a 25 anys de presó sense haver estat jutjat regularment perquè no va assistir a la mascarada tragicòmica que va ser aquest judici.
Ara que una potència suposadament “democràtica” com el Regne Unit pregona la governabilitat, la justícia i el respecte als drets humans a la Rwanda de Paul Kagame per justificar la seva elecció de país per reubicar els seus sol·licitants d’asil, els crits per l’alliberament de Paul Rusesabagina no seran escoltats.
Al mateix Regne Unit, Paul Kagame ha començat a recollir els beneficis d’aquest acord. Johnston Busingye, que va ser nomenat ambaixador a Londres fa uns quants mesos però l’acreditació del qual estava pendent perquè va ser acusat de violacions dels drets humans quan era ministre de Justícia, acaba de ser acreditat com a ambaixador de Rwanda.
Finalment, la cimera de la Commonwealth que se celebrarà a Kigali el juny del 2022 és gairebé un fet. En efecte, la incertesa es va mantenir perquè diverses organitzacions i fins i tot països membres de la Commonwealth van plantejar la qüestió que Rwanda, que no respecta els principis fonamentals de la Commonwealth, hauria de ser expulsada i no pas acollir la seva cimera. Ara que l’acord està signat, Boris Johnson, com a primer ministre, fins i tot convidarà la pròpia reina Isabel II a anar a Kigali per inaugurar la cimera com a sobirana d’aquests països de la Commonwealth.
Sabent que diversos ruandesos demanen cada dia asil polític a la Gran Bretanya, l’acord no especifica el que Boris Johnson i Paul Kagame han reservat per al seu destí. Però tot indica que a partir d’ara aquests ruandesos, que fugen de la dictadura i l’opressió de Paul Kagame, seran simplement deportats a Rwanda d’amagat perquè no poden estar entre els que BoJo pretén vendre a Kagame en virtut d’aquest acord.
– A mitjà termini
A més dels 144 milions d’euros que Kagame s’embutxacarà directament després de l’inici de l’aplicació dels termes de l’acord, cal destacar que aquest acord estipula que els deportats del Regne Unit no seran allotjats en campaments a Rwanda, sinó que disposaran d’allotjament individual arreu del país. Amb aquesta clàusula, Paul Kagame i la seva camarilla guanyaran doblement perquè això és a banda dels milions embutxacats al principi, i el poble i els seus suposats representants però en realitat els lacais de Kagame (els parlamentaris) no en tindran cap control. De fet, aquests “reubicats” s’allotjaran a cases o hotels que pertanyen a Kagame i la seva camarilla governant i que han estat irremeiablement buits durant anys per ser tan cars i estar fora de l’abast d’un simple ciutadà ruandès, i fins i tot d’un turista mitjà. Així, com que no s’especifica la durada de l’acord, Paul Kagame i la seva camarilla s’asseguren a mitjà termini la rendibilitat dels edificis de luxe. I tot això ho pagarà el Regne Unit.
– A llarg termini
Aquí és on hom sent calfreds quan descobreix els plans a llarg termini de Paul Kagame i la seva camarilla que es va fer amb el control de Rwanda el 1994.
Els estudis encarregats pels creadors de Paul Kagame i duts a terme per sociòlegs, psicòlegs i altres etnòlegs, han arribat a la conclusió que en 50 anys (mig segle), un règim pot transformar la naturalesa i la identitat d’un poble al qual governa. En el cas de Rwanda, van estimar que si el règim de la camarilla de Paul Kagame aconseguia portar a Rwanda immigrants que no entenien res de la cultura i la història de Rwanda, però els concedia drets i privilegis superiors als dels ruandesos nadius, en menys de 50 anys la identitat del ruandès com a tutsi, hutu, twa, i la seva història i cultura quedarien relegades a l’oblit. Però van afegir que caldria treballar alhora per esborrar aquesta cultura i aquesta història, especialment silenciant les elits i els líders d’opinió que podrien assegurar-ne la conservació. Per il·lustrar-ho, li mostren que els ciutadans d’Amèrica del Nord que compten avui dia són els descendents d’immigrants irlandesos, italians, alemanys o holandesos… i que els nadius (pells roges o indis americans) que no han estat víctimes de genocidi, segueixen sent ciutadans de segona classe i fins i tot pàries a les terres dels seus avantpassats. Aquest és el càlcul a llarg termini que fa Kagame seguint els consells dels mestres i creadors.
L’acord entre Boris Johnson i Paul Kagame del 14 d’abril del 2022 s’inscriu, doncs, en aquest projecte a llarg termini que podria qualificar-se de “genocida”.
En conclusió, cridem l’atenció del ruandès corrent, de l’africà i de qualsevol persona que estimi la pau i la llibertat i que no sigui interessada, que aquest món està des del 1990 dirigit per depredadors sense fe ni llei, però que a la seva empresa de dominació se serveixen dels criminals empedreïts que van col·locar al capdavant de certs països. Els primers necessiten els segons perquè els donin cobertura i els segons necessiten els primers per continuar gaudint de la impunitat dels seus crims. El cas de Boris Johnson i Paul Kagame amb l’acord del 14 d’abril del 2022 és un cas de llibre.
Font: Echos d’Afrique