Si la situació és tan extrema com ens la presenten molts d’aquells analistes que em mereixen més credibilitat; és a dir, si “les nostres” elits “filantròpiques” estan tan fermament decidides a assumir els riscos més grans i més perillosos per aconseguir un domini absolut de la humanitat i si, sobretot, l’opinió pública occidental (Noam Chomsky l’anomenava la segona superpotència) està ja tan totalment derrotada i sotmesa… difícilment la humanitat sobreviurà, tal com la coneixem, gràcies només als esforços de la petita minoria d’éssers humans a la que m’he anat referint últimament.
Si, alhora, ens mantenim fermament arrelats en la promesa que tot acabarà bé (Lluc 21, 28 i molts altres textos), potser només ens quedi una alternativa: ha de succeir “alguna cosa” decisiva, “alguna cosa” que estigui més enllà del nostre control i que trastoqui els projectes dels poderosos (Lluc 1, 52 i molts altres textos). “Alguna cosa” que, sobretot, faci sortir les nostres societats de la seva inconsciència actual. Estarà propera l’arribada d’un més d’aquells esdeveniments extraordinaris, o fins i tot un d’aquells grans cataclismes, que han fet possible l’Univers, l’aparició de la Vida i l’evolució cap a la Consciència? Però quina magnitud haurà de tenir aquest esdeveniment –em pregunto– perquè entri en raó una humanitat que ni tan sols amb la Segona Guerra Mundial va aprendre les lliçons necessàries per a la seva supervivència?
Aquesta manera de plantejar les coses no està en contradicció amb la meva profunda convicció que fins i tot el més petit pot canviar el curs de la història. Més aviat es tracta de dues visions complementàries. Místics com sant Agustí ho formulaven així: Hem d’actuar com si tot depengués de nosaltres mateixos mentre confiem en Déu com si tot estigués a les seves mans. En la història de l’evolució va emergir un factor que no podem deixar de tenir en compte sense caure en el reduccionisme: la llibertat dels éssers humans.
Així que ara la Providència i la llibertat són inseparables. I, més enllà de tot intent racionalista de comprensió, totes dues calen per a l’adveniment d’una consciència humana molt més plena que la que coneixem. Si fos certa l’arribada d’un esdeveniment, del que es tractaria (el que correspondria de la nostra part) és d’estar alerta, desperts, en el moment de la seva arribada. És una cosa molt semblant a allò a què es refereixen precisament els textos litúrgics d’avui, primer diumenge d’Advent (Mateu 24, 42-44), i al que s’han referit els de les setmanes passades, les darreres de l’any litúrgic (Lluc 21, 11-28).
Ja que considero que el gran engany en què vivim és l’element fonamental que ens podria portar a l’Apocalipsi Final, comencem per l’article titulat “La supressió de la llibertat d’expressió té un suport gairebé majoritari als Estats Units. La supressió de la veritat és el camí a la tirania“, en què Paul Craig Roberts expressa el seu gran pessimisme davant el punt d’estupidització i submissió al qual s’ha arribat als Estats Units i a tot Occident en general. La qüestió és tan greu i l’article tan lúcid, que mereix ser recollit gairebé íntegre:
“Gairebé cada minut de cada dia veig proves aclaparadores del col·lapse dels Estats Units com a país lliure. Elon Musk va fer una enquesta sobre si Twitter hauria de permetre al president Trump utilitzar la plataforma de mitjans socials. Quinze milions de persones van respondre. El 51,8% dels enquestats va dir ‘sí’, però gairebé un número igual, el 48,2%, va dir ‘no’. En altres paraules, gairebé la meitat dels 15 milions d’usuaris de mitjans socials que van respondre a l’enquesta s’oposen a la llibertat d’expressió d’un expresident dels Estats Units.
Sens dubte, estant tan adoctrinats com estan, veuen Trump com un ‘grapejador de conys’, un agent rus i un insurrecte i consideren que cancel·lar el seu dret a la Primera Esmena és un càstig.
En el cas de Julian Assange, el fundador de Wikileaks que va publicar la informació filtrada que documenta els crims de guerra i les mentides dels Estats Units als seus aliats, el meu titular es queda curt. Una gran majoria d’estatunidencs, tant demòcrates com republicans en percentatges pràcticament iguals, volen que Assange sigui processat per fer el que se suposa que han de fer els periodistes. El president Trump i el seu secretari d’Estat Pompeo van denunciar Assange amb la mateixa intensitat que Nancy Pelosi.
Membres dels dos partits polítics creuen que la llibertat d’expressió que desafia les narratives oficials s’ha de suprimir. I el que és més sorprenent, gairebé el 100% dels periodistes estatunidencs de premsa i televisió volen que es processi Assange. Aquí tenim la totalitat dels mitjans de comunicació impresos i televisius estatunidencs renunciant a la seva pròpia professió.
Els qui s’oposen a la llibertat d’expressió del president Trump probablement es consideren virtuosos, la sal de la terra. En realitat, són estúpids, persones amb el cervell rentat i fàcilment adoctrinades que estan tan mal educades que no entenen que la llibertat d’expressió és essencial per a la preservació de la llibertat. Són tan absolutament estúpids que no entenen el significat que té per a les seves pròpies vides el fet que l’elit governant estigui fent tot el possible per censurar tot aquell, per molt distingit i expert que sigui, que dissenteixi de les mentides que formen les narratives oficials.
A tot el món occidental, la veritat està sent ràpidament clausurada. Periodistes honestos, com Glenn Greenwald i Matt Taibbi són desallotjats dels mitjans de comunicació impresos i televisius. Als metges que van salvar vides tractant els pacients de Covid amb Ivermectina i HCQ en lloc de seguir el protocol assassí imposat que els deixava morir en lloc d’admetre que hi havia tractaments, cosa que hauria amenaçat els beneficis dels vaccins, se’ls confisquen les seves llicències mèdiques com si haguessin comès un crim mèdic en salvar vides. […] Les eleccions poden ser robades a la vista de tothom, i a ningú se li permet dir-ho. Les incidències de les supressions no són simplement uns quants casos aïllats que poden ser desestimats com a anomalies. Són generalitzades.
Els anomenats mitjans de comunicació parlen amb una sola veu i tot és mentida. Les fonts de notícies russes i iranianes que no s’adhereixen a les explicacions oficials d’Occident estan prohibides al Món Occidental o són obligades a registrar-se com a ‘agents estrangers’.
En altres paraules, el Món Occidental ho té arreglat perquè tot allò que no sigui propaganda i mentida al servei de les narratives oficials es defineixi com a ‘desinformació’. L’establishment governant ha creat ‘verificadors de fets’ la funció dels quals és representar les narratives oficials com les úniques explicacions correctes. Molts estatunidencs són tan estúpids que creuen que algú que s’autoanomena ‘verificador de fets’ ho és. S’ha arribat a un punt en què qualsevol estatunidenc que estigui a favor de la llibertat d’expressió, com Elon Musk, és susceptible de ser investigat com a agent estranger.
La supressió de la veritat és el camí a la tirania, i el 48,2% dels usuaris de Twitter hi estan a favor. Els estatunidencs viuen en una matriu de mentides. Les creences són el resultat de l’osmosi en mentides constantment repetides. La informació veraç és difícil de trobar i s’està tancant allà on existeix. El món occidental viu el 1984 de George Orwell, amb l’única diferència que l’elit governant té avui mecanismes d’espionatge i càstig molt més poderosos. I cada dia són més forts.”
Aquesta desinformació és cada dia més sofisticada i científica. Compta ja amb l’ajuda de tàctiques cada cop més coercitives, tot i que dissimulades, de control mental i rentat de cervell. Les amenaces de pèrdues econòmiques, l’ostracisme social i el ridícul, entre altres coses, són poderoses coercions sense cap aparença de pressió intencionada.
I el que agreuja fins a l’extrem l’actual situació és que aquesta tirania, que és possible per aquesta propaganda i desinformació massives, sistemàtiques i reeixides, no és una tirania qualsevol. No és una tirania en un país tercermundista exercida pel sàtrapa de torn, paternalista però no “massa” criminal. Es tracta de la tirania de les elits més poderoses del món, propietàries dels diners, que imprimeixen elles mateixes, i propietàries també d’un gran arsenal nuclear. Un arsenal que cada dia estan més disposades a utilitzar “preventivament” contra qualsevol altra potència nuclear per tal de mantenir la seva hegemonia absoluta davant d’una multipolaritat que cada dia emergeix amb més força.
Tot i que jo goso dir que aquestes elits estan disposades a molt més que a continuar imposant la seva decrèpita unipolaritat davant l’emergent multipolaritat cada cop més puixant: pretenen el control total d’un futur món transhumanista, sense estats nació i amb una massa poblacional coincident amb allò que ells considerin “sostenible”. I el que és pitjor, es tracta d’unes elits autènticament luciferines, cosa de la que cada vegada n’estic més convençut, igual que altres lúcids analistes com Joaquin Hagopian.
Però, tot i deixar de banda aquest hipotètic satanisme (al qual em referiré a la segona part d’aquest article) com a causa i explicació última de totes les tragèdies que està vivint darrerament la humanitat, deixant de banda l’àmbit més profund de tots, l’espiritual, al que molts no consideren real… limitem-nos als fets, que revelen per si sols la perillositat extrema d’aquest moment crític de la història. Així, només a títol d’exemple, ens podríem referir a alguns d’aquests fets:
- Els Estats Units ja avancen el desplegament de míssils nuclears d’abast intermedi a tota l’Europa propera a Rússia, a més de les noves bombes nuclears B61-12. Això, enmig d’una inquietant ignorància generalitzada, ens està submergint en una situació molt més perillosa que la de la Guerra Freda. És una situació que produeix calfreds en els qui sabem que la doctrina estatunidenca d’un atac nuclear preventiu ha de ser presa seriosament. Tot i que només es tractés d’un atac massiu terrestre amb armes convencionals, per al qual les grans companyies armamentistes ja es preparen i tenen l’autorització del Congrés, Rússia no permetrà mai ser destruïda. I no es tracta només d’acabar amb Rússia, ja s’atreveixen fins i tot a apuntar la Xina.
- Alguns dels més embogits i perversos dels qui controlen les perillosíssimes armes de desinformació massiva, treballant a l’uníson amb els seus socis neonazis ucraïnesos, estan entossudits a implicar definitivament l’OTAN en un enfrontament amb Rússia. Un enfrontament no ja amagat però real com és ara, sinó directament públic, massiu i frontal. Ja han estat molts els atacs realitzats per Ucraïna a països de l’OTAN amb la intenció que els siguin adjudicats a Rússia, atacs que significarien l’entrada en vigor dels articles 4 i 5 referents a l’obligació de defensa mútua. El darrer, l’atac amb un míssil que va ocasionar dues víctimes mortals sobre territori polonès, ha portat el món a un pas de l’abisme nuclear.
- El lideratge polític europeu ja és un territori absolutament infectat de gent a les ordres de les grans famílies financeres. Això no només està ocasionant uns costos econòmics brutals a les nostres inermes i desinformades societats (desinformades sobretot de l’engany existent després de la fixació de preus de l’energia, després de la guerra d’Ucraïna, després de les sancions a Rússia, etc.), sinó que manté Europa a la vora de la catàstrofe nuclear que en qualsevol moment puguin decidir unes elits que estan lluny i fora de perill aparentment d’ella. Quan prendran consciència les societats europees que l’OTAN no és l’Aliança que pretén ser sinó una ocupació subtil, però alhora pura i dura? Al seu excepcional llibre Wall Street, els bancs i la política exterior nord-americana, Murray N. Rothbard aixeca una acta absolutament notarial de l’estreta relació de dependència de la pràctica totalitat dels polítics estatunidencs de les elits financeres fins a l’Administració Reagan. A Occident, aquesta simbiosi o endogàmia entre el poder econòmic i la política, o millor el segrest d’aquesta pel primer, en diem pomposament democràcia. En realitat, el gran mèrit d’aquestes elits és haver aconseguit donar i mantenir l’aparença de democràcia a un sistema absolutament mafiós. Anthony Gregory acaba així la seva introducció a un llibre tan extraordinari: “Però seria genial veure alguna cosa com una seqüela de Wall Street, els bancs i la política exterior nord-americana, una història completa i detallada, però concisa, que comencés on Rothbard la va deixar, durant l’Administració Reagan, i ens posés al dia fins avui. Fins aleshores podem quedar satisfets llegint aquesta meravellosa obra d’Història Econòmica revisionista, anàlisi de classes i periodisme contra la guerra, tot en un. Per entendre l’Amèrica moderna, els amos de la banca i els bel·licistes que han dirigit l’espectacle han estat denunciats durant més d’un segle. Fins avui, ningú ho ha fet tan bé com Rothbard”.
- I tot això sense referir-me en aquest article a la COVID, tan estretament relacionada amb tots aquests esdeveniments que junts configuren el projecte del Gran Reinici. Ni les parts més fosques de tal projecte essencialment maltusià: la de la “solució final” per a la “gent inútil” i la de l’infernal mecanisme de control poblacional, com hem vist en articles anteriors. Ni al control digital de la població restant. Ni tampoc a la utilització cada cop més descarada del problema de l’escalfament global.
Foto: Fotograma de la pel·lícula 1984 (1956) de Michael Anderson, basada en la novel·la homònima de George Orwell. “Guerra és pau, llibertat és esclavatge i ignorància és força” és el lema del Partit Ingsoc, que impera a Oceania (Regne Unit, Irlanda, Amèrica, Austràlia, Nova Zelanda i el sud de l’Àfrica), una de les tres superpotències del món.