Que sant Francesc hagi de ser, com jo mateix deia a l’inici de la Primera part d’aquest article, el sant patró dels “especialistes –dels autèntics– en geopolítica” és una manera d’expressar-me que inclou també, és clar,  tot aquells que són conscients que la geopolítica és d’una importància transcendental per al nostre convuls món actual i que, per tant, és una obligació de caritat dedicar el temps que sigui necessari a informar-se en fonts fidedignes.

Inclou certament tots aquells que són conscients de quanta raó tenien mahatma Gandhi, Albert Einstein o Martin Luther King en lamentar amargament el silenci i la passivitat de la gran massa de “la gent bona”. Inclou, en definitiva, tots aquells que es commouen amb aquella altra pregària de sant Francesc:

“Senyor, fes de mi un instrument de la teva pau.

Que allà on hi ha odi, jo hi posi l’amor.

Que allà on hi ha ofensa, jo hi posi el perdó.

Que allà on hi ha discòrdia, jo hi posi la unió.

Que allà on hi ha error, jo hi posi la veritat.

Que allà on hi ha dubte, jo hi posi la Fe.

Que allà on hi ha desesperació, jo hi posi l’esperança.

Que allà on hi ha tenebres, jo hi posi la llum.

Que allà on hi ha tristesa, jo hi posi l’alegria.

Mestre, que jo no cerqui tant ésser consolat, sinó consolar, ser comprès, sinó comprendre, ser estimat, sinó estimar.

Perquè és donant-se com es rep, és oblidant-se de si mateix com un es troba a si mateix, és perdonant, com s’és perdonat, és morint com es ressuscita a la vida eterna. Amén.”

Tal com vaig anunciar a la Primera part d’aquest article, transcric íntegrament ara l’Apartat 3r del Capítol 1 de la Segona part del llibre La humanitat va cap a l’Harmagedon? O cap a la plenitud del Punt Omega?, que manifesta clarament com Francesc va ser i continua sent per a molts de nosaltres una veritable font d’inspiració. Però abans torno a recollir el final de l’apartat 2n a fi d’enllaçar bé amb el començament del 3r sense necessitat de tornar-lo a cercar.

El pobre d’Assís va aconseguir el que no van aconseguir els exèrcits creuats

Final de l’Apartat 2n del Capítol 1 de la Segona part del llibre La humanitat va cap a l’Harmagedon? O cap a la plenitud del Punt Omega?

“Tan sols veien en mi personalisme i afany de protagonisme, però la meva òptica era totalment una altra. Contínuament venien a la meva ment les imatges de sant Francesc travessant a peu les files de croats i musulmans. O la imatge d’un gran profeta del segle XX, monsenyor Oscar Arnulfo Romero, clamant davant dels assassins, sense cap prudència humana: ‘Els suplico, els prego, els ordeno en nom de Déu: Aturin la repressió!’

De manera que va acabar forjant-se en el meu interior una tremenda decisió: marxar aquesta vegada cap al sud, fins a Kigali, arribar fins a la residència del criminal/president Paul Kagame i desplegar davant d’ella una pancarta amb les històriques paraules de l’arquebisbe jesuïta d’El Salvador.”

Però encara no havia arribat la meva hora

Apartat 3r del Capítol 1 de la Segona Part del llibre La humanitat va cap a l’Harmagedon? O cap a la plenitud del Punt Omega?

Massa xoc, massa dolor per a la meva esposa, Susana. Però en pura lògica evangèlica, els nens que eren assassinats al Zaire, pels quals ningú volia o podia fer res, eren els nostres fills. Per tant, això meu no es tractava de res heroic, sinó que, com vaig explicar a l’entrevista que em va realitzar l’amic Francesc Palmer el 4 de maig de 1997, un parell de mesos després del meu dejuni de quaranta-dos dies, es tractava d’una altra cosa: “No he fet res que no hagués fet un pare per a salvar a un dels seus fills”. Amb molt bon criteri, Francesc va fer d’aquesta frase el titular de l’entrevista, ja que expressa amb tota claredat l’essència del que passava al meu interior i m’empenyia a semblants decisions.

Les més que raonables reflexions, recomanacions i súpliques de Susana o del nostre company de la Fundació, el sacerdot Miquel Suau, davant d’una decisió tan kamikaze, s’estavellaven contra el mur de la meva tossudesa. “No hi arribaràs”, em deien. A la qual cosa jo responia indefectiblement amb les paraules del “poverello” d’Assís, tan sàvies als ulls de Déu, però que continuen sent niciesa per als homes [1]: “Déu no em demana que arribi, sinó tan sols que em posi en marxa”. Quin repte parlar en aquests termes a persones que només poden interpretar una suposada crida de Déu com pretensions o fins i tot fantasies absolutament subjectives!

Però el fet és que… encara no havia arribat la meva hora! Just en aquells dies, un missatge vingut des de més enllà de l’Atlàntic va quedar gravat al nostre contestador telefònic. Eren els nostres benvolguts amics Adolfo Pérez Esquivel i la seva esposa Amanda Guerreño. Després de massa anys sense contacte entre nosaltres (per aquells temps els vols transatlàntics no eren barats, les conferències telefòniques internacionals tampoc i encara no existia el correu electrònic), ens deien que vindrien a visitar-nos a Mallorca en uns pocs dies. I va succeir que, amb la seva visita, la Providència, una vegada més, va fer un tomb radical als esdeveniments.

Entre tots em van convèncer d’acceptar la proposta que em feia Adolfo: canviar l’itinerari de la meva nova “peregrinació” per la Pau, tornar a caminar cap al nord, cap a Ginebra de nou, aquesta vegada des d’Assís, generant ara per Itàlia la mateixa solidaritat que havíem despertat al començament d’aquest mateix any per les ciutats de Catalunya i França (gràcies en bona part a les xarxes internacionals d’Amnistia Internacional). Però el ganxo era aquest: Adolfo ens prometia que recaptaria el suport de la desena de premis Nobel que estarien reunits a Milà el 6 de desembre de 1996. Allà ens rebrien efectivament en la data fixada. Encara que aquell dia no tot va ser meravellós.

A diferència dels altres guardonats amb el premi Nobel, Steven Weinberg (mort el 2021), ateu militant, no tan sols no va voler signar els nostres documents de denúncia (la qual cosa era totalment respectable) sinó que va organitzar un desagradable espectacle davant els mitjans de comunicació, arribant fins i tot a queixar-se davant les càmeres de televisió d’haver caigut en “un parany” (pel sol fet que els organitzadors de l’esdeveniment ens haguessin permès l’accés a la sala amb una pancarta que deia “Pau per al cor de l’’Àfrica”).

La qual cosa em va confirmar que existeix una profunda relació entre la sensibilitat religiosa autèntica i l’empatia amb el sofriment humà. De manera que qui és insensible al que li passa a un semblant, difícilment podrà obrir-se al misteri de Déu (no em refereixo necessàriament a tenir fe en l’existència de Déu sinó només a no tancar-se a tal possibilitat) o sorprendre’s i commoure’s davant l’harmonia del Cosmos, sorpresa que era per a Albert Einstein un autèntic sentiment religiós.

No és per això estrany que, en el seu famós llibre sobre els tres minuts posteriors al Big Bang (en els quals segurament es van formar, en una escena inconcebible, gairebé tots els elements de l’Univers), Steven Weinberg hagi manifestat també el seu desconcert cap a l’harmonia i la racionalitat de l’Univers: “Com més comprensible apareix l’univers, més sense sentit apareix alhora”. [2]

I és que, segurament, estem parlant del mateix àmbit, un àmbit subtil, intuïtiu i sagrat, que està “més enllà” de l’especulació i el raciocini. I, per descomptat, més enllà de prejudicis, complexos i disputes carregades d’implicacions emocionals. En tot cas, cap científic hauria d’arribar a l’extrem d’optar per una determinada teoria o model cosmològic perquè sigui “el que menys s’assembla” al relat bíblic de la creació.

Hans Küng, al seu llibre El principi de totes les coses. Ciència i religió, constatava també, sorprès, la freqüència amb la qual en molts científics es donen elements totalment emocionals i irracionals davant d’aquestes qüestions últimes. Precisament hi ha en ell una referència a Steven Weinberg [3]:

“FRANK J. TIPLER, catedràtic de Física matemàtica a Nova Orleans i autor del supervendes Física de la immortalitat, va prendre part a final de la dècada dels anys seixanta com a estudiant en dos seminaris oferts per STEVEN WEINBERG al Massachusetts Institute of Tecnology (MIT). Després del descobriment de la radiació de fons de micro-ones, els models d’univers ocupen el centre de totes les discussions. Segons TIPLER, WEINBERG va dir als seus alumnes: ‘Dels dos models cosmològics –la teoria de la gran explosió i la teoria de l’estat estacionari-, m’inclino per l’últim, perquè és el que menys s’assembla al relat del Gènesi. Per desgràcia, aquesta teoria queda refutada pel descobriment de la radiació còsmica de fons’. Evidentment, un cas de ‘oposició instintiva’…

Trenta anys després, TIPLER continua sorprenent-se que un físic com WEINBERG, a qui després li seria atorgat el premi Nobel, estigués llavors disposat a qüestionar la validesa de la física nuclear estàndard, la teoria general de la relativitat i la mecànica quàntica només per a no haver d’acceptar, com a ateu declarat, el relat del llibre del Gènesi sobre el principi de ‘cel i terra’. Ara bé, és possible que el rebuig instintiu de WEINBERG al relat del Gènesi no només tingués a veure amb una crítica no il·lustrada de la religió, amb experiències personals o les seves arrels jueves, sinó potser també –i fins i tot en grau més alt- amb una precipitada instrumentalització de la teoria de la gran explosió per part dels cristians fonamentalistes als Estats Units, com a prova que, ‘al final, la Bíblia té raó’.”

Per contra, entre aquells altres llorejats amb el Nobel que sí que van signar la nostra crida “Pau per al cor d’Àfrica” destacaria l’amable i sensible Christian de Duve (mort el 2013)[4]. Tots dos científics exemplifiquen a la perfecció els dos possibles (i oposats) posicionaments dels científics respecte a qüestions com la de l’espiritualitat o la de la solidaritat. En definitiva, les dues actituds respecte a l’empatia davant dels nostres semblants, davant de la germana Naturalesa, davant de la Vida.

Respecte a la impossibilitat que la Vida hagi sorgit per atzar, Christian de Duve va ser molt clar: “Vaig optar a favor d’un Univers significant i no desproveït de sentit. No perquè desitgi que tal sigui el cas, sinó perquè és així com interpreto les dades científiques de les quals disposem”.[5] La seva assenyada crida a Vital Dust va ser un gran desafiament als biòlegs i filòsofs que cerquen unificar els seus aparentment incommensurables dominis intel·lectuals:

“Tradicionalment, el diàleg amb filòsofs ha estat sostingut principalment per físics teòrics i matemàtics, probablement a causa d’un lloc comú de trobada en l’abstracció. La imatge cosmològica resultant comprèn totes les facetes del món físic, des de les partícules elementals a les galàxies, però ignora la vida o considera la vida i la ment com alguna cosa afegida a l’enfocament global […]. Això és incorrecte. La vida és una part integral de l’Univers; fins i tot és la part més complexa i significativa de l’Univers conegut. Les manifestacions de la vida haurien de dominar la nostra imatge del món, no ser excloses d’aquesta. Això s’ha tornat especialment obligatori en vista dels revolucionaris avanços en la nostra comprensió dels processos fonamentals de la vida”.[6]

Almenys, si no es desitja ni s’aspira a cap síntesi en la qual estigui inclosa la teologia o la religió, no s’hauria de renunciar tan fàcilment a una visió unificada de totes les facetes del món físic, una visió en la qual hi siguin presents la vida i la ment, i no estiguin ocupant el lloc central que segurament els correspon.

Els primers cinc anys que van transcórrer des de la publicació de la petició de Christian de Duve d’un diàleg interdisciplinari, els primers indicis d’un revolucionari nou model cosmològic, centrat en la biologia, ja van començar a emergir.

Acabo ja aquest apartat amb la següent consideració: Com ja vaig comentar abans, l’any 2002, la revista dels jesuïtes Sal Terrae va decidir dedicar l’article central de cadascun dels dotze mesos a alguns dels noms de Déu. I van començar encarregant-me el de gener, que es titularia “Déu Veritat”. En ell, en concret en l’apartat titulat “Instruments de la Pau”, vaig escriure el següent entorn de totes aquestes qüestions que estic tractant:

“Per als seguidors de la no-violència, la benevolència cap a tot el que existeix i la ferma adhesió a la veritat han d’impregnar fins als més petits i quotidians actes. Però no refusen el repte d’internar-se, indefensos, en el perillós àmbit del poder, de les seves estructures i de les seves corrupcions. S’esforcen per transformar aquest món segons els principis de la no-violència i aconseguir una autèntica pau consolidada sobre la veritat i la justícia. L’àmbit del que en un sentit estricte podem anomenar no-violència gandhiana no és pròpiament el de l’assistencial, o el de l’humanitari, o el de la cooperació, o fins i tot el dels drets humans, sinó el de les arrels més profundes dels conflictes. És a dir, el de les causes alhora humanes i estructurals (socials, econòmiques i polítiques) de tota injustícia, engany, opressió o violació d’aquests drets humans.

És cada vegada més extensa la llista de cristians que s’han manifestat seguidors d’ella: Lanza del Vasto, Rosa Parks, Martin Luther King, Dorothy Day, Adolfo Pérez Esquivel, Albert John Luthuli, Desmond Tutú, Hélder Câmara, Hildegard i Jean Goss-Mayr… Aquests deixebles de Jesús, profundament arrelats en l’Evangeli, han sabut treure del seu propi tresor no només les antigues joies sinó també la nova de la no-violència sistematitzada per Gandhi (Mt.13, 52). En el nom del Déu que és misericòrdia entranyable, aquests nous profetes són una permanent denúncia, revulsiu i desafiament contra tota forma, vella o nova, d’exclusió.

Han estat capaços de travessar la sensació humana d’impotència  davant  realitats que semblen superar totalment les nostres pobres forces i possibilitats. Davant grans farses mediàtiques internacionals i grans genocidis gairebé cap mortal del carrer inicia res. Qui podrà canviar les decisions i les agendes de les grans potències? Davant d’aquest parany, Gandhi dirà un dia: ‘La nostra sensació de desemparament davant la injustícia i l’agressió procedeix de que hem exclòs deliberadament Déu dels nostres assumptes corrents’. És la sorprenent audàcia que, després d’una aparent ingenuïtat, podem per exemple trobar en Francesc d’Assís, que tantes vegades va demanar al Senyor que fes d’ell un instrument de la seva pau.

Entre els somriures condescendents de croats i eclesiàstics, embolicats en les seves reforçades armadures militars o dogmàtiques, Francesc travessa descalç el camp de batalla per a intentar que el sultà Melik al-Kamil l’escolti. El Senyor no li demana que ho aconsegueixi, sinó que es posi en marxa. I així ho fa. Gràcies a Francesc i als seus (i no als reis, exèrcits i autoritats religioses de la cristiandat, que tantes ferides van provocar als germans de l’Islam), som milions els cristians que encara avui podem pregar i obrir-nos a la presència del Senyor ressuscitat en el Cenacle, sobre el mont Sió, o a Tabgha, a la vora del Kinneret.”

Notes

1. Corintis 3, 19.

2. The First Three Minutes, pàgina 149, Editorial Andre Deutsch, 1977.

3. Editorial Trotta, febrer de 2007, pàgines 65-80. 

4. Citòleg i bioquímic de nacionalitat belga, nascut a Anglaterra de pares belgues, especialitzat en Biologia nuclear. Es va doctorar el 1941 a la Universitat de Lovaina. Des de la dècada de 1980 es va dedicar a l’estudi de l’origen biològic de la vida.

5.  Poussière de vie, une histoire du vivant, Fayard, París, 1996.

6. James N. Gardner, “La complexitat com a cosmologia”, Complexitty, volum 5, nº 3 de gener/febrer del 2000.

Foto: Trobada a Milà el 6 de desembre de 1996 amb una desena de Premis Nobel durant la “peregrinació” d’Assís a Ginebra.

Sant Francesc d'Assís: Icona de la Creu (Siervos HM Films, 03.10.2025)