He escrit molt sobre Rwanda. Massa, potser. Aquest país està àmpliament present en quatre dels meus llibres. És, d’altra banda, en gran part el que vaig veure a l’est del Congo/Zaire, llavors sota l’ocupació de Rwanda, el que em va portar a escriure el meu primer llibre, “Kadogo, els nens de les guerres d’Àfrica Central [1]”. No obstant això, he de confessar un cert cansament. El cansament d’haver de reaccionar al principi de cada mes d’abril per refutar les mentides, les aproximacions, les simplificacions i fins i tot les acusacions que floreixen al voltant de la data del 6 d’abril. És, en efecte, en aquest dia de 1994 que l’avió que transportava els presidents de Rwanda i Burundi va ser abatut per un míssil prop de l’aeroport de Kigali. Aquest fet va desencadenar des de  l’endemà mateix terribles matances de civils a la capital i a tot el país. Abans d’això, en les hores següents a l’atac que va costar la vida a dos presidents, els seus respectius acompanyants i la tripulació de l’avió francès, l’FPR va trencar l’alto el foc en vigor des del any anterior al llançar una ofensiva general en tots els fronts, des dels territoris que controlava al nord del país.

Aquest mes d’abril de 2016 no és cap excepció. Estem veient una altra vegada, 22 anys després d’aquells esdeveniments terribles, un munt de contra-veritats i commemoracions unidireccionals, a més de les habituals acusacions del dictador de Rwanda, Paul Kagame. Així vaig descobrir que la ciutat de París havia transformat un dels seus jardins públics en el “Jardí de la memòria del genocidi tutsi de Rwanda”. Com si això no fos suficient, la placa que porta aquest nom indica, al subtítol, que “a Rwanda el 1994, més d’un milió d’homes, dones i nens van ser exterminats en tres mesos per haver nascuts tutsis”. Els regidors parisencs van triar aquesta terminologia per ignorància o per voluntat deliberada de transformar una mentida repetida mil vegades en veritat oficial? Ve’t aquí que em veig obligat a informar la senyora Hidalgo i els seus col·legues que:

1. Les matances a Rwanda no van començar el 7 d’abril de 1994 i no es van acabar tres mesos després d’aquesta data. Van començar poc després de l’atac contra Rwanda per elements de l’exèrcit d’Uganda l’1 d’octubre de 1990. És cert que van conèixer un paroxisme durant els terribles cent dies que van seguir al 7 d’abril de 1994. No obstant això, aquestes matances no van afectar només els tutsis: molts hutus, oposats al poder del moment, també en van ser víctimes. Si bé aquestes atrocitats van tenir lloc a Kigali, sota els ulls dels periodistes estrangers, grans massacres van ser perpetrades per les tropes de l’FPR a mesura que avançaven victoriosament. Encara van continuar molt temps després de la presa de Kigali a principis de juliol de 1994. Recorden la matança de la població desplaçada del campament de Kibeho, el 22 i 23 d’abril de 1995? Almenys 5.000 homes, dones i nens van ser massacrats per soldats de l’FPR, sota els ulls de les forces de pau australianes. Hem oblidat les massacres, especialment al nord, que van caracteritzar el regne de l’FPR fins al 1998? En fi, què direm de la caça de refugiats ruandesos a la qual es va lliurar l’exèrcit del FPR en territori congolès a partir de setembre de 1996? Almenys 200.000 d’aquests refugiats en foren les víctimes.

2. El nombre de tutsis a Rwanda en general s’estimava en al voltant del 12% de la població total, o sigui al voltant de 840.000 persones. Si “un milió” de tutsis van ser assassinats durant els tres terribles mesos de 1994, això significaria que el 14,3% de la població de Rwanda hauria estat exterminada i que cap tutsi sobreviuria. Però gran part de la comunitat tutsi ha sobreviscut per sort. Aquesta demostració matemàtica freda demostra que molts no-tutsis foren també víctimes de les matances.

La ciutat de París, no hauria estat millor que hagués honorat la memòria dels milions d’homes, dones i nens que van ser massacrats durant la guerra de Rwanda anomenant el seu jardí públic “Jardí de la memòria del genocidi ruandès”? O bé el seu alcalde i regidors pensen, com Dominique Sopo, que “evocar la sang dels hutus és embrutar la sang dels tutsis [2]”?

Després, em vaig trobar un article de Sylvie Brunel [3] titulat “Genocidi de Rwanda: aturem la doble moral!”, publicat a l’edició del 6 d’abril del diari “Le Monde”. En la seva diatriba, l’autora utilitza el “nosaltres”, pretenent sens dubte parlar en nom de tots els francesos. Ella evoca “una nació emergent on la corrupció i l’odi estan proscrits”. Com pot dir que la corrupció no existeix a Rwanda, quan fins i tot en el cas dels Panama Papers s’ha revelat que l’entorn de Paul Kagame està darrere d’algunes d’aquestes societats instrumentals que han permès l’ocultació de capitals en paradisos fiscals? Com pot afirmar que l’odi ha estat bandejat quan la majoria de la població ha patit la “justícia” del vencedor, ja que totes les persones condemnades tant pels tribunals de Rwanda com pel TPIR [4] pertanyen al camp dels vençuts mentre que els botxins del camp dels vencedors tenen tots immunitat? En fi, es pot qualificar de debò Rwanda com un “país emergent” quan la gran majoria de la població rural sobreviu en la misèria mentre que una petita minoria urbana tornada de l’exili mostra una insolent prosperitat? Sylvie Brunel recorda que els cascos blaus van ser evacuats quan el genocidi començava, oblidant indicar que aquesta evacuació va ser el resultat de la demanda dels Estats Units i el Regne Unit davant les Nacions Unides, mentre que França demanava un augment del nombre de tropes de l’ONU sobre el terreny. Ella continua “recordant” que la zona controlada pels soldats francesos de l’Operació Turquesa va servir de “santuari” als genocides, cosa que és una mentida flagrant: la majoria dels assassins Interahamwe [5] van arribar al Zaire passant per Gisenyi, al nord-oest del país, una ciutat que mai va estar sota control francès. Però omet revelar que la presència francesa al sud-oest del país va ajudar a salvar la vida de desenes de milers de ruandesos, majoritàriament tutsis. Sylvie Brunel va encara més enllà en la mentida i la calúmnia, ja que afirma que l’exèrcit francès “va oferir efectivament un santuari per als genocides, amb l’esperança que el poder hutu, a qui va donar un ampli suport, podria reconquerir el poder”. Cal recordar que el govern francès mantenia relacions amb el Govern internacionalment reconegut de Rwanda des de feia molt de temps i que aquest govern certament no pot ser qualificat com a “poder hutu”. Aquest terme, aparegut després de la introducció del multipartidisme el 1991, va designar als grups extremistes hutus d’alguns partits polítics. Certament, no hauria de ser utilitzat per a designar el govern de Rwanda abans del 7 d’abril de 1994. Sylvie Brunel continua amb les seves observacions insinuant que la veritat sobre l’atac contra el Falcon presidencial no podria ser revelada perquè “seria insostenible per al nostre país”. No sap que moltes proves materials i testimonis convergeixen perquè es pugui argumentar que és el propi Paul Kagame el qui va ordenar als seus homes d’abatre l’avió, amb l’ús de míssils soviètics subministrats per l’exèrcit d’Uganda? Quin interès hauria tingut el govern francès en causar la mort del president Juvenal Habyarimana (i el seu col·lega de Burundi), un fidel aliat de França? En la seva conclusió, Sylvie Brunel s’indigna per “la nostra ignorància, la nostra incultura, la nostra estupidesa” que faria que “no parem de mofar-nos” del patiment dels ruandesos. Ella exigeix que posem “fi a la doble moral i entenguem que els morts no europeus mereixen el mateix respecte i mobilització que ‘els nostres’”. Estic totalment d’acord amb aquesta demanda. A més, caldria que tots els morts ruandesos es beneficiessin d’aquest respecte. Convé honorar i reconèixer absolutament la memòria de totes les víctimes del genocidi de Rwanda, independentment del seu origen i la identitat dels seus assassins.

Finalment, vaig descobrir ahir l’últim número de “Jeune Afrique”, la portada del qual està decorada amb una gran foto del dictador ruandès amb l’enorme titular: “Kagame contraataca”. La revista conté en realitat una nova entrevista amb Paul Kagame, realitzada per François Soudan. Aquesta entrevista és precedida per una introducció on el periodista gosa dir que Kagame “gaudeix d’un reconeixement indiscutible i la gran majoria dels ruandesos no està gens preparada per fer front al buit de la seva absència”. D’on treu tanta seguretat en un país on els oponents de debò estan morts, a la presó o a l’exili? En aquest context, hom es pregunta qui podria ser prou boig com per atrevir-se a confiar-li que volia la marxa de Kagame! En la seva complaent entrevista, François Soudan diu al dictador que “no hi ha pràcticament cap oposició capaç d’emergir a Rwanda actualment”, abans de demanar-li càndidament “Això és saludable per a la democràcia?” Per què no va preguntar a Kagame sobre l’oponent Victoire Ingabire? Recordem que aquesta mare de tres fills es consumeix a la presó des de l’any 2010. Quan estava fent una brillant carrera als Països Baixos, va decidir valentament tornar a casa per intentar participar a les eleccions presidencials, desafiant Paul Kagame. L’entrevista també evoca les –males– relacions entre França i Rwanda. Durant sis mesos, París encara no té un ambaixador a Kigali, el govern de Rwanda s’ha negat a donar el vistiplau al nomenament del diplomàtic Fred Constant. Kagame es limita a afirmar que França primer ha d’“aclarir la seva posició sobre Rwanda” abans de lamentar-se sobre els genocides que estarien  refugiats a França i que la justícia francesa hauria amagat. Té cura de no esmentar que molts dels suposats genocides en realitat eren víctimes de càbales calumnioses preparades pel seu règim i transmeses a França pels seus partidaris entusiastes, tant ruandesos com francesos. També sembla oblidar que si bé la justícia francesa té molts defectes, no és tan dependent com la justícia que es produeix al seu propi país. Kagame arriba a anunciar a François Soudan que en el cas que Alain Juppé fos elegit com a president de la República el 2017, això “molt probablement significaria la fi de totes les relacions entre França i Rwanda”! És lamentable que enfront de tal interferència en els assumptes interns de França, François Hollande no hagi pres immediatament l’única decisió correcta, la de trencar les relacions diplomàtiques amb Rwanda indicant que possiblement podrien ser restaurades el dia en què Paul Kagame hagi deixat el poder!

El règim de Kagame cada vegada està més isolat internacionalment. Els seus aliats abans incondicionals com els Estats Units o el Regne Unit són cada vegada més crítics amb ell. Les violacions dels drets humans, l’esmena constitucional que permet al dictador representar-se a voluntat fins a l’any 2030, la desestabilització a Burundi orquestrada des de Kigali, tot això ha danyat greument la imatge de Kagame entre els anglosaxons. La França de François Hollande s’ha abstingut prudentment de tota crítica, no volent sens dubte carregar més el contenciós entre París i Kigali.

Per part meva, tornaré a altres temes d’actualitat abans de ser obligat altra vegada a reaccionar arran de la propera erupció mediàtica de mentides i calúmnies, l’abril del 2017…

[1] Editions de l’Harmattan, 2003

[2] El qui era llavors president de SOS Racisme va pronunciar aquestes paraules durant la querella que la seva organització havia presentat contra l’escriptor-periodista Pierre Péan després de la publicació del llibre d’aquest últim, “Noires fureurs, blancs menteurs – Rwanda 1990-1994” (Mille et une nuits, 2005).

[3] Sylvie Brunel és escriptora, geògrafa i professora a la Sorbona de París.

[4] El Tribunal Penal Internacional per a Rwanda, amb seu a Arusha, Tanzània.

[5] Milícia extremista hutu.